ENTRE UNA VAGA DE FAM I UNA LLUITA PER GOVERNAR

L’estat espanyol a les acaballes del 2018 està emmarcada per dos paréntesis que el posen en risc històric. Al nord, una vaga de fam defensant els drets d’un poble a decidir; al sud tres partits que volen governar amb la raó de esclavitzar Catalunya. Com actuarà el govern de l’estat? És molt difinidora la situació que presenta davant la història un immens desgavell de convivència. Uns lluiten per una democràcia en llibertat, i els altres diuen que la democràcia són ells perquè la llei els empara. I el poble qué hi veu i què hi diu? La resposta no és fàcil davant els resultats de les votacions. El poble està dividit i amb massa dificultats per dialogar. Alló important és el contrast entre les dues postures. El nord sacrifiquen la seva vida per la llibertat del seu poble, al sud sacrifiquen la vida dels altres per esclavitzar la gent que no pensa com ells. I en aquestes contradiccions se n’hi afegeixen d’altres dels que diuen tenir la raó legal. Es disputen el poder, el PP vol ser la presidència, C’s també i VOX perquè sense ells no haurien assolit la majoria. I per a més inri C’s reclama la presidència per fer el bicot a VOX amb el contrasentit que amb aquesta condició dóna la majoria al PSOE i Endavant Andalusia. Senzillament l’egoïsme i l’orgull propi davant la legalitat que tan defensen de paraula perquè d’obra és prou evicdent que no. Com acabarà tot plegat?

Penso que els ciutadans espanyols són  els que en sortiran més mal parats. Els catalans n’estic convençut, assoliran, millor assolirem, la llibertat, perquè la llei ens dóna la raó. Com reaccionarà el govern de l’estat? L’experiència del procès polític del President Sánchez per arribar a la presidència no és massa esperançadora perquè hi ha un joc no gaire net ni democràticament, ni ideològic. És president gràcies als vots que avui posen en risc la seva vida per defensar una idea que és justa i democràtica i ell no enten o no li convé entendre’ho. I el problema amb les votacions andaluses i la vaga dels polítics catalans se li agreuja cada vegada més. I dissortadament s’intueix una molt feble saviesa política perquè les previsions hispanes que s’intueixen no benificaran ni als ciutadans espanyols, ni als catalans. Personalment tinc molt clar que la solució d’una democràcia política verdadera per a Espanya  l’aportarà la independència de Catalunya perque la veu del poble ho vol i en aquest punt estic totalment d’acord amb l’afirmació de l’advocat de Clara Pionsatí, Aamer Anwar, quan diu:”L’únic element que únicament et donarà la independència és la gent”.