L’UNIONISME I LA INDEPENDÈNCIA EN UNA DEMOCRÀCIA

La diferència en les idees no és un greuge a la llibertat sinó una raó del raonament per part de la intel·ligència. Negar el dret a la llibertat de pensament és la mort de l’humanisme. Les diferències de models polítics convertides en discòrdies porta la humanitat a odiar-se.   L’odi és provocador d’enemistats i de la desestabilització social. Desestabilització que és la norma, dissortadament, a ple segle XXI. Defensar el deure i el dret de la unió és lícit i legal en una democràcia, però també ho és el fet de defensar la independència. La il·licitud i la il·legalitat es fan presents quan uns i altres causen aldarulls i enemistats en la defensa dels seus interesssos menystenint els dels altres. Defensar racionalment i pacífica l’unió o la independència és treballar per una convivència en pau. Cremar per venjança una bandera espanyola o una catalana significa caminar cap a l’antisocietat i fer de l’odi i la guerra els arguments defensors dels models polítics. I la realitat del conflicte entre Catalunya i Espanya la crea l’odi a un nivell d’indignitat tan inaceptable que es convereix judicialment en delicte una acció de pau. Que el govern de l’estat defensi la unió és tan just i digne com la defensa de la Generalitat de la independència. El que és inconcebible en una democràcia és judicialitzar la política. I en l’actualitat dóna la impressió que es viu un assetjament de Catalunya, antidemocràtic i provocador per part de l’unionisme. I que els  fets provocadors són programats per polítics cada dia són més evidents quan s’arriba a contractat per cinquanta euros l’acció per estripar llaços grocs o banderes. Emparar-se en la nocturnitat i l’agressió amb armes blanques quan un independentista els crida l’atenció per la seva acció implica la seguretat amb que actúen per part del govern i la justícia. Té capacitat el Govern actual de l’estat d’esdevenir un exemple de democràcia? El dia 17 en l’homentge a les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils ho intuirem. Si tot queda judicialment com està en l’actualitat, la resposta serà no.

Cal esperar, hi cap la sorpresa. El desig del Rei de parlar amb els partits catalans independentistes, quedarà en desig o hi haura fets convincents? Personalment penso que no hi haurà cap signe convincent. Però és possible. Dissortadament les manifestacions de l’unionisme a Catalunya no porten a cap bon port, tot el contrari. Només cal escoltar els partits estatals. No m’obligueu a dir noms, són prou coneguts. A Catalunya la taula del diàleg està preparada. Hi seurant els unionistes? M’agradaria, seria un signe de caminar cap a la normalitat democràtica. No em refereixo a les reunions dels governs espanyol i català. Em refereixo als ciutadans, que penso hi són, però temen l’amenaça dels ultres. Una bona entesa entre les dues tendències és el camí de la pau.