LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLÍTICS CATALANS (1).

El DNI dels presos polítics catalans els hi reconeix sobirania en l’estat espanyol i per coherència el govern i la justícia estan obligats a respectar aquesta condició mentre siguin subdits d’un estat, que el volen per amic en un model democràtic de convivència universal. Tindran present els tribunals espanyols la  norma del preàmbul constitucional que  declara que un dels objectius és “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”? La Constitució reconeix que Catalunya és una nació i per tant és un poble de la terra. El judici contra el procès és una col·laboració eficaç? Una incoherència que permet tenir dubtes sobre la legalitat del judici que té mès cara de persecució que de col·laboració. Si fem un pas endavant i llegim l’article 10-2 descobrirem quina és la nostra força contra el judici:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya”.Abans de continuar analitzant articles parem esment en el 30 de la Declaració dels Dres Humans que ens dóna a entendre quina és l’obligació de la justícia en relació a com s’han de complir les lleis en els estats que han signat la Declaració. Article 30:” Res en aquesta Declaració no podrà evitar probar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.” Seguint el curs del procès penso que aquest article 30 hauria de posar l’estat español en tensió davant el risc molt probable de ser acusat d’incomplir la llei pròpia i la internacional. Si fem una ullada als “considerants” de la Declaració ho veurem amb més claretat. En citarè tres, que considero els més evidents. “Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença…” Una adavertència prou clara del risc que corre l’estat de ser considerat al món d’un maltractador de la consciència humana. I és molt greu que un estat corri aquest risc, com sembla ser corre l’estat espanyol. Un altre: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tiranía i l’opressió…” És molt preocupant que l’estat espanyol no reflexioni sobre el risc molt probable que corre de ser acusat de perseguidor dels drets humans. I tercer: “Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de les relacions amistoses entre les nacions…” L’estat espanyol acusa a Catalunya de no ser una nació i que mai ho ha estat. Ignorància supina sobre aquest tema quan Catalunya, quan encara Espanya no existia ja tenia la seva constitució i el primer parlament eropeu. Les possibilitats de fer un paper antidemocràtic les té totes el procès contra Catalunya que comença aquesta setmana. I un dels arguments acusadors és la llarga presó preventiva amb arguments sense base. Tanco aquest article i escriurè la seva continuació basada en la raó que la Constitució dóna als presos polítics catalans. Catalunya camina amb seguretat i força.