LA DEMOCRÀCIA CAMINA LENTAMENT CAP A LA GLOBALITAT

Setanta anys enrere jo hauria valorat d’utòpica l’afirmació d’aquesta capçalera. El meu concepte de la convivència ha fet un canvi radical. Però un capellà mestre meu en aquells anys, en la classe d’història de l’esglèsia católica va fer una afirmació que sempre m’ha acompanyat i segurament fou la llevor que em va fer nèixer la filosofía actual de convivència humana. Era a finals dels anys 40 i principi dels 50 en una classe d’història de l’Esglèsia Catòlica sobre el tema del comunisme. La idea expresada fou que la història estarà en deute amb el comunisme pels efectes que hi pugui desenvolupar. Setanta anys desprès d’aquesta afirmació comprobo la seva presència en positiu. I reflexionant sobre el procès de la història penso honestament que no s’ha après la lliçó dels grans pensadors de la humanitat en relació al tema. A ple segle XXI la doctrina comunista encara continnúa viva i els adoctrinaments de Carles Mark i d’Engels són necessaris perquè el procès de la història respecti la seva finalitat d’una humanitat en pau. El comunisme, respectant les diferències, ha patit la manipulació del poder com també la doctrina de del catolicisme. Ho he dit manta vegades que si Stalin i Franco haguèssin intercanviat els seus espais de poder, tant a Rússia com a Espanya la manipulació doctrinal hauria estat la mateixa. I el desig  de  democràcia que dóna la imatge del segle XXI de la humanitat no és el model polític natural del món perquè es troba davant per davant amb el rebuig polític de la cultura com es pot deduir dels grans pensadors actuals, com Habermas, Raymond Aron, Bertrand Russell i Raymond Pannikkar. Els grans pensadors no fugen del diàleg, el prefereixen. Russell debatia amb teòlegs catòlics sobre els arguments de l’existència de Déu, que científicament no hi ha arguments, però debatia i sense arribar a cap consens gaudien el de la convivència.  R.Pannikkar afirmava que el consens no significa renunciar a les pròpies idees sinò saber conviure amb la diferència. I l’experiència ens ensenya quan de treball encara és necessari per arribar a la democràcia dels consens convivencial. S’hi camina però molt lentament. El professor d’història Agustí Corominas escribia al el PuntAvui del 28 de febrer de 2019 que “la democràcia no pot ser un decorat que es pot manipular segons convingui al poder”. I en el mateix diari, Mariano Rajoy, fent de testimoni davant el Tribunal de Justícia que jutge els polítics catalans manipulava la democràcia quan afirmava “lamento molt les imatges que es van veure l’1-0”. Una manera jacobina de no voler reconèixer els errors que converteixen la democràcia de l’estat en un desig que permet manipular. Però malgrat tot s’intueixen moviments que fan pensar en avenços positius de progrès malgrat els protagonistes representin la negació d’una política democràtica, com el President dels EEUU, Trump, i el de Corea del Nord, Kim, reunits a Hanoi. L’esperit democràtic de l’univers fa sentir la seva presència en els vasos comunicants de la història cridant l’atenció d’aquells que s’aparten del programa convivencial de la humanitat. I el moviment, que tant intensament respira Catalunya, palesa sense cap mena de dubte el remordiment que vol fer sentir la natura en les ments manipuladores de la història. Possiblement se m’acusi de visionari, no sóc profeta, però intento entrar en l’esperit dels missatges que un científic andalús afirma que la natura envía a les persones. I els fets  polítics actuals són missatges amb càrregues de profunditat.

PENSANT EN EL 28 D’ABRIL

L’endemà de la festa de la mare de Déu de Montserrat se celebraran unes votacions generals que en certa manera es poden valorar d’esperpèntiques. No perquè votar ho sigui sinò per les circumstàncies i objectius que les envolten. En el fons, amaguen un atac directe a Catalunya si parem esment en les declaracions del President, Pedro Sànchez i d’alguns dels seus ministres. Acusar l’independentisme, com un enemic de l’estat, és negar el dret a la llibertat de les persones. La llibertat és la base fonamental per organitzar la convivència. Quan Pablo Casado i Albert Rivera neguen el dret de pensar dels independetistes, s’autoacusen perquè estan fent us de la seva llibertat de pensament i pensant neguen aquest drets als altres. Fan alló que neguen. Sense llibertat no podrien pensar les idees que fan seves. No els hi nego, desde la meva independència,el dret de pensar sobre els valors de l’unionisme que per algunes col·lectivitats poden ser la gran solució i de la mateixa manera que per a altres pot esdevenir un fracàs. I per aquestes probabilitats existeix la facultat de pensar. Només la persona que pensa és lliure. Qué he de pensar jo per a les votacions del 28 d’abril. Raonablement he de pensar en llibertat per la independència de Catalunya i per coherència he d’impulsar el vot de la llibertat i col·laborar dintre les meves possibilitats per convèncer a les persones demòcrates que viuen a Catalunya que la millor opció és votar a favor de llistes defensores de la llibertat democràtica i amb  finalitat d’independència. Les idees no es neguen, s’autorelacionen per descobrir solucions de verdadera llibertat humana i política. La política pot legislar per programar la convivència però mai per prohibir idees que generen diàleg i com diu la dita catalana, “parlant, la gent s’entèn”. La incapacitat de diàleg porta al contrasentit de pensar fets per desautoritzar per la força al pensador. I es cau en el ridícul de pensar per prohibir pensar. Penso sincerament que en la democràcia actual espanyola tots, de la ideologia que siguem, hem de donar una lliçó pedagògica de la força de les idees per debatre amb la paraula. He recordat manta vegades el pensament de Raymon Pannikar en relació amb el diàleg quan afirmava que el consens no consistia en renunciar a les pròpies idees sinò trobar, cadascú amb les seves, el model de convivència en pau. La verdadera democràcia es basa en aquesta filosofia perquè el consens el dóna el corresponent referèndum, que obliga a uns i altres a acceptar el resultat. Un referèndum tindrà força si els votants han estat persones dignes. La dignitat humana és la verdadera programadora del model polític de convivència. Cal tenir present que la democràcia és superior a la llei perquè és anterior i tot model polític crea les lleis per salvaguardar el model.

ELS QUE ESTIMEN ESPANYA NO DONEN COPS D’ESTAT, (Albert Rivera)

Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació però sempre que no s’hi intueixi en les paraules cap mena de manipulació. El veritable trencament d’una nació no és el territorial sinó aquell que sembra l'odi entre els seus ciutadans. Dissortadament hi ha odis que només existeixen en les ments egoïstes i interessades per objectius que res tenen a veure amb el benestar de la gent, sinò amb l’ambició de poder. La  credibilitat de les paraules exigeix la dignitat humana de la persona que les pronuncia. Quan un polític treballa de veritat per una convivència pacífica no es dedica a criminalitzar idees sinò a agermanar  diferències. I la història molt recent de la pell de brau ens demostra com els, que es diuen demòcrates gran defensors d’Espanya, basen la seva argumentació a sembrar odis i no a allargar la ma per arribar al consens. No estic gens d’acord amb les paraules de Rivera que encapçalen aquest text, no pel seu sentit, sinò pel que se li vol fer dir. Un defensor de la pau davant de l’enemic se la juga i fa els impossibles per dialogar. Els pobles tots tenen les seves senyes d’identitat que els fa diferents i Catalunya les té, però aixó no vol dir que sigui impossible viure en pau amb els altres pobles de la Península Ibèrica formant part d’un estat en el que cada poble tingui el seu model polític amb una unió democràtica amb la resta formant un tot, que sembla ser  alló que volien els fundadors de l’Europa Unida. És inversemblant la filosofía del partit d’Albert Rivera amb la idea europea però que dissortadament dóna  la imnpressió que aquella unió que es va defensar, en els nostres dies està en recessió.Vivim una molt greu lluita contra la naturalesa de la convivència configuradora de la història. El Sr. Albert Rivera em convenceria si defensant les seves idees democràtiques de la seva defensa de la unitat d’Espanya es fonamentés en la paraula dialogant i respectant les diferències democràticament s’arribés a una solució respectuosa per a tothom. Per què l’objectiu de la democràcia, que encara està en procès de formació, no és altre que aquest. Sr. Rivera, comencem a parlar, perquè el polític intel·ligent no comença la casa per la teulada aspirant a ser president abans de demostrar les seves qualitats per ser-ho com també les seves idees. Dissortadament a la pell de brau es dóna més importància a sembrar enemistats que a buscar instrruments de concòrdia i respecte. El primer pas és demostrar que s’és persona digna i dissortadament a Espanya la dignitat la donen els càrrecs no les paraules i els fets. I aquí rau el perquè de la greu crisi democràtica que pateix l’estat espanyol. El poder no dóna dignitat, són les persones dignes les que el fan creïble. Una pregunta, Sr. Albert Rivera, creu que les paraules seves que encapçalen aquest comentari són fruit d’una dignitat personal?

GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL PENSI EN LLIBERTAT

Quan escolto el president de l’estat i els seus  ministres criminalitzar la idea de la independència catalana sento  tristor de pobresa política incapaç d’entendre qué és de veritat la llibertat. Sancionar el sentit d’independència de les persones i dels pobles és camí d’una convivència esclava de l’egoïsme del poder. Govern de l’estat espanyol quan empresoneu persones catalanes, polítiques o simples ciutadans, que pensen en la dignitat de l’ésser humà, perquè aquesta és la raó del dret a decidir, comet un dels més greus errors de la història perquè negueu el dret a ser persones, negueu la seva llibertat que entre altres drets que la defineixen, hi ha el dret a equivocar-se. Valorar d’error un pensament significa negar la llibertat i sense llibertat no hi ha progrès. Escolto molt sovint aquesta acusació contra els catalans que som independentistes, però permeteu que pregunti, govern de l’estat, ha fet mai un exàmen de consciència reflexionant sobre la seva part de culpa en el resurgiment d’aquesta tendència? No només no l’ha fet sinò que s’ha auto-autoritzat a ser infalible, malgrat la condició humana dels seus membres. Renega amb aquest comportament la veritat de persones dignes dels seus components. I davant d’aquesta filosofia tot és possible i lícit fins i tot la mort de ciutadans per manca de la deguda assistència. Sr. Govern de l’estat espanyol, un govern incapaç de solucionar problemes com els desnonaments, perquè per culpa d’una economia del tot si val per fer diners, moltes famílies no poden arribar a fi de mes i pagar els lloguers, defineix una situació d’una democràcia de ficció i senzillament inexistent. El dret de pensar és un dret natural amb error o  sense i és l’argument de la naturalesa defensora de la llibertat. I negar aquest dret és desnaturalitzar la humanitat com ho palesen els resultats de pobresa i misèria amb  morts prematures per mancances d’aliments i d’una sanitat imprescindible. Per què el govern d’Espanya no vol parlar del dret a decidir amb els independentistes que hi ha a Espanya? Per què nega el dret a pensar i es creu que pensant ell és suficient pel bé dels ciutadans. I quan escolto per TV o llegeixo en els mitjans declaracions dels polítics en el poder, siguin del partit que siguin, condemnant el dret a decidir penso que es contradiuen, perquè decidint prohibint, reconeixen que no tenen dignitat humana. I la falta de dignitat és l’argument acusador d’incompetència. Ser escollit per governar no suposa el no pensar, tot el contrari, ha de pensar de ser persona digna per saber defensar la dignitat dels que l’han votat i a través d’aquest vot ha esdevingut autoritat. Autoritat no és imposar, autoritat és aquella condició que fa exclamar a la gent veritablement parla amb autoritat. Dissortadament els governs democràtics de l’estat espanyol no poden sentir-se satisfets. La gent ho ha palesat clarament amb les seves manifestacions. I el fet de no saber dialogar amb els defensors del dret a decidir encara ho fa més palès. Una Catalunya independent no seria mai una enemiga, sinó una estreta col·laboradora, sempre que els governants amb els seus actes i paraules demostrin que són persones dignes i per tant creïbles.

ESPANYA UNA FAMÍLIA UNIDA SEGONS ALBERT RIVERA

Hi ha als evangelis un  consell de Jesús als jueus quan els hi diu que compleixin alló que els fariseus diuen però que no segueixen els seus exemples. Un consell als ciutadans espanyols que es pot aplicar a la política de les dretes i a algunes esquerres. La prensa publica la tercera companya d’Albert Ribera gran defensor de la inquebrantable unitat d’Espanya. Defensa amb paraules alló que desfà amb els fets. És un practicant de la llibertat de canviar de parella, però criminalitza el canvi d’opinió perqué políticament només les dretes poden opinar. Ah, i canvien d’opinió entre elles, avui s’ajuden, demà es critiquen. I aixó ho hem vist com ho practica C’s. Depèn dels interessos de partit, però els independentistes no poden opinar sobre el model polític. Ell ha canviat tres vegades de model familiar. I amb el greuge que en el primer canvi no ha complert importants deures de pare amb els fills. En el segon hi ha conviscut cinc anys, que ja deuen ser massa i en l’actual una núvia model, que seguramengt és una bona persona. Però el costum al canvi fa dubtar i és curiós però no es pot opinar sobre una Catalunya independent.Un dret d’opinar que és la riquesa de la llibertat quan es tracta d’un col·lectiu, la Constitució no ho permet, argument que no és cert, perquè amb la Constitució a la mà el dret a opinar és acceptat i es pot opinar de tot, de separar-se per exemple. Però en el camp de l’opinió en relació amb C’s hi ha un fet que em sorpren. Per què no cremen la bandera espanyola perquè el groc és un  dels seus dos colors? Estripen els llaços grocs per separatisme i no entenc perquè no estripen la bandera espanyola que el vermell abraça el groc perquè Espanya estima Catalunya i té la gosadia de dir que ell estima Espanya odiant Catalunya.  Contrast acusador. Jo també estimo Espanya, perquè no odio a les persones pensin el que pensin encara que ho fassin odiant-me. I per més inri, la bandera espanyola va demanar els colors a la catalana que és anterior a ella. Contradiccions d’una política mal entesa. Pobre Espanya amb la classe dirigent de l’estat espanyol! Quan un polític i el seu partit ha de fer propaganda electoral parlant malament d’una autonomia per medrar ells, és síntoma infalible de la greu malaltia que pateix el model polític de l’estat en questió. Quan per fer campanya electoral a Andalusia l’argumentació bàsica és parlar malament de Catalunya, el verí que l’ha infectat el portarà al perill d’un penyassegat. Pot semblar que de moment a Espanya tot són flors i violes pel C’s però ja comencen a mostrar-se les espines, un avís que no pot menys-tenir-se. El Parlament Europeu ja comença a fer aigües desprès de negar la presència de Torra i Puigdemnont, ja ha negat l’autorització a la Falange Espanyola i aliats i no és segur que VOX pugui fer-hi la seva conferència. Alguna cosa es mou a Europa quan qui fou ministre d’afers exterior eslovè va dir a Torra i Puigdemont després de la negativa, havent fet la presentació en un  hotel, “no esteu sols, serà un camí llarg però us puc asegurar que hi haurà un nou estel a la bandera d’Europa”.

I personalment m’ho fa pensar el desenvolupament del judici contra Catalunya, que està sent una demostració de democràcia defensora dels principis institucionals d’una Europa Unida que les dretes europees estan posant en perill davant el resurgir feixiste nazi. I la dreta espanyola té la indignitat de tractar de feixiste i nazi el moviment independendista català que no va contra Espanya defensant la república. Pels fruits els coneixereu. Sr. Rivera, els independentistes catalans no es compren, ni accepten regals del gran capital per gaudir d’una gran torre a l’espai senyorial de la capital d’Espanya. Menys paraules destructives i més fets defensant els drets de tots els espanyols perqué són milions els que per culpa de la vostra política no arriben a fi de mes. En una paraula, ser més persona abans de fer de polític.

DEFENSEM LA DEMOCCRÀCIA

Científicament la presència de la humanitat en el gran cosmos només té una explicació. Que hi és. Ni el com, ni qui, no té arguments. Però des de la llunyana història i prehistòria s’hi ha practicat una relació amb un suposat Déu creador i la forma com es programà la convivència, la realitat divina es feia més necessària. Tant necessària que existeixen documents molt antics que ens en parlen, documents que al segle XXI sembla es vulguin desautoritzar. La veritat és que hi ha un missatge clar i que als nostres dies la gran política i l’usurpadora del poder l’economia tenen interés en desautoritzar i negar. Però el missatge hi és i és molt clar.I per a  mi és la veritable constitució de la humanitat. I per veritable, necessari i urgent portar-la a la pràctica. Per què?, senzillament per aconseguir el respecte a totes les persones que configuren la humanitat. I aquest missatge demana la col·laboració de tothom. I ho demana el fet que el fill de Déu es feu home per la salvació de totes les persones morint crucificat. Sé que no hi ha documents històricament prou creïbles, però el missatge hi és i s’ha extès arreu. I és un missatge de pau  mitjançant un gran sacrifici. I aquest missatge diu que tothom hi ha de portar la seva contribució començant pel respecte a les persones, respecte tant important que aquest missatge, que no agrada, ens diu que és el gran manament de l’amor d’estimar a Déu i a les persones. I la política, responsable de la dignitat de les persones, ha configurat una divinitat diferent posada en el diner, com més ric ets, més digne i la consequència d’aquesta nova filosofía no és altra que la pobresa generalitzada i la misèria que sacrifica la major part de la humanitat. Dos missatges enfrontats, un vol la felicitat de tothom i l’altre que la felicitat és ser ric i per tant menystenir a les persones és la normalitat. Personalment prefereixo ser pobre i lluitar per la dignitat en la igualtat de drets i deures. I aquesta meva filosofia em porta a denunciar la falsa democràcia que vulnera els drets d’una gran part de la humanitat. I la democràcia espanyola d’avui amb el PP i el PPSOE, la dignitat està en el territori, no en les persones que hi viuen. El judici que s’està celebrant contra Catalunya n’és una bona demostració. I he llegit aquest matí unes declaracions de Pedro Sánchez, que no voldria  creure, dient que el 155 havia portat a Catalunya la dignitat. Amb el missatge cristià a la mà en el que crec i faig meu, he de denunciar una política que porta el mal viure a més de tres milions de ciutadans, jo un d’ells, que defensen el dret natural a decidir i des de la meva fe cristiana ho denuncio i actuarè en consequència. El judici contra Catalunya està posant en evidència que els polítics empressonats són unes digníssimes persones i que amb  ells, els catalans són a Europa el poble capdavanter que millor defensa la unitat. Coherentment i amb l’evangeli a la mà em crec amb el dret de demanar a l’episcopat espanyol que obri els ulls, defensi a la gent i denuncii la indignitat d’unes lleis que perjudiquen la dignitat de milions d’espanyols, no només de catalans. I amb l’evangeli a la mà em sento orgullos de ser català, pequè malgrat l’opinió que Catalunya és la part menys cristiana de l’estat, és la que defensa amb més contundència els principis evangèlics de la dignitat humana de projecció divina. Jesús fou crucificat per enemic de Roma tractat de terrorista. El mateix tracte que rep avui  Catalunya.

ARCADI ESPADA, JO SÓC UNA IMMORALITAT I UNA ABERRACIÓ

Vos sou una ment pensant de C’s, a la vegada que també, un dels fundadors. En un programa de televisió vàreu afirmar que portar un nen defectuós al món és una immoralitat i una aberració. Estic molt aprop de passar la ratlla dels noranta anys. Segons vos jo sóc un inmoral i un aberrant i encara més si aquest nen avi ha nascut indepndentista. Vaig nèixer invàlid amb la deformació coneguda com peus de pinya.La meva sort fou que els meus pares no pensaven com vos i en la solució del meu problema hi va jugar per duplicat la sort. La primera va donar al meu pare l’adreça del traumatòleg que als inicis dels anys 1930 va fer el miracle. I la sevgona fou el miracle de la medecina. Les seves paraules, Sr. Arcadi, són un insult a la humanitat i una manca de respecte inacceptable a la llibertat, encara que tot seguit afirmèssiu que no obligarieu a abortar. Però les paraules i la seva filosofía hi són i continúen. Doneu la raó als espartans que llençaven els nous nats defectuosos Taigeto avall despennyant-los. Així enteneu el progrès. Amb la vostra filosofia, que el partit que fundàreu amb el Sr. Rivera recollza, l’artista de cine disminuit psíquic guardonat per l’Acadèmia de Cinema, no hauria pogut demostrar les seves quallitats artístiques. Aportar a la seva filosofia un argument econòmic és la demostració que primer és l’economia que el dret a viure. Heu esmentat el cost económic del manteniment d’un deficient. Amb aquesta filsofia segur que esteu d’acord amb la Directora del Fons Monetari Internacional perquè la gent gran són un perill per a l’economia i s’ha de fer alguna cosa, insinuant que se’ls ha de fer morir.

Sr. Arcadi, estic molt orgullós de la meva immoralitat i aberració quan gràcies al meu defecte físic reciclat per la medecina he estat guardonat amb la Medalla de Bronze de l’Anjuntament de Barcelona per la meva tasca esportiva en l’escola, amb la Medalla d’Argent rebuda de la Federació Catalanya de Patinatge per la meva participació  en la implantació del patinatge sobre gel a Puigcerdà i també la Medalla d’Argent de la Federació Catalana d’Handbol pel meu treball en l’handbol escolar a Granollers. La intel·ligènccia humana va permetre el meu curriculum esportiu. Les seves paraules són una irresponsabilitat culpant a les persones d’una circumstància fruit de connotacions naturals no sempre previsibles. Segons vos, tots els éssers humans no haurien de nèixer perquè tots sense cap excepció arriben al món tarats, predisposats a greus malalties. Com explica, per exemple el càncer? Permetre, segons vos,un naixement marcat per aquesta malaltia és una immoralitat i una aberració. Heu reflexionat alguna vegada que també vos vàreu nèixer amb aquesta possibilitat, quin tractament és econòmicament desorbitat? La grandesa de la naturalesa rau en el fet que una de les seves creacions és la humanitat amb intel·ligència i passió per amb la seva capacitat de progrès la ciencia poguès fer miracles. Una deficiència física no va fer impossible grans composicions musicals de Beetoven per culpa de la seva sordesa. La ceguesa va promoure el gran filosof que fou Nietsche. La invalidesa no va impossibilitar ser un gran científic a Stephen Hawking. La història ens ensenya que els grans progresos de tota mena són resultat del desig de la humanitat per superar problemes. Només ments que no pensen neguen les idees d’aquelles persones que en política, religió, cultura, ciència i civismne defensen idees que a la comoditat pensant li semblen immorals i aberrants, i Sr. Arcadi i responsables de C’s el progrès de la humanitat no el promouen la força de la llei, ni la immobilitat territorial, ni les egoísmes personals desqualificants dels que pensen diferent. Hi ha contradiccions que són més democràtiques que el status quo immòbil. Sense aquestes contradiccions ni Espanya, ni Europa serien el que són i en un món global pensar que són intocables és emmalaltir greument a la humanitat. Sense els seus immorals i aberrants, Sr. Arcadi, la civilització del segle XXI encara seria la de l’edat de pedra.

Criminalitzar les idees

Una de les perversitats que es manifesten en la democràcia espanyola a nivell estatal, comarcal i local és la criminalització del pensament. A la política li fan nosa els pensadors quan ella es creu que és la veritat i el seu paper no és ser veritat sinò defensora de la veritat de les persones. Denunciar la política estatal per aquesta raó està a l’ordre del dia, però quan la mateixa raó existeix a nivell local qué cal fer? Denunciar-ho. El Sr.Mingote i jo som molt distants conceptualment i ell, en la seva etapa d’alcalde, va respectar sempre les meves idees, fet que li agreixo i molt perquè em va presentar un llibre ideològic. Però la disidència esdevé greu quan no només palesa la seva incapacitat de diàleg sinó que sanciona perjudicant la dignitat de ser persona. I aquest fet s’ha produit a casa nostra, al Vallès Oriental, fent fora de la redacció a un periodista d’ofici. Les paraules que ens volen fer creure que ”som” massa sovint palesen el que no s’és. I és greu perquè és precisament la diferència de pensament la força que fa progressar i sense respecte a les diferències encara estariem a l’edat de pedra. A Galileu se’l va sancionar per què defensava que la terra girava al voltant del sol i ell deia la vertitat i els que el van sacionat palesaren ser uns ignorants incapaços de pensar. I d’exemples en trobariem molttíssims, també a la pell de brau amb el procès contra Catalunya. Dissortadament aquesta mentalitat regressiva de l’estat s’apodera del poder començant pels ents locals i comarcals quan l’autoritat no és un servei als ciutadans, com afirma la Constitució, sinò un egoïsme de ser servida. I detalls n’existeixen. Hem viscut aquest cap de setmana com un partit política nascut a Catalunya i renegant dels seu origen s’ha lliurat a l’estat, ha tingut la hipócrita gosadia d’anar a insultar al President Puigdemont al seu poble. Francament vergonyós. Tot plegat un exemple de cap a on es dirigeix la dita democràcia espanyola. Tornar a la dictadura. I es torna a la dictadura quan el ser d’un partit és més important que ser persona. Pensar diferent és la riquesa democràtica de la llibertat perquè s’és lliure de veritat quan es descobreix la veritat o no de l’elecció i si t’adones que t’has equivocat, l’error et porta al reciclatge corresponent. I el diàleg té aquesta funció i a la pell de brau  el debat polític no és la paraula sinò la imposició de la veritat del partit. I en certa manera aquestes paraules denuncien  que al Vallès Oriental també es practica l’orgull de partit fent sancionar a qui pensa diferent. Una llàstima. Resta encara molt camí per ser demòcrates de veritat.

LES VOTACIONS DEL 28 D’ABRIL

He procurat descobrir una motivació democràticament positiva a l’avançament de les eleccions generals i alló amb que em trobo és francament negatiu perquè en el fons dels fons la veritat no és altra que alimentar  la por dels  catalans, criminalitzant com si fos un sacrilegi el pensament independentista. Ni el PSOE té capacitat de diàleg i alló que és pitjor el tripartit ultra que s’albira, ni en té n’hi el vol. Ens pinten un horitzó molt negre per els independentistes però la lliçó de més de 300 anys d’història és per fer reflexionar a tothom. Hi ha una dita llatina que diu,”intel·lectus apretatus discurrit”. I no falla mai. La necessitat de solucions de problmes, que semblen insolucionables, aviva la intel·ligència i la raó sempre arriba a la llum. Una llum que és tant potent que cega a qui no vol i il·lumina a l’investigador. La solució de problemes sempre és progrès. L’independentisme català és una proposta de futur per a una democràcia més global per solucionar els problemes individuals. Les votacions del 28 d’abril no busquen la globalitat sinò reforçar la individualitat d’un partit amb el risc d’obrir la porta a una política de caràcter dictatorial. I polítiques dictatorials són aquelles que recolzen la seva acció amb la persecució de la força policial o legal. I en les circumstàncies actuals el risc hi és per a Catalunya, guanyi qui guanyi, perquè a l’hora de la veritat, el PSOE va votar a favor de l’aplicació del 155 i en el judici contra Catalunya el govern socialista no ha fet cap moviment mínimament creïble. Les millores econòmiques, que deien programar per solucionar els problemes catalans, han estat un bluf que se n’ha emportat el vent. Govern de l’estat espanyol, Catalunya no ven per diners la seva dignitat. Els diners es guanyen legítimament. Proclamar als quatre vents el que Catalunya havia perdut palesa la feblesa democràtica de la política espanyola fregant la indignitat.Pedro Sànchez i el seu partit són incapaços d’entendre el sentit de les dues votacions de l’independentisme, la primera a favor per desbancar el PP i la segona negativa no aprobant el presupost de l’estat. Per  els independentistes en cada votació el sentit del vot ha estat de màxim respecte a la gent i a la seva dignitat perquè una nació no la defineix el territori sinò la seva gent. La postura del govern del PSOE és una flagrant contradicció, Per una banda accepta el vot independentista democràticament lícit però alló que no és lícit és negar el dret democràtic a qui li han donat. La seva política Sr. Sànchez és una negació democràtica perseguint els independentistes no només a Espanya sinò també a Europa amb una verdadera malversació de diners que els independentistes també paguen amb els seus impostos. Sr. Pedro Sànchez dir que fora de la Constitució res, és la negació de la democràcia i per altra banda, reflexioni en profunditat perquè la Constitució no nega el dret a decidir. És perillós que en el redactat de la llei de lleis espanyola s’hi trobin articles que es poden manipular fàcilment com es fa prou palès en l’actual persecució il·legítima dels presos politics catalans. La votació del 28  d’abril denunciarà a Catalunya perquè el govern perd cada dia credibilitat no només dels catalans, sinò dels espanyols verdaderament demòcrates. Comprar amb diners la dignitat d’un poble és política dictatorial tant si el govern és del PP com del PSOE.

ELS FISCALS ENS FARAN INDEPENDENTS

La primera condició de tota autoritat és ser persona digna, els fiscals són persones, i la dignitat comença amb el respecte. I és precisament aquesta condició que demana molta cura a les paraules. Un acusat, encara no jutjat, gaudeix de la presumpció innocència i el no respecte és un judici directe que invalida al fiscal que les pronuncia. I en el judici contra el procès els dos fiscals de l’estat han faltat al respecte. El fiscal Javier Zaragoza ha dit:”Les defenses han presentat una versió distorsionada per desacreditar la justícia espanyola. Diuen falàcies colosals.” La justicia espanyola la desacrediten els jutges i fiscals amb les seves paraules condemnatòries i totalment impròpies dels arguments dels advocats i de rebot criminalitzen la premsa nacional i estrangera que acusa la molt feble democràcia de l’estat espanyol. I per si no n’hi havia prou, continúa:”El diàleg és la base de la democràcia, però en la Constitució”. I amb aquesta expresió encara s’autoinculpa més i amb un “però” que acaba de reblar el clau. Sr.Fiscal la Constitució no és democràcia, és una llei pensada i escrita per demòcrates per salvaguardar la democràcia i la base de la democràcia és la sobirania popular i el poble de Catalunya és sobirà com ho és el de Castella i el d’Andalusia. Les paraules del fiscal acusen directament sense probes i aixó és prevaricar. Per què abans d’acusar s’ha de conèixer molt bé la dignitat de la persona i el per què i com la defensa i aixó no ho ha fet la justícia espanyola. Afirmar que “diuen falàcies colossals” només fa més evident davant el món la poca credibilitat de les instiutucions judicials de l’estat. Credibilitat que també critiquen no els catalans i massa espanyols. Per fer més evident la pobresa democràtica  ens trobem amb  unes paraules del també fiscal del Triubunal Suprem, Sr. Fidel Cadena: “No hi ha sobirania catalana, és espanyola. El Parlament català va fer un atac a l’ordre constitucional amb les lleis aprovades”. Els ciutadans de cada autonomia són sobirans, com ho confirma la Constitució, en les decissions del seu propi parlament i Sr. Fiscal ha de reconèixer que l’Estat Espanyol va faltar quan el PP va  aconseguir minimitzar l’Estatut de Catalunya i el Constitucional també n’és culpable sense respectar que s’havien complert totes les normes legals i feia uns anys que havia estat publicat i alló que encara és més acusatori que es va incomplir la norma constitucional que afirma han de tornar a votar els ciutadans de l`’autonomia el nou redactat i aquesta norma no es va complir i aixó amb el vist i plau del Tribunal Constitucional. És indignant acusar la ciutadania en la defensa dels seus drets quan la Constitució reconeix la llibertat d’opinió manifestada públicament i pacífica. Qui va atacar als ciutadans i jo vaig anar a votar, va ser el Govern del Partit Popular enviant amb el “a por ellos” la policia i per cert m’he assebentat que a la judicatura espanyol hi ha un accès a internet amb el “a por ellos.” Portar arguments que cauen pel seu  propi pes i que han tret els colors de la cara d’un ministre espanyol en una televisió británica, és una pràctica que desacredita l’estat i allò que encara és més greu a tots els espanyols. Afirmar que amb 17.000 agents armats es volia fent front a l’estat és un argument de les persones incapaces de pensar. Sr. Fiscal a casa meva en diuen fer el ridícul. I les institucions d’un país demòcrata no es poden permetre aquests extrems. Em sap molt de greu poder arribar a pensar com m’he manifestat però les seves paraules m’hi han portat, perquè són paraules de persones que per llei natural són persones dignes. Personalment no nego la seva dignitat, nego la credibilitat de les seves paraules, que tenen el sentit que tenen encara que massa sovin s’intenti destorsionar-les. Quan s’exigeix dignitat als altres, s’ha d’estar molt segur que l’exigència la recolza la dignitat pròpia. Les paraules signifiquen el qué signifiquen no altres supòsits. I a ningú li ha de semblar improcedent que un independentista estigui a l’aguait de qualsevol relliscada gramatical. Ningú de moment em demostra que la independencia de Catalunya no és possible.

