A LA BÍBLIA NO HI SURT TOHOM

 Títol d’un article d’Antonio Baños publicat en el diari ARA del 25 d’agost de 2020.

No hi surt tothom és veritat però sí hi és tothom ja en la primera lliçó del llibre del Gènesi capítol I paràgraf 27:”sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arroseguen per la terra”. Certament, com diu Antonio Baños en el seu article, no hi surt tothom, però amb el màxim respecte a l’escriptor que el tinc per un referent, jo hi intueixo que hi és tothom. Com explica la ciència, i l’Esglèsia ha acceptat la teoria de l’evolució, el gènere humà en la seva història està fent una sèrie de descobriments, gràcies a la intel·igència i la racionalitat. El progrés és el camí de futur de l’espècie humana que gràcies a la intel·ligència està capacitada per entendre la immensitat i furgar en els microorganismes. Però dissortadament coneixent la seva existència, científicament resta molt per entendre el seu perquè, com és desenvolupen i la resposta que cal per salvar la humanitat. I en aquest procés no podem oblidar que l’ésser humà és lliure, i aquesta llibertat el pot portar a reaccions, fins i tot, totalment oposades, creant greus problemes a la ciència. No oblidem, que la capacitat d’intuir i reflexionar l’infinit, no soluciona com descobrir la veritat. Personalment la capacitat humana de raonar sobre els dos extrems, el màxim (l’infinit) i el mínim ( les mil·lèsimes dels micro) em porta a pensar en la possibilitat, més encara, la necessitat de l’existència d’un ser superior controlador del cosmos.  Antonio Baños acaba  el seu escrit amb aquestes paraules: “ Mirar com no hi ha res i descobrir un món sencer furtat a un Déu gelós pot ser fruit de la inspiració d’un geni o de l’avorriment d’un botiguer. Avui amb centenars de milers de científics mirant el  virus per tots els angles, és un bon dia per recordar els diletants que tantes vegades, han salvat el món.” Un reconeixement, des de la meva interpretació, la realitat de l’existència d’éssers humans que des de diferents vessants s’han sentit déus capaços de salvar el món.” Amb tot el respecte a les ideologies positives o negatives, sempre emergeix un subconscient de la urgència  del concepte de l’infinit.

LA CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT PER A LA INDEPENDÈNCIA

 La independència dels pobles, Catalunya se sent poble i ho és, és inherent a la seva realitat. Però la independència no és una qualitat humana quan les persones no viuen aquest dret de la seva condició social i s’escolta a cada cantonada que no hi ha res a fer. Cal assolir que tots els ciutadans dels pobles de la terra entenguin i exerceixin la llibertat, qualitat integrada en la veritat de ser. La filosofia de la llibertat  palesa al segle XXI el desconeixement que se’n té i la nul·la defensa que se’n fa. En un article publicat al Diari ARA el dia 22 d’agost de 2020,Timothy Garlon Ash, historiador i catedràtic d’estudis europeus a la Universitat d’Oxford, escrivia aquesta reflexió en el seu article “BIELORÚSSIA I EL PODER DE LA LLIBERTAT:” Digueu-me americà, si voleu, però crec que hauríem de creure més en el poder de la llibertat. Sobretot, perquè aquesta creença és en ella mateixa una part important del poder de la llibertat”. Sembla una incongruència quan en realitat és una força real de la natura. La llibertat és un dret natural que el poder polític s’ha fet seu esclavitzant els ciutadans. I són els ciutadans els que el recobraran quan de veritat en un món democràtic de veritat esdevinguin sobirans i n’esdevindran quan de veritat tinguin fe en la seva llibertat. I com diu el professor d’Oxford s’ha de creure en ella per assolir el poder. El President Puigdemont fa referència a dues condicions: a) es tracta d’una confrontació amb el poder i b) cal ser més intel·ligents. Enfrontar-te amb el poder no significa que s’hi genera violència sinó que amb una correcció educada es pot defensar idees contràries  si el poder és veritablement humà i un servei al poble, té el deure d’escoltar. Precisament en aquesta resposta pacífica d’enfrontament és on ha d’actuar la intel·ligència. I contra aquesta batalla pacífica, el poder acostuma a no tenir arguments i el que és pitjor no saber argumentar. La força de la independència està en la qualitat intel·lectual dels ciutadans. Qualitat que el poder polític, malgrat el ministeri d’educació, procura anul·lar amb un pressupost que no arriba a “ni de caritat”. No oblidem que entre la gent senzilla hi ha molta intel·ligència. Cal que no tingui por a l’hora de pensar. Sense els grans pensadors de la història la humanitat encara es mouria en la prehistòria. En el tema, raó de ser d’aquest article, de la formació d’una consciència independentista, cal que el catalans que han arribat a fer de la llibertat la veritat absoluta del seu ser, aportin la seva ciència despertant el desig de fer seva la imatge de l’independentista que llegeix o escolta. És molt necessari que la seguretat de la independència, veritat personal absoluta, desperti interès i voluntat d’assolir-la. Com més catalans ho palesin més força tindrà la idea, feta veritat personal absoluta, i més poder tindrà el vot polític independentista. En l’assoliment d’aquesta imatge no hi té lloc cap mena de violència física. Només la violència del poder de la paraula recolzada per la ciència.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS EL VALOR DELS POBLES MÉS PREUAT

Ser independent és un dret natural de tot ésser humà. No el perd al formar part d’una col·lectivitat política. Com gestiona un català la seva llibertat, per exemple, en un estat com l’espanyol? Dit d’una altra manera, com respecta l’estat la llibertat d’un català? La resposta  de l’estat serà complint la llei. Personalment penso que aquesta resposta és una fugida al buit. Li dono moltes voltes al tema i no trobo la resposta a la pregunta de si és possible ser de veritat independent formant part d’un poble que no és el teu perquè Espanya no és el meu poble. Tal com funciona la política al segle XXI la independència dels pobles es pot assolir amb un percentatge de vots superior al 5%. I m’he preguntat, com s’ha de fer a Catalunya per superar aquest percentatge? Soc independentista però els partits demòcrates que són el punt d’arrencada per assolir la independència no convencen. Només les persones poden. És imprescindible crear una ambient creïble i desitjable de llibertat. La garantia és la veu del poble. Els ciutadans independentistes convençuts han de carregar sobre les seves espatlles aquesta responsabilitat. És imprescindible fer desitjable la independència i el primer pas és fer-la creïble. El primer argument de credibilitat rau en l’exemple. Som tots els independentistes una bona imatge cívica? Es diu que una imatge val per mil paraules. Som capaços els independentistes de pronunciar mil paraules sense que els oients s’aixequin de la cadira? Parlant es pot donar una bona imatge. Dissortadament també pot ser dolenta. La paraula d’un respectuós amb l’altre és escoltada. És important la paraula. Els independentistes que no som de cap partit, essent demòcrates, podem fer una bona tasca. La nostra tasca ha de ser útil per als partits independentistes i s’és útil des de la democràcia en llibertat cap a la independència. Penso que a casa nostra aquest moviment l’ha de liderar l’ANC. Granollers per la independència ha de moure’s en la creació d’una humanitat lliure, justa, solidària i creativa. La independència és el valor dels pobles més preuat.

¿VIVIM EN UN MÓN ON LA INJUSTÍCIA ÉS NORMA?

 Beure una cervesa en un bar senzillament palesa normalitat de convivència. Qui la beu i qui la serveix fan un acte de convivència. Acaba tot aquí? Falta el detall del darrer pas. El preu de la cervesa i el servei. La cervesa servida  la cobra el bar al mateix preu que la compra? És el seu mitjà de vida, lògicament hi ha de carregar un tant per cent. Com es valora un percentatge just? És possible que si furguem en el tema descobrirem quelcom dubtós. Però on cal carregar el dubte en el fabricant o en el venedor? Possiblement hi aparegui un intermediari, que complica el problema. Davant la possibilitat de la injustícia que pot afectar al ciutadà comprador, com es decideix el preu de cada ampolla i amb quins criteris? Perquè del preu inicial depèn la veritat de l’acció de convivència justa. És la gran pregunta del mercat. I en el mercat s’hi viuen situacions de convivència impossible perquè molts compradors no disposen de diners per viure en i amb dignitat. I en aquest cas es viu una situació d’injustícia. Qui és el veritable culpable? És veritat que les diferències són una realitat natural. Però la natura justifica totes les diferències? És un tema que val la pena treballar. Penso que allò que cal bàsicament és poder gaudir d’una vida digna. I a partir de la dignitat, valorar la diferències. Per exemple, la intel·ligència no gaudeix de la mateixa capacitat de comprensió en les persones i des d’aquest punt sembla just que aquesta diferència normalitzi el poder adquisitiu. I en aquesta capacitat d’entendre i comprendre hi juga un paper cabdal la cultura. I aquí s’hi descobreix el principi de les injustícies. No hi ha consciència de dignitat. Perquè la dignitat no la dona el ser més ric o menys, la dona la possibilitat d’un procés humà progressiu a l’abast de totes les persones. I a partir d’aquesta mancança es fa possible la realitat d’un món injust. Les qualitats humanes són un fet diferencial que es tradueix en el treball i en les aficions. La injustícia apareix quan ni el treball, ni les aficions, afavoreixen la dignitat. Hi ha persones que els hi és impossible viure en pau per manca de mitjans. Els responsables d’aquest fenomen són els culpables de les injustícies socials. I dissortadament a ple segle XXI, la injustícia és culpable d’odis, enveges, baralles i morts. No es pot culpar als pobres de manca de consciència social, quan els que causen la pobresa són els poderosos políticament i econòmicament, causants de les diferències. La injustícia social existent no ha de conscienciar als pobres, que ja en són de conscients, sinó a les grans fortunes de la humanitat que de paraula es diuen conscients però els fets denuncien la seva mentida. Qui provocarà el canvi de consciència? N’estic convençut, malgrat l’enorme dificultat, la gent senzilla i humil.

