La celebració del quaranta aniversari de la Constitució
Espanyola, que respecto però m’indigna la facilitat amb que es manipula desde
les cúpules, pretenia ser la canonització davant el món quan, honestamente em
va recordar el missatge del cant del cigne. Un acte amb pretensions de
democràcia universal quan imagino que la història el valorarà com una vergonya
de la democràcia. Respectant el dret de ser persones de tots els assistents, no
puc per la mateixa filosofia respectar els càrrecs perquè en el seu exercici
s’hi comprova un egoïsme que el poble senzill no pot beneïr i té el dret de
criticar. Des de la vergonya d’infidelitats matrimonials a la presidència,
corrupcions econòmiques en les màximes autoritats com també manipulacuions de
la Constitució, no feien creïble la celebració que tenia totes les
característiques de la benedicció de la corrupció. Penso que la mateixa
Constitució, si poguès parlar, desaprobaria l’acte. Una celebració que amb
pretensions de la unitat d’Espanya comprobava la inexistència de la mateixa
perquè una part molt important no hi era representada per culpa dels qui es
vanagloriaven d’una veritat que és més mentida que veritat. Si fos veritat que
la solució dels problemes de la pell de brau està en la Constitució les
autoritats espanyoles s’haurien preocupat d’evitar les provocacions dels
unionistes amb consequències que els independentistes no aprobem però entenem,
perquè davant d’un atac hi ha el dret a la defensa. I dissortadament fa la
impressió que aquestes provocacions venen programades des d’el poder. Estic
convençut que tant les provocacions com la celebració rauen en el programa de
la naturalesa i de la història com un final de trajecte o la mort d’una etapa
coneguda per el cant del cigne. El risc de la bancarrota de l’estat espanyol,
per altra banda, està molt present en la consciència europea, coincidint tot
amb la profecia del farmacèutic de Figueres, Alexandre Deulofeu, en la seva
MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA, que l’estat espanyol cauria en la década dels anys
20 del segle XXI. I tot hi fa pensar. I un presagi polític ha fet acte de
presència en les eleccions andaluses amb l’entrada de cavall andalús de VOX que
continuarà amb una arribada de “burro manchego”. L’eufòria de la dreta
espanyola s’ha desembocat i davant la societat farà evident el seu egoïsme de
poder aliant-se amb la contradicció de la democràcia a no ser que tots els que s’aliin
són contradicció. Les contradiccions, tant en la naturalesa com en la història,
produeixen efectes que confirmen que el programa del món segueix i es compleix.
La veritat democràtica és un pas endavant en el procés de la globalització de
la convivència de la humanitat en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada