“NO M'ENTENEN”.....”COM ENS ENTENDREM”

El jesuita Jacques Haers en una conferència a Barcelona en relació amb el problema de la secularització afirmava que la postura de l'interessat davant la seva decissió no havia de ser “no m'entenen” sinó “com ens entendrem”. És difícil explicar o entendre vivències que semblen contradictòries. És el gran problema de l'Estat Espanyol amb Catalunya. I només té una solució entendre qué és la llibertat i perquè l'ésser humà és intel·ligent, passional i racional. Aquella persona, que és incapaç d'auto-conèixer la seva realitat, no arribarà mai a un consens de convivència. Les idees són per avançar en la història i les idees conservadores acostumen a ser les més enemigues del progrès. I aleshores la resposta al problema plantejat esdevé un greuge de conivència per irracionalitat. Catalunya és conscient de que l'Estat Espanyol no l'entén, ni ho vol. Però aquesta postura en té una altra de part del no comprès i és “com ens entendrem?”. La solució no és fàcil quan el contrari no en vol saber res. Qué cal fer? Senzillament Catalunya ha de provocar amb intel·ligència i racionalitat que el contrari arribi a fer-se la mateixa pregunta. La força de la llei i la de les armes no ho entendrà mai si es creu posseidora de la veritat absoluta. Però sortosament, el govern, la justícia i les forces de seguretat s'han de fer la reflexió de “no m'entenen”. El mal és quan no se la fan. I és greu, perquè comporta la negació de la pròpia llibertat. El no de Mariano Rajoy no significava altra cosa. Acusar la veu de dos milions de persones, denuncia la mateixa postura. I en l'estat espanyol actual amb la seva relació amb Catalunya s'ha arribat a una situació en la que un estat amb poder absolut, igual que una faraó egipci, pot condemnar als ciutadans a l'esclavitud, la pèrdua de la seva dignitat de persona. Una situació humanament inacceptable perquè el poder no fa infalibles als polítics i l'esclavatge no priva de raonament a les persones. En la seva qualitat de persones dignes tenen el deure d'entendre's i si no ho fan, el culpable del fracàs ha perdut la dignitat humana, de la llibertat n'ha fet un instrument d'anti-convivència, Els dos col·lectius sortosament no han perdut ni la intel·ligència, ni la passió, ni la racionalitat però hi ha una condició que ho distorsiona tot, el creure's superior i millor que el contrari i aleshores declara absoluta la llei. En una paraula, imposa la dictadura. I la consequència, la llei del més fort, perquè el darrer argument, desprès de la llei, són les armes de les forces de seguretat. I es produeix una situació que hauria de fer pensar: el poder guanyador despersonalitza als contraris despersonalitzant les forces d'ordre públic perquè han d'obeïr a cegues i no poden pensar. Un demòcrata davant el problema de les dues situacions, “no m'entenen”, “com ens entendrem”, oblida la primera i es dedica a entendre's. És trista la imatge d'Espanya per culpa de conformar-se amb el “no m'entenen”. Davant d'aquesta situació qué cal fer? Senzillament preguntar-se, qui sóc? Em conec de veritat? Quan no es respon a aquestes preguntes la realitat esdevé la imatge que m'he fet de l'estat espanyol. Un poeta espanyol davant la imatge del Crist de la bona mort, diu en el seu poema “todos pusieron en él, las manos”. Pensem qui som davant la política espanyola actual i reflexionem qué he fet jo per arribar a aquesta vergonyosa imatge. Corre una resposta popular, el poder ens hi ha portat obligant-nos a pensar com ell. El gran problema de l'estat espanyol no és altre que la indignitat en que s'obliga a viure per culpa d'una política manipuladora. Preguntem-nos cada dia qué puc fer per respondre a la pregunta “com ens entendrem?”.