MANIPULACIÓ POLÍTICA DE LA MORT COM ARGUMENT DE PAU

 La covid-19, malgrat sembli una contradicció que cal reflexionar, és un missatge exprés a la política mundial de la seva responsabilitat manipulant la mort com argument de pau. Una pandèmia és una resposta de la natura que obeeix el seu programa. Una interferència exterior pot modificar-lo provocant situacions lamentables. I en el cosmos el gran manipulador de la natura és l’ésser humà. Les grans potències corren a ser les primeres en descobrir la vacuna per tornar a la veritat, actuació que a primera vista és lloable i urgent, però que no conjuga amb les guerres, que continuen, fent de la indústria de les armes la gran mentida de la convivència en pau. Dissortadament, al marge de la mort natural que té sentit de transcendència, existeixen altres maneres de fer morir com és estendre la misèria entre els humans. I la mort provocada per la fam i la provocada per les armes tenen el mateix responsable, una política que no respecta la naturalesa i discrimina la humanitat. La sanitat, que té cura de la salut, maltractada per la política per la manca de recursos i pels problemes culturals, ha donat una lliçó  que els polítics procuren fer seva però continuen donant ales a la gran economia que amb les seves accions contamina l’espai natural. Malauradament s’ha arribat a un concepte de convivència difícil de canviar perquè la bona vida no s’entén sense disbauxes de tota mena. I la lluita contra les pandèmies és una lluita al ralentí per les dues bandes, per la política i per la bona vida amb disbauxa inclosa. És possible  una nova filosofia? No només és possible, sinó que fa més de dos mil anys que existeix. I el problema rau en el fet de saber morir per amor. És el missatge de Jesucrist clavat a la creu. Personalment hi crec, malgrat que el procés serà llarg, perquè els que manipulen la mort pel seu benestar tenen a les seves mans les dues grans armes, la política i l’economia. I contra aquestes només el poder de la gent desafiant la mort, dignificant la seva al morir per la pau del món, és garantia.

INDEPENTISTES SENSE CARNET PORTARAN A LA INDEPENDÈNCIA

 La llibertat, qualitat que defineix l’ésser humà, és la raó intel·ligent que regula les relacions humanes. Totes les persones neixen lliures i cap autoritat està autoritzada a esclavitzar-les. L’exercici de la llibertat és més que un dret, és un deure assessorat per la intel·ligència i la racionalitat. Simplement, la capacitat de pensar. I és precisament aquest dret el més perseguit per la gran política dels poderosos col·lectius humans. Al respecte, la Declaració Universal dels Drets Humans en l’article 2 diu: ”Tothom té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”. Aquest article corrobora i reforça la idea  del meu raonament sobre els independentistes. I la Constitució espanyola ho referma en el paràgraf 2 de l’article10:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. En el supòsit que l’Estat Espanyol argumenti que la Constitució no en parla o n’és contrària, l’article 30 de la Declaració Universal dels drets humans, ratifica en l’article 30: “Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o realitzar actes, que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien”. Penso que amb la documentació exposada tinc el camí clarament obert per opinar, pensar i defensar la independència de Catalunya en un model polític democràtic com confessa ser l’estat espanyol. Soc independentista i no estic afiliat a cap partit. Vaig estar-ho però la nul·la o poca credibilitat del partit, quin nom no cito perquè no li desitjo cap mal, va aconsellar-me donar-me’n de baixa. Respecto els partits, tots tenen la seva base i la seva filosofia, que respecto sempre que es moguin en el marc de la democràcia. Dissortadament els partits catalans, inclosos els independentistes, amb l’afany de portar el seu, cap al poder, no són gaire respectuosos en els seus comentaris i, a vegades, fins i tot contradictoris. Malgrat tot crec en la independència de Catalunya. Hi crec perquè molts catalans la volen com ho palesa el nombre de diputats independentistes votats pel Parlament de Catalunya que són majoria. Una majoria que es diu no ser suficient perquè els vots independentistes no superen el 50% dels vots  emesos. Que fan els partits independentistes perquè els vots superin el 5O% assolint un percentatge indiscutible? Honestament penso que la força la tenen les persones independentistes que no pertanyen a cap partit. Catalunya necessita que la suma dels independentistes no afiliats amb els afiliats superi sobradament el 50% i seria un èxit que superés el 60%. La tasca per assolir-ho només està en mans dels independentistes no afiliats. Cal una feina il·lusionada perquè les bones persones de totes les capes socials siguin conscients dels seus drets i de com els poden defensar. Cal una política en la que la dignitat sigui l’argument de rics i pobres, d’homes i dones, de governants i súbdits i de la dignitat no es poden excloure ateus, agnòstics, com tampoc la gran família LGTBI, i els afiliats de les diferents religions que actuen a Catalunya. Hi ha voluntaris per dur a terme aquesta campanya per la llibertat de Catalunya? Faig per un. Estic convençut que hi ha molts líders per la independència, que estan disposats a obrir camí. Escoltem la seva veu i recolzem-los. La independència està en camí. Us aconsello el llibre LA INDEPENDÈNCIA JA HA COMENÇAT, d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat.

.

CAP LLEI HUMANA POT BLOQUEJAR LA DIGNITAT PERSONAL

 La llei natural és superior a les lleis humanes i la llibertat n’és la garantia. Que vol dir inviolable? Que la persona que gaudeix de drets extra-natura? Declarar inviolable a una persona significa donar-li carta oberta perquè per a ella fer el be o el mal rau dintre la dignitat. El mal i el be són una mateixa cosa. Amb  aquesta declaració es posa en evidència la Constitució perquè es nega els drets naturals d’una persona i es demostra que la llei no és igual per a tothom. De què serveix la llei? La dignitat de les persones no l’atorga la llei, és un dret natural que en us de la llibertat es pot equivocar però gaudeix de les capacitats per adonar-se’n i reciclar-se. Emparar-se en la llei que declara la inviolabilitat d’una persona significa que la democràcia és una incoherència. Francament reconèixer aquesta condició és moure’s en un model polític absolutista fill de les pitjors dictadures. La filosofia popular catalana ho té molt clar, “qui la fa, la paga”, contrària a la castellana de “ande yo caliente i ríase la gente.” Quina dita és més democràtica? I una altra pregunta, quina és més propera a l’evangeli? Sembla una contradicció perquè s’acusa catalana d’irreligiositat al costat de l’espanyola que amb el seu “Santiago y cierra Espanya” defineix la seva filosofia política, confirmant-la amb la declaració nomenant a la Verge del Pilar capitana del seu exèrcit. Em podeu explicar com es menja aquest plat. Només hi falta l’himne de la legió declarant-se “marido de la muerte”, manipulant el significat de la paraula mort. L’ADN espanyol gaudeix d’unes arrels molt profundes i és molt difícil que les saoni democràticament. Amb el procés i altres accions polítiques i judicials ens ho confirma. Senzillament la democràcia no és el model polític de la pell de brau. L’article de la Constitució que declara inviolable al rei ho palesa. Pot una llei donar més valor a la condició social que a la persona manipulant la seva humanitat? L’actuació de la política espanyola en el marc de la política europea ha palesat manta vegades aquest ADN en contra de l’ADN europeu. Quina credibilitat és mereix l’Estat Espanyol? Amb tot el meu respecte, cada vegada que dedico estones al Congrés Espanyol, em reafirmo més en la feble democràcia basada en la falta de respecte als diputats de partits que amb tot el dret del món són independentistes defensors de l’autodeterminació dels pobles. I aquesta política en un estat que ignora la unitat formada per diferències. Mereix l’estat espanyol la qualificació de demòcrata. Honestament els fets em diuen que no.

EL DRET A PENSAR DIFERENT

 Les diferències en el cosmos són la norma de la bellesa universal i la gran obra d’art del Creador, l’artista més gran  que transcendeix l’univers. Les diferències naturals són un  reclam per actuacions de gran valor que fan viure la bellesa interior i exterior. El diàleg humà amb la natura porta a la transcendència de les persones que descobreixen en la natura el palau de la seva vida terrenal amb la projecció a la vida eterna. I són les diferències un leimotiv extraordinari quina lectura fa als seus adeptes persones que pensen, reflexionen, dialoguen i arriben al consens vital. Les diferències naturals conviden a l’ésser humà a valorar les diferències entre persones, diferències que com les del cosmos, creen la imatge de la humanitat. Però dissortadament la valoració de les diferències humanes desemboca a la mutilació de l’obra d’art que hauria de crear la humanitat. I en aquest desenvolupament de la convivència s’ha deformat la dignitat de la mort. I la demostració ens la dona la política que recolza el seu poder en les armes més que en les paraules. I aquesta política és universal. I l’arrel d’aquesta política és negar la llibertat de pensar. En el món es produeix la incoherència de convertir la cultura, exigència del pensament, en obediència del poder manipulador. Existeix un llibre molt antic que en el seu primer capítol ens ensenya quin  ha de ser el procés històric de la humanitat. Aquest procés té dues fases, la terrenal i la transcendent eterna. Ens parla d’una Jardí terrenal i de la seva transformació en un Jardí Celestial. En el primer la humanitat desafià al seu Creador i fou condemnada al treball i a l’acceptació de les diferències. Amb el comportament en aquest condicionament, la   humanitat podria guanyar-se la seva presència al celestial. La clau que obriria la porta seria la mort. Però a humanitat, orgullosa, no volgué entendre el traspàs d’un jardí a l’altre. I en aquesta concepció humana hi jugaren un paper rellevant dues dones. Eva que amb la poma li digué a Adan que l’estimava i es va creure ser déu. Amb una manipulació de l’amor es va perdre la felicitat terrenal. La segona dona fou la Verge Maria, que compliria amb la seva maternitat la promesa de la recuperació del Jardí celestial perdut. Si reflexionem sobre la història de la humanitat ens adonarem que la marginació de la dona ha desembocat en una convivència manipuladora de la mort, convertint les autoritats terrenals la forma de morir en segell del seu poder. Amb la mort psíquica i física el poder polític i econòmic ha trobat l’argument de la seva suposada veritat. I quina és aquesta veritat? Senzillament la incapacitat i manca de voluntat de respectar les diferències, diferències que tenen la seva base en el pensament de molts humans. L’estudi de l’evolució del pensament és indispensable per entendre les diferències i poder desenvolupar una política de relacions humanes  en una convivència en pau. La història de la filosofia és l’acusadora de la manipulació política i econòmica que pateix al segle XXI la humanitat.

XIRINACS I CASALDÀLIGA, DOS MISTICS EN LA HISTÒRIA

 En la valoració de la història de la humanitat existeix una crítica esbiaixada dominada per la manipulació de la paraula llibertat. I és precisament l’exercici de la llibertat la raó del progrés en el procés històric. La raó ens la dona el tractament personal de la llibertat. És tan racional aquest principi que les persones amb poder s’esforcen en fer-lo seu desacreditant la intel·ligència i racionalitat dels verdaders pensadors. Els verdaders pensadors són aquelles persones que no temen equivocar-se en els raonaments que fan de les seves idees. I és precisament el no diàleg entre les diferents filosofies la causa d’un progrés històrics inhumà si parem atenció en la globalitat. La mort del Bisbe Casaldàliga ha esdevingut una explosió mundial d’un defensor dels oblidats denunciant els manipuladors de la història. No oblidem que a Catalunya un altre sacerdot esdevingué un denunciador de la injustícia social amb moviments rebels com els de Casaldàliga, Lluis M. Xirinacs. Dos seguidors de l’evangeli pedagogs de la convivència. Casaldàliga va entrar a la llista negra del Vaticà amb la seva Teologia de l’alliberament; Xirinacs fou empresonat per l’estat, amb el consentiment de l’Església, en  una presó per a capellans consensuada. La mort ha donat la raó a Casaldàliga i a Xirinacs. Una raó que palesa signes polítics d’acabar en l’oblit. M’ha sorprès la presència de l’embaixador d’Espanya en el Brasil, en la missa  funeral celebrada a Batatais, que s’afegí al reconeixement del Bisbe acabant la seva intervenció cantant en català LA VALL DEL RIU VERFMELL. Segur que per al bisbe Casaldàliga, la seva vall del riu vermell fou SÁO FÉLIX DE ARAGUAIA, vall maltractada per la política brasilera que intentà matar-lo en diferents ocasions. Esborrarà la pols de la política el seu record o serà empenta decisiva envers la justícia social. Per a Casaldàliga la defensa dels oprimits era la pràctica evangèlica i religiosa. La mateixa mística que Lluis M. Xirinacs exercia en el parlament espanyol assistint dempeus a les sessions fins que es declarés l’amnistia. Dues vocacions místiques amb dos models de morir diferents, però místics els dos. Casaldàliga atès pels seus, morí en un hospital dels Claretians oberts al món, Xirinacs morí en espai del món obert perquè l’objectiu de l’ofrena de la vida, en els dos místics era el mateix, la pau universal. Casaldàliga quan s’enfrontà amb l’autoritat ho feu amb l’evangeli a la mà, Xirinacs, quan li demanà al bisbe donar les terres als pobres que les conreaven, ho feu amb l’evangeli a la mà i fou expulsat. La història està donant la raó als dos místics. Els dos defensaven els drets naturals de les persones, independentment de les seves idees. I aquesta defensa definia la seva mística. La seva centralitat era Jesucrist. Religió i política no poden caminar enemistades, han de saber donar-se la mà. Dos místics, seguidors de l’evangeli, han demostrat com ha de ser la humanitat amb respecte mutu. En la vida de Casaldàliga i Xirinacs hi endevino recolzada la meva filosofia que sense una clara intel·ligència entre els diferents models polítics i religiosos no hi haurà mai pau verdadera.

