La inpendència és un tret net del fet de ser català. I ho
serè si sóc intel·lgent en el meu fer i actuar però per assolir-ho necessito
ser. Si em sento una altra identitat, no sabrè parlar amb la meva. En l’homenatge
de Barcelona a les víctimes del terrorisme hi haguè una acció molt
alliçonadora. Quan els Mossos es disposaven a despenjar la pancarta contra el
rei, els veïns de l’hàbitat s’hi oposaren perquè no portaven cap ordre
judicial. El compliment de la llei era fonamental. La llei davant de tot, però
la llei veritable, no la manipulada. A l’estat espanyol hi ha una llei orgànica
de l’any 2005 que despenalitza les conductes dels governants, dirigents,
alcaldes, etc…que consistissin en celebrar referèndums prohibits o il·legals. I
no es compleix, i els polítics continúen a la presó. Davant de la doble moral
dels unionistes, l’estat és unionista, de no complir la llei i empresonar
il·legalment, els catalans que volem la independència em d’actuar pacíficament.
Primer, conèixer tots els drets que la Constitució i les lleis ens donen.
Segon, “a palabras necias, oïdos sordos”, com si no ens assebentèssim del que
criden. Tercer, no desanimar-se i ser coherents amb les nostres idees. Quart,
denunciar l’agressió física o verbal que ens dirigessin, procurant sempre tenir un document o un
testimoni. Cinquè, si algú d’ells s’entrebanca i cau davant nostre, allargar-li
la mà per ajudar-lo a aixecar-se i davant l’estranyesa de l’insultador, li
diem, ets persona,oi? I continuar el
nostre camí amb naturalitat. No hi ha cap acció o paraula que molesti tant, com
no donar importància a l’insultador no fent-n’hi cas.
Cal respectar democràticament
persones, institucions, idees, emblemes identificadors i fets. Si em trobo un
falangista cremant la senyera no li dirè res, procurarè, sense que se n’adoni,
de fotografiar-lo, i continuarè el meu camí. Si ho crec adient el denunciarè i
tinc un document. Si em convida a una cervesa, si vaig sol li agrairè i gràcies
però faig tard i m’esperen. No acceptarè mai anant sol. És convenient davant
manipuladors com són, tenir sempre un as a la màniga. Com es va poder comprovar
en l’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona i Cambrils m’he adonat
de com és aquesta gent. Només sap cridar, insultar i agredir. No saben
dialogar. I dissortadaments es creuen ciutadans espanyols, quan els veritables
són respectuosos, intel·ligents, dialoguen amistosament i respecten les idees
d’altri encara que siguin contràries a les seves. Però aquests no fan soroll i
no se senten identificats amb els cridaners. A Barcelona també n’hi había. I
alguna àvia castellana els feia callar. Estic convençut que el procès encara en
va sortir més fort, ferm, i convençut, malgrat el Sr. Casado digui que va ser
superat i segons ell eliminat
de la
política i que el Sr. Albiol, entre parèntesi, diguès que s’havia desterrat de
l’homenatge a l’ANC. El veritable homenatge es va celebrar davant la presó de
Lledoners amb actes cent per cent culturals i sense insults als qui pensin
diferent.
I aquest homenatge davant la presó, honorant al Sr. Forn, quan el rei no va saber que dir
quan l’esposa del polític empresonat li va manisfetar que era ell qui l’havia
de saludar i no ella, perquè estava a la
presó. I un jutge molt important i significat contra el procès, no va
tenir valor ni de mirar-li els ulls. Una resposta callada per demostrar que
s’és culpable. Aquests són els fets i gestos alliçonadors. I d’ells vaig
treure’n la llliço que jo he après i que, amic lector o amiga lectora, pode-ho
pensar diferent i m’ajudeu a millorar la meva filosofia. Des de casa estant per
raons de salut, escoltant i visionant la tv, seguint internet i llegint els
comentaris de la històrica diada, en vaig sortir més independentista. Catalunya
ens necessita, ens espera i ens estima. Siguem catalans íntegres, sense
barreges. En comptes de barreges, relacions d’amistat amb els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada