M’he desvetllat pensant en la humanitat del segle XXI i què
hi representava jo. Tot seguit ho he relacionat amb les gotes d’aigua dels
oceans, mars, rius i fonts i amb els grans de sorra de les platges. I jo era
una gota d’aigua del gran mar de la humanitat i un gra de sorra de les seves platges.
I el pensament sóc humanitat m’ha fet començar el nou dia. I he continuat
pensant en les moltíssimes milionèssimes partícules humanes i quina havia estat
la seva veritat histórica. I m’he preguntat, què hi he aportat a la humanitat?
M’he sentit molt poca cosa, però un pensament m’ha dominat. Sóc molt poca cosa
però tinc coneixement de l’existència de l’infinit, finit com sóc. I sento el
desig de ser-ne. I la primera reflexió sobtada fou: qui és més intel·ligent, el
descobridor del foc i de la roda o el descobridor de l’aire com espai de viatges siderals? I un
seguit d’idees s’amuntegaven en la meva ment. Una set mil milionèssina de la
humanitat capaç de volar per l’espai,
capaç de comunicar-se desde casa seva amb els habitants de tot el món, capaç de
descobrir els poders mèdics de les plantes, capaç de crear benestar. I la llista
a cada pregunta és feia més llarga. I la seva resposta fou: que n’és de gran la
persona humana amb una intel·ligència cada dia més propera a l’infinit. I el
sentiment del sentit immens de la humanitat,
tot seguit i perquè tanta gent no pensa i diu que no hi ha res a fer? El gran
repte de la humanitat, aconseguir que totes les persones siguin creatives en la
veritat, la justícia i la solidaritat. I al costat d’aquest pensament de la
grandesa per a la que fou creada la humanitat, la realitat dels milions de persones
que no poden aportar res perquè el poder egoísta d’unes poques no els hi permet
i moltes moren víctimes dels déus falsos que es creuen algunes persones. Des de
la meva consciència, el repte d’esdevenir diví en l’eternitat massa malmés per
persones que criminalitzen la seva existencia fent el mal. I no em puc treure
del cap el gran nombre d’intel·ligències humanes inutilitzades per una
civilització de la barbàrie que es creu la civilització del progrès. És
esfereidor pensar que milers d’éssers humans no han tingut ni un moment de la
seva vida per poder pensar perquè han mort acabats de nèixer occits per la misèria
que patien els seus pares. La dita llatina de l’”homo, homini lupus” una
realitat asfixiant també al segle XXI. En el fons de totes les misèries humanes
a tots nivells, polítics, religiosos, econòmics, culturals, cívics i socials,
sempre la presència de l’”homo, homini lupus”. I llops amb poder assolit sovint
manipulant les voluntats humanes, voluntats, massa sovint, esclavitzades pels
qui reberen el poder. I davant aquesta realitat em pregunto: quina justícia es
farà a n’els culpables i quina a n’els sacrificats? Humana, no, però hi ha una justícia
que no fallarà. M’ho fa intuir la força de la ment i m’ho confirma la força de
la fe. Siguem persones dignes, perquè cada dia la humanitat global ho sigui
més. La força de cadascuna de les set mil milionèssimes de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada