CAPITALISME I ANTI-CAPITALISME EN SENTIT DE LLIBERTAT

La meva idea en relació amb el tema he de reflexionar-la d'acord amb la meva ideologia des de la vessant política, religiosa, basada en la Bíblia, cultural i humana, amb la consciència que la felicitat de l'ésser humà ha de ser-ne l'objectiu. A l'estat espanyol, la Constitució ho té molt clar; a la Bíblia en l'evangeli es llegeix “benaurats els pobres d'esperit perque d'ells és el regen del cel; el fracàs de la cultura el palesa la pobresa mundial i les morts injustes per les guerres, els crims i les polítiques incomplidores; i la humanitat ens diu que cada ésser humà gaudeix de la mateixa naturalesa i la seva diferència en la globalitat és l'aportació a la felicitat total. Quin paper hi juguen el capitalisme i l'anticapitalisme? La resposta està en els resultats. La riquesa, qué és, un bé o un mal? L'evangeli ens dóna una resposta, “benaurats els pobres d'esperit”. Quina és la interpretació? No és una condemna del diner, ni és donar la raó que la pobresa és el resultat d'un concepte d'inutilitat i abandó per impossible. És senzillament aquella postura que el diner no és la felicitat en ell mateix sinò un element al servei de tota la humanitat, condemnant els egoïsmes personals, com defensa el gran capital que per ser ric tot si val. Es pot ser ric i pobre d'esperit perquè és responsable de que la seva riquesa està al servei de la humanitat. És veritat que les diferències també hi són presents, com ho són els nivells culturals, les capacitats físiques, les opcions de benestar de cada persona. Però la riquesa, que rau en l'us dels bens natuarls, és un bé universal per satisfer cada persona, sigui quina sigui la seva opció al servei de la globalitat humana. La paràbola de l'evangeli del pobre Llàtzer ho defineix. El ric va morir i fou enviat a les flames, morí també Llàtzer i se li obriren les portes del cel. La resposta a les demandes del ric fou aclaridora en relació a l'us de la llibertat. No cal que el ric contacti d'alguna manera amb els seus germans que segueixen el seu mateix camí. Tenen els factors necessaris per saber actuar, perquè la seva llibertat amb la intel·ligència i la raó pot escollir el camí recte si no es deixa dominar per l'egoïsme.Tenir diners no és un mal. Un us egoïste i inhumà, sí ho és. I en aquest capítol hi juga molt la cultura dels bens materials. De la mateixa manera que un ric pot ser condemnat per la seva avarícia, un pobre també si el seu pensament és una enveja que el portaria a actuar de la mateixa manera. Personalment penso que l'anticapitalisme és més proper a l'evangeli que el capitalisme. Però cal ser prudent, perquè ambdues tendències poden ser perjudicials en l'us de la llibertat. I el progrès com respon? Dissortadament a l'us egoïsta de la riquesa. Una reflexió.

Necessita la humanitat automòbils valorats en milions d'euros quan el 99% de la humanitat no gaudeix de poder adquisitiu? Per reflexionar. Una altra més propera: quin paper hi juga el futbol quan el capital fa multimilionaris a uns pocs i mileuristes i pobres a la majoria? I en el camp de la cultura: és correcte la valoració d'obres d'art, un Picasso, per exemple, quan discriminen el poder adquisitiu? El seu poder cultural arriba a tota la humanitat? I seguint, com s'explica que morin mils de milers de persones perquè les medecines adequades no es fabriquen per antieconòmiques perquè els malalts que les necessiten no les poden comprar? N'és conscient el capitalisme? Declaracions de personalitats que se suposa importants donen a entendre que no, més aviat hi estan d'acord. Lluitar contra aquest concepte egoïsta de la riquesa és una necessitat. I a l'estat espanyol no s'hi lluita, tot el contrari. No senyalo a ningú, ja ho fan ells mateixos. La resposta de l'anticapitalisme és l'adequada? Honestament penso que és la més responsable i culturalment i evangèlica la més humana. Alló que és necessari, els fets diuen que és inpossible i és un diàleg intel·ligent i racional entre el capital i l'anticapital. El cristianisme l'ha començat, però dissortadament amb alguns exemples que fan mal. I la política? Sincerament, la política-económica és a anys lluny. El poder de les armes en mans de les polítiques és l'enemic del poder de la paraula del poble que pensa. El pensament està esclavitzat i ho estarà fins que la veu del poble no sigui de veritat el sobirà que proclama la Constitució espanyola i l'evangeli defensa en les benaurances.

PERDONI, SENYOR PEDRO SÀNCHEZ, QUÉ ÉS LA DIGNITAT?

He escoltat les seves queixes en la televisió en relació a la seva visita a un policia ferit que l'Hospital de Sant Pau de Barcelona va atendre com atent a tots els malalts, independenment de les seves ideologies i situacions socials. Les vaig trobar molt poc dignes tractant-se del President del Govern i ho compendrà al fer-li la següent pregunta amb les respostes deduïdes del seu comportament. La visita la va fer el President del Govern o el ciutadà Pedro Sànchez? La resposta d'acord amb les seves paraules és el President del Govern. Aleshores, perquè no comunicà al President de la Generalitat, que és el represenetant del govern a Catalunya? Per què va deixar mal aparcat el seu cotxe durant la visita, impedint les sortides i entrades de les ambulàncies? Per què no va visitar també a la persona ferida greu per la policia que també és ciutadana espanyola encara que es proclami independentista? Hauria estat una bona senyal de pedagogia política i un respecte a les persones. Visitant al policia, fent una obra humana lloable, a la vegada incomplia els articles de la Constitució, 1, 9, 14, 15 i 16 que no copio perquè suposo que els sap de memòria. Com també incompleix la Declaració Universal dels Drets Humans al criminalitzar l'independentisme que és base de la Constitució espanyola i signada per l'estat, com tractats, també signats, i que defensen el dret a decidir. Sr. Pedro Sànchez, la dignitat no li dóna el càrreg, la palesa com a persona. Les paraules i les obres parlen per elles soles. Sr. Pedro Sànchez la persona atesa al mateix hospital defensava la llibertat dels presos polítics, que vostè nega que existeixin. Amb la vostra conducta demostràreu un poc respecte a la Constitució i als deures del President del Govern com a màxima autoritat, també en el món penitenciari. La presó, he escoltat proclamar per les autoritats de l'estat, té la misió de recuperació social dels ciutadans empresonats. Tampoc heu complert perquè al no visitar l'independentista ferit es dedueix que la presó és un càstic, no un reciclatge social. I no amaguem que les vostres paraules relacionades amb l'Hospital català portaven una càrrega explosiva desitjaada a favor de la campanya electoral demanant el vot pel seu partit i bàsicament per vostè. És la lectura que molta gent fem de les seves paraules i accions. I és indignant el vostra ccomportament per la doble bara de mesurar criticant els responsables de l'hospital per no saludar-vos, fent la vista grossa a la pública manifestació feixista en el trasllat de les despulles del dictador, que va visionar tot Espanya en la televisió. Sr. Perdo Sànchez una verdadera vergonya humana i política. Li dic amb tota franquesa, encara meu fet més independentista. Féreu la visita com a persona privada, res a dir, però les vostres paraules a la tele van expressar tristesa per no haver rebut el president. Siguem coherents, Senyor Sánchez i aprenguem tots, vos i els ciutadans, a llegir la història. La independència dels pobles és un dret i encara que la Constitució no ho digui clarament, ho defensa. A tots ens convé cada dia abans d'anar a dormir fer un exàmen de consciència de la nostra dignitat viscuda durant el dia. Repeteixo la pregunta de la capçalera, Sr. Sàanchez, qué és la dignitat?

“No hi ha mal que per bé no vingui”

En la meva lectura del matí el títol del capítol m'ha copsat. Diu:”Me mantengo abierto y receptivo a todo la bueno”. I tot seguit la dita castellana de “no hay mal que por bien no venga” m'ha obert els ulls mostrant-me el camí.. I m'he preguntat: com puc ser esperançat si alló que m'arriba em fa mal? I reflexionant sobre la meva persona lliure he deduit que estic capacitat de trobar el bé en alló qjue em porta al mal. I per aconseguir-ho he de ser coherent amb el sentit de la meva llibertat. La llibertat és una qualitat inherent al fet de ser persona, però també ho és la intel·ligència, la racionalitat i la passió. La llibertat pot ser passional però el seu exercici no és intel·ligent i racional si el desig passional no esdevé un resultat positiu. I és precisament aquest exercici intel·ligent de la passió el fruit de la dignitat.En la meva condició de persona lliure he de ser capaç de raonar tot alló que m'arriba si estimo la meva dignitat. I no tot el que m'arriba porta el segell del bé, de la capacitat de millora, en aparença i amb la intel·ligència puc esbrinar quina és la finalitat dels missatges. Hi ha missatges que són difícils d'entendre quan són contraris a les idees pròpies essent sancionadors del meu obrar. Per exemple una acció policial produída pel meu exercici de llibertat en la convivència.Sortint-ne perjudicat i, tal vegada ferit, puc descobrir el bé que per a la meva persona pot suposar sense necessitat de renunciar a les meves idees de llibertat. I ho puc descobrir si amb el meu comportament i raonament continúo sent una persona digna en l'exercici de la meva llibertat fent més solidària la humanitat global. La vida quin objectiu és la felicitat en la convivència, està plena d'obstacles i perills. Algun sentit té aquesta realitat. El primer risc l'aporta la felicitat del naixement. Depents totalment dels altres i el teu desenvolupament està condicionat per la qualitat humana dels pares, familiars i els educadors. De la qualitat educativa rebuda depen l'exercici posterior de la intel·ligència i de la passió. I l'us de raó pot estar condicionat si la teva intel·ligència no defineix la teva personalitat. Una educació dolenta pot reconvertir-se escoltant la veu interior del teu jo. Sortosament la condició humana amb les seves qualitats pot arribar al bé malgrat el mal rebut. I és aquesta la grandesa. Però disortadament la política dominant actúa de tal manera que anul·la la personalitat perquè accepti que alló que li imposen és el bé, un bé que canvia de direcció quan canvia el poder. Al poder no li convenen persones dignes, necessita esclaus perquè d'aquesta manera es creu un déu. La filosofia popular del no hi ha mal que per bé no vingui és contrarrestada pel la forma sibilina i subtil de presentar el bé amb imposicions d'esclavitut. Dissortadament les lleis de la política no sempre són lleis defensores de la dignitat humana sinó bàsicament defensores del poder, fins i tot en una democràcia. Aplicar el no hi ha mal que per bé no vingui té un sentit pedagògic que porta a la convivència pacífica i dignifica l'ésser humà. En el desenvolupament de la humanitat des d'els orígens de la seva història, el poder sempre ha actual amb el lema d'imposar el mal de l'egoïsme en el poder com un bé i d'aquesta manera tancar la boca dels ciutadans impedint-els-hi la seva capacitat de pensar. La solució de la filosofia popular convida a pensar perquè és el camí del benestar social, però la filosofia popular no és volguda i no l'accepta el poder quan perd la seva condició d'humanitat global.Quan la persona és digna compleix la frase del principi “me mantengo abierto y receptivo a todo lo bueno”.

LA CATALUNYA MAL ENTESA I PERSEGUIDA

El gran amic que fou Ramon Casanovas, que en pau reposi, em comentava uns deu anys enrere que li procupava molt l’ambient que es respirava a Catalunya, malgrat la democràcia, recordant que era el mateix de l’esclat de la guerra civil espanyola. Sóc un xic més jove que ell però recordo quelcom dels primers anys de la revolta. Els meus humils records i les paraules de Ramon Casanovas em palesen que l’ambient actual que es viu a Catalunya és germà besó del dels anys 30 del segle passat. En l’actualitat no hi ha morts, un xic ha millorat la democràcia, però hi ha violència i massa desitjos de mort. L’ambient ho denuncia. Francament és preocupant la incapacitat que demostra la política per llegir la història, comparar-la i reflexionar quines foren les errades d’una banda i de l’altre per estudiar la solució que no pot ser violenta ni per part de l’estat ni per part de l’independentisme. El comportament de l’estat és decepcionant i dissortadament massa per part de sectors independentistes. La violència de l’independentisme, si de veritat n’hi ha, estic convençut que està provocada, perquè és massa evident que l’estat desitja poder declarar l’estat d’excepció per imposar el 155. I no té res d’irracional pensar que algunes actuacions de les forces policials de l’estat i de la generalitat ho hagin provocat, com també raonable pensar en la presència d’infiltrats extremistes espanyolistes que actùen impunament arrencant llaços grocs, provocant alderulls, cremant banderes catalanes i atacant persones catalanes pel sol fet de ser-ne. I m’esborrona que el govern de l’estat amb el seu comportament demostri incapacitat de llegir la història actual amb l’experiència de la viscuda. D’errades se’n poden denunciar de les dues parts però recordant esdeveniments qui més s’ha tancat a parlar ha estat l’estat. Alló que veritablement em decepciona és el comportament del PSOE, PP i C’s perquè sense necessitat de renunciar al seu pensament democràtic no han demostrat cap voluntat de trovar una solució de convivència amb un debat intel·ligent i racional recolzant-se només en la solució de violència basada en la llei. Tenen una visió absolulista de la Constitució quan és millorable perquè és una creació humana i tots els humans, sien reis, generals, papes, bisbes, presidents de govern en l’exercici de la seva llibertat poden equivocar-se i els del poder amb el seu comportament es creuen déus infalibles. I en aquest comportament hi rau la problemàtica de l’estat envers Catalunya. Fa tres cents anys que Catalunya pateix l’absolutisme i la democràcia el continúa, malgrat que subtilment ho disfressa, però els resultats són els que són. ¿Quan els polítics seran intel·ligents lectors de la història, respectuosos de la dignitat de totes les persones, coneixedors del significat de la globalitat i lectors de l’ahir i de l’avui per enfocar millor el demà? Senzillament penso que sense un reciclatge indispensable de la política recolzada en un humanisme solidari, la història continuarà narrant una convivència injusta i criminalitzada. Hem d’esperar que el risc climàtic signi la fi de la humanitat?

LA INCAPACITAT DE LLEGIR LA HISTÒRIA UN RISC GREU DEL SEGLE XXI

No vull vantar-me de passeir la veritat absoluta, segueixo la meva veritat que respecte la veritat de l’altre. Però la meva veritat llegeix la història actual i vol entendre els seus missatges. L’afirmació no és meva però la signo i és d’una personalitat cultural internacional afirmant que la història no la fant els polítics sinò els poetes. Seguint les manifestacions dels poders fàctics espanyols en relació amb Catalunya, que fa història malgrat la política centralista, encara em refermo més en la meva concepció de la democràcia espanyola. Buscar culpables en el tsunami popular palesa ignorància social ignorant el poder de la veu del poble. El tsunami popular és l’oposició al tsunami polític per la senzilla raó que el popular es base en la paraula i el polític en la força del gènere que sigui, física o psíquica. I una demostració me la dóna el fet que no he escoltar cap valoració positiva, per exemple, de les “marxes populars”, que han estat un exemple de respecte, pacifisme convertint l’oposició en una festa reivindicativa. La política de l’estat només s’ha centrat en la violència i no ha fet cap reflexió sobre la possibilitat que el govern amb la seva postura en fos també culpable. Els incidents de Barcelona i capitals catalanes a qui beneficien més sinò a la política del govern? No afirmo que els provocador fos el govern, però sí el culpo que només culpa l’independentisme que mobilitza milions d’independentisme sense provocar cap incident. La policía, ens diu el govern, ha complert. No hi ha cap infiltració? Ho poden assegurar? Cal demostrar-ho, perquè situacions que ho evidencien n’hi han hagut. La violencia provoca violencia i a Catulunya hi ha enviat el govern forces de violencia, no de diàleg. La veritat no es demostra només amb paraules, sinó amb fets. I els fets són els que són.I el govern comença sense escrúpols que l’independentisme és il·legal, antidemocràtic, violent i fins i tot criminal. Jo sóc independentista, defensor de la legalitat, demócrata, no violent i convençut que la criminalitat és resultat d’una política inhumana de milions d’anys d’història. La resposta als incendiaris de Barcelona presenta tres versions. A) independentistes que no estan d’acord amb el poder, sigui estatal, sigui autonòmic; B) independentistes bque responen a l’estat amb les mateixes armes violentes i C) unionistes que tot si val contra Catalunya, a l’estil dels atacs de la falange, alentats per partirs de dretes. I l’estat no ha donat proves de cap mena d’anàlisi, només afirmar que els violents pagaran amb el pes de la justícia. Ho escric amb molta tristor. No s’intueix cap voluntat de diàleg obert, democràtic, solidari només persecució, sancions i rentar-se les mans davant la incapacitat d’afrontar els problemes. Fa tot l’efecte que la cerca de la veritat fa basarda i pànic per la possibilitat o seguretat d’haver de reconèixer graus de culpabilitat. La incapacitat de llegir el risc climàtic amb fets no amb paraules, recolza la incapacitat de llegir la història,

SENTÈNCIA FRUIT D’UNA IDEOLOGIA

El preàmbul de la Constitució m'ha fet reflexionar sobre la sentència i el Tribunal Suprem i de retruc sobre el Govern. El preàmbul és la base ideològica del redactat contitucional. No té pèrdua. Llegim:

“La Nació espanyola amb el DESIG d'establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de PROMOURE el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la VOLUNTAT de:

-garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just

-consolidar un Estat de Dret que asseguri l'imperi de la llei com a expressió de voluntat popoular.

-protegir tots els espanyols i els POBLES d'Espanya en l'exerccici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

-promoure el progrès de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar una qualitat de vida digna.

-establir una societat democràtica avançada, i

-col·laborar a l'enfortiment d'unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”

La primera reacció que vaig tenir fou un suspens a la política de l'estat espanyol. I al tornar-ho a llegir la paraula DESIG em va confessar que amb aquest suspens el desig continuava i ja complien. I què hi tenen a veure l'estat i el Tribunal? Senzillament són les institucions responsables de dur a terme el desig. I a continuació em pregunto: amb quin dret puc fer aquestes afirmacions.

Perquè la sobirania resideix en el poble espanyol i jo encara en sóc poble.

Perquè l'article 9 em diu que les autoritats PROMOURAN els drets; REMOURAN, les dificultats i FACILITARAN una bona convivència. (Ho fa la sentència?)

El model polític és una monarquia parlamentària. Perquè hi estic en contra? Senzillament perquè el rei no l'elegeix el poble, com hauria de ser en una democràcia i segon perquè el rei entronitzat fou una imposició franquista rebutjant el pare, que era qui hi tenia dret. I per raons que no podien donar el vist i plau a l'escollit per Franco i refrendat pel Congrès i el Senat. Una herència de la dictadura.

La Constitució parla de la INDISOLUBLE unitat de la nació espanyola. Imposada aquesta condició per l'exèrcit i contrària al sentit d'unitat, basada en el territori, i no en les persones. I aquest concepte només el poden complir les persones perquè són lliures, sent aquest punt contrari a la llibertat que és una llei natural.

El tema dóna per molt. Acabarè amb unes preguntes en relació amb els desitjos i en altres articles hi dedicarè més reflexions.

a) qué s'ha fet i s'està fent perquè l'ordre econòmic i social siguin factors de convivència democràtica?

b)com han estat tractats els pobles espanyols, les seves cultures, les seves llengües i les seves instituccions?

c)l'imperi de la llei és una verdadera voluntat del poble espanyol

d)es promou el progès? Molts joves no poden ingressar a la universitat; les universitats estan mancades de recursos; els científics han de marxar a l'estranger per poder investigar.

El preàmbul és en síntesi la filosofia que dóna sentit a la Constitució. Ja sé que el preàmbul no és vinculant però la filosofia és el fruit d'un desig en vistes a una convivència en pau d'Espanya i no veig en la llei integrada aquesta filosofia.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EM FEU AVERGONYIR DE SER ESPANYOL

Sóc independentista. Em vaig equivocar quan pensava que es podria confiar en vos. Però la vostra trajectòria a partir del dia, que el PSOE vos donar el vist i plau per aspirar a ser el President del Partit, no em mereixeu cap credibilitat. I us ho dic des d’el respecte que la meva religiositat cristiana m’ensenya a respectar fins i tot els enemics. Fidel a la meva ideologia llegeixo cada dia la Bíblia i aquests dies els salms del Rei David m’ han fet entendre en les vostres paraules qué lluny esteu de la democràcia com a servei a les persones, emparat en una llei que bàsicament està només al servei del poder. David, rei de Judà, perseguit pel rei Saúl que no accepta el canvi. Enfrontament de dues legalitats, només la política té raó i no la voluntat del poble manifestada pel profeta ungint rei David, destituint a Raúl. La realitat actual no és exacta, però filosóficament és calcada. Per vos no hi ha altra llei que la política, encara que aquesta llei sense la voluntat popular no té efecte. Però alló important per vos és tenir la llei independentment de la veu popular. I aquest és el problema que no sabeu solucionar perquè de vell antuvi castigueu a les persones que pensen, malgrat afirmeu públicament que respecteu les idees. Si les respecteu perquè hi ha a l’estat espanyol presos polítics? Vos ho negueu, però la veu popular ho afirma i esdevé una veritat que és d’abast mundial. Si de veritat fóssiu demòcrata hauria sortit de vos reunir-vos amb el president de la Generalitat i no exigir alló que el poble no accepta. Sr. Sànchez, heu dedicat mai uns minuts a pensar perquè els independentistes catalans volen separar-se d’Espanya? Honestament crec que mai hi heu dedicat ni tan sol un segon. I una altra pregunta: heu meditat en profunditat el preàmbul de la Constitució que és la base filosófica en que s’empara? Oi, que no? Comença amb un desig d’Espanya, desig que el govern no té voluntat de fer-lo realitat. I mentre el desig és llei sense raonar-lo per convertir-lo en una llei democràtica al veritable servei de tots els ciutadans espanyols i els pobles que configuren la nació. Aquest comportament té un nom: dictadura. I l’estat espanyol actúa dictatorialment amb el model d’una monarquia democràtica. Model imposat pel dictador Franco com ho demostra el fet d’haver confirmat rei dd’Espanya a qui no li pertanyia per herència sinò a qui Franco havia alliçonat i ben alliçonat. I les proves, com l’actual rei acusa Catalunya i Catalunya no el vol. Si tan demócrata sou no encaixa amb l’oblit dels partits catalans que heu practicat en la reunió només amb els espanyols. Democràticament incomprensible. Sr. Pedro Sànchez porteu Espanya cap el pedregar i els ciutadans espanyols no s’ho mereixen. Només heu fet servir la violència amb la presència policíaca i només veieu les fogueres però no us interessa arribar al fons de qui les ha encès, quan les fogueres són el resultat de la violència que necessiteu per aplicar la llei. Heu pensat, per casualitat, que poden ser infiltrats?. Us heu dedicat a valorar el comportament de policies mofant-se públicament dels independentistes amb accions que van fer demanar a algún hotel la seva retirada? Del vostre comportament es dedueix que els policies no són lliures i per tant tot el que fan és bo encara que deixin invàlides algunes persones. Les vostres paraules de diàleg són buides perqué no teniu el coratge de reunir a Catalunya en la taula de diàleg a tots els partits, unionistes i independentistes i sortir al carrer a parlar amb la gent, pensi el que pensi. Actuarà alguna vegada el govern d’Espanya amb el més estricte sentit democràtic. Els fets indiquen que no. I així va el país. Al precipici, Catalunya ho vol evitar i l’estat esspanyol fa l’orni. Fer l’orni és actuar en contra criminalitzant. La dita espanyola ho diu prou clar: “hechos son amores i no buenas razones”. Quan els fets no són amors, que són les raons?

EL VOSTRE LIDERATGE ÉS LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA DELS POBLES

La sentència del procès em porta a relacionar-la amb la signatura de pau de les guerres en la qual el perdedor sempre és culpable, quan la història demostra tot el contrari. És Raimon Pannikar que en un dels seus escrits afirma que cinc mil anys d'història mai cap tractat de pau n'ha estat garantia. La sentència no és garantia de bona convivència perquè les idees de llibertat cap tribunal de justícia les pot condemnar. Quan no hi ha idees, no hi ha progrès i una democràcia sense progrès és una entelèquia i un absurd. Tinc molt clar i molt acceptat, que mai la violència serà argument de les meves idees, afirmació que no pot afirmar la política dels estats i menys d'aquells que ingressen fortunes multimilionàries amb el negoci de les armes. Lluny de mi tota mena de violència, amb la complicitat de la Constitució que defensa el meu dret de pensar en llibertat i sense limitacions. El meu pensament rebutja la violència física. Porto moltes hores reflexionant sobre la democràcia i pensant en la seva filosofia. La realitat de la democràcia espanyola dissortadament palesa un procès de feblesa discordant que recorda massa la dictadura franquista. La data de publicació de la sentència fa pensar massa obertament en un acte de campanya publicitària, d'odi envers els independentistes que defensen els seus drets naturals i de por, davant la resposta popular provocant-la amb més presència policial. Un exemple més d'una democràcia sense paraules perquè els seus arguments són les armes. Si menteixo, expliquèu-me el perquè de tanta policia si tan segurs esteu de la vostra justícia, que té massa aparences de venjança. De vell antuvi l'inici del procès denunciava el propòsit de castigar Catalunya.Un detall, les declaracions de Mariano Rajoy i de Saez de Santamaria, eren raó prou evident per adonar-se de qui havia de seure en el banc dels acusats. Què va fer la justícia? Dissortadament, com si sentís ploure. Des de la meva opinió, resultat de reflexionar-hi molt i consultar la Constitució, el culpàble era el Govern de Mariano Rajoy, un enemic declarat de Catalunya amb les campanyes en contra dirigides per ell quan era ministre. Va el Tribunal valorar la legalitat d'aquest testimoni? Els resultats diuen que no. Amb tota la sinceritat de que sóc capaç afirmo que el procès no s'havia de celebrar mai. Una pregunta, quina legalitat té un govern de fer processar una comunitat autònoma quan ell no ha complert trenta sentències favorablles a Catalunya dictades pel Tribunal Constitucional, un govern que incompleix els dictats de l'Unió Europea i que deixa al aire el compliment dels presupostos favorables a Catalunya.Són massa les proves que donen la raó als condemnats a injustos anys de presó. I davant de l'odi que s'hi destila, Raúl Romeva dóna lliçons de dignitat democràtica. Ha escrit, una vegada coneguda la sentència:”Davant la sentència, l'independentisme necessitarà parlar i actuar amb serenor i el cap fred”. Davant els esdeveniments populars que han desembocat en el procès i els moviments una vegada coneguda la sentència, m'esborrona la incapacitat de valoració del govern i de la justícia que no ha trobat altra resposta que més policia. Davant d'aquesta política de relacions amb els pobles a l'estat espanyol, a Europa i a tot el món, no puc fer cap altra reflexió que la culpable dels desordres mundials només és la política, tant la democràtica, com l'autoritària. Una pregunta, coneix la qualitat humana dels sancionats i la seva dignitat? La sentència demostra amb prou evidència que no. Ha tingut algun efecte la valoració de la veritat de la dignitat humana? Jo diria que no. És molt trist que un esdeveniment de qualitat democràtica, com hauria de ser, no sigui acceptat per tants milers de ciutadans. És veritat, estem en l'inici d'una nova etapa en el procès democràtic. I els presos polítics condemnats no només seran els pedagogs més qualificats sinò també els líders de la independència de Catalunya. És el que penso i m'hi sento obligat. Estic convençut de la seva innocència i la meva lluita, des d'avui, té un nou objectiu, la llibertat dels presos polítics.

JUGAR AMB LA HISTÒRIA NO ÉS DEMOCRÀCIA

El president en funcions Pedro Sànchez proclamava exultant que l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos era una gran victòria de la democràcia. Personalment penso que és tot el contrari. Amb quaranta anys de democràcia no haver pensat altres esdeveniments i fets per poder tenir fe en la democràcia espanyola, vantar-se del trasllat de les despulles del dictador com un fet històric excepcional, no és res més que dormir a la palla i confondre progrès amb enderrariment. Els incondicionals del dictador l'homenatjaran on sigui i ara, encara més, per fer més clar un ultratge del govern espanyol a la història. Però les circumstàncies en que es fa els trasllat, l'expressió de “atado y bien atudo” continúa intacta, amb la particularitat que la memòria històrica esdevindrà un record d'un oblit polític incapaç de fer justícia als milers d'afusellats abandonats a les “cunetes”. El moment en que es dur a terme l'exhumació és un acte clamarós de campanya electoral fent joc amb la publicació de la sentència del procès contra Catalunya. Desde la meva visió una vergonya històrica. La JEC prohibint llaços grocs i frases denunciant injustícies ha tancat als ulls davant una acció electoral clarament favorable al PSOE. Una raó més a favor dels que no ens mereix credibilitat la JEC. Es traslladen, no es destrueixen, al cap i a la fi són restes, però la monarquia espanyola és la continuitat del franquisme per més que democràticament s'intenti revaloritzar. I que és una herència franquista de continuitat no és cap mentida, perquè mort el dictador les CORTS encara dictatorials proclamaren rei d'Espanya a l'hereu a qui no pertanyia, perquè l'hereu era el pare del rei entronitzat, rebutjat per Franco. Sr. Pedro Sànchez, canviarà la política espanyola amb el canvi d'ubicació de les despulles? Les despulles no parlen, els seus seguidors, sí i a partir d'aquest moment encara parlaran més. Sr. Pedro Sànchez el seu historial el denuncia i disortadament el seu socialisme no és el del pare del socialisme espanyol que si aixequès el cap de la seva tomba s'avergonyaria del partit que ell tant estimava.I reflexioni, Sr. President, que si va arribar al càrrec és perquè els independentistes, que tant odia, li van obrir la porta. Dissortadament en la història d'Espanya, el seu estat no sempre ha estat governat per Presidents coherents. No li retrec que sigui contrari a la independència, li retrec que actúi contra la filosofia de la democràcia perquè la democràcia no la fa la llei, la democràcia escriu la seva, centralitzada en la defensa dels drets humans, centralitat massa sovint vulnerada pels governs de l'estat espanyol. I aquesta és la seva creu perque feu mans i mànegues per una imatge de dignitat política tacada per la descoordinació dels partits polítics espanyols, que a l'hora de fer campanya no exposen la seva filosofia i el seu programa sinò que basen la seva campanya en desacreditar al contrari, escàndol que es viu massa sovint en les corts espanyoles. En massa manifestacions seves i dels seus ministres sempre s'hi intercalen paraules injurioses com en l'expressió de la vice-presidenta del Govern, Sra. Carmen Calvo quan diu “que la guàrdia civil surti de Catalunya és només un desig polític aberrant”. I no creu, Sr. President que no convidar a la màxima autoritat catalana a un acte de la Unió Mediterrània, celebrat darrerement a Barcelona, és una demostració de la nul·la voluntat d'arribar a enteses amb el diàleg? Quin és el concepte de la democràcia del PSOE? Concepte que cada dia esdevé més feble quan es descobreix, per exemple com ha succeït darrerement, un membre del Centre Nacional d'Intel·ligència passejant a Manresa amb un llaç groc i l'estelada, dissimulant l'espionatge? Sr. President em pot negar que tinc tot el dret de pensar que l'enviament de policies i guàrdia civils a Barcelona en ocasió del coneixement de la sentència del procès es déu a la por causada pel convenciment que la sentència és un reflexe de injustícia? Prevenir, a vegades és acusar al contrari del mals que comet el que actúa de previsor. La situació política que s'està vivint a la pell de brau aquests primers dies del mes d'octubre de 2019 no és res més que una desviació democràtica i constitucional. Jugar amb la història no és democràcia he titolat aquest comentari. I aquest joc polític que es juga a l'estat espanyol és un perill molt greu a tots nivells, autonòmic, nacional, internacional i mundial. I acabo amb una pregunta demanant una opinió. Sr. Pedro Sànchez els presidents mundials més importants per poderosos són veritablemnt demòcrates defensors dels drets humans? Voldria pensar que vos us en sentiu.

“NO M'ENTENEN”.....”COM ENS ENTENDREM”

El jesuita Jacques Haers en una conferència a Barcelona en relació amb el problema de la secularització afirmava que la postura de l'interessat davant la seva decissió no havia de ser “no m'entenen” sinó “com ens entendrem”. És difícil explicar o entendre vivències que semblen contradictòries. És el gran problema de l'Estat Espanyol amb Catalunya. I només té una solució entendre qué és la llibertat i perquè l'ésser humà és intel·ligent, passional i racional. Aquella persona, que és incapaç d'auto-conèixer la seva realitat, no arribarà mai a un consens de convivència. Les idees són per avançar en la història i les idees conservadores acostumen a ser les més enemigues del progrès. I aleshores la resposta al problema plantejat esdevé un greuge de conivència per irracionalitat. Catalunya és conscient de que l'Estat Espanyol no l'entén, ni ho vol. Però aquesta postura en té una altra de part del no comprès i és “com ens entendrem?”. La solució no és fàcil quan el contrari no en vol saber res. Qué cal fer? Senzillament Catalunya ha de provocar amb intel·ligència i racionalitat que el contrari arribi a fer-se la mateixa pregunta. La força de la llei i la de les armes no ho entendrà mai si es creu posseidora de la veritat absoluta. Però sortosament, el govern, la justícia i les forces de seguretat s'han de fer la reflexió de “no m'entenen”. El mal és quan no se la fan. I és greu, perquè comporta la negació de la pròpia llibertat. El no de Mariano Rajoy no significava altra cosa. Acusar la veu de dos milions de persones, denuncia la mateixa postura. I en l'estat espanyol actual amb la seva relació amb Catalunya s'ha arribat a una situació en la que un estat amb poder absolut, igual que una faraó egipci, pot condemnar als ciutadans a l'esclavitud, la pèrdua de la seva dignitat de persona. Una situació humanament inacceptable perquè el poder no fa infalibles als polítics i l'esclavatge no priva de raonament a les persones. En la seva qualitat de persones dignes tenen el deure d'entendre's i si no ho fan, el culpable del fracàs ha perdut la dignitat humana, de la llibertat n'ha fet un instrument d'anti-convivència, Els dos col·lectius sortosament no han perdut ni la intel·ligència, ni la passió, ni la racionalitat però hi ha una condició que ho distorsiona tot, el creure's superior i millor que el contrari i aleshores declara absoluta la llei. En una paraula, imposa la dictadura. I la consequència, la llei del més fort, perquè el darrer argument, desprès de la llei, són les armes de les forces de seguretat. I es produeix una situació que hauria de fer pensar: el poder guanyador despersonalitza als contraris despersonalitzant les forces d'ordre públic perquè han d'obeïr a cegues i no poden pensar. Un demòcrata davant el problema de les dues situacions, “no m'entenen”, “com ens entendrem”, oblida la primera i es dedica a entendre's. És trista la imatge d'Espanya per culpa de conformar-se amb el “no m'entenen”. Davant d'aquesta situació qué cal fer? Senzillament preguntar-se, qui sóc? Em conec de veritat? Quan no es respon a aquestes preguntes la realitat esdevé la imatge que m'he fet de l'estat espanyol. Un poeta espanyol davant la imatge del Crist de la bona mort, diu en el seu poema “todos pusieron en él, las manos”. Pensem qui som davant la política espanyola actual i reflexionem qué he fet jo per arribar a aquesta vergonyosa imatge. Corre una resposta popular, el poder ens hi ha portat obligant-nos a pensar com ell. El gran problema de l'estat espanyol no és altre que la indignitat en que s'obliga a viure per culpa d'una política manipuladora. Preguntem-nos cada dia qué puc fer per respondre a la pregunta “com ens entendrem?”.

Excm. Sr. General en cap de la Guàrdia Civil, gràcies per donar-me la raó.

Tenia amb prou feines nou anys, un cop acabada la incivil guerra. La parella corresponent de la Guàrdia Civil passava per les cases de pagès i saludava atentament en el seu recorregut. Eren uns guàrdies senzills i humils, una imatge que no s'assembla a la de l'actual democràcia. És veritat que acabada la guerra necessitaven ajuda i les cases de pagès eren generoses. Però, com canvien els temps Sr. Pedro Garrido! Aleshores, al menys a casa, respectuosos ho eren. El seu “ho tornarem a fer” no genera la confiança de les parelles que passaven per les cases de pagès.. Però analitzant atentament les seves paraules i en l'entorn en que les va pronunciar, li he de donar les gràcies en la meva condició d'independentista. I li he de donar les gràcies perquè al copiar l'expresió de Jordi Cuixart, el meu president d'Òmnium Cultural, ratifica la legalitat de l'expressió. Si cópia l'expressió del contrari per defensar la seva idea, significa que la del contrari es mereix el mateix sentit de legalitat. Segurament em contestarà que manipulo les paraules, és la seva opinió, però el mateix dret d'opinar que teniu vos, el tinc també jo defensant una idea. Només hi ha una diferència en la meva expressió no intervenen armes violentes i en la seva sí, la guàrdia civil va armada. Una persona que se sent amenaçada per una altra d'armada, ha d'acceptar Sr. General, que li surti de l'ànima una expressió despectiva. I aquesta expressió desqualifica la persona, però no la insulta, només expressa. Una pregunta, La Guàrdia Civil en la seva tasca té prohibit pensar pel seu compte? Perquè si se li prohibeix perd la qualitat de persona al perdre poder la paraula al no pensar, perquè si ella no pot, és perquè altres pensen per ella. I aleshores arribem a un carreró que ni Vos, ni jo volem. Un guàrdia civil abans de ser guàrdia és persona i la seva dignitat l'obliga a ser respectuós amb els seus actes encara que s'enfrenti a un indesitjable. La dignitat no la teniu vos pel càrrec sinò per la qualitat de persona. Heu pensat alguna vegada que podeu donar imatge d'indigne amb les vostres ordres? Ningú està obligat a complir una ordre injusta o que el sistema la fa injusta. I obligar a complir-la a un subordinat no és res més que convertir-lo en un esclau. Es pot emprar la violència? Hi ha ocasions en que, sí. En defensa pròpia, quan un lladre fuig, quan la persona que es deté és un criminal que respon amb una arma, quan la persona a detenir està maltractant a una altra persona, però procurant respectar la vida si és possible. Sr. General amb tot el respecte, el meu pensament pacífic de llibertat no pot ser mai una raó per detenir-me i amb la Constitució a la mà teniu el deure de remoure els inconvenients, promoure una entesa i facilitar el consens. Una persona que pensa sempre està disposada a parlar. Sr. General, el dia 1 d'octubre de 2017, vàreu dialogar amb la gent que va donar una lliçó exemplar de democràcia? Els únics que demanaven pau i respecte són els que estan empresonats i exiliats. Abans de detenir una persona cal està molt documentat i per estar-ho s'ha de parlar amb ella, no només amb l'acusador. I aquesta condició els comandaments de la guàrdia civil no la van complir. Està segur, Sr. General, que el copiat “ho tornarem a fe” no és una amenaça? En la mateixa línia, em pot explicar el títol d'”operació Judes” en la detenció dels CDR? És una operació que pel sou nom em dóna raons de malpensar. Sr. General, per acabar. L'article 203 de l'enjudiciament criminal, diu que la sentència s'ha de dictar al tercer dia de llest per a sentència.

Fa quatre mesos, penso que tinc un argument prou legal per no tenir fe en la justícia. Sr. General són moltes les circumstàncies que em porten a dubtar de la justícia i de la democràcia espanyola. Sóc independentista i defenso que la llei s'ha de complir. I la Constitució em dóna la raó.

LA RELIGIÓ CRÍTICA, UNA MÀ ESTESA A LA POLÍTICA

La celebració en el Vaticà del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA ha aixecat ampolles en el gran món de la política i l'economia. No estan d'acord amb el temari: a) abusos patits pels indígenes per part d'empreses extractives fent-se seus els bens naturals, b)ordenació d'homes casats i c) destrucció de la biodiversitat. La veu contra el Papa Francesc no s'ha fet esperar pels ultraconservadors de la política, l'economia i per autoritats de l'esglèsia catòlica, cardenals inclosos.S'ha arribat tan lluny que dintre de l'Esglèsia s'ha intentat declarar heretge al Papa Francesc. No cap en la meva ment que sacerdots, bisbes i cardenals fassin el joc a la política ultraconservadora amb idees totalment contràries a l'evangeli. La dignitat de la persona humana ha de ser defensada sense límits i als extrems que ha arribat la gran economia i la gran política han de ser posats en evidència per salvar la humanitat. Jair Bolsanaro, president del Brasil li ha criticat que es preocupi de temes que només pertanyen al Brasil. El bé de la humanitat només pertany al president del Brasil? La deforestació de la gran riquesa vegetal de sud Amèrica per fer més rics als rics i més pobres als pobres, parlant amb termes teològics, és un pecat mortal contra la humanitat. El Brasil com Amèrica són nacions del món, no són el món i tot alló que fan amb l'afany d'enriquir-se perjudicant les altres, és un crim contra la humanitat. I la religió defensa a la humanitat en la dignitat de cada persona, perquè ni Bolsanaro, ni Trump són més dignes que el més humil dels indígenes. I la religió compleix la seva llei de l'amor defensant la dignitat de totes les persones i perquè ha rebut de Déu la llei de l'amor. Que el Papa Francesc hagi reunit al Vaticà 113 bisbes, 72 pares sinodals, 98 experts i 35 dones per tractar el tema de l'Amazónia destruída per un horrible incendi i per l'incendi més terrible encara que és la defosteració duta a terme per grans empreses, de cara al món és una esperança que una autoritat mundial, com el Papa Francesc, aixequi la veu en defensa dels drets de les persones i dels deures de respectar la natura. La més alta dignitat del Catolicisme defensant la humanitat. I amb el Papa Francesc faran pinya les autoritats religioses dels musulmans, dels protestants, dels hinduistes, dels budistes i de totes que per ser minoritàries també tenen veu defensant la dignitat dels humans. La força d'aquestes veus agermanades és una força que fa tremolar les armes de les grans potències, perquè aquestes forces religioses representen la major part de la humanitat, a la que s'hi suma la veu dels ateus, dels agnòstics, dels no creients que tenen per principi la dignitat de l'ésser humà i sense aquesta dignitat no és possible cap religiositat. I la religió catòlica amb al celebració del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA allarga la mà a les institucions de poder politic i econòmic perquè dialoguin perquè l'economia sigui un veritable servei de la humanitat i que aquelles persones que capitalitzen la major part del diner del món entenguin que aquell diner no és tot seu, sinò de la humanitat i que comprenguin que les seves empreses són un servei a la societat, no la societat una esclava el seu poder econòmic. Malgrat les adversitats el Papa Francesc ha declarat mantenir-se ferm en els seus propòsits perquè seria un fals servidor de Déu sinò defensés els fills i filles de Déu que són totes les persones i la primera condició per ser-ne de veritat és la dignitat. El Papa Francesc defensa la seva dignitat, no perquè és la màxima autoritat religiosa del catlolicisme, sinò perquè és persona i ell és fill de Déu. Des de la fe, el Papa Francesc denuncia els mals de l`'ordre que siguin i defensa els més febles com ensenya Jesucrist en l'evangeli. No barreja política i religió, defensa els drets de tota la humanitat. És el que fa pujar els colors a la cara dels governants ultraconservadors culpables de la pobresa en que viu la major part de la humanitat. El Sínode de l'Amazónia és una llum d'esperança per a una humanitat en pau.

EL PROCÈS, ESPASA DEMOCLES

Llegint El Punt Avui, del 7 d'octubre de 2019, m'han fet pensar unes paraules d'una carta al director del Sr. Jordi Baylino, que diuen:”mentre els poders fàctics segueixin tenint por, sempre preveuran la violència com una acció”. La violència és una paraula clau per no perdre el poder, amb dues formes d'aplicació: a) imposar per la força la llei i b) acusar de violent qui defensa la seva llibertat. Les dues formes s'han practicat des d'el poder en el procès contra Catalunya. El tema és que l'espasa de Democles pengi contínuament sobre el cap dels catalans demòcrates lliures. Són més de tres cents els anys d'un domini que encadena a un poble lliure, que esclavitzat dóna lliçons de dignitat en el treball, en economia, en cultura, en art, en esport i en defensa dels drets naturals de les persoones i dels pobles. I és precisament aquest exemple la por que li causa el remordiment a l'estat espanyols perquè, a la vegada que defensa el propi jo, també defensa el de tots els espanyols. La llibertat de la veritat és la força que triomfa sobre la violència. Fa tres cents anys que aquesta espasa amenaça Catalunya i amb la seva efectivitat boomerang ho esdevé contra els opresors. La pitjor violència és aquella que es presenta amb l'aval de la llei manipulada per reconvertir una acció pacífica en violenta. L'empresonament dels Jordis ho palesa molt clarament. Impedir presentar arguments gràfics que demostren la violència policial en un judici contra els presos polítics, n'és un altre. Bateijar l'operació policial contra els CDR d'”operació Judes”, una altra i molt significativa pel rerefons que els jutges haurien de valorar. Convertir una sessió del parlament en una campanya electoral davant la previsió desfavorable, què és sinò manipular la democràcia? Defensar que la llei és democràcia quan és una servidora de la democràcia, quina qualificació mereix? Basar en la campanya electoral com argumentació convincent l'atac contra Catalunya, quan un repàs de la història és suficient per fer sortir al mentider els colors a la car, qué és? Sincerament la imatge preocupant de l'estat espanyol del 2019 en el seu procès polític amb el menys-preu de la dignitat de la persona. Convertir la persona en un número és una aberració cultural, social, històrica i humana. I a Espanya són massa milers i tal vegada milions les persones que pateixen aquest tractament. El tractament que se n'ha fet dels fons econòmics de les pensions ho denuncia amb prou força i contundència i la hipocresia ho converteix en un sacrifici pel bé nacional de tots. I dissortadament aquest bé el gaudeixen aquells que no el necessiten, perquè els sobrepassen folgadament. L'espasa de Democles sobre Catalunya penja també sobre molts milers de caps de ciutadans espanyols. I aquesta política que castiga Catalunya, necessàriament`castigarà els espanyols dignes. Una de les acusacions més dures que es pot fer a la política és la seva incapacitat i incompetència per redreçar els moviments de l'economia perquè veritablement estigui al servei de les persones, no dels estats i de les seves institucions. Dissortadament la política ha aconseguit que l'espasa de Democles pengi sobre els caps de tota la humanitat. Quina credibilitat em mereixen els governants? Sincerament molt poca, perquè si haguessin escoltat la veu del poble, la veu de la ciència, la veu de la cultura, el comportament de la gent digne, haurien sentit la urgència d'auto-conèixer el seu jo i amb aquest coneixement, la solidaritat els hauria fet persones de veritat. Un dirigent d'un partit que espera governar l'estat, malgrat la seva devallada, ha tractat al PSC i a un twitaire amb paraules que mereixen l'expulsió de la política. Al PSC li ha dit que “és un partit de llepaculs servils barrejat amb pijos lladres” i al twitaire l'ha tractat de “rata, drogat, col·locat, pura escombraria i Gilipollas”. Francament tot alló que déu ser ell. I aquest partit penja l'espasa de Democles a Catalunya. I l'espasa de Demòcles no penjaria sobre els caps de tota la humanitat si els polítics tinguèssin la dignitat humana imprescindible per ser, fer i estar.. L'autor de la carta publicada al Punt Avui, quina raó que té!

Sr. CASADO, Sr. RIVERA, Sr. ABASCAL, DE VERITAT SOU POLÍTICS?

La política és un servei a la humanitat per a una convivència digna. No acuso, ni critico, parlo del que veig, del que escolto, del que llegeixo, del que gaudeixo sense oblidar el que pateixo. Vull pensar sempre bé dels altres i valorar alló que és positiu en les seves paraules i fets. Amics a qui dirigeixo aquest escrit, independentment de si esteu d'acord o no amb el que escric i penso, m'agradaria saber com definiu la política, quins són els seus objectius i com cal treballar per la convivència social. Em sap molt de greu, però no tinc arguments positius i sí, massa de negatius de la vostra voluntat política. La conclusió, que per a mi és greu, m'ha portat a pensar que està al servei del vostre egoïsme i seria un plaer escoltar perquè no tinc raó. Vosaltres heu estat escollits pels ciutadans espanyols perquè Espanya sigui un model en democràcia. I no ho és. I malauradament les vostres manifestacions són les que de veritat provoquen la discòrdia i la separació. Quan una persona té ferma voluntat d'unitat alló que primerament fa és demostrar-ho amb paraules i fets. Personalment sóc independentista i no em considero cap mena de trencador de convivència. La verdadera unitat es viu i és vivència humana, no de la terra. La unitat territorial defensada com argument de convivència té el mateix sentit de possesió comprada o rebuda en testament. Comprar persones, amb la moneda que sigui, és esclavitzar i fer servir el territori per imposar formes de vida és pitjor que una compra. Jo, independentista i de moment ciutadà espanyol, sóc totalment lliure de pensar en la independència de Catalunya i com es pot aconseguir. Dissortadament no he escoltat mai cap paraula vostra, ni he observat cap gest, que manifestès la voluntat de convèncer que és millor seguir sent ciutadans d'una mateixa nació. Només s'escolten amenaces amb la llei a la mà sense cap raonament sobre l'abast verdader de la llei. No hi ha cap llei natural, ni humana, ni política que pugui negar-me el dret a defensar pacíficament la meva independència. I si tanta seguretat teniu de la vostra postura d'unitat, que respecto, perquè no aporteu paraules, fets i lleis que promoguin el benestar quan alló que feu són amenaces legals que porten al malestar i a la misèria. La llei no és democràcia, és una servidora. Un servei a la societat per alliberar al pobre i facilitar-li un sostre i mitjans per poder viure decentment. Les paraules se les emporta el vent i no he vist cap acció que solucionés el sostre d'una persona seense llar. I vosaltres no sou cap exemple amb les vostres llars, algun de vosaltres en tè tres i la darrera de molts metres quadrats i milionària. Per què en el Congrès i el Senat es paga una llar a Madrid quan algun diputat o diputada són propietaris d'una o més? No he escoltat mai en les vostres paraules una condemna d'aquesta situació i com solucionar-la. Quan preneu un cafè en el bar del Congrès o del Senat el pagueu molt més barat que en els bars públics quan vosaltres cobreu força més que la majoria de treballadors. I ho trobeu normal. No digueu mentides, vosaltres sou servidors del poble i esteu al seu servei i el vostre sou el paga poble.Els fets i les idees dels ciutadans són per fer-vos pensar, per dialogar i per complir la llei que us obliga a respectar l'opinió sigui la que sigui, com manifesta la Constitució. Em sap molt de greu haver de dir el que dic, perquè ho penso i la Constitució m'ho recolza, però el vostre comportament és el responsable del clima de divisió que es palpa a Espanya i aquest clima l'alimenteu amb una política que de democràtica només en té el nom, perquè si ho fos de veritat el vostre treball polític el dedicarieu a la verdadera unitat de la convivència humana.

I aquest treball, que no feu, us el reclamen els pobles d'Espanya, que alló que us importa no és la seva identitat, sinò el seu vot per defensar una democràcia que no és la mateixa que els ciutadans de Castella, Extremadura, Andalusia, País Valencià, Aragó, Galizia, Astúries, La Manxa, Illes Balears, Illes Canàries, i com no, Catalunya volen viure, la demnocràcia de la verdadera llibertat, que és la garantia de la pau. Alló que demana Catalunya és gaudir del model polític que l'estat espanyol no va voler i ara li és impossible recuperar perquè ha perdut el tren de la història. Sr. Casado, Sr. Rivera, Sr. Abascal, amb la vostra política el tren s'ha perdut i la història és un jutge que demana responsabilitats. Per aixó he començat preguntant-vos si de veritat sou polítics.

Sr. Lesmes i Sr. Marchena no em demaneu impossibles

Sóc independentista i respectuós amb le llei quan la llei és respectada i no manipulada. I a l'estat espanyol la llei no és respectada perquè se la manipula des d'el poder. Rescpecto la Constitució, l'he llegida i més impossible entendre certes actituds del govern a l'empara de la llei perquè la llei en una democràcia és la defensora de les persones i un mandat als poders de complir-la. No denuncio la llei, denuncio la manipulació que a l'estat democràtic es panyol se n'ha fet. Quan ha interessat s'ha canviat i sovint s'ha manipulat. No puc estar d'acord amb una justícia que canvia substancialment l'Estatut de Catalunya, set anys desprès d'haver estat refrendat i aprobat d'acord amb la llei i s'alia amb un partit, concretament el PP i en aquesta aliança desobeeix la Constitució que expressa clarament el deure de tornar a votar-la per part dels ciutadans afectats, en aquest cas els catalans i aquesta votació no es va celebrar i aquest fet em dóna dret a denunciar la prevaricació acceptada com a llei pels poders de l'estat. Aquest fet, democràticament és greu i no s'ha tingut en compte per part de la justícia. I no és aquest l'únic fet. Quan al poder polític li ha interessat s'ha modificat un article de la Constitució per poder bloquejar la immunitat del rei malgrat els indicis de culpabilitat i les probes d'enriquiment convertint-lo del no res en una de les dues centes persones més riques del món, segons la revista Forbes. Però també hi ha indicis de culpabilitat en l'asssalt del Congrès Espanyol com ha deixat escrit qui era el seu secretari personal en aquella diada. I per més inri la seva conducta humana no ha estat un exemple de dignitat amb les seves relacions femenines i maltractament de la seva esposa. Una justícia que no sanciona aquest comportament no em pot convèncer d'imparcialitat i d'impartir justícia igualment per a tothom. I a la suposada dignitat s'hi pot afegir la mort del seu germà quan era jove i mai degudament aclarida. Només per aquestes circumstàncies se'm fa molt difícil creure en la justícia espanyola i el meu desig de ser independent cada dia em convenç més. Però n'hi ha més de raons. Que un ministre espanyol es mofi d'una nació que reclama justícia manicfestant que només es tractava de quatre víctimes, causa una sensació de vergonya que dóna malviure i un desig imparable de no dependre d'autoritats com l'esmentada. Que en un estat que se suposa democràtic els partits es tirin els plats pel cap quan els hi convé, mofant-se descaradament del President del Govern tractatant-lo d'inútil i incompetent, i negar un dret natural com és le llibertat de les persones i els pobles, hi descobreixo una imatge d'una pobresa humana decepcionant i un orgullós egoïsme creient-se que són déus. Sóc respèctuós amb les persones i els pobles, defenso la humanitat i lamentablement la política espanyola amb la seva jusstícia fent-li d'escolanet convida a desitjar un futur en el que la globalitat esdevingui una realitat, la globalitat que de les diferències en fa la seva riquesa i de les persones el seu sobiranismme solidari. Sr. Lesmes i Sr.Marchena, us serè molt franc, vaig intuir en les vostres paraules demanant respecte un sentiment de temença que acusava la vostra consciència. Però no només les vostres paraules i fets sinó la imatgge dels poders de l'estat em fa desitjar que la profecia de les matemàtiques del farmacèutic de Figueras es compleixi veritablement l'any 2019. Sóc independentista, estimo la meva mare Catalunya, no odio Espanya perquè l'evangeli m'ensenya estimar els enemics, els espanyols no són els enemics del meu poble, ho són les institucions de l'estat. Sr.Lesmes i Sr. Marchena, la història d'Espanya la continuaran escribint els ciutadans dignes espanyols que allargaran la mà estesa als catalans, essent Espanya i Catalunya dues nacions solidàries amb una convivència en pau.