ESPANYA PER NADAL UNA IMATGE DEL QUE NO ÉS LA HUMANITAT

La llibertat és aquella qualitat que defineix l’essència de l’humanisme, síntesi d’una filosofia per garantir la convivència. Però a Espanya la convivència està desestructurada. I a l’hora d’entendre el perquè i trobar el culpable principal no intueixo altra resposta que una política absolutista i dogmàtica. I escric dogmàtica perquè dissortadament l’episcopat espanyol no està exent de culpa. Episcopat i estat en aquest aspecte es donen la mà, tot i declarar-se estat aconfessional. Són aquelles circumstàncies que no es volen però es necessiten. És alliçonador, que coincidint amb les festes de Nadal, el trencament ideològic polític a la pell de brau tingui dos extrems, el nord i el sud. El nord amb Catalunya i també Euskadi i el sud amb Andalusia. Al sud s’ha produit una situació política en la que els guanyadors a les urnes han estat desplaçats per aquells que critiquen Catalunya perquè es formà un govern independentista desplaçant C’s que tenia majoria relativa. Alló que era criticable a Catalunya és dogma a Andalusia.”Todo és del color del cristal con que se mira”, com deia Campoamor. I PP i C’s tenen majoria relativa però formen govern amb el vot de VOX que es queda fora per donar sensació de legalitat. I és en aquesta pràctica política de la dreta espanyola on s’hi descobreix el culpable d’una inestabilitat política que perjudica directament als ciutadans i beneficia indirectament, dissimulant, la dreta. I en aquesta cruïlla es dóna la incongruència que dreta i esquerra culpabilitzen Catalunya. I d’aquest comportament se’n diu manipulació beneïda per la corrupció. Per què la presidenta que fou d’Andalusia en aquest capítol és tan culpable com el PP del Gúrtel. Hi ha dos mil milions sense explicació. I mentre Catalunya, amb el poder d’uns i altres, pateix els resultats inhumans de l’aplicació del 155 beneída per PP i PSOE i C’s i l’empressonament i fugida del govern i persones representatives. I la situació es greu, tant greu que per a mi és una prevaricació de la Constitució i dels pactes signats amb Europa perquè quan més els i la llegeixo més convençut me’n sento. I la base del meu sentiment rau en el fet que el Govern espanyol del PP i ara del PSOE no entenen ni ho volen, la base filosòfica de la Constitució que centralitza el valor de la llei en la voluntat de la veu popular. I a l’hora de la veritat aquesta veu és ignorada i encara pitjor no es escoltada i sí, perseguida. Però el Nadal de 2018 ha palesat amb contundència amb la batuta de la pau, la injustícia d’empresslonaments i de les fugides imprescindibles. Mentre des de la política absolutista es reclama el 155, els independentistes feliciten el Nadal als seus amb trobades d’encoratjament i desitjos de benestar i felicitat malgrat les penalitats que suposa sempre un empressonament. La veritat del carrer palesa amb intel·ligència i voluntat de pau la necessitat d’una justícia d’arrels humanes que entengui les idees i no confongui la veritat de les realitats que es desitgen. Els empressonats i els independentistes catalans palesen, han palesat i palesaran el dret de la naturalesa i la veu de la història en la defensa que fan dels pobles. La gran buidor de la història del segle XXI, dominada per polítiques estèrils, rau en el voluntari desconeixement dels valors de les persones de bona voluntat. L’esterilitat de la política és fruit d‘acumulació de la riquesa en uns pocs. La divinització del diner, idealitzada en el poder d’alguns humans, acaba en el reialme de la injustícia vestida de pell d’ovella. En una paraula, la prevaricació de la llei de l’amor.

EL DARRER DIA DE L’ANY

31 de desembre, el dia dels comiats, que amb una breu distància, li pren el torn al dia de la benviguda. L’anunci del regne de Déu, també a la terra, rep la resposta del regne de la terra amb un llenguatge que hauria de ser universalment humà i d’humanisme en té ben poc. La imatge de la humanitat, el dia, que dóna més importància a la festa que a la reflexió, a casa nostra, i no és una excepció, palesa una imatge global d’un inhumanisme governat per l’odi i les enveges. La guerra continúa sent la llei que imposa la seva voluntat i petits actes humanitaris, que organitza la bona gent, essent una excepció, sembren una petita llum d’esperança en el caminar cap a un món millor. Món millor que s’enfronta a un altre  món en el que el ser bo i millor consisteix en ser cada dia més ric perquè en el món cada dia hi malvisquin més pobres. I aquest món és la contra oferta del poder que proclama la pau en la guerra i la felicitat amb la mort. La imatge global del món el 31 de desembre dd 2018 és una imatge dibuixada per lleis humanes, no només apartades de la llei divina del naixement de Betlem, sinò pervertides per l’egoïsme de voler ser el que és imposible ser. Estem en una etapa de la humamitat que la idea predominant i, que es vol imposar, és la negació de Déu creador i salvador per substituir-lo per un poder divinitzat que avui hi és i demà la mort se l’emporta convertint-lo en cendres. El poder del que és efímer planta cara al poder infinit, que no accepta, i és incapaç d’entendre una filosofia reguladora de l’existència humana en la que la vida i la mort són les reguladores i la garantia de la veritat. Les dues celebracions de cada fin d’any són un missatge d’agermanament del principi i del fi de la vida amb un sentit d’excel·lència que els poders humans responsables polítics i econòmics, reguladors de la via humana, obliden, menystenen per institucionalitzar una convivència en pau impossible perquè l’egoïsme ho capgira tot. La festa del naixement i la festa de la mort, sintetitzades en el Nadal i el Cap d’Any, perden la seva eficàcia perquè s’inverteixen els objectius. La pau, que les celebracions de les festes només en sentit humà pretenen portar felicitat, es veu convertida en guerra falsificant els sentits de les dues paraules vida i mort, principi i fi, regne de Déu a la terra i regne de Déu al cel. La vida i la mort no són germanes i les dues perden la seva identitat incomplint la seva finalitat que no és altra que potenciar les capacitats humanes per ser, fer i estar des de l’inici de l’existència fins a la seva fi que ha de consistir en el començament d’una altra veritat que és infinita i eterna. La imatge de la humanitat al segle XXI no és una imatge de vida digna, ni tampoc de mort digna per què l’egoïsme d’uns pocs que s’han apoderat del poder, basat en els bens naturals per a la subsistència dels humans. Retornar a l’orígen de la història, en el que per programació natural totes les persones eren iguals en drets i deures, és missatge de Nadal i de les celebracions dels fi d’any. I aquest retorn sense l’acceptació del missatge del regne de Déu a la terra i al cel és impossible. El primer pas no és altre que el respecte a la dignitat humana. I aquest respecte, la política del segle XXI no el reconeix. Celebrar les festes sí, però en un  sentit humà de projecció divina.

LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT FRUIT DE LA LLIBERTAT

Era a les darreries dels anys quaranta del segle passat que el sacerdot professor d’història de la meva classe, parlant del comunisme, ens va dir que la seva influència en el procès de la convivència humana seria important i decissiu. Fent una ullada a la imatge de la humanitat setanta anys desprès i a ple segle XXI la profecia del sacerdot s’està complint perquè el comunisme no ha mort i les nacions amb la seva filosofia s’han situat a primara línea del progrès i de la història. Rússia i Xina, dues superpotències que comencen a fer ombra als EEUU d’Amèrica i Europa esdevenen clau en temes polítics i econòmics. Àfrica, el continent més castigat per la política europea i nord-americana, amb la col·laboració de Rússia i Xina està emergent per esdevenir una gran potència. És veritat que la base del poder rau en el potencial de les armes, en particular de les armes nuclears. És l’amenaça mútua d’una guerra mundial que podria esdevenir la desintegració de la terra en un veritable fi del món, d’acord amb les paraules profètiques de l’evangeli. I aquesta possibilitat existeix  perquè cap de les potències vol renunciar al ser ser i estar, la conflagaració mundial es vol evitar, però amb l’amenaça nuclear que no és cap garantia de bona voluntat. El regne de la terra en pau amb projecció eterna té els fonaments socavats per culpa de l’egoïsme i l`’orgull d’uns poders que voloen ser els déus de la humanitat. Però aquests déus són homes que en el seu interior desitgen ser persones però els manca la humilitat necessària per considerar als altres en el seu mateix nivell. I ´aquest orgull humà  en un moment de ràbia pot desencadenar el risc. Putin ho manifestà amb prou claretat, encara que confiant en el temor dels altres. Però quan les conductes depenen de la por, el risc de produir-se la catástrofe continúa real. I el risc de la bomba atómica és la desintegració en cadena, que no és res més que la fi del món. I si no vaig errat la ciéncia confirma aquesta possibilitat. És curiós que el progrès de la ciència dirigida per la política porti al compliment de la profecia evangèlica. La veritat científica i la veritat religiosa es donen la mà i no enganyen. Qui enganya és l’orgull de les persones. I aquest orgull, la vanitat humana l’embolcalla amb el dret a la llibertat, no amb l’exercici de la llibertat intel·ligent i racional, sinò només amb el passional de l’egoïsme. I aquest egoïsme és real. La reacció dels grans poders económicis i polítics del món ideal ho palesa clarament davant el mateix risc vigent del canvi de clima. L’amenaça hi és en l’actualitat i el risc no fa variar l’orgull dels divinitzats deus del diner i de la política. La profecia també diu que els humans que han viscut en una llibertat intel·ligent, racional, humanament digna i solidària modelant la seva imagtge divina gaudiran a la fi del món del regne del cel. La profecia anuncia els dos destins i és la profecia que la ciència en confirma la seva credibilitat. Definitivament l’orgull humà humiliat amb les seves pròpies armes manipulades. Manipular la llibertat és el risc de la humanitat.

Sr. Pedro Sánchez, la Constitució no és un amagatall

Les bones paraules no sempre ho són perquè sovint esdevenen un embolcall agradable. El no, també es pot presentar com a políticament correcte. Sr. Sánchez dir que la proposta del President Torra és un monóleg equival al no del Sr. Rajoy. La seva frase: “la crisi de Catalunya trigarà a solucionar-se, i cal impulsar espais per construir la confiança per trobar la solució” és una frase políticament correcte però democràticament enganyosa. I ho és perquè li he sentit a dir que el diàleg ha de ser sempre “dins la Constitució i la llei.” I sentint-ho molt, Sr. President, “la crisi catalana” només té un culpable, l’incompliment de la llei per part de l’estat espanyol. I la vostra filosofia amb cara de socialisme no es diferencia de l’absolutista  de Mariano Rajoy. I no s’’hi diferencia per una raó legal, de la Constitució només apliqueu les  normes sancionadores, no les socials i humanes que són les reguladores de les sancionadores. Quan PP i PSOE parlen de legalitat en el problema català dóna la impressió que no han llegit i, molt menys, assimilat el preàmbol que sintetitza la base filosófica de la Constitució. I la seva filosofia és molt clara en la doctrina que la llei ha de complir en relació amb les persones i els pobles. I aquesta filosofia amb el 155 no es compleix, no la complí el Sr. Rajoy i esteu en camí de no complir-la vos. Per altra banda la Constitució és una normativa humana, fruit del pensament humà, que per naturalesa és canviant i millorable i garant del progrès històric. I la política espanyola actual és la negació, més aviat cal parlar de retrocès. La política, per naturalesa, necessita persones responsables  del benestar de la societat i en l’actualitat la imatge de la convivència espanyola és de malestar de la majoria i benestar excessiu de la minoria. I aquesta imatge és l’acusació de l’incompliment de la llei i del domini de la injustícia. Sr. Sànchez si l’oferta del Sr. Torra és un monòleg es deu sincerament a que vos no voleu dialogar, perquè quan el diàleg és urgent és perquè surten a la llum noves idees que demanen canvis per progressar i la Constitució espanyola no és una norma de progrès perquè els polítics pensen que són déus i que la llei és intocable, quan ells la canvien al seu albur. D’exemples a la Constitució espanyola n’hi ha i no precisament per afavorir els ciutadans sinò al poder i per més inri sense l’aprobació del poble. I quan el poble parla se’l fa callar manipulant la Constitució i si no n’hi ha prou amb la força de le armes fent intervenir la policia i la guàrdia civil. Aquesta és la democràcia que es practica a l’estat espanyol. Quan els efectes són els que pateix actualment Espanya en el marc de la política, analitzem Catalunya i Andalusia, significa que la llei no està a l’alçada del moment o que se la manipula egoïsticament. Senyor Sánchez la crisi catalana només té un culpable l’odi provocat des d’el govern. Hi ha solució? Sí, però la veritablement democràtica que passa pel diàleg i la confirma un referèndum. Negar el dret d’una idea és fabricar l’antihistòria i una societat sota el poder de les armes. La crisi no és Catalunya, la  crisi és l’Estat espanyol. La seva política perillosa com un volcà en erupció.

LLIBERTAT

Llibertat és el clam que s’escolta en tots els indrets de Catalunya i que l’estat espanyol no vol ni sentir.. En el segle XXI és la paraula més manipulada i corrumpuda fins a tal punt que les paraules tan aplaudides de la revolució francesa igualtat i fraternitat han perdut el seu significat, esdevenint cómplices d’una convivència frustrada. I aquesta frustració tè un responsabale. El diner. És el gran culpable de la gran pobresa i de les grans diferències socials. La riquesa tinguda com garantia de llibertat, ha sembrat l’esclavatge mundial de la majoria. I si entrem en el món de la política, la manipulació de la llibertat és i ha estat la garantia de la corrupció. No hi ha llibertat de pensament, no hi ha exercici de germanor en la convivència global d’Espanya perquè alló que fa primerament la política és augmentar-se els sous, com he llegit avui que el PP i C’s, a Andalusia, milloren els seus en un 50%. Les diferències dels sous entre els polítics congressistes o senadors i els treballados és tan desigual que crida venjança al cel. Sí, al cel perquè segons el llibre sagrat de la bíblia els bens naturals, i la riquesa és fruit dels bens naturals, són de tota la humanitat i conseqüentment la riquesa dels més rics és un robatori dels bens dels més pobres. Els pobres no són lliures ni per gaudir del que és imprescindible per viure. La primera manipulació de la llibertat per part de la política i de l’economia. I aquesta situació económica  ha portat a la humanitat a l’”era del desànim”, títol d’una publicació de Cristianisme i Justícia que seria molt important llegíssim els governants espanyols de totes les institucions polítiques i econòmiques. Correspon al curs desenvolupat d’octubre i desembre de 2015 per Cristianisme i Justícia amb les següents ponències: “LA CORRUPCIÓ DELS VALORS:LA LLIBERTAT CONTRA LA FRATERNITAT I LA IGUALTAT”, per Begoña Roman. “LA GLOBALITZACIÓ DE LA INDIFERÈNCIA EN CINC ICONES”, per Llorenç Puig. “LA SOCIETAT SENSE DÉU. UN ESTRANY A CASA NOSTRA”, per Josep Otón. “EL DÉU DE JESÚS I EL DÉU DELS DINERS”, per José L.Gonzálezz Faus. “PER QUÈ NO ENS INDIGNEM”, per Joan Carrera i Carrera. “LA RECUPERACIÓ DEL SENTIT COMUNITARI”, per Joan Carrera i Carrera. Les sis ponències són un estudi de la situació actual de la convivència humana global des de la filosofia i la teologia. Sis ponéncies d’una mirada global amb argumentacions de persones gens sospitoses de les seves tendenències i que aporten bases i solucions que combreguen perfectament amb les de la teología catòlica. M’ha cridat l’atenció l’escriptor coreà Byung-Chul Han, amb el seu llibre LA SOCIETAT DEL CANSAMENT;  la de Gilles Lipovetsky, amb el títol LA ERA DEL VACÍO. ENSAYOS SOBRE EL INDIVIDUALISMO CONTEMPORÁNEO;  el filòsof John Rawals que va escriure TEORIA DE LA JUSTÍCIA; Lluís Duch, amb UN EXTRAÑO EN NUESTRA CASA;  Simone Weil, que publica LA GRAVEDAD I LA GRÀCIA; Friederich Nietzsche, ASÍ HABLÓ ZARATUSTRA. He citat aquests autors, que figuren en el llibre que citat, per posar en evidència que els pensadors catòlics són coherents amb les seves idees i no dubten del diàleg amb pensadors de totes les tendències, sien ateus, agnòstics, indiferents, perquè des de’l seu humanisme, essent persones dignes, els seus raonaments tenen un sentit de col·laboració en la configuració de la convivència en el procès continuat de progrès. El respecte a la persona humana és indispensable per assolir aquella convivència que dissortadament la política actual també distorsiona manipulant-la. La defensa del sentit social de la individualitat és imprescindible per l’assoliment d’una societat justa. I els pensadors catòlics que tant es menystenen des d’una Europa que ha trocejat les aportacions del cristianisme en la seva configuració continúen essent imprescindibles per a una humanitat justa, solidària i social. La reflexió sobre la llibertat continuarà i he fet l’incís de Cristianisme i Justícia perquè ho he considerat adient per la seva tasca mitjançant els seus quaderns de temes socials des d’una crítica humana i religiosa. Sabem de veritat què és la llibertat?

