El
gran amic que fou Ramon Casanovas, que en pau reposi, em comentava
uns deu anys enrere que li procupava molt l’ambient que es
respirava a Catalunya, malgrat la democràcia, recordant que era el
mateix de l’esclat de la guerra civil espanyola. Sóc un xic més
jove que ell però recordo quelcom dels primers anys de la revolta.
Els meus humils records i les paraules de Ramon Casanovas em palesen
que l’ambient actual que es viu a Catalunya és germà besó del
dels anys 30 del segle passat. En l’actualitat no hi ha morts, un
xic ha millorat la democràcia, però hi ha violència i massa
desitjos de mort. L’ambient ho denuncia. Francament és preocupant
la incapacitat que demostra la política per llegir la història,
comparar-la i reflexionar quines foren les errades d’una banda i de
l’altre per estudiar la solució que no pot ser violenta ni per
part de l’estat ni per part de l’independentisme. El comportament
de l’estat és decepcionant i dissortadament massa per part de
sectors independentistes. La violència de l’independentisme, si de
veritat n’hi ha, estic convençut que està provocada, perquè és
massa evident que l’estat desitja poder declarar l’estat
d’excepció per imposar el 155. I no té res d’irracional pensar
que algunes actuacions de les forces policials de l’estat i de la
generalitat ho hagin provocat, com també raonable pensar en la
presència d’infiltrats extremistes espanyolistes que actùen
impunament arrencant llaços grocs, provocant alderulls, cremant
banderes catalanes i atacant persones catalanes pel sol fet de
ser-ne. I m’esborrona que el govern de l’estat amb el seu
comportament demostri incapacitat de llegir la història actual amb
l’experiència de la viscuda. D’errades se’n poden denunciar de
les dues parts però recordant esdeveniments qui més s’ha tancat a
parlar ha estat l’estat. Alló que veritablement em decepciona és
el comportament del PSOE, PP i C’s perquè sense necessitat de
renunciar al seu pensament democràtic no han demostrat cap voluntat
de trovar una solució de convivència amb un debat intel·ligent i
racional recolzant-se només en la solució de violència basada en
la llei. Tenen una visió absolulista de la Constitució quan és
millorable perquè és una creació humana i tots els humans, sien
reis, generals, papes, bisbes, presidents de govern en l’exercici
de la seva llibertat poden equivocar-se i els del poder amb el seu
comportament es creuen déus infalibles. I en aquest comportament hi
rau la problemàtica de l’estat envers Catalunya. Fa tres cents
anys que Catalunya pateix l’absolutisme i la democràcia el
continúa, malgrat que subtilment ho disfressa, però els resultats
són els que són. ¿Quan els polítics seran intel·ligents lectors
de la història, respectuosos de la dignitat de totes les persones,
coneixedors del significat de la globalitat i lectors de l’ahir i
de l’avui per enfocar millor el demà? Senzillament penso que sense
un reciclatge indispensable de la política recolzada en un humanisme
solidari, la història continuarà narrant una convivència injusta i
criminalitzada. Hem d’esperar que el risc climàtic signi la fi de
la humanitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada