Sr. Mariano Rajoy es veurà obligat a ser humil.

La humilitat no és una qualitat humana de feblesa, és una qualitat de dignitat. I la dignitat no li dóna la presidència del govern, la dignitat l’heu de guanyar vos. Quan la presidenta del Congrès increpà  amb l’argument de la dignitat al diputat d’ERC Sr. Rufian, no era millor que haguès reflexionat que alló que el congresista demanava era precisament dignitat? Per què el portaveu socialista Sr. Antonio Hernando, que va demanar que es retractès el diputat d’esquerra, no era un traidor a ell mateix quan el dia 11 de juliuol de 2016 va dir: “No podemos abstenernos perque sería traicionar a nuestros cinco millones de votantes”? En el Congrés de Diputats la vergonya de ser traidor es va felicitar i celebrar. Quina credibilitat té la presidència del govern assolida irregularment. Una traició que denuncia a Felipe Gonzàlez que quan el van proclamar a Suresnes Secretari General del Partit clamava contra els polítics que entraven a formar part de les grans empreses, essent ell el primer en trair les seves paraules. Sr. Mariano Rajoy per la sinceritat que demana la humilitat de servei a un país com es pot confiar en persones que amb fets s’han traït a elles mateixes. Ha de ser preocupant per a tots els ciutadans que la política corrompi amb fets que el Sr. Rufian va denunciar i el Congrès no va tenir la humilitat d’escoltar, segurament per que se sentia culpable.

No és una “bona rentrè” Sr. President. I al costat d’aquest gest poc democràtic del comportament dels partits majoritaris del Congrès que debiliten la credibilitat, com contestarà als grans diaris internacionals que denuncien la seva col·laboració, Sr. Rajoy, amb la corrupció? Per enfrontar-se a la nova legislatura amb la supèrbia del poder no se’n sortirà perquè li falta la humilitat de la dignitat. I la dignitat la reconeixen les persones, no les lleis. Les lleis han de defensar el dret a ser dignes i dissortadament no ho fan. Ni saben com sortir-se’n per culpa de la política. Està ben comprovat que la política espanyola en el poder no sap escoltar, ni reflexionar, ni vol reconèixer la seva part de culpa en la gravetat dels problemes dels país. No serà Sr. Rajoy la seva política que redreçarà el curs de la història d’Espanya amb el reconeixement dels drets dels pobles que la configuren. I aquest reconeixement será un fet, per què els pobles caminen fort i bé assolint el reconeixement internacional. La senzillesa de moltes accions són la base dels èxits. I n’hi citarè una de molt clara.

La Federació Catalana de Korfalt és membre de ple dret de la internacional corresponent malgrat l’oposició de l’espanyola i en el breu recorregut, enguany ja ha assolit la medalla de bronze del campionat europeu. En té molta d’importància aquest gest i com aquest Catalunya, en fa molts cada dia. M’he assebentat per televisió que heu jurat el càrrec amb una mà sobre la Constitució i l’altra sobre la bíblia. El vostre ges us obliga cumplir les dues. I la bíblia en el seu evangeli ensenya com s’ha de comportar amb els que no pensen igual, comportament que s’ha de tenir amb els enemics i vos no el sabeu tenir amb els contraris. Pel vostre jurament amb la mà sobre la bíblia la .humilitat ha de ser una de les vostres qualitats de govern i amb la bíblia a la mà hi ha moments que la llei perd la seva autoritat perquè n’hi ha una de superior que és l’amor. Estimar no és un desig sensual, és molt més, saber donar la mà a un enemic. I l’amor no es deu al territori, sinò a les persones. Sr. Rajoy, amb el vostre gest, amb religió o sense, us heu lligat de mans. Veurem a qui i com les allargueu. No fer-ho, per a vos será anar contra la Constitució també. La humilitat és molt exigent

Consumatum est…!

Valorant des de la meva filosofia el procès de 315 dies per arribar a formar govern, amb tota sinceritat, em provoca un escalfred per l’horitzó de política ficció que es preveu. Dic política ficció perquè intueixo que el diàleg fugitarà la veritat del procès  històric i l’estancament continuarà amb el dogmatisme d’una llei sense capacitat d’entendre on rau la raó d’una convivència que es vanta de global però que en el dia dia continua marginadora de la majoria i protectora de la minoria. La veritat de la història de la pell de brau es palesà clarament en els parlaments dels dogmàtics democràtics per conveniència i entre els dogmàtics per convicció en la dignitat. En la dignitat de les persones, no dels càrrecs. Malgrat aquests segons, moure’s en minoría, penso que obriren una escletxa a l’esperança d’una convivència histórica més racional, humana i transcendent. El discurs de Podem, de Bildu i d’ERC

fou un discurs dur però amb una base argumental que fa mal perque denuncia contradiccions com ho palesà el resultat de la votació per a la investidura de Mariano Rajoy. Per recolzar els meus temors només faltava la primera página de La Vanguardia del 30/10/2016 que diu: “amb 170 sí, 68 no i 111 abstencions, (Rajoy) avisa que no canviarà les seves polítiques”. Un afebliment del “NO” per marcar més diferència amb el sí i enfortir així la política del PP i evidenciar la feblesa del PSOE que es posa a disposició del PP. Imagino que aquesta errada està en la línea política del diari. Falsificar la veritat pot donar victòries però posa en guardia als veritables lluitadors. La veritat, malgrat es manipuli, sempre acaba triomfant. I la manipulació en el llarg procès vergonyós hi ha treballat a fons. Com s’explica el canvi de direcció de vot del PSOE que en quaranta vuit hores passa d’un no és no, a una abstenció que en realitat és un sí? Francament aquest comportament em parla d’una renuncia a la identitat del partit negant la filosofia pròpia i acceptant la de l’altre. El fons de la realitat és el que és i davant la contradicció es pot vestir amb altres robes que intentin resguardar la imatge. I francament si la política, avalada per la llei, és aixó, com es preten que la governança que es practicarà sigui digna i creïble.

La manifestació que rodejava el Congrès era una clara demostració de que la corrupció no s’havia allunyat del procès polític amb sospirs democràtics. I una de les demostracions, per a mi evidents, fou el comportament dels partits majoritaris davant les paraules amb fets reals, els fets acusaven, del portaveu d’ERC, incapaços d’encaixar i considerar fins a on arriba la seva culpa. Acceptar la culpa, malgrat les evidències, és difícil. Però quan els arguments tenen fonament s’ha de ser més humil i menys orgullós. L’orgull és un mal conseller i un company constant. L’espectacle arribà al seu final, perquè n’hi va haver força d’espectacle. I l’objectiu que el PP desitjava s’acomplí. Consumatum és. Ara, estar atents i valorar el compliment de les paraules d’uns i altres, per què si tots són coherents, la legislatura que comença té els dies comptats. I una vegada més, pobra Espanya.

Traició al pensament propi

És increïble comprovar com la política esdevé manipuladora de les idees dels altres per convertir-se en poder. I això és allò que demà dia 29 d’octubre de 2016 es viurà al Congrés dels Diputats de l’estat espanyol. Però permeteu-me una exposició numèrica que denuncia la irregularitat. El PP que aspira a refer president al Sr. Rajoy, en les darreres votacions, que demà se’ls hi vol rentar la cara amb l’aigua de la democràcia, va aconseguir: 7.906.185 vots, insuficients per a poder formar govern sense coalicions que no assolí. Els vots negatius de la votació primera del dia 27 d’octubre de 2016 per ser envestit president, sumaven 13.905.382. Una suma molt important davant les pretensions del Sr. Rajoy, provinent dels aconseguits pels partits amb representació parlamentària. La votació que li donarà la presidència tindrà l’oposició de 8.970.822 per l’abstenció del PSOE que no disposarà del vots del PSC, contraris a Rajoy i fidels a les seves bases. Com s’ha arribat a la situació de vendre’s la filosofia pròpia amb l’excusa del servei a Espanya? Personalment hi veig una traïció i un abandonament de la ideologia del socialisme. Canviar d’opinió en un espai de vint-i-quatre és un comportament difícil d’entendre i molt més coneguts els moviments de base i analitzades les afirmacions taxatives d’un  no socialista a Rajoy.   l’ofensiva. Fa pensar-hi la denuncia acceptada per un jutge aragonès per declarar nul·la la decisió de la gestora exigent l’abstenció en unes segones votacions. Jo em pregunto, quina licitud tindran les votacions de demà, 29 d’octubre, si el jutge declara il·legal la decissió de la gestora? Davant la llei quina consequència tindria una votació aconseguida per unes abstencions il·legals? Tot plegat em porta a pensar en la feblesa de la democràcia espanyola que es deixa portar més per impulsos passionals que per raonaments intel·lectuals. Per què enel procès, que al menys jo he viscut referent al tema, la intel·ligència brilla per la seva absència i els raonaments escoltats en el debat del Congrès, si se li pot dir debat, es basaven més en la força de la desqualificació que no en la de la raó. Però el que més em frapa rau en la circumstància que tot aquest procès el beneix la Constitució i les lleis corresponents, amb el greuge que la llei de la voluntat popular és oblidada.  democràtica de l’estat espanyol esdevindrà la força democrática de Catalunya. La legislatura de Mariano Rajoy amb data de curta durada obre la porta a la independència de Catalunya. El NO és una resposta boomerang quan no és democràtic.