Nadal del 2018 a Catalunya

La cova de Betlem, missatge univresal del camí de la pau i la felicitat, continúa sent camí perquè la pau és un desig i la guerra moral o física és la realitat. Guerra en les idees, guerra en el camp de batalla i llàgrimes de les víctimes en tots els indrets de la humanitat. Celebrar el Nadal l’any 2018 és la celebració del desig d’un missatge ignorat, oblidat i trepitjat perquè el futur d’una altra vida és menystingut i el missatge de Betlem continúa sent un missatge guardat en el calaix dels records i només recordat perquè la idea de festa, malgrat el menyspreu, és encara més forta que la voluntat humana endiosada. I concretament, Catalunya, creient o no creient, està sent un exemple del indispensable respecte al missatge de la cova de Betlem si les persones d’arreu volen la pau. És una lluita, la de la Catalunya independent, imatge del naixement del Salvador del món, que ha encés la llum de la llibertat i entonat l’himne de la pau a l’estil dels àngels i pastors, la nit del naixement del Messies. El Messies continúa viu, però ignorat, Catalunya és viva i amenaçada però el missagtge de les dues coves, la de Betlem i la catalana no deixa de brillar en el firmament de l’existència i aquesta lluentor cega els ulls dels autodivinitzats a l’estil d’Herodes. Les foscors imposades per l’orgull i l’absolutisme generen en el silenci dels callats per l’odi una força interior, que conscient del seu missatge, va fent camí i encenent petites fogueres que escampen pel món l’escalfor de la veritat i la justícia que ha de ser norma en la convivència universal en la globalitat de les diferències respectades. Personalment tinc fe en la voluntat del meu poble independent que és des de l’humanisme el reflexe de la fe del misstage de la cova de Betlem. I estic convençut que, malgrat les passes curtes, es fa camí ferm i segur. És veritat que les forces contràries donen la impresió que ho tenen tot al seu favor, però palesen un punt flac molt potent que no és res més que necessiten la corrupció per imposar-se. I és precisament aquesta circumstància que la gent senzilla, sentint en la seva pell els mals que genera, s’està rebelant i encara que lentament avança perquè té al seu favor el procés de la història.

I aquesta està al costat de Catalunya perquè el seu gran poder no són les armes de la guerra, sinò les armes de la pau, que fabrica la cultura. I la cultura és globalisme en la llibertat. La llibertat és aquella qualitat que pot equivocar-se però que de l’error pot arribar a la veritat amb la seva capacitat de raonar que li dóna la intel·ligència. I la gent senzilla i humil és sàvia. La saviesa és la capacitat d’ordenar la vida d’acord amb les possibilitats que es tenen a l’abast amb la capacitat d’escollir alló que és millor en l’us de la llibertat. El missatge de Betlem gaudeix del poder d’eternitat perquè es troba en les entranyes dels desitjos humans. I els desitjos són el punt d’arrencada del coneixement i del treball de la saviesa. I és aquesta força la que m’asegura que la independència de Catalunya serà un fet i el seu exemple una aportació de pau a tota la humanitat. És senzillament el missatge del Nadal. No tothom ho veu igual. Jo ho veig així intuint que el seu desig està en el cor de totes les persones indistintament de com es manifesten. Nadal objectiu sublim de tota la humanitat. La llum la projecta una cova, la humilitat i la senzillesa que és la força de la germanor en la convivència.

NADAL, GRAN MISSATGE DE LA HISTÒRIA HUMANA

La celebració nadalenca dóna la impressió que els cants dels àngels i les ofrenes dels pators són un despertar a l’alegria, però aquest despertar té un seguiment de contrarietats que desvirtúen la festa i aquella convivència que s’anunciava de felicitat és derivada en diferències,fins i tot d’enemistats, odis i morts. Però malgrat aquest desviament, la celebració de la festa és un  reconeixement de l’assoliment del missatge anunciat, el regne de Déu, que traduit en paraules humanes,  convivència en pau. L’objectiu del Nadal és la felicitat verdadera de la humanitat en una altra vida que no té ni temps, ni espai i és infinita.La humanitat accepta aquest objectiu? I aquí comença el paral·lelisme, que, avui, a casa nostra n’esdevé una còpia en el procès de la història. Recordem. Josep i Maria es dirigien a Betlem per complir les escriptures i l’estat avançat d’una futura maternitat feia necessària un hospitalitat per esdevenir mare. Eren pobres i ningú els hi obrí la porta. Una cova fou el palau que la humanitat oferí al futur infant, rei salvador. Neix en la solitud i en la pobresa, solitud i pobresa que esdevinguren el goig d’un anunciament amb música, cants i llum. El visitaren pastors, gent humil i els tres mags d’Orient. El rei de judea demana als mags informació per anar a adorar-lo ell. No era aquesta la seva intenció, com ho demostrà al sentir-se burlat perquè el Mags reberen informació adequada. Consequència, Josep i Maria amb l’infantó fugiren a Egipte per salvar la vida del nen. I qué fa Herodes: matar a tots els nous nats perquè eren un perill pel seu regnat. La mort juga el seu paper en el devenir de la història. Mort el perseguidor, el matrimoni retorna a la seva terra i es desenvolupa la infantesa del rei del món. Una infantesa humil i senzilla. Aquell nen perseguit de mort pel poder polític es transforma en el predicador del regne de Déu amb un missatge novedòs i amb una llei més novedosa encara, la llei de l’amor. I aquest rei acaba crucificat pel poder polític i religiós d’Israel. Però la mort es vençuda amb la seva ressurrecció. El regne de Déu a la terra esdevé el regne de Déu celestial. I aquesta història que sembla impossible es viu dos mil anys desprès a casa nostra, concretament a Catalunya. Catalunya ha esdevingut el missatge d’una humanitat democràtica humana, de progrès amb l’objectiu d’una convivència en pau global. I aquest missatge no ha estat acceptat, tot el contrari, els àngels i pastors que anunciaven la bona nova han estat perseguits, empresonats i desterrats. Però una vegada la persecució del 155 superada, però no acabada, el missatge de llum i cançons d’una democràcia lliure en una convivència en pau continúa viu i anunciat pels perseguits independentistes que no reben cap seguretat, tot el contrari, canten i treballen amb una amenaça de gestos que volen semblar amistosos però són un engany. La sentència contra el rei, els empresonats i fugats, serà condemnatòria, el pas que volen decissiu de la mort política de Catalunya, però, la història no enganya, darerre els patiment de la mort, la ressurecció serà l’esclat de la victòria. I els perseguits retornaran als seus càrrecs de polítics constructors d’una Catalunya en pau i amiga de tots els pobles del món. Serà la continuitat del cant “pau a la terra als homes i dones de bona voluntat”. I per a més credibilitat coincideix en la diada del naixement de Betlem del salvador del món i portador de la  “vera pau” com predicava Lluis M. Xirinacs.

“No puedo i no quiero”, Mariano Rajoy

“No puedo i no quiero”, Mariano Rajoy

“Torra vol un vessament de sang i una guerra civil”, Pablo Casado

Permeteu-me començar aquest comentari amb l’article 9,2 de la Constitució. Diu “Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i FACILITAR  la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”.

Li pregunto al Sr. Rajoy, el 155 és el compliment d’aquest article?. El seu no puedo queda desacreditat perquè el PROMOURE, REMOURE I FACILITAR  són verbs prou contundents i palesen amb prou força la desraó del no puedo. Però el no quiero és una oposició anticonstitucional que esdevé un delicte que segons la manera d’actuar del Sr. Rajoy ha de ser castigat amb la presó. I si llegim l’article 14 ens n’adonarem encara més de l’incompliment de qui fou president de l’estat. Llegim:

 “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altra circumstància personal o social”.

I el greuge per incompliments és fa més evident a l’hora d’enviar les forces, dites de seguretat, a Catalunya per evitar la manifestació de la voluntat popular el dia 1 d’octubre de 2017, segons es llegeix en l’article 15:

“Tothom té dret a la vida i a la integritat física o moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradans”. La policia i la guàrdia civil, obeint ordres del govern, van ignorar aquest article amb un comportament que no té altre nom que prevaricació, prevaricació que recau sobre el responsable de la política de l’estat.

Sr. Rajoy, la Constitució denuncia amb prou claretart el seu incompliment, el promoure, remoure i facilitar, l’obligava al diàleg que durant més de sis anys va rebutjar, sis anys incomplint el deure constitucional rentant-se’n la cara amb l’aplicació il·legal del 155. Incompliment que entra en la normalitat de la seva conducta tenint en compte que la vostra enemistat contra Catalunya la vàreu manifestar provocant boicots contra productes catalans i demanant signatures contra l’autonomia catalana.

Tot plegat fa que la vostra política no sigui creïble i un dia no massa llunyà Espanya se n’adonarà com ho demostra el vostre declivi polític que esteu patint. Us queda la satisfacció i l’orgull que el vostre succesor en la presidència del PP és encara més enemic de Catalunya que vos, anant-se’n de la llengua amb massa facilitat com ho demostren aquestes paraules: “Torra vol un vessament de sang i una guerra civil”. Només  puc contestar amb aquesta sentència: “La boca parla de lo que es porta al cor.”

ELS SIGNES DEL TEMPS

Qué és el temps? El procès de la història regulat per les forces de la natura. Oblidar les aportacions naturals en el desenvolupament de la humanitat porta a la negació de les individualitats humanes en el progrès, ignorant quina és la veritat de la llibertat. La llibertat és la facultat humana reguladora de la convivència en les diferents formes i en aquestes formes intervenen directament l’espai i el temps amb els seus missatges. Només una intel·ligència egoísta és capaç en la seva incapacitat d’erigir-se en directora. Una individualitat limitada, interpretadora de la globalitat amb orientacions infinites. Fa més de dos mil anys que Crist va denunciar aquesta incapacitat d’entendre els signes de la història per part de la classe dirigent del seu poble. I aquesta incapacitat continúa viva com ho demostra el mapa polític actual. És un tema que preocupa als pensadors que al llarg de la història han aportat les seves idees i no han estat escoltades encara que sí mal interpretades.

No existeix un diàleg indispensable entre cultura i política, diàleg urgent i necessari com el temps demana, alguns polítics entenen i els més poderosos rebutgen. Però a aquest rebuig cal afegir-ne un altre en el que hi estan implicats la majoria dels poders que dominen la humanitat actual i és el rebuig a escoltar els individus. I en la solució d’aquest problema del dret de les persones i els pobles hi aporten idees la cultura en tots els seus rams, ciència, humanitats, arts, esports i civisme. I en el món del pensament s’hi troben ideòlegs religiosos, polítics, agnóstics, ateus que xoquen amb la impossibilitat d’entaular un seriós diàleg asseguts a la mateixa taula i amb el problema de no ser tinguts en compte per les instituccions polítiques i religioses. I aquesta manca de diàleg en base als diferents missatges porta a una societat dividida, enfrontada i insolidària. I el greuge d’aquesta manca de diàleg rau en la pretenció de la política d’erigir-se en ideòloga global quan és partidista. No sóc cap especialista en història i filosofia però les meves lectures m’han portat a pensar en la necessitat d’escoltar i dialogar sobre temes de caire social. Bertrand Russell, un del grans pensadors del segle XX des d’una mirada agnóstica segons d’ell, dels temes en els seus llibres ens parla de la temàtica global de la societat, essent un dels seus llibres MISTICISME I LLÒGICA molt orientador. EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, de JÜRGEN HABERMAS, m’ha alliçonat sobre el moviment ideològic i social actual que tot i no estar d’acord amb alguns punts, és un autor que políticament s’hauria de tenir en compte. L’obra de RAYMOND PANNIKKAR ens dóna una visió molt global de la història i de quins són els seus fonaments tenint en compte la presència del pensament religiós

. Un autor català amb un missagtge profètic del curs de les nacions no hauria de ser oblidat sobre tot per la política estatal espanyola reflexionant sobre la seva tesi de la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA. I darrerament he llegit un llibre de Cristianisme i Justícia amb un títol aparentment passimista però que en les pàgines interiors analitza el problema des de la individualitat i la col·lectivitat, L’ERA DEL DESÀNIM, UNA LECTURA CREIENT DES DE LA FILOSOFIA I LA TEOLOGIA. Personalment dedueixo que tots els punts de vista culturals són d’una lectura obligada per la senzilla raó que la llibertat humana ho exigeix, si es volen solucions vàlides per a tothom. I en base a aquestes lectures em desespera la política de l’estat espanyol que segons el partit en el govern la política a seguir és la seva peculiar sense escoltar al altres i molt menys als pensadors, pensadors sortits de la veu dels pobles de la terra, que segons la Constitució l’estat serà respectuós amb tots. Els llibres dels pensadors són missatges també del temps que cal reflexionar per entendre i poder actuar.

EL DRET A LA LLIBERTAT ÉS UN DRET NATURAL DE LES PERSONES

La primera pregunta que faria als Senyors Marchena i Llarena seria: vos sou lliure? I penso que no m’ho negarien. I la segona: quina és la base de la llibertat dels pobles? I penso que em dirien la llei. Continuaria preguntant: quina llei? I segurament la resposta seria, la pròpia de cada estat. I les preguntes no s’acaben: qui dóna autoritat a la Constitució i lleis de l’estat? Crec que em dirien la sobirania popular. I arribat a aquest punt començaarien les discordances. I les discordances començarien amb la base de la Constitució. I faria una altra pregunta: esteu segurs que amb l’empressonament dels polítics catalans l’heu complert? I aquí el problema s’agreujaria moltíssim. Ells el dirien que sí i jo els hi diría que no. Ells em dirien que sóc un  analfabet en lleis i la meva resposta seria que tenen raó però de llegir en sé. I tinc molt clar els drets que em donen les lleis mitjançant les quals em volen victimitzar. I a partir d’aquest moment, proccuraria no sulfurar-me i parlar pausadament controlant les paraules i els sentiments però la meva primera afirmació, basada en el dret sense límits d’opinar que em dóna la Constitució sempre que no sigui amb rebelió amb força, seria que a la presò hi ha els innocents i els principals culpable estan al  carrer protegits per la justícia. I no esperaria a que em demanessin de qui es tracta. Srs. meus, per antidemocràtics, per contraris a la Constitució i per manifestacions d’od,i a la presó hi haurien de dormir el Sr. Rajoy, la Sra. Saez de Santamaira i els ministres que ordenaren l’actuació policial a Catalunya contra el procès. Hi ha afirmacions que són més delictives per la forma com es diuen que per alló que es diu, i la Sra. Vice-presidenta n’és una experta, només cal repassar les seves expresions televisades. Les expresions de la Sra. Saez de Santamaria estan emparades per la llibertat d’expresió? Expresar mitjançant un vot no és llibertat d’expresió? El dia 1 d’octubre era il·legal? Per què? I el 21 de desembre era legal? El Sr. Rajoy es va excedir en les seves competències? I encara va fer més, no va acceptar els resultats, empresonà als escollits pel poble i d’aixó se’n diu prevaricar i corre lliure.

Els presos polítics estan empresonats contra la voluntat popular que els escollí amb el vot majoritari. On és la il·legalitat, en la voluntat popular o en l’empressonament per part del govern i la justícia? Veritablement estem vivint una convivència políticament corrupta, escàndol en el món, irrespectuosa amb els tractats internacionals signats per l’estat espanyol i amb actuacions i declaracions demostratives d’una pobresa moral i humana inconcebible en una democràcia. La veritat sempre s’obre camí independentment de les manipulacions amb la que s’intenta canviar-li el color. Però el color groc tan perseguit per la justícia espanyola és color de llibertat, que sortosament el trobem en les dues banderes representatives, l’espanyola i la catalana. Tot un signe d’esperança, a no ser que el PP, C ‘s i VOX intentin canviar l’espanyola per la de la dictadura, que seria una demostració de manipulacio i corrupció ideológica i política. Sóc conscient de les acusacions fortes en les mes paraules, però les faig a consciència emparat en la llei edspanyola i sonbre tot en el missatge de l'evangeli que per a mi és la Constitució de la hunmanitat amb la llei bàsica d'estimar.

