UN AUTOBÚS QUE NO ÉS EL QUE SEMBLA

En el model polític de la democràcia espanyola i europea “no es oro todo lo que reluce”. Quan per televisió i per la premsa escrita vaig veure l’autobús de la guàrdia civil pel trasllat de presos vaig pensar ja era hora de tenir un trasnport digne. Però la meva il·lusió s’en anà en orris quan s’explicà l’espai destinat als empresonats. I tot seguit vaig pensar, una vergonya de la democràcia. Aquets autobús és, honestament ho penso, un insult a la dignitat humana. Em diran que disposa de totes les avantatges tècniques però no em digueu que de confort i dignitat. La cel·la automobilística del pres és escassament d’un metre quadrat d’unes condicions materials bones  però d’un confort humiliant. I pel que ha trascendit del trasllat dels presos polítics catalans a Madrid una indignitat pel tracte d’un guàrdia civil, que sembla ser ha estat sancionat. Un viatge de sis hores en un autobús com el de la guàrdia civil no és cap garantia de benestar físic, ni de respecte a les persones. És l’avantsala d’un judici, que volent ser democràtic, serà la injustícia del segle. He escoltat una entrevista al Ministre Borrell en la que ha quedat retratat per l’investigador estranger. Al costat de la vergonya de l’autobús la campanya de Borrell contra Catalunya està demostrant quina és la política espanyola i la seva credibilitat. El viatge en bus ha estat una predicció. L’autobús no és el que sembla i el judici no serà el que l’estat vol que sembli. Les aparences enganyen i aquesta vegada les aparences esdevindran un boomerang. La meva imaginació m’ha dit que l’autobús és la imatge de la justícia de  l’estat espanyol que vol ser digna per fora quan per dins no ho és. En l’autobús de la guàrdia civil hi viatjaven presos d’una qualitat humana que ja voldrien per a ells els empresonadors, com ho palesen les paraules d’Oriol Junquera en el pròleg del llibre FINS QUE SIGUYEM LLIURES de Sergi Sol:” La nostra fortales i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perquè cada dia que passem a la presó som més forts, somriueu perquè avui som més aprop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perquè el nostre sonriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderos de seducció que tenim.” I  si a les paraules d’Oriol Junqueras i aparallem les de Raúl Romeva, la lliçó humana i democràtica és un suspens a la política i a la justícia que no entén quina és la llei humana del respecte. Escriu el Raúl:”Has de sentir molt orgull i també, i sobre tot, explicar-ho moltb bé a la teva filla i al teu fill. Com  a pres formaràs part del quadre d’honor internacional dels drets humans, que està format per les persones empresonades per defensar la justícia. Inclou grans persones, des de Thomas More fins a Nelson Mandela passant per Rosa de Luxemburg i el nostre gran mestre Xirinacs. Per als cristians et converteixes ni més ni meyns que en benaurat”. Oriol i Raúl, presos en el camerot de l’autobús tenen una filosofía de la vida que davant la història posarà vermella la cara dels qui els condemnem sense tenirn present la seva personalitat humana. L’estat espanyol el metaforitza el bus de la guàrdia civil que trasllada Espanya cap el descrèdit democràtic per culpa dels responsables que només tenen per diàleg el 155 i paraules més d’odi que d’entesa. L’estat espanyol és una democràcia que no és el que sembla.