I pensar que aquest oblit té un nom: la veu majortitària del poble català. I aquí es presenta un enfrontament entre l’article 155 de la Constitució i el 7 de la Llei Europea, que és d’obligat compliment. Voler il·legalitzar Catalunya ha portat als barons del PSOE ha trair la filosofia del seu partit i a fer pinya amb el PP. Quan Europa doni la raó a Catalunya, que li donarà, quin será el comportament del PP i del PSOE? La feblesa
La traïció, capitanejada per barons del partit, donà el primer pas amb la defenestració del Secretari General, Pedro Sánchez. Va continuar amb la formació d’una gestora que amb presses va invalidar la decisió del Congrés de votar no. I els agraïments no es fan esperar. S’arxiva el procés contra la Junta d’Andalusia per la malversació de fonds dedicats, crec, a l’ensenyament i desviats a beneficiar algú. Fa pensar en la tradició quan no fou acceptat el bloc de signatures presentada per un alcalde andalús que obligaven a celebrar un nou Congrés, però sembla ser que tira endavant

Sr. Garcia Albiol heu pensat que el prevaricador podeu ser vos i el PP?

Vos sou diputat del Parament de Catalunya i per tant us deveu a la seva obediència. El  comportament de vos i del vostre partit, acompanyats per C’s el dia de la votació al Parlament de Catalunya no només va ser ridícula sinó antidemocràtica i contrària a la llei. Les vostres paraules em fan dubtar força del vostre coneixement de la Constitució i de la racionalitat de la interpretació que en feu. Sou totalment  contradictoris a la història quan negueu que Catalunya és una nació amb drets dient que la Constitució afirma que Catalunya és una nacionalitat. Sr. Garcia Albiol sou llicenciat en filologia catalana o espanyola?. Nacionalitat significa el poble que es proclama nació amb les seves capacitats per què ha aconseguit lògicament el dret de ser nació. Per què que és una nació? És aquella col·lectivitat que amb les seves facultats naturals actua com a tal i assoleix el reconeixement del seu entorn. I la Constitució espanyola reconeix que a Espanya juntament amb tots els espanyols hi conviuen altres pobles, i un d’ells es Catalunya que la Constitució la defineix com una nacionalitat. I amb les lleis internacionals que Espanya ha signat els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Negar aquest dret a Catalunya és desautoritzar les lleis internacionals. Però Sr. Garcia Albiol, respecte al tema, vos amb el PP i C’s vàreu retirar-vos del Parlament a l’hora de la votació donant una imatge de supèrbia i de manca d’arguments però la vostra retirada no us eximeix del compliment de la llei i l’heu incomplert i per més greuge l’heu denunciat a la justícia quan fóreu incapaços de donar la cara i votar no. Va quedar molt clara la vostra incapacitat de diàleg i aportar arguments racionals, no legals per què no era el cas ni el moment. I vos i els vostres i els qui us acompanyaren sou components del Parlament de Catalunya i si el Parlament va cometre una il·legalitat, també en sou culpables. Però la història us acusarà d’una doble culpabilitat la de no complir amb el vostre deure de parlamentaris i amb la denúncia haver prevaricat contra la llei internacional, que defensa el dret a l’autodeterminació. Sr. Garcia Albiol i companyia no esteu al dia del procés de la història i només anclats en un immobilisme que arracona Espanya a la cua de la con vivència internacional. I la llei espanyola us acusarà de prevaricadors i amb aquella frase que “roma no paga als traïdors”. Sr. Garcia Albiol, Espanya no és mereix els polítics que sou. Amagueu la vostra corrupció acusant als altres sense voler escoltar. La Constitució no prohibeix parlar del dret a decidir i fer un referèndum, la Constitució defensa els drets d’Espanya i els dels pobles que conviuen en el seu territori i s’ha compromès a respectar. La política internacional del seu partit amb la veu del Ministre d’afers exteriors ha fet el ridícul a Bèlgica i a Mèxic que són nacions defensores de l’autodeterminació mentre dieu que no n’hi ha cap al món quan a Europa n’hi ha fins i tot que defensen el dret a la sedició. Sr. Garcia Albiol posis al dia en el dret internacional i preparis per no haver de patir la vergonya d’una ignorància prevaricadora. Una pregunta, qui fa les lleis, el Tribunal Constitucional o el Congrés? El Tribunal pot determinar si una actuació és d’acord amb la llei o no, però no pot per la condició de la seva funció prohibir una votació que podrà dictaminar d’il·legal i sancionar. El procés seguit per l’estat espanyol en relació a Catalunya és davant el món  una contradicció i un intercanvi de poders que generen confusió, desencís i incredibilitat. Sr. Garcia Albiol, sóc molt poca cosa, però em sento fort davant la política del descrèdit que vos genereu. Un consell, si n’accepteu, sigueu humil i estigueu preparat per demanar perdó. Les vostres acusacions han estat molt gruixudes. M’acomiado fent camí cap a la independència de Catalunya i allargant la mà als meus amics espanyols.

S’ha consumat la traïció!

Miri com es miri, la decisió del PSOE d’abstenir-se perquè el PP assoleixi la investidura és una traïció a la militància, al partit i també a l’Espanya que diuen voler salvar. Si el no era el camí a seguir, per què han canviat d’opinió? La raó última no és el ridícul d’unes terceres votacions, és l’odi contra Catalunya i la por que tenen si, com serà, aconsegueix la independència. No hi cap més argument que els diners que aporta Catalunya a l’estat i permet a certes comunitats viure de renda, malgrat des d’Andalusia, Extremadura i altres afirmin que amb els seus diners els catalans poden viure. Una contradicció fruit del joc de mentides que ells mateixos s’acusen quan es posen les mans al cap si Catalunya s’independitza perquè deixaran de rebre els diners que l’estat hauria de tornar  i no torna. Sortosament també hi ha veus, com la que he escoltat aquest matí d’un alcalde andalús defensant el valor del PSC català al refermar-se en el no. És un petit detall, però no per petit, insignificant, tot el contrari. L’horitzó que es dibuixa arreu de les manifestacions al carrer i a les xarxes és un horitzó de posta de sol que submergirà la pell de brau en les tenebres de la política per culpa d’aquells que es creuen els salvadors de la pàtria. És curiós que qui ha estat escollit per salvaguardar els drets de les persones es dediquin a esclavitzar les persones per crear els seus propis drets, vestits de pell d’ovella, perquè no són drets sinó lleis fetes a mida. És vergonyós com s’enfonsa un partit perquè el seu líder destronat manifestà certa comprensió envers Catalunya. Per què tota la parafarnàlia política que es viu no té altra raó i és trist que un partit nat de la lluita popular i amb una filosofia social sòlida per raons polítiques contràries a la veu popular d’un poble s’enfonsi en el pou de l’antidemocràcia. Un argument el presento amb una fotografia molt significativa d’un líder socialista i amb una altra que és una còpia d’una quadre famós amb els personatges de la històrica baixada de pantalons socialista.

Abstenir-se no és recolzar. Com es menja? És una forma de recolzament d’una política, que segons els abstencionistes, no ho tindrà fàcil. Aleshores per quina raó lògica no han continuat en el no i propiciar una altra manera més democràtica i, sense presses, de formar govern? Pel ridícul europeu d’Espanya?  No és aquesta una raó convincent. Per salvar l’honor del partit? Si les aparences diuen que l’han condemnat a mort. Per salvar la unitat territorial de l’estat? I salvar la dignitat de persones no és l’objectiu principal de la democràcia?  Em poden dir què han fet durant els quaranta anys d’una suposada democràcia perquè Espanya sigui de veritat demòcrata? Hi ha una taula de debat que durant aquests anys no s’ha emprat mai: reflexionar sobre quina culpa en tenen els dos partits que s’han repartit el poder, el PP i el PSOE. Penso que és un pas indispensable per redreçar la política i la justícia, pilars indispensables d’una bona convivència. I la convivència d’Espanya està massa plena d’odis i d’enveges. Cal repensar com s’han de respectar els drets dels diferents pobles d’Espanya, que la constitució reconeix. Sortosament, Catalunya independent, convidarà a reflexionar sobre els drets de les veritats dels pobles. Ho farà Espanya, penso que no. I molt menys desprès d’haver-se consumat la traïció socialista.