CÈL·LULES POLÍTIQUES CANCERÍGENES DE LA HUMANITAT

La greu malaltia que pateix la humanitat no és cap secret, és una realitat estesa i que pateixen fins i tots els estats més rics. I l’estat espanyol no n’és cap excepsió. Les medecines que es recepten són ineficaces i pràcticament encara més provocatives. Els remeis mèdics, els recepten, amb la paraula i l’exemple, les veus populars menystingudes pels responsables de la bondat del model de convivència. Les lleis no són mai receptes adequades. La salut de la convivència ciutadana ho denuncia. I la veu popular sempre hi aporta els remeis imprescindibles. Un exemple l’hem viscut amb la XXVII Marató de TV3, enguany recaptant diners per lluitar contra el càncer, la malaltia causant de més morts. Però el càncer polític que pateix la humanitat en causa moltíssim més car milers d’infants moren diàriament per manca d’aliments. I contra aquest càncer qué fan els polítics que són els metges responsables? Senzillament provocar-ne més amb les guerres. I la política espanyola també n’és culpable. Aquest problema gravíssim ha tingut una resposta claríssima a Catalunya. Una resposta que palesa la mentida d’aquells partits de dretes i ultradreta quan es refereixen a l’adoctrinament que reben els nens i nenes en les escoles catalanes. El món va ser testimoni de com s’adoctrinen amb la intervenció de corals catalanes distribuides en diferents poblacions cantant connjuntament l’Imagine per un món millor en la campanya televisada contra el càncer. Jo em preguntava, on eren els lídres del C’s ahir? No dubto que alguns militants eren voluntaris en les taules telefòniques per rebre les trucades i deixar constància dels diners que cada ciutadà aportava. Una nació que ha recaudat un euro i mig de promig per habitant, i la recapta encara no s’ha tancat, és una nació humanament en plena salut social que només unes cél·lules polítiques cancerígenes volen infectar i fer morir. Ón eren les veus dels responsables polítics del C’s demanant col·laboració per una causa tant humana i tan social per a un món millor? Demano perdó perquè a l'escriure aquest article no n'havia tingut cap proba i una vegada publicat aquest article he visionat dos alts càrrecs per rebre trucades peró la cara que hi feien era una ex`pressió d'hipocresia. Dubto de la seva sinceritat. Van donar exemple contribuint a la causa que una TV3 tant criticada per ells i que els hi dóna veu en els seus programes, va despertar i moure les consciències de milions de ciutadans que la van fer seva i que el criticat president de la Generalitat tinguè cura d’un telèfon escoltant la veu del poble? Les malalties psíquiques i físiques es tracten amb medicaments adequats i efectius, no amb medicaments policials i artcles 155 que el que causen, com ho demostra la realitat, és més malaltia. Quan s’acusa l’altre sense aportar solucions intel·ligentment raonades, no es fa res més que emmetzinar. La Marató de TV3 per a la investigación mèdica és una demostració de la salut d’un poble que aporta solucions reals, com són diners. On són els diners de l’estat per a la investigació sanitària i quines són les lleis que la coordinen? Dissortadament no en conec  cap i malauradament sí en conec que distorcionen. La veu del poble sempre es capdavantera i no escoltar-la és una traició a la història. És veritablement descoratgedor comprovar com la política considera una humiliació escoltar la veu del poble que li corretgeix la plana. I és per aquesta raó que la política encomana malalties cancerígenes socialment. El perquè? Senzillament perquè la democràcia és manipulable.

LA CULTURA ÉS LA VERITAT DELS POBLES

La cultura defineix la imatge dels pobles i, a la vegada, és la defensa de la seva identitat i la cursa imparable del seu procès històric. Quan a un poble se li posen obstacles als drets del seu idioma i es procura afeblir la força de la seva llengua, l’objectiu és massa clar, fa nosa i se’l vol eliminar del mapa. És el genocidi lent que s’està practicant en la pell de brau contra Catalunya. Però aquest genocidi no té la capacitat de defensa davant la ferma convicció de l’exercici de la llibertat. La llibertat és el principi filosòfic que desenvolupa la veritat de la voluntat de ser. I a Catalunya aquesta voluntat és ferma , conscient i davant d’un convenciment el dret a defensar-lo és prioritari fins i tot amb una possible oposició legal, perquè en el transcurs del temps les lleis poden esdevenir absoletes. I quan un  sector important, no cal majoritari, se sent aturat en el seu progrès, té tot el dret, més encara, el deure de denunciar-ho malgrat la llei. Es tracta de nous fruits de la cultura que és el conreu social que cal adaptar als nous temps. I a Europa els nous temps demanen el reconeixement dels pobles, reconeixement que malgrat les lleis alguns estats neguen, perquè alló que vertablement els importa no és el benestar de la gent sinò el diner de les seves arques manipulables per corruptibles. Existeixen arques anticorrupció i aquestes arques són els pobles amb identitat pròpia amb la dissort que massa d’ells estant esclavitzats per la força de les armes dels més poderosos i Catalunya n’és un d’ells. Malgrat la suposada força de l’estat que defensa una doctrina contrària a la veritat histórica, la cultura catalana camina ferma i davant la mirada astorada de la política perquè la seva cultura la converteix en un  esclau pensador i lluitador amb un horitzó del fruits de llibertat. El conreu de la cultura catalana té una projecció internacional innegable amb fruits dels que en gaudeix la humanitat. Alguns fruits poden ser els missatges que arriben arreu defensant i predicant l’exrecici de la verdadera democràcia; altres fruits són els exemples de la defensa dels drets dels pobles i de les persones amb la paraula i fets festius; no falten accions que promouen progresos importants per a tota la humanitat com la marató de TV3 per dotar de diners a la investigació mèdica; en el camp de la policia el gran exemple dels Mossos d’Esquadra contra els atemptats patits a Barcelona; no es pot oblidar l’acceptació mundial de corals populars com la de la Unió de Granollers que amb la seva jovenesa meravella al món; cal reconèixer el gran nombre de cientítics catalans reconeguts per les valuoses aportacions en el camp de la medecina; i estic convençut que políticament la veu del poble Català serà un regenerador de la convivència universal. La veu i els fets positius, amicals, solidaris, i de progrès porten a una convivència mundial que s’enfronta amb el poder d’una política massa estesa controlada pel diner. Amb constància, paciència i convicció els fruits savorosos d’un conreu bo per sacrificat seran la veritat. La història mundial es fonamenta, malgrat l’orgull dels que es creuen amos del món, en la humilitat i persevrància dels conreadors humils, la veu dels pobles. Catalunya no pot desistir del seu procès perquè és una estrella de futur de la pau mundial i en les festes de Nadal és la resonància mundial que s’escolta arreu al marge dels Herodes hipòcrites que fonamenten el seu poder en la mort dels innocents. La història actual de Catalunya n’és el seu reflex.

LA MORT ARGUMENT POLÍTIC

La política espanyola navega a la deriva amb un risc amenaçador d’enfonsament. Tenir el poder no significa tenir les solucions que el vaixell necessita per navegar. Sr. President del Govern d’Espanya, no s’equivoqui. La pau dels diferents pobles que configuren l’estat despanyol no s’assoleix amb les forces armades, més aviat s’arriba a la guerra que les mateixes forces provoquen. La classe política del seu estat Sr. President és una classe política negativa per dogmàtica i uniformadora. Espanya, Sr. President, la configuren un conjunt de pobles amb identitats marcades i aquests pobles tenen uns drets que la política del seu estat no respecta. Confón unió amb unificació i unificar és sembrar la confusió i negar el programa natural del funcionament de l’univers. L’estat espanyol en l’actualitat és la negació de la verdadera democràcia que en la globalitat no es  té en compte les diferències. I les diferències juguen el partit que els hi ha estat assignat i porten a la totalitat la germanor de la unitat. Assolir el cim de les muntanyes més altes és el somni dels bons escaladors. I el cim de la convivència és la pau que presenta sovint dificultats difícils que sense un polítics bons escaladors no es poden solucionar, més aviat es multipliquen els problemes. A la pell de brau, Sr. President s’hi parlen idiomes que només amb el respecte contribueixen a la bona convivència i l’estat no compleix amb el seu deure perquè no és un bon escalador cultural i no parlo només de Catalunya, parlo de Castella, Extremadura, Aragó, València en una paraula de tots els pobles hispans que tenen modalitats linguístiques pròpies i no es respecten perquè l’estat no té idees, ni propostes de respecte. I per aquesta raó es perd la riquesa cultural que una germanor entre elles suposaria per Espanya. Mai en els anys de la seva història la política espanyola ha respectat les diferents modalitats, com tampoc en l’actualitat, malgrat la Constitució reconegui que són un bé cultural. I dissortadament a aquesta manca de voluntat s’hi afegeix la manipulació i amb una pocavergonya d’instints criminals es parla de la mort. I el llenguatge amenaçador no és res més que la hipocresia de la impotència per culpabilitzar a qui té la raó per legitimar al culpable que amb la llei dóna la mà a la mort. La mort és un moment de la vida molt respectuós per el compliment dels seus objectius naturals i ningú està autoritzat a servir-s’en per imposar els seus egoïsmes antisocials. Perquè antisocials són les amenaces del PP, C’s, Vox i d’algun jutge o jutgesa. La mort és la gran manipulada de la història amb les seves guerres, impedint el compliment dels seus objectius d’esdvenir el final d’una etapa de la vida terrenal per donar l’entrada a una altra atemporal. Sr. President de l’Estat Espanyol no li nego el dret de reunir el govern en l’indret de l’estat on cregui convenient però portar-hi policia per salvaguardar el govern de possibles atacs suposats ho considero una ofensa als ciutadans de l’indret on desplaça el govern i amb la presència policial desmesurada, una provocació i una invitació al risc de la mort.I a al mateix temps un greuge a la policia de l’ndret per considerar-la incapaç. Amb perdó, una acció política totalment oposada a la democràcia i una insinuació de por, a la vegada, que de manca de recursos. Davant dels darrers esdeveniments de la política estatal, la ciutadania, no només la catalana, la d’Espanya també, cada dia perderà més la confiança i el crim de llibertat serà més constant i potent. Perquè li agradi o no, Espanya és un conjunt de pobles que configuren un mateix estat i aquest estat no compleix perquè no és democràtic i palesa tots els signes d’incompetent. President de l’estat, escolti la veu de tots els pobles d’Espanya si vol un estat creïble al món de la política univeral. La mort, Sr. President, agermana, no divideix. Divideix qui la manipula. I de manipuladors a l’estat que vos governeu n’hi ha molts.

LA LÍNIA ESLOVENA ACUSA LA HIPOCRESIA

L’anomenat procès català té tant de poder que des de l’estat es fa l’impossible per desprestigiar-lo, pero el procès camina i l’entrevista del President Torra amb el President d’Eslovènia ho confirma. Que a Eslovènia si produissin morts no és culpa del procès que fou democràtic, respectuós amb la llei i quan aquesta no dialogà Eslovènia va declarar unilateralment la indedpendència com era de justícia. Eslovènia tenia el seu exèrcit que es va defensar, com era preceptiu, davant l’atac injust dels servis. La culpa dels morts no fou d’Eslovènia sinó dels seus contraris. La independència no fou mèrit de la guerra sinò del dret del poble. Davant de l’anàlisi eslovè per part de l’estat espanyol no pot fonamentar-se en la guerra perquè Catalunya no té exèrcit sinó que es fonamenta en el risc que té Espanya de ser expulsada de la Unió si ataca militarment Catalunya. Argumentació, provocar acusant perquè Europa es cregui que qui provca és Catalunya. És possible que algun aixelebrat, que n’hi ha arreu, cometi una barbaritat, però també és possible que aquest sigui un  infiltrat per cometre l’acte criminal i acusar al catalans pacífics. I d’aquesta circumstància l’estat espanyol, i principalment PP, C’s i VOX són els principals interessats com ho manifesten les seves acusacions no massa llunyanes, per exemple les del Congrès dels Diputats en el debat sobre Catalunya. Estic convençut que és possible però el culpable s’amagarà sota la capa de la justícia fent creure que és veritat alló que és mentida. És preocupant l’ambient que s’està teixint quan des de Catalunya alló que es defensa és la convivència pacítica. I es preocupant quan amb tota immunitat es permeten accions com inscripcions que provoquen a assessinar els polítics catalans injustament empresonats i s’insulta grollerament també des d’el Congrès dels Diputats com es comprovà no fa massa hores. I és preocupant quan el vocal del CGPJ català escriu un article a la premsa amb el títol: “Qui serà el primer mort a Catalunya?” donant la impressió que serà un jutge o un polític en mans del CDR. Catalunya arribarà a la independència amb les armes de la pau que és amb la paraula, la cultura, la ciència, la poesia, l’esport, la música i també la gastronomia. Amb aquestes armes i la mà estesa, no amb l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil. La policia catalana té per objectiu la salvaguarda de la pau, no la guerra. El problema rau en que es manipula el concepte de ser persona. I aixó és greu, i ho és més encara quan la manipulació ve de d’alt. Els estats estant al servei de la gent i la gent és lliure a l’hora de crear noves comunitats o nacions. És la llei natural, que és més llei que les dels humans. Catalunya serà lliure  sense causar morts i si n’hi ha no les provocarà. La història serà el jutge.                    

LA POLÍTICA ENEMIGA DE LA HUMANITAT

La imatge de la humanitat a ple segle XXI és una denúncia dels incompliments de les institucions que han de vetllar per la convivència en pau, com també de la desviació demostrada per sectors de la ciutadania. En el temps de la ciència i la tecnologia, la convivència malalta palesa una manipulació programada de la llibertat. El progrès aportat per la ciència i la tecnologia palesa la capacitat de la humanitat per pensar i el desequilibri social, consequència dels senttiments, reclama els consells de la saviesa. Aquella pràctica que tradueix els avenços en benefici social global. Però aquesta globalitat organitzadora i equilibradora ha estat falsificada perquè s’ha tergiversat el seu significat, entenent-lo en la única direcció del poder de la riquesa. I aquella globalitat que havia de ser modèlica pel benestar de tota la humanitat s’ha convertit en l’egoísme d’una part en perjudici de la majoria. La saviesa en la pràctica de ser lliure ha esdevingut egoïsme esclavitzador. La força creativa de l’ésser humà és indiscutible i ho palesen els èxits assolits en el domini del gran espai com també del mini espai molecular. Per què aquest poder intel·lectual no ha generat una convivència universal amistosa i pacífica? No veig altre resposta que la manipulació egoísta de persones que fan del poder intel·lectual dels pensadors, l’instrument de les desigualtats per esdevenir elles déus que fan i desfant. El repartiment del poder polític en estats palesa en el seu funcionament actual com la divisió és l’instrument manipulador creador del malestar general. No cal anar massa lluny perquè aquesta problemàtica s’està vivint en l’actualitat en l’estat espanyol que egoísticament es creu modèlic. I l’exercici de la política al servei de tots els espanyols s’ha convertit en l’esclavitzador de les diferències que configuren la pell de brau, d’una manera especial, per antidemocrática, contra Catalunya. En el nou mileni Europa no avança, tot el contrari, retrocedeix i en aquest retrocès l’estat espanyol s’hi troba molt còmode fent-se amo i senyor de drets que no li pertoquen. I aquella pau que Europa feia preveure i l’adhesió d’Espanya també, es troba desviada de camí causant greus perjudicis a la ciutadania obviant també l’exercici de la solidaritat com ho palesen les morts en el Mediterrà d’humans que busquen la seva llibertat a la que hi tenen dret i que en nom de la justícia se’ls hi nega. La política ha esdevingut enemiga de la humanitat perquè no està al servei els set mil milions d’habitants actuals per incapacitat i manca de voluntat de diàleg dels poders establerts. Els estats mundials al segle XXI només tenen un objectiu, el diner i amb ell el poder, perque la seva riquesa els hi permet armar-se per dominar i esclavitzar. I és el que fan les grans potències en el mapa mundial i les no tant grans en el seu mapa individual. La política és la gran manipuladora del progrès que les intel·ligències de molts humans fan avançar. Un exemple el tenim en el tracte de l’estat espanyal a Catalunya. I en aquesta circumstància sortosament hi ha una esperança en l’avenç, encara que lent, del poder  de la veu de les persones. Només els ciutadans íntegres i dignes tenen capacitat de fer canviar el món.

ELS 12 ESCONS DE VOX A ANDALUSIA

La naturalesa i la història envien missatges, que a vegades, semblen una benedicció de la veritat convivencial humana. Contraposa situacions contradictòries en un mateix pla. Per què? Senzillament perquè els humans pensin. La facultat de pensar és la garantia de la llibertat amb el dret a equivocar-se. El dret a equivocar-se no significa que l’error pot ser veritat, sinò que és un principi per descobrir la veritat. Cada persona té la seva, però no significa que sigui la veritat de la col·lectivitat, de la humanitat. Al seu coneixement s’hi arriba a través d’un racional anàlisi dels fruits, i els fruits són paraules i fets. No serè jo que dirà que les persones de VOX estiguin equivocades, ho dirà la història i la naturalesa. Tampoc dirè que no tenen dret a defensar les seves idees, seran les seves idees que els ho diran. No els tractarè de feixistes, els seus fets ho determinaran. Respecto la seva llibertat i des d’aquesta premisa comença a vislumbrar-se el seu error perquè no respecten el meu pensament encara que pensin que l’equivocat sóc jo. Que podria ser possible. Peró ens trobem amb una altra circumstància, no respecten la meva llibertat d’equivocar-me quan la història ens dóna exemples que argumenten les meves idees. Les votacions andaluses han despertat un entusiasme que penso fora de mida. És un missatge sí, un missatge que a Andalusia i a Espanya s’interpreta des de dos punts de vista diferents: a) VOX es dispararà en les eleccions generals; b) Susana Diaz dóna la culpa de l’èxit de Vox a Catalunya. No li dic que no, per raons diferents: 1.- ella confessa per no haver-la atacada, 2.- però també pot ser per la seva mala política. I també hi pot haver una tercera, la corrupció de l’estat espanyol. I el missatge què ens deu voler dir? Cura, perquè la doctrina de VOX concorda amb la dels dos partits més culpables de la corrupció de la política espanyola. I la governalibiltat d’Andalusia es fonamenta en l’entesa dels tres de dretes i el compliment del missatge és molt clar. I aquest missatge té un perill, la benedicció dels resultats per partt del bisbe de Còrdova. Però també apunta a la incidència que hi tindrà Catalunya en la seva solució. VOX vol ser important al Parlament català. I aquí començarà la devallada i la lectura del missatge, que no és altra que obrir els ulls dels demòcrates espanyols. VOX pot tenir una altra flamarada a Catalunya però les flamarades són efímeres, com, efímera crec que serà la d’Andalusia. Les veus del carrer comencen a ser prou significatives. El reportatge de la televisió vasca va ser molt sigificatiu de la qualitat democràtica del president de Vox. Penso que és inmpossible la repetició d’un altre Franco, com VOX defensa. Només els hi demano que defensin les seves idees democràticament dialogant racionalment amb tothom i tothom vol dir també amb els seus màxims contraris, com diuen ells, que són els inpendentistes. Jo, independentista, si fos polític, ho faria.

CANT DEL CIGNE DE L’ESTAT ESPANYOL

La celebració del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola, que respecto però m’indigna la facilitat amb que es manipula desde les cúpules, pretenia ser la canonització davant el món quan, honestamente em va recordar el missatge del cant del cigne. Un acte amb pretensions de democràcia universal quan imagino que la història el valorarà com una vergonya de la democràcia. Respectant el dret de ser persones de tots els assistents, no puc per la mateixa filosofia respectar els càrrecs perquè en el seu exercici s’hi comprova un egoïsme que el poble senzill no pot beneïr i té el dret de criticar. Des de la vergonya d’infidelitats matrimonials a la presidència, corrupcions econòmiques en les màximes autoritats com també manipulacuions de la Constitució, no feien creïble la celebració que tenia totes les característiques de la benedicció de la corrupció. Penso que la mateixa Constitució, si poguès parlar, desaprobaria l’acte. Una celebració que amb pretensions de la unitat d’Espanya comprobava la inexistència de la mateixa perquè una part molt important no hi era representada per culpa dels qui es vanagloriaven d’una veritat que és més mentida que veritat. Si fos veritat que la solució dels problemes de la pell de brau està en la Constitució les autoritats espanyoles s’haurien preocupat d’evitar les provocacions dels unionistes amb consequències que els independentistes no aprobem però entenem, perquè davant d’un atac hi ha el dret a la defensa. I dissortadament fa la impressió que aquestes provocacions venen programades des d’el poder. Estic convençut que tant les provocacions com la celebració rauen en el programa de la naturalesa i de la història com un final de trajecte o la mort d’una etapa coneguda per el cant del cigne. El risc de la bancarrota de l’estat espanyol, per altra banda, està molt present en la consciència europea, coincidint tot amb la profecia del farmacèutic de Figueres, Alexandre Deulofeu, en la seva MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA, que l’estat espanyol cauria en la década dels anys 20 del segle XXI. I tot hi fa pensar. I un presagi polític ha fet acte de presència en les eleccions andaluses amb l’entrada de cavall andalús de VOX que continuarà amb una arribada de “burro manchego”. L’eufòria de la dreta espanyola s’ha desembocat i davant la societat farà evident el seu egoïsme de poder aliant-se amb la contradicció de la democràcia a no ser que tots els que s’aliin són contradicció. Les contradiccions, tant en la naturalesa com en la història, produeixen efectes que confirmen que el programa del món segueix i es compleix. La veritat democràtica és un pas endavant en el procés de la globalització de la convivència de la humanitat en pau.

CARTA D’ISABEL TURULL NEGRE

Com cada dia he entrat  a CATALUNYA RELIGIO i m’ha cridat l’atenció l’escrit de la germana de Jordi Turll, ON SÓN ELS BISBES? He clicat per llegir-la i un comunicat em deia que possiblement era perillosa aquesta entrada i que si em volia exposar que cliquès. He clicat i m’ha sortit la carta. Una vegada llegida i al sortir, un altre comunicat no massa favorable. He deduit que es tracta d’un espionatge que em repugna i més tractant-se d’un blog de caire religiós. He de dir que estic content d’haber-la llegida estant totalment d’acord amb el que ella escriu. Un dret religiós que no ho deixa de ser perquè és també democràtic. I tot segui he entrat a SOM VALLÈS per contrastar-ho amb el comunicat llegit a l’Ajuntament de Parets oposant-se a la votació contrària a Jordi Tururll i contra els llaços grocs. Prèviament l’Ajuntament havia rebutjat la concessió de la Medalla de la Ciutat, medalla que coneixent la persona crec que tenia prou merescuda. Defensar Catalunya és una dignitat i he entès l’estesa de llaços grocs i puntades a terra del C/Major. Isabel acabà la intervenció amb aquestes paraules: “No busquem cap medalla. Busquem només una mica d’humanitat, indepentdentment de qualsevol signe polític”. Em sap molt de greu , donar més imnportància al partit que a la dignitat de la persona, prou coneguda per haver estat regidor, és una demostració de la feblesa democràtica de l’estat espanyol i les seves institucions. I anant a la carta dels bisbes, no només l’aplaudeixo sinò que la considero necessària i més encara per què la seva documentació és molt evangélica i alliçonadora. Estic d’acord en que els bisbes no han de fer política, que dissortadament en fan i massa, però aquest deure no els dispensa de defensar les persones quan la política les sanciona injustament. I l’empressonament, des de la veritat evangélica i també legal amb la Constitució a la mà, és una injustícia. I els fidels, com s’hi confessa la Isabel, no només tenen el dret de denunciar, sinó també el deure. Només aprofundint en la crucifixió de Jesucrist descobrirem la injusticia comesa contra Jordi Turull i els seus companys. No entendre que la centralitat de la política i la religió rau en les persones és pervertir l’ordre social de la humanitat i menystenir la veu dels pobles. Amb la vaga de fam Jordi Turull i els seus companys estan complint democràticament i religiosa. Religiosament perqué com Jesucrist arrisquen la seva vida per defensar els drets del seu poble. Coneixent el Jordi i compprovant la seva saviesa de la veritat del seu poble, no té qualificatiu que se li giri l’esquena. No sóc del  seu partit, però com ell defenso el dret a decidir i la independència de Catalunya. I aquest escrit no té altre objectiu que defensar la seva innocència i allargar-li la mà en defensa dels seus drets democràtics que s’estant obviant. Amb els presos polítics celebrarem la independència de Catalunya i ells tornaran a formar el govern de la Generalitat, perqué, malgrat tot, per a mi encara són els legítims components. Sense defallir, la victòria serà nostra. Per la llibertat de Jordi Turull i dels seus companys i companyes.

Màrtirs per la llibertat

Quan les famoses persecucions romanes contra els cristians es va fer famosa la frase “la sang dels màrtirs llavor dels cristians” ressó d’aquelles altres de la creu en que Jesús oferí la seva vida per la salvació de la humanitat. En la història del segle XX i del XXI el martiri físic i moral ha estat i és llavor en defensa dels valors humans amb els seus nous màrtirs. Gandhi amb la seva expressió satyagraha, la força de l’anima,feu de la desobediencia civil i la lluita no violenta l’arma més poderosa per enfrentar-se al poder de les armes i defensar els drets de les persones. Lluita pacífica que el va portar a morir assessinat per salvaguardar els poderosos políticament i económica. Louter King, enamorat de la doctrina de Gandhi, endegar la seva campanya per la llibertat i la igualtat dels negres als EEUU d’Amèrica de “la força d’estimar”. I perquè l’amor no plau al diner, fou assessinat. Lluis M. Xirinacs, un mes abans de morir voluntàriament, va escriure aquestes paraules:”ofereixo el do més preuat que és la meva vida poer l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra”. La història sortosament, encara que lentament avança, es troba amb la persecució dels poderosos que defensen que els ciutadans v iuyen per servir-los a ellos i encadenen els seus profetes i líders. Ni ha força de poobles oprimits en el segle XXI, com ho palesen les grans fugides arriscant la vida i morint massa persones en les aigües del Mediterrà. No anem gaire lluny. Per què hi ha presos polítics a Catalunya? Senzillament perquè la veu del poble espanta al poder i la manera de fer-la callar és empressonant als seus defensors malgrat ho fassin complint la Constitució Espanyola que en l’article 15 diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física o moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o gtractaments inhumans o degradants” L’article és prou explícit: “sense cap cas” no hi ha raons que ho permetin; “ningú”, ho pot fer, per tant ni el govern, ni cap de les seves institucions. I perquè? Senzillament perquè primer cal cumplir l’article 9 que en el par+aagraf 2, diu:”Correspon las poders públics de PROMOURE les c ondicions per tal que la llibertat i la igualtat de ,l’individu i dels GRUPS en els quals s´’integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participación de TOTS els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. I per què la llum sobre el problema sigui més forta llegim l’article 14:”Els espanyols són iguals davant la llei, SENSE que pugui prevaler CAP discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ, o QUALSEVOL altra condició o circumstància personal o SOCIAL”.  Aquesta circumstància social pot ser una votació promoguda pels ciutadansm, com ho fou la del 1 d’octubre. Els presos polítics empresonats i exiliats pateixen el martiri de l’incompliment de la Constitució per part de les autoritats polítiques i judicials corresponens. Davant d’aquesta situaciuó la solución ens la va ensenyar Gandhi amb la desobediencia civil i la lluita no violenta. El poble sobirà té dret amb la Constitució a la mà de promoure’ho. El martiri dels ciutadans i dels seus líders empresonats sacrifici de llibertat.

