XIRINACS I CASALDÀLIGA, DOS MISTICS EN LA HISTÒRIA

 En la valoració de la història de la humanitat existeix una crítica esbiaixada dominada per la manipulació de la paraula llibertat. I és precisament l’exercici de la llibertat la raó del progrés en el procés històric. La raó ens la dona el tractament personal de la llibertat. És tan racional aquest principi que les persones amb poder s’esforcen en fer-lo seu desacreditant la intel·ligència i racionalitat dels verdaders pensadors. Els verdaders pensadors són aquelles persones que no temen equivocar-se en els raonaments que fan de les seves idees. I és precisament el no diàleg entre les diferents filosofies la causa d’un progrés històrics inhumà si parem atenció en la globalitat. La mort del Bisbe Casaldàliga ha esdevingut una explosió mundial d’un defensor dels oblidats denunciant els manipuladors de la història. No oblidem que a Catalunya un altre sacerdot esdevingué un denunciador de la injustícia social amb moviments rebels com els de Casaldàliga, Lluis M. Xirinacs. Dos seguidors de l’evangeli pedagogs de la convivència. Casaldàliga va entrar a la llista negra del Vaticà amb la seva Teologia de l’alliberament; Xirinacs fou empresonat per l’estat, amb el consentiment de l’Església, en  una presó per a capellans consensuada. La mort ha donat la raó a Casaldàliga i a Xirinacs. Una raó que palesa signes polítics d’acabar en l’oblit. M’ha sorprès la presència de l’embaixador d’Espanya en el Brasil, en la missa  funeral celebrada a Batatais, que s’afegí al reconeixement del Bisbe acabant la seva intervenció cantant en català LA VALL DEL RIU VERFMELL. Segur que per al bisbe Casaldàliga, la seva vall del riu vermell fou SÁO FÉLIX DE ARAGUAIA, vall maltractada per la política brasilera que intentà matar-lo en diferents ocasions. Esborrarà la pols de la política el seu record o serà empenta decisiva envers la justícia social. Per a Casaldàliga la defensa dels oprimits era la pràctica evangèlica i religiosa. La mateixa mística que Lluis M. Xirinacs exercia en el parlament espanyol assistint dempeus a les sessions fins que es declarés l’amnistia. Dues vocacions místiques amb dos models de morir diferents, però místics els dos. Casaldàliga atès pels seus, morí en un hospital dels Claretians oberts al món, Xirinacs morí en espai del món obert perquè l’objectiu de l’ofrena de la vida, en els dos místics era el mateix, la pau universal. Casaldàliga quan s’enfrontà amb l’autoritat ho feu amb l’evangeli a la mà, Xirinacs, quan li demanà al bisbe donar les terres als pobres que les conreaven, ho feu amb l’evangeli a la mà i fou expulsat. La història està donant la raó als dos místics. Els dos defensaven els drets naturals de les persones, independentment de les seves idees. I aquesta defensa definia la seva mística. La seva centralitat era Jesucrist. Religió i política no poden caminar enemistades, han de saber donar-se la mà. Dos místics, seguidors de l’evangeli, han demostrat com ha de ser la humanitat amb respecte mutu. En la vida de Casaldàliga i Xirinacs hi endevino recolzada la meva filosofia que sense una clara intel·ligència entre els diferents models polítics i religiosos no hi haurà mai pau verdadera.