Mort a la carretera

Les diferents formes de morir li donen a la mort una valoració molt variada. Morir al llit, envoltat de la família, independentment de l’edat, s’accepta per  què era la seva hora. Havia complert el seu cicle de vida. Peró totes les persones que moren al llit mereixen una valoració positiva? No hi ha morts al llit que són d’autèntics criminals? Hi ha condemnats a mort que són més persones dignes que no pas aquelles que els condemnem i el judici de la societat els rebutge quan la forma és indigna però elles moren dignament. Hi ha morts sobtades que de bell antuvi sorprenen però sobtades només perquè no es tenia cura com calia de la pròpia vida. La mort en ella mateixa és un misteri com ho és la vida. Però hi ha una forma de morir que esgarrifa, la mort a la carretera. Esgarrifances, perquè? La culpa és sempre del conductor? No hi havia en l’accident capacitat de control? Perquè incapacitat? Manca de domini del vehicle, per què? Excés de velocitat? Carretera en mal estat? Alcoholisme o drogues? La culpa és sempre del conductor? Massa sovint, sí, però no sempre perquè la societat també n’és de culpable. I per moltes raons, algunes d’elles beneïdes i lloades. El meu cotxe supera els dos cents km/h. I aquesta circunmstància no es causa de culpabilitat? Es legisla molt, potser massa, sobre els límits de velocitat permesos, però es permet fabricació de cotxes que fàcilment els superen. No és una incongruència? Si la màxima veloctat que  es pot desenvolupar en les carreteres és de cent vint km/h, perquè es permet fabricar vehiclesque poden anar a tres cents? En aquests accidents mortals de les carreteres no hi té culpa també la política? Per altra banda, hi tenim esportivament el culte a la velocitat. Em direu que no és el mateix una pista preparada degudament que la carretera. D’acord. Però el cuc de la velocitat es consolida en les curses. La persona, jove o gran, adicta a la velocitat i no pot demostrar-ho en una pista, on ho fa? Òbviament a les carreteres. El conductor pot tenir una formació extraordinària i un domini que li dóna garanties d’estabilitat, però l’efecte sorpresa? L’efecte sorpresa és difícil de controlar. Hi ha una formació específica davant l’efecte sorpresa? No i diría que és impossible. No nego que en algun moment es pot superar i se supera. En aquesta circumstància coneixen tots els conductors degudament els traçats de les carreteres per on circulen? I si el coneixen estan segurs que la sorpresa no la crearà el cotxe contrari? Formació, sempre; control, el màxim. Autodomini psicològic al màxim. I tot i així, n’hi ha prou? Les morts a la carretera diuen que no. La sorpresa la pot donar una persona creuant la carretera; un vehicle que ve de cara quan es fa un avançament, ja sigui d’un cotxe o d’un o més ciclistes; un animal de pastura que sobtadament creua la carretera; un dessprendiment de rocs o terra causat per pluges o altres fenòmens. Però hi ha una causa en la que normalment no s'hi pensa: en la mort sobtada del conductor. Morir d’accident en una recta sense cap altra cotxe circulant-hi pot tenir explicació. La té: el conductor ha perdut el control del seu cos, moviment de braços o peus, o mort sobtada. És necessari que el conductor sigui conscient de la seva salut. Puc parlar per mi. Tinc 89 anys. Els metges em van dir que no passaria dels 9. Tenien motius. La vida és una sorpresa. Encara condueixo. He d’estar preparat per a possibles ensurts i molts més quan no vaig sol al cotxe. El metge del cor em va dir que tenia un cor per anys, però hi ha altres parts del cos que poden produir la mort.I precisament un altre part em va avisar seriosament, sort que no conduia. Si tinguèssim un coneixement més complert de la nostra salut, segurament que s’evitarien moltes morts a les carreteres. Però, quin és el coneixement i el domini de les nostres passions? La de la velocitat, per exemple. El domini psicològic és fonamental. Com més profund sigui el coneixment que tenim de nosaltres mateixos, més seguretat tindrem en els nostres actes i en el domini dels vehicles, sigui un cotxe, un camió, un avió, una moto, una nau, una bicleta o uns patinets. La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals i una poeta, amiga meva, van morir per un mal control de la bicicleta del ciclista que la conduia al bell mig de Barcelona. Si respectèssim més l’altre, si la cultura humanista fos més ferma, si les màquines fossin més un servei que un negoci, si les carreteres tinguessin un traçat més ben estudiat, segurament que minvarien les morts a la carretera. La culpabilitat de la persona és alló que s’investiga davant d’un accident mortal. La persona hi té molta culpa, també el fabricant del vehicle, també donar més importància al negoci que al servei, també la política que no vetlla prou per la dignitat dels ciutadans, sobre tot en el tema cultural. Dóna per molt més la filsofia de la mort.