LLENGUATGE POLÍTIC POBRE I DEMOLIDOR

“Com el fruit demostra com han cuidat un arbre, les paraules revelen el que pensa una persona” (Ecclesiàstic XXVII,6)

Hi ha moments en la vida que les paraules esdevenen l’advocat acusador posant en evidència la veritat humana de les persones. Les paraules són la imatge de la identitat. La veritat com l’amor, que són base de la convivència, denuncia el control o descontrol que es té de les passions. Defensar una idea passionalment, amb arguments racionals, defineix el nivell cultural. Les idees, d’acord com diu el poeta del  mirall amb que es miren, són bones per a uns i dolentes per a altres però quina és la base de cada pensador? En la societat actual el conreu de la convivència, que és l’arbre, pateix saonaments que tenen per missió fer malbé la collita o dit d’una altra manera fer fora del jardí altres conreadors amb saonaments diferents. No es contrasten els mètodes, i el rebuig repercuteix en la convivència. Espanya està vivint una situació en la que el model polític, que hauria de ser garant de les relacions humanes de solidaritat, no aconsegueix els objectius socials i es posa molt difícil la convivència senzillament per manca de voluntat de diàleg i el que és molt pitjor per incapacitat i manipulació de les paraules. Preval l’egoïsme personal sobre el benestar col·lectiu.

Una demostració prou clara ens la dona la campanaya electoral celebrada darrerement a Andalucia, que ha donat una sensació molt pobre de la democràcia de l’estat espanyol. I ha estat, qui estava més obligat a donar una sensació de veritat, solidaritat i justícia, el que ha emprat un llenguatge més ofensiu i destructor. Basar la defensa de la filosofia pròpia destruint la del contrari és la demostració no només de la poca credibilitat política sinò el que és pitjor de la feblesa de la seva dignitat humana. El model polític espanyol que volia construir un exemple de democràcia amb les autonomies, ha palesat davant el món la inconsistència del seu missatge per no voler entendre les diferències. La campanya que s’ha desenvolupat a Andalucià ha estat una demostració evident de l’absolutisme d’un sector de la societat espanyola que es creu la millor del món basant la seva política en la imposició i liquidació dels contraris. Una política totalment contrària a la filosofia de la construcció d’Europa. Pobra Espanya. Els seus fruits són una convivència d’odis senzillament perquè els conreadors la saonen amb menzines. La camapanya andalusa n’ha estat un exemple prou clar. Només cal repassar els discursos dels tres partits absolutistes d’un llenguatge destructor dels altres. Serà la societat civil capaç d’entendre la lliçó?