ENTRE UNA VAGA DE FAM I UNA LLUITA PER GOVERNAR

L’estat espanyol a les acaballes del 2018 està emmarcada per dos paréntesis que el posen en risc històric. Al nord, una vaga de fam defensant els drets d’un poble a decidir; al sud tres partits que volen governar amb la raó de esclavitzar Catalunya. Com actuarà el govern de l’estat? És molt difinidora la situació que presenta davant la història un immens desgavell de convivència. Uns lluiten per una democràcia en llibertat, i els altres diuen que la democràcia són ells perquè la llei els empara. I el poble qué hi veu i què hi diu? La resposta no és fàcil davant els resultats de les votacions. El poble està dividit i amb massa dificultats per dialogar. Alló important és el contrast entre les dues postures. El nord sacrifiquen la seva vida per la llibertat del seu poble, al sud sacrifiquen la vida dels altres per esclavitzar la gent que no pensa com ells. I en aquestes contradiccions se n’hi afegeixen d’altres dels que diuen tenir la raó legal. Es disputen el poder, el PP vol ser la presidència, C’s també i VOX perquè sense ells no haurien assolit la majoria. I per a més inri C’s reclama la presidència per fer el bicot a VOX amb el contrasentit que amb aquesta condició dóna la majoria al PSOE i Endavant Andalusia. Senzillament l’egoïsme i l’orgull propi davant la legalitat que tan defensen de paraula perquè d’obra és prou evicdent que no. Com acabarà tot plegat?

Penso que els ciutadans espanyols són  els que en sortiran més mal parats. Els catalans n’estic convençut, assoliran, millor assolirem, la llibertat, perquè la llei ens dóna la raó. Com reaccionarà el govern de l’estat? L’experiència del procès polític del President Sánchez per arribar a la presidència no és massa esperançadora perquè hi ha un joc no gaire net ni democràticament, ni ideològic. És president gràcies als vots que avui posen en risc la seva vida per defensar una idea que és justa i democràtica i ell no enten o no li convé entendre’ho. I el problema amb les votacions andaluses i la vaga dels polítics catalans se li agreuja cada vegada més. I dissortadament s’intueix una molt feble saviesa política perquè les previsions hispanes que s’intueixen no benificaran ni als ciutadans espanyols, ni als catalans. Personalment tinc molt clar que la solució d’una democràcia política verdadera per a Espanya  l’aportarà la independència de Catalunya perque la veu del poble ho vol i en aquest punt estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’advocat de Clara Pionsatí, Aamer Anwar, quan diu:”L’únic element que únicament et donarà la independència és la gent”.

ON SOM I CAP ON ANEM

“L’home reflexiu s’atura a pensar les coses; l’estranger i l’orgullós no tenen por de res. No facis res sense haver-hi reflexionat i no t’hauràs de penedir d’haver-ho fet”.(Llibre de l’Ecclesiàstic).

La política espanyola palesa amb prou claretat la manca de saviesa perquè els resultats evidencien poca o nul·la reflexió. Hi domina massa la passió descontrolada. I les darreres eleccions andaluses ho demostren  i exigeixen per part dels partits polítics i també de la ciutadania una verdadera reflexió per qué a la vegada són un missatge a les autonomies de l’estat espanyol. La maduresa d’una ciutadania la fa evident la saviesa amb que mesura les paraules i les accions. Dissortadament en el món de la política quan es vol consultar a la ciutadania, la reflexió no és raonar sinò apasionar.Els arguments són promeses que a l’hora de la veritat resulten paraules buides. Els resultats andalusos conviden molt a una profunda reflexió. Per començar dels ciutadans amb dret a vot, només l’han exercit el 58’60%, un xic més de la meitat. I aquesta meitat per què no ha votat? Per indiferència? Per manca d’interès? Per desencís? Per indredulitat en la paraula política? A l’hora de l’acció aquests ciutadans també tenen dret al respecte a la seva dignitat. Cap partit té dret a atribuir-se’ls, com algun ens hi té acostumats. Parem esment en els resultats. Cinc són els partits amb representació parlamentària: PSOE  33 diputst; ADELANTE ANDALUCIA 17 diputats; PP 26 diputats; C’s 21 diputats; VOX 12 diputats. Els partits d’esquerres sumen 50 diputats i els de drets 59. El bloc de dretes, en suma 47, perquè com es diu públicament VOX és d’ultradreta i per tant dubtosament democràtic. Éticament pot justificar el PP la formació de govern amb la presència de VOX? Democràticament, no. Legalment, sí. Una pregunta al PP, si accepteu la presència d’un partit d’ultradreta fins al punt de poder-hi pactar, perquè demaneu que es prohibeixi la CUP, que esent d’esquerres avançades és clarament demócrata. M’agradarà comprovar com a Andalusia el PP i C’s es comporten i per a més inri com configuren les seves diferències. El risc de les eleccions andaluses no està en si guanyen les dretes o les esquerres, està en si hi guanya la democràcia. I sentint-ho molt penso que no serà aixi. Els arguments emprats pel PP i C’s a Andalusia han palesat l’odi que respiren contra Catalunya. Són els fets, la veritat que fa creïbles les paraules. La campanya m’ha demostrat una manca, massa visible, de respecte a les persones. PP, C’s i VOX, jo sóc independentista, amic d’Espanya i dels espanyols, llegeixo la Constitució i l’estudio i ella em diu que tinc tot el dret de pensar i defensar les meves idees. No sóc enemic de les vostres, sí de l’odi que es despren de les vostres paraules. On estem? Sincerament Espanya corre el risc de tornar al franquisme perquè estem en una democràcia molt feble que ho és de nom, peró no de fet.

VAGA DE DIGNITAT I LLIÇÓ POLÍTICA

Sancionar a l’empara de la llei no sempre esdevé justícia i massa sovint la història denuncia manipulacions. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha palesat amb prou evidència la càrrega d’odi de comportava i la incapacitat política per donar protagonisme a la paraula. Amb el 155 es va perjudicar a tots els catalans, demòcrates i no demòcrates que van patir i encara pateixen en la seva pell les mancances de dignitat per a una subsistència en pau. La vaga de fam indefinida de Jordi Turull i Jordi Sànchez esdevindrà una punyalada a les mentides, arguments del seu empresonament. Jordi Turull i Jordi Sànchez, dos polítics empresonats injustament per estar al costat dels seus conciutadans estan donant una lliçó del que ha de ser un polític davant els drets de la seva gent, perquè sancionant-los a ells, s’ha sancionat als catalans en l’exercici dels seus drets i deures. L’exemple que trameten al món es aquell que Crist va donar morint a la creu perquè la manifestació més gran d’amor és arriscar la vida per la dignitat i la pau dels humans. Però la vaga de fam dels dos Jordis esdevé també una denúncia davant l’incompliment constitucional del govern espanyol. I que em perdoni el President Sànchez que va afirmar des de l’Argentina que aquesta vaga no tenia cap fonament. I tant que n’hi ha d’arguments, perquè ell també n’és culpable de fets i de paraules. Patir i morir no és sempre una indignitat. Pot semblar-ho per les formes externes però el valor de l’acció neix de les internes. Amb la seva vaga demostren la qualitat humana que els hi dona coratge, la solidaritat social que sublima la seva dignitat, la veritat de la vida que no té por de plantar cara a la llei quan no té arguments que la recolzin. Les lleis polítiques depenen de la realitat del moment i quan la realitat del moment perjudica la convivència, les lleis no compleixen el seu deure de fer justicia i defensen l’egoïsme de minories. No m’agrada que s’hagi d’arribar a accions com les vagues però aplaudeixo a Jordi Turull i a Jordi Sànchez perquè arriscant la seva vida pacíficament denuncien la injustícia. Amb la Constitució a la mà i amb les proves que es van descobrint en relació amb el comportament de la policia i del govern en la defensa dels seus drets que feien els catalans el dia 1 d’octubre de 2017 es demostrarà la gran injustícia legal i històrica comesa contra un poble que defensa pacíficament els seus drets sabent els seus polítics arriscar la vida. Arriscant la vida amb una vaga de fam, els dos Jordis compleixen aquella norma evangélica que la millor demostració d’amor és estimar els enemics. Perquè darrera d’aquesta acció estic convençut que la política i la justícia espanyoles hauran de fer un acte de contrició, demanar a tota la societat, no només a la catalana, perdó i reparar els mals causats amb una política democràticament molt pobre. La resposta democràtica dels catalans davant la injustícia comesa contra els seus governants em recorda aquell cant dels àngels en el portal de Belèn, pau als homes de bona voluntat. Jordi Turull, Jordi Sànchez i companys empressonts, esteu demostrant que sou uns grans i dignes líders d’una, no llunyana, Catalunya independent.