¿VIVIM EN UN MÓN ON LA INJUSTÍCIA ÉS NORMA?

 Beure una cervesa en un bar senzillament palesa normalitat de convivència. Qui la beu i qui la serveix fan un acte de convivència. Acaba tot aquí? Falta el detall del darrer pas. El preu de la cervesa i el servei. La cervesa servida  la cobra el bar al mateix preu que la compra? És el seu mitjà de vida, lògicament hi ha de carregar un tant per cent. Com es valora un percentatge just? És possible que si furguem en el tema descobrirem quelcom dubtós. Però on cal carregar el dubte en el fabricant o en el venedor? Possiblement hi aparegui un intermediari, que complica el problema. Davant la possibilitat de la injustícia que pot afectar al ciutadà comprador, com es decideix el preu de cada ampolla i amb quins criteris? Perquè del preu inicial depèn la veritat de l’acció de convivència justa. És la gran pregunta del mercat. I en el mercat s’hi viuen situacions de convivència impossible perquè molts compradors no disposen de diners per viure en i amb dignitat. I en aquest cas es viu una situació d’injustícia. Qui és el veritable culpable? És veritat que les diferències són una realitat natural. Però la natura justifica totes les diferències? És un tema que val la pena treballar. Penso que allò que cal bàsicament és poder gaudir d’una vida digna. I a partir de la dignitat, valorar la diferències. Per exemple, la intel·ligència no gaudeix de la mateixa capacitat de comprensió en les persones i des d’aquest punt sembla just que aquesta diferència normalitzi el poder adquisitiu. I en aquesta capacitat d’entendre i comprendre hi juga un paper cabdal la cultura. I aquí s’hi descobreix el principi de les injustícies. No hi ha consciència de dignitat. Perquè la dignitat no la dona el ser més ric o menys, la dona la possibilitat d’un procés humà progressiu a l’abast de totes les persones. I a partir d’aquesta mancança es fa possible la realitat d’un món injust. Les qualitats humanes són un fet diferencial que es tradueix en el treball i en les aficions. La injustícia apareix quan ni el treball, ni les aficions, afavoreixen la dignitat. Hi ha persones que els hi és impossible viure en pau per manca de mitjans. Els responsables d’aquest fenomen són els culpables de les injustícies socials. I dissortadament a ple segle XXI, la injustícia és culpable d’odis, enveges, baralles i morts. No es pot culpar als pobres de manca de consciència social, quan els que causen la pobresa són els poderosos políticament i econòmicament, causants de les diferències. La injustícia social existent no ha de conscienciar als pobres, que ja en són de conscients, sinó a les grans fortunes de la humanitat que de paraula es diuen conscients però els fets denuncien la seva mentida. Qui provocarà el canvi de consciència? N’estic convençut, malgrat l’enorme dificultat, la gent senzilla i humil.