Criminalitzar les idees

Una de les perversitats que es manifesten en la democràcia espanyola a nivell estatal, comarcal i local és la criminalització del pensament. A la política li fan nosa els pensadors quan ella es creu que és la veritat i el seu paper no és ser veritat sinò defensora de la veritat de les persones. Denunciar la política estatal per aquesta raó està a l’ordre del dia, però quan la mateixa raó existeix a nivell local qué cal fer? Denunciar-ho. El Sr.Mingote i jo som molt distants conceptualment i ell, en la seva etapa d’alcalde, va respectar sempre les meves idees, fet que li agreixo i molt perquè em va presentar un llibre ideològic. Però la disidència esdevé greu quan no només palesa la seva incapacitat de diàleg sinó que sanciona perjudicant la dignitat de ser persona. I aquest fet s’ha produit a casa nostra, al Vallès Oriental, fent fora de la redacció a un periodista d’ofici. Les paraules que ens volen fer creure que ”som” massa sovint palesen el que no s’és. I és greu perquè és precisament la diferència de pensament la força que fa progressar i sense respecte a les diferències encara estariem a l’edat de pedra. A Galileu se’l va sancionar per què defensava que la terra girava al voltant del sol i ell deia la vertitat i els que el van sacionat palesaren ser uns ignorants incapaços de pensar. I d’exemples en trobariem molttíssims, també a la pell de brau amb el procès contra Catalunya. Dissortadament aquesta mentalitat regressiva de l’estat s’apodera del poder començant pels ents locals i comarcals quan l’autoritat no és un servei als ciutadans, com afirma la Constitució, sinò un egoïsme de ser servida. I detalls n’existeixen. Hem viscut aquest cap de setmana com un partit política nascut a Catalunya i renegant dels seu origen s’ha lliurat a l’estat, ha tingut la hipócrita gosadia d’anar a insultar al President Puigdemont al seu poble. Francament vergonyós. Tot plegat un exemple de cap a on es dirigeix la dita democràcia espanyola. Tornar a la dictadura. I es torna a la dictadura quan el ser d’un partit és més important que ser persona. Pensar diferent és la riquesa democràtica de la llibertat perquè s’és lliure de veritat quan es descobreix la veritat o no de l’elecció i si t’adones que t’has equivocat, l’error et porta al reciclatge corresponent. I el diàleg té aquesta funció i a la pell de brau  el debat polític no és la paraula sinò la imposició de la veritat del partit. I en certa manera aquestes paraules denuncien  que al Vallès Oriental també es practica l’orgull de partit fent sancionar a qui pensa diferent. Una llàstima. Resta encara molt camí per ser demòcrates de veritat.