QUIN SENTIT TÉ UNA MONARQUIA PARLAMENTÀRIA?

 El meu humil anàlisi argumentant amb la Constitució, que dedica a la Corona deu articles. L’article 56 és el primer i penso que molt determinant. Però primer de tot cal llegir-lo.

Articles 56

1.-El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i la Llei.

2.-El seu Títol és el de Rei d’Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la corona.

3.- La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense el qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65,1. (Diu: “el Rei nomena i relleva lliurament els membres civils i militars de la seva Casa”, aquest apartat em porta a dubtar de la seva inviolabilitat.)

La lectura de l’apartat 1 m’ha creat molta confusió, i porto dies pensant si veritablement exerceix de cap d’estat o és una figura decorativa. Aquest dubte me l’ha generat la frase del paràgraf 1 quan diu: “exerceix les funcions que li atribueixen  expressament la Constitució i les Lleis.” En una paraula la seva actuació li ve imposada per una autoritat superior.

El paràgraf 1 parla d’un seguit d’atribucions quer personalment em semblen tot el contrari

És “símbol de la unitat i permanència”. Què és un símbol? Bàsicament un desig que desperta il·lusió i per donar-li cos continua dient, “arbitra i modera...”, “assumeix la més alta representació de l’Estat Espanyol”, però... i a continuació la retallada, “exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis”. La paraula expressament és determinant, no pot anar més enllà. I per més inri l’apartat 3 afirma: “Els seus actes seran sempre subjectes a referendament”, és a dir no tenen valor si una altra autoritat no li dona. I aquesta altra autoritat és el President del Govern o els ministres. Em pregunto, si algú pel càrrec es mereix ser inviolable, qui és, el rei o el govern perquè els actes del rei “sense el referendament no tindran validesa”.

Llegim al respecte què  diu l’article 64:

1.-Els actes del Rei són referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents. La proposta i el nomenament del President del Govern i la dissolució prevista en l’article 99 seran referendats pel President del Congrés.

2.-Dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin. (En el paràgraf 3 llegim: ”la persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat.”)

Francament quina és l’autoritat del rei si l’eficàcia de les seves actuacions depèn  d’altri?  Quin sentit té la inviolabilitat si se li nega la llibertat? Un subjecte sense llibertat no és un ésser humà. Tal vegada la inviolabilitat és un reconeixement per  les seves accions fora de la política i el deixin tranquil. I aleshores a la vista de l’actuació de la justícia, no és una malversació de diners els que rep com a cap d’estat  simbòlic? No soc especialista en lleis però les paraules diuen el que diuen.

QUINA ÉS LA VERITAT DE LA DIGNITAT DE LA MONARQUIA?