L’EVANGELI QUE HAN PERDUT SOTA LA SOTANA, de Crstina Solías

Article condemnant la pederàstia  dels capellans, publicat el dia 11 de febrer de 2019. Cristina Solias té tot el dret i fins i tot, diria, el deure de denunciar la pederàstia dels capellans com un delicte humà que la justícia humana ha de sancionar. Però, crec, que hi ha considerants que no es poden oblidar. Primer de tot em presento, perquè si la Cristina llegeix el meu   comentari entengui millor el meu punt de vista. Sóc un sacerdot secularitzat l’any 1969, estic molt a prop dels 90 anys i crec que he de fer algunes matitzacions. Primerament quina és la situació se l’Esglèsia Catòlica a casa nostra. Avui a Catalunya i a Espanya és una moda parlar malament de l’Esglèsia i no és cap secret. Però permeteu-me recordar. Els anys cinquanta del segle passat, jo vivia a Puigcerdà i pel sud de França corria un llibre vermell que explicava com carregar-se a les persones precisament en base al tema que ens preocupa. Els anys 70 i 80, jo vivia ja a Granollers i la meva persona va patir els efectes d’aquest llibre, que aleshores corria per Catalunya, acusant-me unes alumnes que jo abusava d’elles en les meves classes d’educació física, alumnes que no assistien a classe i volien aprobar malgrat les seves absències. I en l’actualitat no sé si corre aquest llibre però les seves ensenyances, sí. I quan s’acusa s’ha d’anar amb molta cura i argumentar molt bé. Cristina acusa a l’Esglèsia de rebuig al divorci, al preservatiu, a l’avortament i a l’homosexualitat. Les afirmacions absolutes acostumen a ser por raonades. Em de recordar que l’ésser humà és lliure i quan afirma ho fa per convicció que també es pot equivocar. Personalment no accepto el divorci com opció sense motius intel·ligents i racionals, com tampoc el preservatiu, l’avortament i l’homosexualitat. El preservatiu té sovint la seva racionalitat i validesa; l’avortament generalitzat no l’entenc i no l’accepto perquè cal estudiar cada cas perquè alguns són raonables i l’homosexualitat no la puc condemnar perquè penso que és una realitat fruit de la naturalesa. Personalment no crec que aquests quatre motius apartin de Déu, com afirma Cristina, sinò alló que aparta és el desconeixement que vulnera la dignitat humana. Penso que no és just acusar a l’Esglèsia quan a qui s’ha d’acusar són persones d’Esglèsia, de la mateixa manera en Política qui s’ha d’acusar són polítics que d’una manera o altra perverteixen la seva institució. Cristina recolza el seu escrit amb cites evangèliques que són, per a mí, autèntiques lliçons de dignitat humana però que cal situar en el seu context. “El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, en defensa de la dona que volien apedregar els sacerdots fariseus acusant-la d’aquest tema. Aquesta reflexió ens l’hem de fer tots, perquè directament o indirecta tots possiblement podem ser-ne culpables ja sigui per activa o per passiva. Reconec que aquest tema comès per un capellà és més alarmant socialment que si el comet un ciutadà normal i per tant el seu ressó és  més mediàtic. Però qui ha de denunciar l’assetjament és qui l’ha patit i una vegada denunciat si la justícia demana la “col·laboració de l’esglèsia no s’hi pot negar. “Estimeu-vos els uns i als altres com jo us he estimat”. Jesús era prou conscient que aquests uns i altres eren persones lliures amb possibilitat de pecar i Jesús els estimava, perquè una vegada pecadors podien demanar perdó, complir els seus deures de reciclatge i tornar a ser una persona digna. La justicia humana actúa igual? “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”. Demanava perdó pels que el crucificaven. Ho fem els mortals amb els que han crucificat sexualment la nostra dignitat? Justícia sí, però saber ser humà també.

“Deixeu estar als infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del Cel és del qui són com ells”. Els actes que denuncia Cristina també aparten els infants de Déu i Jesús ho condemna perquè aquesta acció és contrària al seu evangeli.  I acaba amb aquesta frase: “Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. De quina veritat parla Jesús sinò de la veritat de l’evnageli que ell predicava i que la societat d’avui rebutja. Condemnem la pederàstia dels capellans, que és denigrant, però siguem coherents amb el que Jesús ens diu que ha de ser la nostra veritat. Si no acceptem aquesta recomenació no tenim dret per acusar a ningú. Dissortadament la sexualitat no es respecta com cal, i les dones ho saben. Justícia, sempre, però sempre obrant justament.

LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLITICS CATALANS (2)

Abans de dictar sentències condemnatòries d’acord amb l’article 155 de la Constitució, cal analitzar intel·ligentment si l’acusació és constitucional o una manipulació de la Constitució. I aquest anàlisi no s’ha fet i alló que és pitjor s’ha rebutjat i ha primat la imposició trepitjant l’esperit democràtic. Sincerament penso que el patiment  amb que es castiga Catalunya esdevindrà la gran raó de la continuitat de la dictadura en mans dels partits majoritaris de l’estat espanyol. Perquè per començar ni se’n fa cas del desig que diu tenir la nació espanyola en el preàmbul de la Constitució de “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de coopperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I l’estat espanyol, com si sentís ploure negant-li a Catalunya el fet de ser un poble de la terra palesant la gran ignorància de la història de la humanitat.L’Estat Espanyol no sap el que és col·laborar perquè ell és absolut i només sap imposar. Però la Constitució és prou clara. Llegim l’article 2.- “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta materia ratificats per Espanya”. La paraula ratificats actúa de trampa. Alló que no consta en la Constitució encara que sí en els tractats, l’Estat Espanyol no ho ha de complir. Fet que va en contra també de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de l’any 2010 i contra la Declaració Universal dels Drets Humans, com he comentat en l’article anterior

(1). Continuem i parem esment en l’article 15.- “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans i degradants”. Aquest article és prou clar i acusa als responsables estatals que van ordenar l’atac policial a Catalunya el dia 1 d’octubre, quan la Constitucicó i la Declaració Universal dels Drets Humans recolza la postura pacífica del poble català defensant el seu dret de manifestació amb una votació organitzada per la ciutadania i amb el vist i plau del seu govern que escoltava la veu del poble. Ciutadania i govern actuaven democràticament i no cometien cap delicte. Amb l’article 15 de la Constitució el delicte el cometeren aquells que van ordenar l’actuació policial amb l’afegit de malversació de fons públics, que els atacats havien pagat a l’estat. I és precisament l’estat amb la seva propaganda internacional que s’autoacusa quan ha d’escoltar de mitjans de premsa estrangers que les gravacions de l’actuació policial no eren un engany perquè les havien realitzades ells mateixos. Estic convençut, com en l’empresonament de Companys i el seu Govern, que els líders polítics i socials catalans actuals empresonats són i seran els herois de la independència i l’orgull internacional dels defensors de la verdadera democràcia. La sentència, que diuen ja està dictada abans del procès, será dura, però més dura será la caiguda de la justícia espanyola. Senzillament, em fa pena l’Estat Espanyol, no Espanya, i m’enorgulleix enormement ser català. Catalunya capdavantera de la verdadera democràcia mundial.

LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLÍTICS CATALANS (1).

El DNI dels presos polítics catalans els hi reconeix sobirania en l’estat espanyol i per coherència el govern i la justícia estan obligats a respectar aquesta condició mentre siguin subdits d’un estat, que el volen per amic en un model democràtic de convivència universal. Tindran present els tribunals espanyols la  norma del preàmbul constitucional que  declara que un dels objectius és “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”? La Constitució reconeix que Catalunya és una nació i per tant és un poble de la terra. El judici contra el procès és una col·laboració eficaç? Una incoherència que permet tenir dubtes sobre la legalitat del judici que té mès cara de persecució que de col·laboració. Si fem un pas endavant i llegim l’article 10-2 descobrirem quina és la nostra força contra el judici:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya”.Abans de continuar analitzant articles parem esment en el 30 de la Declaració dels Dres Humans que ens dóna a entendre quina és l’obligació de la justícia en relació a com s’han de complir les lleis en els estats que han signat la Declaració. Article 30:” Res en aquesta Declaració no podrà evitar probar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.” Seguint el curs del procès penso que aquest article 30 hauria de posar l’estat español en tensió davant el risc molt probable de ser acusat d’incomplir la llei pròpia i la internacional. Si fem una ullada als “considerants” de la Declaració ho veurem amb més claretat. En citarè tres, que considero els més evidents. “Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença…” Una adavertència prou clara del risc que corre l’estat de ser considerat al món d’un maltractador de la consciència humana. I és molt greu que un estat corri aquest risc, com sembla ser corre l’estat espanyol. Un altre: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tiranía i l’opressió…” És molt preocupant que l’estat espanyol no reflexioni sobre el risc molt probable que corre de ser acusat de perseguidor dels drets humans. I tercer: “Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de les relacions amistoses entre les nacions…” L’estat espanyol acusa a Catalunya de no ser una nació i que mai ho ha estat. Ignorància supina sobre aquest tema quan Catalunya, quan encara Espanya no existia ja tenia la seva constitució i el primer parlament eropeu. Les possibilitats de fer un paper antidemocràtic les té totes el procès contra Catalunya que comença aquesta setmana. I un dels arguments acusadors és la llarga presó preventiva amb arguments sense base. Tanco aquest article i escriurè la seva continuació basada en la raó que la Constitució dóna als presos polítics catalans. Catalunya camina amb seguretat i força.

EL TEATRE DE CAN RAJOLER AMB LA DEMOCRÀCIA

La presentació del candidat d’Esquerra Democràtica de Catalunya a l’alcaldia de Parets del Vallès, en el teatre de Can Rajoler amb un ple de campionat, esdevinguè la veu d’un poble que demana llibertat perquè sense llibertat no hi ha democrcàcia. L’acte en sí mateix definia la globalitat d’un poble que se sent global amb la seva identitat en la configuració del seu municipi. La presència d’un model de convivència al costat d’els altres models palesa obertament  la riquesa en la manifestació de la seva humanitat. La llibertat de les persones i els pobles és la condició indispensable per assolir el model polític ideal perquè no es trenqui el procès de progrès. I el Teatre de Can Rajoler exigint llibertat amb la música de les palmades denunciava l’exigència d’una democràcia que vol ser i no és. I no és perquè se sanciona i empresona la llibertat, quan, sortosament la verdadera, no hi ha cap poder polític ni religiós que la pugui encadenar. I el clam de Can Rajoler n’era una clara demostració. Una demostració de la història d’un partit polític català que ha patit i pateix l’odi de l’absolutisme que vol encadenar idees empresonant els pensants. I l’acte de precampanya de Can Rajoller denunciava amb força i claretat que els pensadors hi són i que, a la vegada, una part considerable del poble els recolza. Les  imatges projectades, les paraules de la presentadora, l’exposició de les raons i els seus per què per part de l’aspirant,  la força de la denúncia antidemocràtica de la política estatal del diputat al Congrès d’ERC i el públic dempeus aplaudint i demanant llibertat llençaven al vent del món l’urgència del reconeixement de la llibertat dels pobles i acusaven l’esclavatge a que es vol sotmetre la dignitat de les persones. L’acte de Can Rajoler tenia dues lectures molt clares: a) la urgència de reconèixer de veritat la soberanía del pòble i b) que la llei és veradera si està al servei de la gent no de les institucions de poder.  ERC en l’acte del dissabte dia 9 de febrer de 2019 va palesar amb contundència com la veritat fa camí al llarg de la història malgrat els empressonaments dels seus polítics i la mort del seu president Lluis Companys. La sang dels màrtirs, llavor de nous cristians, es repetia als primers anys del cristianisme, l’empresonament dels polítics que respecten la veu del poble, llavor d’una verdadera democràcia. La dignitat d’una persona fa més digna la humanitat global, la dignitat d’un poble fa brillar més la convivència universal.

PABLO CASADO TEÒLEG MORALSITA

Magister dixit:”La nació espanyola és un  fet moral que la immoralitat nacionalista no pot suportar”. (El PuntAvui, 09/02/2019).

Ara resulta, que un doctorat en política que no ha pogut demostrar i no en sap actuar, en vols donar lliçons de teologia moral sense cap mena de remordiment per  menystenir els subjectes, demostració de que tampoc coneix els principis de la moral. El subjecte de la moral és la persona, com també ho és de la política. La moralitat de la nació la defineix la qualitat moral dels ciutadans. La moral i l’ètica es donen la mà i massa frases del pretès moralista de moralitat no en tenen ni el nom.  La moral és la llei de la dignitat humana i el primer article d’aquesta llei es llegeix en l’evangeli, li recordo al politic moralista disfressat de teòleg, és estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix afegint-hi que l’amor més gran es demostra estimant als enemics. L’ètica i la moral Sr.Pablo Casado no són el seu fort i la política en una democràcia, suposant que és demócrata, com ens vol convèncer que és moralista, li ensenyarà a llegir intel·ligentment la  Constitució, que tant diu defenssar i el seu partit ha manipulat i vos seguiu, com bon President del Partit , el mateix camí. Em pot demostrar com practica Espanya la seva moralitat quan l’Estat Espanyol és considerat a Europa com un  dels últims de la fila sota la governança del seu partit?

Sr. Casado, les paraules de la foto adjunta, la premsa  les ha publicades dites per vos. Em pot dir quina és la moral de persones que s’expressen d’aquesta manera amb un greu menyspreu de les persones pobres i sense recursos? Amb aspirants a governar l’estat amb aquesta imatge quina serà la moralitat de la nació? La nació és amoral i exigeix governants morals i dignes que comencen per respectar tots els ciutadans, aplaudeixin o critiquin el govern. I segons el seu títol de moralista encara amb més raó.En el rebost de la memòria, ciutadans com jo i li comunico que sóc independentista, ens guardem moltes dites seves que són un exemple, no d’amoraitat sinò d’immoralitat. I es pot escandalizar, defenso la meva independència amb el recolzament de l’exemple de la crucificció de Crist que fou clavat a la creu acusat de terrorista. Ets rei, li pregunta Pilat. Tu ho has dit, fou la resposta. Resultat, la creu. I aquesta crucificció és la gran filosofia de la moralitat en el catolicisme que sembla voleu defensar amb el vostre saber. Sr. Pablo Casado, no acuso d’immorals als ciutadans de l’estat espanyols, acuso de mestres deficitaris als que volen fer combregar amb pedres de molí als seus súbdits avui i possibles demà. Amb tota l’honestedat, repassi les pàgines de la moral catòlica, la cristiana, també la musulmana i la hindú. És un exercici de bona voluntat per poder ser una bona persona. Amb la Constitució no farà als ciutadans més morals, tot el contrari, més inmorals. I la culpa no serà dels ciutadans sinó dels governants que obliguen a combregar amb pedres de molí. Una bona lliçó, els judicis contra el seu partit, millor dit, membres del seu partit per corrupció. Per donar lliçons s’ha de donar testimoni d’esmena i de saber demanar perdó. Està aquesta doctrina en els llibres de la moral que apliqueu a la nació espanyola. La primera lliçó de la moral ensenya el respecte a les persones, siguin amigues o no.

ESPANYA ÉS UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Qué hi feia el President Sànchez al Tribunal Internacional d’Estrarburg? Una defensa que tenia tot l’aspecte d’una denúncia. Fer de testimoni davant d’un tribunal sense haver estat cridat palesa una voluntat implícita de ser jutge més que no pas testimoni. Defensar al món un tribunal, que encara no ha dictat sentència, en boca del president del govern no tè cap altre interpretació que polititzar la justícia. Defensar un estat abans de ser acusat encara que els indicis diguin que ho será, és pretendre fer dictar sentència favorable. I d’aixó se’n diu manipulació. La justícia es demostra amb fets, no amb paraules. Les paraules són l’expressió dels fets. La presència del President de l’Estat davant del Tribunal Internacional evidencia la por de l’executiu espanyol de ser sancionat. Sànchez vol fer veure que l’estat que ell presideix ha canviat però oblida que el canvi no s’ha fet públic perquè la seva postura de votar a favor del 155 recolzant el PP encara continúa vigent. Rentar la cara i aixugar-la amb una tovallola bruta no treu la brutícia. Dir que Espanya és una democràcia plena davant la justícia internacional és acceptar la corrupció que fa anys que s’arrosega pers les instàncies polítiques de l’estat. Un estat considerat a Europa com un dels pitjors de la Unió no pot vanagloriar-se mai de ser un estat democràticament modèlic. Un estat modèlic abans d’emprar la força dialoga. I quan fa servir la força no transgredeix la Constiutució? I l’actuació de la policia i la guàrdia civil a Catalunya no és un model de resppecte a la Constitució, tot el contrari. I les perspectives són que els tribunals espanyols beneiran aquest incompliment constitucional. Una Constitució que en el seu redactat s’aparta de la filosofía en que es recolza, és una llei que per naturalesa no es pot acceptar i lícit desobeïr-la. I la proba és que l’estat no té arguments per defensar-la amb la paraula, només amb les armes. La Constitució Espanyola l’any 1978 podia semblar una esperança democràtica però l’any 2019 palesa una llei fàcilment manipulable pel poder. I el procès democràtic amb els governs d’ UCD, del PP i del PSOE ha palesat clarament que l’esperança de l’any de la implantació era un bluf maniplulador. La situació política actual de l’Estat Espanyol és la negació del canvi democràtic perquè el diàleg democràtic entre els partits en el Congrès i en el Senat  no té valor perquè abans de començar ja es coneix el resultat, sobre tot quan el govern està en mans d’un partit amb majoria absoluta. I amb tota sinceritat penso que les majories absolutes són el pitjor mal de la democràcia. I la presència de Sànchez al Tribunal d’Estrasburg ha estat una estrategema per fer veure al món una bondat d’una democràcia que en la realitat està malalta i massa greu. En els grans partits polítics de l’Estat Espanyol el debat és una aparença, la realitat és la imposició. Senzillament la continuitat de la dictadura franquista. La política dominadora a Espanya continúa sent la ma entesa d’una “España, grande y libre” com resaven les paperetes que l’aviació franquista llençava a les darreries de la guerra.

UNA SET MIL MILIONÈSSIMA INTEL·LIGENT

M’he desvetllat pensant en la humanitat del segle XXI i què hi representava jo. Tot seguit ho he relacionat amb les gotes d’aigua dels oceans, mars, rius i fonts i amb els grans de sorra de les platges. I jo era una gota d’aigua del gran mar de la humanitat i un gra de sorra de les seves platges. I el pensament sóc humanitat m’ha fet començar el nou dia. I he continuat pensant en les moltíssimes milionèssimes partícules humanes i quina havia estat la seva veritat histórica. I m’he preguntat, què hi he aportat a la humanitat? M’he sentit molt poca cosa, però un pensament m’ha dominat. Sóc molt poca cosa però tinc coneixement de l’existència de l’infinit, finit com sóc. I sento el desig de ser-ne. I la primera reflexió sobtada fou: qui és més intel·ligent, el descobridor del foc i de la roda o el descobridor  de l’aire com espai de viatges siderals? I un seguit d’idees s’amuntegaven en la meva ment. Una set mil milionèssina de la humanitat  capaç de volar per l’espai, capaç de comunicar-se desde casa seva amb els habitants de tot el món, capaç de descobrir els poders mèdics de les plantes, capaç de crear benestar. I la llista a cada pregunta és feia més llarga. I la seva resposta fou: que n’és de gran la persona humana amb una intel·ligència cada dia més propera a l’infinit. I el sentiment del sentit immens  de la humanitat, tot seguit i perquè tanta gent no pensa i diu que no hi ha res a fer? El gran repte de la humanitat, aconseguir que totes les persones siguin creatives en la veritat, la justícia i la solidaritat. I al costat d’aquest pensament de la grandesa per a la que fou creada la humanitat, la realitat dels milions de persones que no poden aportar res perquè el poder egoísta d’unes poques no els hi permet i moltes moren víctimes dels déus falsos que es creuen algunes persones. Des de la meva consciència, el repte d’esdevenir diví en l’eternitat massa malmés per persones que criminalitzen la seva existencia fent el mal. I no em puc treure del cap el gran nombre d’intel·ligències humanes inutilitzades per una civilització de la barbàrie que es creu la civilització del progrès. És esfereidor pensar que milers d’éssers humans no han tingut ni un moment de la seva vida per poder pensar perquè han mort acabats de nèixer occits per la misèria que patien els seus pares. La dita llatina de l’”homo, homini lupus” una realitat asfixiant també al segle XXI. En el fons de totes les misèries humanes a tots nivells, polítics, religiosos, econòmics, culturals, cívics i socials, sempre la presència de l’”homo, homini lupus”. I llops amb poder assolit sovint manipulant les voluntats humanes, voluntats, massa sovint, esclavitzades pels qui reberen el poder. I davant aquesta realitat em pregunto: quina justícia es farà a n’els culpables i quina a n’els sacrificats? Humana, no, però hi ha una justícia que no fallarà. M’ho fa intuir la força de la ment i m’ho confirma la força de la fe. Siguem persones dignes, perquè cada dia la humanitat global ho sigui més. La força de cadascuna de les set mil milionèssimes de la humanitat.

Sra. Arrimadas ha llegit la Consstitució?

Vos representeu un nombre considerable de catalans que us votaren i les vostres paraules al Parlament de Catalunya deixen molt a desitjar, quan us dirigiu al President, que és una autoritat i tant, si us agrada com no, li debeu un respecte perquè davant de tots els catalans, independentistes o unionistes és el seu president. Podeu estar-hi en desacord però mai li podeu faltar al respecte. Les vostres paraules desmereixen el càrrec de representant de l’oposició. Heu reflexionat alguna vegada sobre els deures que us imposa la Constitució? Us agradi o no vos sou poder públic. Reflexionem plegats? El paràgraf 2 de l’article 9 diu:”Correspon als poders públics de PROMOURE  les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social.” En les vostres desavenences, el President és l’individu i vos un poder. REMOVEU  les dificultats per arribar a una entesa encara que a cap dels dos us agradi? PROMOVEU condicions per dialogar racionalment? FACILITEU l’entaular el diàleg necessari sense haver de renunciar als vostres posicionaments? La meva resposta és no, i les vostres paraules no són ni constitucionals, ni democràtiques. Repassem l’article 10: 1.-“La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i els drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social”. Totes les persones gaudeixen d’una dignitat que tothom té el deure de respectar pel sol fet de ser persona encara que sigui el seu pitjor enemic. Quan vos acuseu a l’altre d’enemic reconeixeu que vos ho sou d’ell. El Sr. Torra té tot el dret legal de pensar independència i defensar la seva ideología i vos cada vegada que aixequeu la veu al Parlament denigreu amb les vostres paraules els milions de catalans que som per dret natural i legal inependentistes. Al negar el meu dret a pensar independència negueu la Constitució que en l’article 16,1 expressa:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Els vostres retrets al President també ataquen a tots els catalans que som independentistes i teniu el deure de respectar les nostres idees i els indepenentistes tenim el dret de denunciar—vos per mals tractaments. Llegeixi l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui bserv sotmés a tortura ni a penes on tractes inhuman son degradans”

. Les vostres paraaules denigren la meva moral. I aquest article no el compliu quan opineu dels independentistes I tots aquests articles citats estan recolzats per la Declaració Universal dels Drets Humans i per els tractats internacionals signats per Espanyai ple Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. Amb el vostre comportament, qui divideix la societat catalana sou vos i els vostres i quan vos i els vostres aneu a Andalusia a fer propaganda electoral basada en els continuats atacs contra Catalunya perqué aquest comportament dóna vots. No serè jo qui negarà el vostre dret a no ser independentista però la vostra ideologia us obliga a ser demócrata. Que no ho sou, per què la llei no és democràcia, és servidora de la democràcia.

LA RELIGIÓ I LA POLÍTICA

La trobada a Dubai entre el Papa i el Gran Islam amb la signatura conjunta d’un manifest dirigit al món, també a la política, em porta a reflexionar sobre les relacions que han d’existir entre la política i la religió. Sóc molt conscient que l’objectiu d’ambdues realitats humanes, una amb objectius d’història terrenal i l’altre d’història divina, palesa diferències que s’han de respectar perquè el subjecte de les dues és l’ésser humà amb la finalitat de proporcionar-li la pau terrenal i la pau celestial. I també sóc conscient que en el seu exerccici poden interferir opions fins i tot contradictòries però per contradictòries, com pot ser l’ateïsme pràctic per part de la política enfrentada a la religió, no poden oblidar que ambdues tenen un deure a la terra de treballar per la felicitat de les persones i la seva dignitat. La política no ha de servir-se de la religió per assolir els seus objectius i la religió de la política però sense una persona digna, política i religió van al fracàs. Un ateu pot ser humanament una digníssima persona i una persona religiosa, dissortadament, pot ser un ésser humà indigne. I precisament en aquesta circumstància política i religió han de posar-se d’acord per la dignitat, perquè amb persones dignes no hi ha res impossible. I dissortadament tant per part de la política com de la religió s’han viscut moments molt desagradables, com han reconegut les dues grans personalitats religioses a Dubai. La religió no ha d’interferir en la política però sí que ha de manifestar la seva preocupació quan les lleis no afavoreixen la dignitat humana o les actuacions polítiques són contràries als drets humans. De la mateixa manera que religiosament és indefensable que un bisbe espanyol parli de la unitat d’Espanya com si es tractès d’un dogma de fé, també ho és que una instiutució religiosa es serveixi de la política per assolir poder, com succeix actualmente al Brasil en el que la teologia de l’alliberament ha estat suplantada per la teologia de la propietat pels evangelistes al costat del nou president ultradretà. Les manipulacions en la política i la religió sempre porten malestar i els més perjudicats els pobres i humils. Una instiutució religiosa que practica la teologia de la propietat, de religió no en té res nomès el nom i es contrària a l’evangeli quan diu “doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Dèu el que és de Dèu”. Defensar la humanitat des de la religió és un deure sagrat perquè sense una bona consciència humana no pot esdevenir una persona digna i menys una persona de projecció divina. I per la mateixa raó la política té el deure i el dret d’exigir a la religió el respecte a les persones en els seus deures polítics. La racionalitat de les accions és la primera condició per la religiositat de les mateixes. I en aquest camp hi ha moltíssim a fer per una banda i per l’altra. Quan la majoria dels bisbes espanyols van signar a favor de la guerra de Franco, definint-la de creuada van transgredir les seves competències i propiciar una política de quaranta anys de dictadura amb una lema semblant de teología de la propietat.I en l’actualitat Espanya desperta als mals polítics i religiosos provocats per interferències amb massa dubtes d’irracionalitat. I alló que és pitjor hi ha una impresió massa fundada que tornen a venir aquells temps. Només una política i una religió que es respectin i les seves relacions siguin racionals pot evitar-ho. El testimoni de Dubai amb una cordcial relació cristianisme uslamisme obra una porta a l’esperança de la pau, també pel significat d’amistat política respectada pel seu govern. Un gran missatge del futur posible gràcies a les bones relacions i molt bones pel poder de la paraula intel·ligent, racional i solidària. El Papa Francesc obra un nou horitzó de la religiositat en benefici de la hunmanitat global. Col·laborem amb la nostra dignitat amb la política i la religió sigui quina sigui la nostra ideologia.

