El dret a decidir és un dret natural que cap llei pot anul·lar

El subjecte de la història és el ser humà que en la seva constitució física i psíquica disposa de tots els elements per organitzar la societat, essent el principal, la llibertat. Però la llibertat necessita la col·laboració de la intel·ligència i de la voluntat, en altres paraules del coneixement i de la passió.

La dificultat de l’assoliment de la societat perfecta fa set cents anys que Ramon Llull la intuïa en el seu LLIBRE DE L’AMIC I DE L’AMAT  i la base per assolir-la consistia en saber quina aportació era primera, la del coneixement o de la voluntat. I les dues facultats li contestaren a l’amic que la primera era el coneixement, indispensable per desvetllar el desig. El coneixement dels objectius de la llibertat desvetlla les capacitats de la voluntat. La llibertat és una facultat humana per escollir allò que vol perquè està convençuda que és el millor per a l’ésser humà i la seva convivència. Però aquesta filosofia s’enfronta en les diferències dels humans amb punts de vista diversos i conseqüentment amb desitjos diferenciats. I amb aquestes premisses, el punt de partença de tota col·lectivitat és una persona que pensa i decideix allò que més li convé. I aquest principi del dret a escollir òbviament d’acord amb els resultats tindrà una qualificació de bo o dolent, no el dret, sinó el resultat. I és precisament per aquesta circumstància que la col·lectivitat formada per diferents humans que defensen els mateixos objectius per mantenir-los i defensar-los han de dictar les seves pròpies normes de convivència. El dret personal de decidir es respectarà sempre amb el però de sancionable dels resultats negatius. Per què la persona, sempre fins i tot en el càstig, es mereix respecte. I aquí s’origina un greu problema polític de comprensió que no accepta el diàleg. La raó és molt simple, la veritat entre els humans és relativa, no absoluta, i allò que per a una persona és bo per a una altra pot no ser-ho, el que per a una és veritat per l’altra no ho és. I aquí neix la necessitat de parlar-ne, de dialogar perquè el dret a decidir el tenen tots, i el diàleg intel·ligent i raonat demostrarà quina de les aportacions és millor i més recomanable per a la col·lectivitat que formen les persones discordants en algun dels punts de la seva convivència en pau. La discordança en el debat és sancionable? En cap de les maneres. La sanció és la negació del dret a decidir. El pensament no és sancionable, sí  ho poden ser resultats negatius. I defensar la llibertat de les col·lectivitats és sempre raonable perquè la llibertat és part integradora del ser humà i aquesta llibertat cap llei li pot arrabassar. Les lleis són per corregir els defectes, no per castigar els equivocats. Més, la llei ha de ser prou creïble per fer comprendre l’error i no sempre les lleis tenen aquesta capacitat, perquè només han estat dictades per castigar al contrari. Pensar el contrari de la llei, no és un error, és un principi de millora per a la convivència universal. I no sempre els estats contemplen aquesta circumstància. Defensar la llibertat d’un col·lectiu per esdevenir estat independent també pot significar millorar i enriquir la convivència universal.

Senzillament penso que aquesta és la raó per la que Catalunya defensa la seva llibertat de poble i ser un nou estat europeu. Quan milions de persones defensen públicament aquesta voluntat, no escoltar-les és un greuge a la història; negar-les-hi el dret, suposa un acte de dictadura i sancionar les persones escollides per portar a terme la voluntat d’una majoria de la col·lectivitat és un atac directe a la democràcia. Si jo puc pensar-ho i defensar-ho perquè si milions que pensen igual no són una llei històrica basada en el dret natural de decidir?.