La Constitució dignifica o exigeix dignitat. Declarar que el model democràtic espanyol és una monarquia parlamentària justifica el reconeixement d’una herència sospitosa imposada per la dictadura? L’article 57 de la Constitució avala a l’hereu amb drets i Joan Carles no era l’hereu directe, ho era el seu pare, i la renúncia es produí quan Joan Carles ja havia estat declarat rei d’Espanya. No es va complir, al meu entendre, la Constitució. La inviolabilitat, que se li reconeix a la Constitució, deroga el deure de la dignitat humana? Perquè el seu historial anterior al nomenament no era cap exemple d’un humanisme integral. Referent a la seva inviolabilitat el paràgraf 3 de l’article 56, diu: ”La persona del rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitats. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposi l’article 65,2.” No entenc res, perquè si no és subjecte de responsabilitats significa que no és lliure i si no és lliure no és un ser humà. I l’article 64, encara m’ho posa més difícil: ”Els actes del rei seran referendats pel president del govern i, en el seu cas, pels ministres competents”. I en el paràgraf 2 hi afegeix que dels actes del rei seran responsables les persones que els referendin. Intento voler entendre. He de distingir entre els actes de rei, cap d’estat, i els actes del rei ésser humà. I la complicació s’agreuja perquè l’enriquiment descontrolat fou mitjançant un acte de govern o personal? Si fou en acte de govern perquè els diners no es lliuraren a les arques de l’estat? Segons la Constitució el culpable seria el President del Govern. Com queda la justícia. Dissimular un acte humà acceptant com del rei com és el fet de la cacera africana és d’una indignitat que no té nom. Una mica més de respecte a la Constitució. Motius perquè la justícia l’investigui n’hi ha i molt significatius. I per molt menys els presos polítics catalans estan a la presó. La justícia no és igual per a tothom. Perquè no s’ha investigat la seva relació amb el cop d’estat de Tejero, quan el seu secretari personal ho va deixar clar? No era això una rebel·lió i una sedició amb presència de les armes i Tejero disparant mentre deia que actuava en nom del rei? Perquè no s’ha investigat? On és la justícia? Davant el problema he consultat la Constitució i d’acord amb ella hi ha dos culpables, el rei emèrit o el govern i possiblement tots dos. Una mica més de respecte a la llei i a la dignitat de les persones. Els càrrecs no la donen, l’exigeixen.

LA DIGNITAT NO L’ATORGUEN LES INSTITUCIONS

Dignitat és aquella qualitat que defineix l’ésser humà i mereix credibilitat. Una persona  és definida també microcosmos. L’exemple del que és la unitat configurada per les diferències. Les diferències són els òrgans, els membres i les facultats indispensables per un correcte funcionament vital. L’ésser humà, matèria i esperit, és el gran llibre de filosofia per a tota col·lectivitat humana. I aquest microcosmos té un director excepcional, la llibertat. La llibertat que es fonamenta en el dret a equivocar-se i es recicla amb l’ajuda de la intel·ligència i la racionalitat. La complexitat d’una convivència rau en la condició de la dignitat dels seus components, la intel·ligència i racionalitat per portar a terme els desitjos transformats en idees. La realitat de que l’ésser humà és limitat provoca desigualtats d’efectes irracionals. Reconèixer irracionalitats esdevé un  veritable impediment a l’hora del consens impossible degut a egoismes irrenunciables. Egoismes que massa sovint acaben en guerres. Només cal una ullada, per exemple, a la imatge de la humanitat dels segle actual. I filant prim arribarem a la conclusió que la base origen del mal rau en la manca de respecte a les persones. Els càrrecs decideixen els drets i els drets la dignitat. Doctrina totalment contrària a un model democràtic. Una organització social que es basa en dividir els ciutadans manipulant el drets naturals esdevé una organització contra natura en la que tot si val. És veritat que definir el model social de convivència no és una tasca fàcil i que la realitat humana del segle XXI, malgrat els avenços de progrés, forma una convivència deformada pel repartiment dels bens naturals, representats pels diners. En l’estructura de convivència la riquesa ha desenvolupat un paper molt important en els avenços, però ha provocat una desigualtat que ha fet de la injustícia, norma. I és precisament a ple segle XXI la urgència que respecti el dret de gaudir de la riquesa als rics actuals i als pobres per sortir de la misèria. No és una tasca fàcil perquè sembla impossible, però és un deure d’urgent solució. La dificultat més gran, penso humilment, està en la formació d’una consciència humana de justícia. Però al costat de la consciència humana hi és imprescindible la consciència  política i econòmica. És la lluita de les persones en el poder. La riquesa pel desenvolupament social de convivència és imprescindible. Quina ha de ser la filosofia de la riquesa? Com s’ha de gestionar? No podem oblidar que no tothom té la mateixa capacitat de produir, ni de gestionar. Una diferència social de convivència. Coordinar la consciència de ser ric i la de ser persona en una convivència en pau és aquella filosofia que encara està en camí. En la imatge d’una persona sana de ment i cos, el model. Els impediments de salut física i psíquica també ensenyen el camí. Potser encara no s’ha desenvolupat prou bé la filosofia humana.

DONEU-ELS-HI MENJAR

Paraules plenes de sentit humà dites per Jesús als apòstols abans de la multiplicació dels pans. Soc conscient que als nostres dies aquest miracle és motiu de befa i escarni però davant d’aquesta realitat m’esgarrifa comprovar la cada dia més desvalorada dignitat humana. Els apòstols estaven destinats a ser líders en la nova convivència mundial en base a la filosofia també humana de l’evangeli. Els humans segueixen als governants creïbles i Jesús per aquella gent que el seguia ho era. I tenia molt clar que l’ésser humà és matèria i esperit, cos i ànima. Per coherència un governant ha de tenir cura de la persona integral. Per aquesta raó els hi ordenà donar menjar. Els pobres eren incapaços, donaren el que tenien, cinc pans i cinc peixos, però Jesús sí tenia capacitat i ho demostrà. La lliçó havia estat donada. Els dirigents de la convivència havien d’estar preparats. La manca de preparació és el resultat de la fam que pateix la humanitat. I la lliçó era prou clara: la integritat humana és exigent. Una reflexió des de la fe. La humanitat és el cos místic i el cos místic Crist l’alimenta també amb el pa i el vi eucarístics. Heu pensat mai, que el pa i el vi són els productes humans que simbolitzen la base de la subsistència humana? L’evangeli proclama obertament els deures socials en relació amb els bens materials indispensables per a una vida digna. La humanitat en la seva formació ha de complir dues exigències, la formació del cos i la de l’esperit i sense aquesta exigència no es pot esperar res més que la misèria corporal i anímica. Si fem una valoració de la imatge de la humanitat ens adonarem que aquestes dues vessants no estan tractades políticament com cal. L’educació i la sanitat no estan en primer pla sinó en darrer i les conseqüències, per exemple el covid-19. Un avís que els responsables polítics i religiosos no estan prou preparats per desenvolupar la seva labor. I aleshores es recorre a un servidor, l’economia, convertint-lo en responsable de la convivència. Les conseqüències estan a la vista. Jesucrist va ser prou clar, els miracles no són solucions humanes, per les solucions humanes cal estar preparats. I la primera condició és el respecte. I aquest respecte és exigent, ha de ser mutu. Si s’emprenen grans obres si ha d’anar preparat. I aquest lliçó la humanitat encara avui dia la té pendent. El poble, desprès del miracle, continuava seguint Jesús, al dirigent que sí té respostes. Els dirigents humans que no tenen respostes és perquè es pensen déus i a l’hora de la veritat fracassen. Poden els humans fer grans obres que semblen miracles? No només poden sinó que és el seu deure. I la seva preparació es diu dignitat i integritat. Si els resultats no assoleixen els objectius polítics i religiosos, senzillament es deu a que no són persones ni íntegres, ni dignes. Hem estudiat intel·ligentment com defineix l’evangeli la dignitat humana? Jesús crucificat és la imatge del verdader governant. Sé que força lectors no estaran d’acord amb mi. Només els hi demanaria que amb la ment en blanc i sense prejudicis analitzin les ensenyances del sermó de la muntanya. Cal descobrir la base humana de l’evangeli. No és fàcil. Les dificultats són pedagogia excel·lent. I una reflexió: la humanitat està mancada de verdaders dirigents.

LES CARES DENUNCIEN ELS SENTIMENTS CONTRA LA VERITAT

En el curs del procés i en els judicis contra Catalunya dedicava uns moments a interpretar els rostres dels components del tribunal. I els seus ulls i el seus gestos em palesaven irregularitats entre allò que deien i el que sentien. Dels cinc components de la foto que encapçala aquest comentari només conec un nom, no és que m’importin massa els noms però sí les fidelitats i les fidelitats, sovint, són molt significatives. Parant esment en les cares dels cinc jutges de la foto amb tot el dret a ser ells en bé o en mal, hi he descobert lluites interiors a l’hora de dictar sentència.

El primer de l’esquerra amb la m`esquerra als llavis i una mirada dispersa dona la impressió que està al marge del tema i ja li està bé donar la raó a l’estat.

El segon, recolzat enrere, dona la impressió de voler fugir d’estudi amb una mirada clavada a la llunyania i una expressió d’estar al marge de la qüestió.

El tercer, amb la seva mirada amenaçadora acusa al públic afirmant que la sentència ha de ser dura.

El quart, l’únic nom que conec, manifesta amb la seva mirada un orgull personal de superioritat perquè jo soc la llei. La seva mirada i els seus llavis ho diuen clarament.

El cinquè dona una impressió de què hi pinto jo en aquest assumpte com deixant als altres la responsabilitat perquè ja li està bé el que decideixin.

Dissortadament la història del procés i la persecució dels independentistes, que tenen tot el dret a defensar les seves idees com reconeixen les lleis de la Unió Europea, em porta a tenir una idea d’una justícia molt esbiaixada que em fa preguntar-me, que hi representa Espanya a la Unió Europea?