LA RELIGIÓ I LA POLÍTICA

La trobada a Dubai entre el Papa i el Gran Islam amb la signatura conjunta d’un manifest dirigit al món, també a la política, em porta a reflexionar sobre les relacions que han d’existir entre la política i la religió. Sóc molt conscient que l’objectiu d’ambdues realitats humanes, una amb objectius d’història terrenal i l’altre d’història divina, palesa diferències que s’han de respectar perquè el subjecte de les dues és l’ésser humà amb la finalitat de proporcionar-li la pau terrenal i la pau celestial. I també sóc conscient que en el seu exerccici poden interferir opions fins i tot contradictòries però per contradictòries, com pot ser l’ateïsme pràctic per part de la política enfrentada a la religió, no poden oblidar que ambdues tenen un deure a la terra de treballar per la felicitat de les persones i la seva dignitat. La política no ha de servir-se de la religió per assolir els seus objectius i la religió de la política però sense una persona digna, política i religió van al fracàs. Un ateu pot ser humanament una digníssima persona i una persona religiosa, dissortadament, pot ser un ésser humà indigne. I precisament en aquesta circumstància política i religió han de posar-se d’acord per la dignitat, perquè amb persones dignes no hi ha res impossible. I dissortadament tant per part de la política com de la religió s’han viscut moments molt desagradables, com han reconegut les dues grans personalitats religioses a Dubai. La religió no ha d’interferir en la política però sí que ha de manifestar la seva preocupació quan les lleis no afavoreixen la dignitat humana o les actuacions polítiques són contràries als drets humans. De la mateixa manera que religiosament és indefensable que un bisbe espanyol parli de la unitat d’Espanya com si es tractès d’un dogma de fé, també ho és que una instiutució religiosa es serveixi de la política per assolir poder, com succeix actualmente al Brasil en el que la teologia de l’alliberament ha estat suplantada per la teologia de la propietat pels evangelistes al costat del nou president ultradretà. Les manipulacions en la política i la religió sempre porten malestar i els més perjudicats els pobres i humils. Una instiutució religiosa que practica la teologia de la propietat, de religió no en té res nomès el nom i es contrària a l’evangeli quan diu “doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Dèu el que és de Dèu”. Defensar la humanitat des de la religió és un deure sagrat perquè sense una bona consciència humana no pot esdevenir una persona digna i menys una persona de projecció divina. I per la mateixa raó la política té el deure i el dret d’exigir a la religió el respecte a les persones en els seus deures polítics. La racionalitat de les accions és la primera condició per la religiositat de les mateixes. I en aquest camp hi ha moltíssim a fer per una banda i per l’altra. Quan la majoria dels bisbes espanyols van signar a favor de la guerra de Franco, definint-la de creuada van transgredir les seves competències i propiciar una política de quaranta anys de dictadura amb una lema semblant de teología de la propietat.I en l’actualitat Espanya desperta als mals polítics i religiosos provocats per interferències amb massa dubtes d’irracionalitat. I alló que és pitjor hi ha una impresió massa fundada que tornen a venir aquells temps. Només una política i una religió que es respectin i les seves relacions siguin racionals pot evitar-ho. El testimoni de Dubai amb una cordcial relació cristianisme uslamisme obra una porta a l’esperança de la pau, també pel significat d’amistat política respectada pel seu govern. Un gran missatge del futur posible gràcies a les bones relacions i molt bones pel poder de la paraula intel·ligent, racional i solidària. El Papa Francesc obra un nou horitzó de la religiositat en benefici de la hunmanitat global. Col·laborem amb la nostra dignitat amb la política i la religió sigui quina sigui la nostra ideologia.