DUES HEROÍNES I SET HEROIS

L’heroicitat és una qualitat humana que bàsicament s’atribuiex a les accions excepcionals per la seva dificultat i pels riscos que s’han superat. L’heroicitat dels nous presos i preses catalans porta el segell d’una altra heroicitat, el segell del servei a les persones i a la veritat de la paraula. És un esclavatge de dignitat al servei de la humanitat davant la indignitat d’una política que vanagloriant-se de democràtica actúa dictatorialment. I s’actúa dictatorialment en una democràcia quan es desfigura el significat de la llei. L’actuació de les institucions de govern, política, judicial i policial, oblida massa sovint que les persones, que les representen, deixen en l’oblit la seva dignitat humana per esdevenir botxins d’aquelles que defensen idees diferents sense voler-hi dialogar per comprobar la veritat dels seus objectius per assolir noves millores per a la humanitat. Un estat, dit consolidat, no és mai un bé per a la humanitat si no accepta el progrès humà malgrat es vegi obligat a acceptar pèrdues en la seva configuració. Reconèixer la identitat dels pobles comporta també retornar-els-hi alló que se’ls hi robat amb la força de les armes. No és la primera vegada que Catalunya pateix aquesta injustícia històrica. El general Moragues fou executat i el seu cap penjat en una plaça com escarment. El president Companys i el seu Govern patiren també empresonament per defensar els drets de Catalunya i acabada la l’incivil guerra espanyola, afusellat pel General Franco. No oblidem els 113 empresonats de l’Assemblea de Catalunya a la presó Model l’any 1973. I avui, per la mateixa raó de defensar Catalunya, nou catalans, set politics i dos ciutadans, empresonats i amenaçats amb un judici que presenta totes les característiques d’una sentència ja escrita abans de celebrar-se. Són els herois i heroínes, traslladats i traslladades, a Madrid. Una persecució de 300 anys que ha esperonat encara més la fe en la verdadera democràcia global en la que cada poble sigui independent i cada estat sigui un verdader configurador de la convivència en pau. Capdavanters d’aquest model es diuen a casa nostra Jonqueras, Romeva, Turull, Rull, Forn, Sànchez, Cuixart, Forcadell i Bassa sense oblidar els exiliats a Europa i els perseguitss Catalunya. En l’ambient del procès històric que es viu al món i d’una manera especial a Europa i a l’Estat Espanyol sense el protagonisme heroic de capdavanters conscients de les persecucions que patiran en la seva defensa d’una verdadera democràcia, seria impossible mantenir l’esperança que la ciutadania aspira d’un món en pau. I Catalunya té aquests herois perquè creu en el sacrifici i té fe en les persones, fins i tot en aquelles que avui són les seves enemigues i demà seran les seves cooperadores. La meva confiança en el programa progressista de la naturalesa i en el sentiment religiós, que es respira, malgrat desventurades traicions, em diu cada dia que no em desanimi i que he de donar exemple de ser jo global, íntegre. Una gota d’aigua és oceà en la immensitat, un gra de sorra, és platja en la globalitat, un éser humà és humanitat en la globalitat. El problema rau en el fet que la consciència del segle XXI no és global. Només cal parar esment en les grans potències  mundials que sent elles no són coordenades del globus. Ho és EEUU d’Amèrica? ho és Russia? Ho és Europa? Ho és Espanya? El jo polític egoísta és el gran enemic de la pau. Sortosament pel progres és promotor d’herois. Catalunya, en la petitesa i humilitat, terra d’herois per la pau. Catalunya, no lluita sola, està acompanyada pels ciutadans senzills, humils i esperançats. La convivència en pau és possible. Amb Luter King, Nelson Mandela i Xirinacs, We cant.

UN AUTOBÚS QUE NO ÉS EL QUE SEMBLA

En el model polític de la democràcia espanyola i europea “no es oro todo lo que reluce”. Quan per televisió i per la premsa escrita vaig veure l’autobús de la guàrdia civil pel trasllat de presos vaig pensar ja era hora de tenir un trasnport digne. Però la meva il·lusió s’en anà en orris quan s’explicà l’espai destinat als empresonats. I tot seguit vaig pensar, una vergonya de la democràcia. Aquets autobús és, honestament ho penso, un insult a la dignitat humana. Em diran que disposa de totes les avantatges tècniques però no em digueu que de confort i dignitat. La cel·la automobilística del pres és escassament d’un metre quadrat d’unes condicions materials bones  però d’un confort humiliant. I pel que ha trascendit del trasllat dels presos polítics catalans a Madrid una indignitat pel tracte d’un guàrdia civil, que sembla ser ha estat sancionat. Un viatge de sis hores en un autobús com el de la guàrdia civil no és cap garantia de benestar físic, ni de respecte a les persones. És l’avantsala d’un judici, que volent ser democràtic, serà la injustícia del segle. He escoltat una entrevista al Ministre Borrell en la que ha quedat retratat per l’investigador estranger. Al costat de la vergonya de l’autobús la campanya de Borrell contra Catalunya està demostrant quina és la política espanyola i la seva credibilitat. El viatge en bus ha estat una predicció. L’autobús no és el que sembla i el judici no serà el que l’estat vol que sembli. Les aparences enganyen i aquesta vegada les aparences esdevindran un boomerang. La meva imaginació m’ha dit que l’autobús és la imatge de la justícia de  l’estat espanyol que vol ser digna per fora quan per dins no ho és. En l’autobús de la guàrdia civil hi viatjaven presos d’una qualitat humana que ja voldrien per a ells els empresonadors, com ho palesen les paraules d’Oriol Junquera en el pròleg del llibre FINS QUE SIGUYEM LLIURES de Sergi Sol:” La nostra fortales i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perquè cada dia que passem a la presó som més forts, somriueu perquè avui som més aprop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perquè el nostre sonriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderos de seducció que tenim.” I  si a les paraules d’Oriol Junqueras i aparallem les de Raúl Romeva, la lliçó humana i democràtica és un suspens a la política i a la justícia que no entén quina és la llei humana del respecte. Escriu el Raúl:”Has de sentir molt orgull i també, i sobre tot, explicar-ho moltb bé a la teva filla i al teu fill. Com  a pres formaràs part del quadre d’honor internacional dels drets humans, que està format per les persones empresonades per defensar la justícia. Inclou grans persones, des de Thomas More fins a Nelson Mandela passant per Rosa de Luxemburg i el nostre gran mestre Xirinacs. Per als cristians et converteixes ni més ni meyns que en benaurat”. Oriol i Raúl, presos en el camerot de l’autobús tenen una filosofía de la vida que davant la història posarà vermella la cara dels qui els condemnem sense tenirn present la seva personalitat humana. L’estat espanyol el metaforitza el bus de la guàrdia civil que trasllada Espanya cap el descrèdit democràtic per culpa dels responsables que només tenen per diàleg el 155 i paraules més d’odi que d’entesa. L’estat espanyol és una democràcia que no és el que sembla.