ESPANYA ÉS UNA DEMOCRÀCIA PLENA

Qué hi feia el President Sànchez al Tribunal Internacional d’Estrarburg? Una defensa que tenia tot l’aspecte d’una denúncia. Fer de testimoni davant d’un tribunal sense haver estat cridat palesa una voluntat implícita de ser jutge més que no pas testimoni. Defensar al món un tribunal, que encara no ha dictat sentència, en boca del president del govern no tè cap altre interpretació que polititzar la justícia. Defensar un estat abans de ser acusat encara que els indicis diguin que ho será, és pretendre fer dictar sentència favorable. I d’aixó se’n diu manipulació. La justícia es demostra amb fets, no amb paraules. Les paraules són l’expressió dels fets. La presència del President de l’Estat davant del Tribunal Internacional evidencia la por de l’executiu espanyol de ser sancionat. Sànchez vol fer veure que l’estat que ell presideix ha canviat però oblida que el canvi no s’ha fet públic perquè la seva postura de votar a favor del 155 recolzant el PP encara continúa vigent. Rentar la cara i aixugar-la amb una tovallola bruta no treu la brutícia. Dir que Espanya és una democràcia plena davant la justícia internacional és acceptar la corrupció que fa anys que s’arrosega pers les instàncies polítiques de l’estat. Un estat considerat a Europa com un dels pitjors de la Unió no pot vanagloriar-se mai de ser un estat democràticament modèlic. Un estat modèlic abans d’emprar la força dialoga. I quan fa servir la força no transgredeix la Constiutució? I l’actuació de la policia i la guàrdia civil a Catalunya no és un model de resppecte a la Constitució, tot el contrari. I les perspectives són que els tribunals espanyols beneiran aquest incompliment constitucional. Una Constitució que en el seu redactat s’aparta de la filosofía en que es recolza, és una llei que per naturalesa no es pot acceptar i lícit desobeïr-la. I la proba és que l’estat no té arguments per defensar-la amb la paraula, només amb les armes. La Constitució Espanyola l’any 1978 podia semblar una esperança democràtica però l’any 2019 palesa una llei fàcilment manipulable pel poder. I el procès democràtic amb els governs d’ UCD, del PP i del PSOE ha palesat clarament que l’esperança de l’any de la implantació era un bluf maniplulador. La situació política actual de l’Estat Espanyol és la negació del canvi democràtic perquè el diàleg democràtic entre els partits en el Congrès i en el Senat  no té valor perquè abans de començar ja es coneix el resultat, sobre tot quan el govern està en mans d’un partit amb majoria absoluta. I amb tota sinceritat penso que les majories absolutes són el pitjor mal de la democràcia. I la presència de Sànchez al Tribunal d’Estrasburg ha estat una estrategema per fer veure al món una bondat d’una democràcia que en la realitat està malalta i massa greu. En els grans partits polítics de l’Estat Espanyol el debat és una aparença, la realitat és la imposició. Senzillament la continuitat de la dictadura franquista. La política dominadora a Espanya continúa sent la ma entesa d’una “España, grande y libre” com resaven les paperetes que l’aviació franquista llençava a les darreries de la guerra.