Enderrocar l’estàtua de Franco un missatge de la història

La naturalesa i la història saben escollir adequadament els moments oportuns per fer arribar els seus  missatges. La història no la configuren només les victòries sinó també les derrotes, el èxits i els fracassos, les veritats i les mentides i una força molt important i poc valorada, l’atzar. No ha estat un atzar sense fonament l’enderrocament, l’atzar ha creat el moment. I el moment li ha arribat amb l’exposició al Born, “Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà.” Les intencions podien ser bones però la veritat dels temps que es viuen a Catalunya no afalagava, més aviat avivava  el rancor i els odis, rancor i odis que, valorats humanament, tenien una base i prou raons per enderrocar una imatge, escoltant el missatge de la història anunciant que hi ha polítics que no mereixen rebre honors pels seus actes. I sovint la interpretació d’aquests missatges es produeix amb fets que la mirada conservadora qualifica d’actuacions bàrbares. No oblidem que l’anomenada barbàrie va canviar l’orientació històrica d’Europa. A primera vista pot semblar-ho per la condició d’odi que se’n pot despendre, però l’odi no és pas sempre negació de la veritat sinó recuperació de la veritat negada amb el poder de les armes. Al subconscient de la humanitat no hi ha cap llei que li pugui parar els peus i sempre arriba el moment de manifestar-se. La situació actual de Catalunya envers Espanya brinda oportunitats d’enderrocaments com el que comentem i que molt bé pot ser l’avís de la natura i de la història, que en un termini no massa llarg es produirà un altre enderrocament més important encara amb la independència de Catalunya. Els odis creats per la història és transformen en veritats històriques reforçades pels sacrificis que els odis imposaren. Una política maldestre com la que es practica en el segle XXI a la pell de brau beneeix la continuïtat dels odis creats per la guerra civil i la dictadura provocant la revolta popular, a Catalunya d’una manera pacífica, que també ho ha estat l’enderrocament malgrat les valoracions que se’n facin. El problema de base rau en el fet de no llegir els missatges de la natura i de la història i el de menys-tenir la voluntat dels ciutadans de base que són els que veritablement la fan. Dissortadament la valoració dels fets no es fa mai des del pensament popular sinó des de la imposició del poder. I la història és pacífica, pateix però no perdona i quan arriba el moment s’imposa. I aquesta filosofia  l’alta política espanyola no l’entén, ni la vol entendre. Per això és incapaç de dialogar amb Catalunya que en el seu procés no fa altra cosa que complir-lo. I Espanya ha de saber que aquests processos no s’aturen, se’ls hi pot posar entrebancs, però arriben al seu final i en el cas de Catalunya l’assoliment de la independència. I Espanya que porta la seva pell marcada per processos d’independència es nega a raonar històricament i política i prefereix una altra ferida cruent en la seva carn i no viure pacíficament les raons. L’enderrocament de l’estàtua del dictador és un avís que les conseqüències de la dictadura a Catalunya tenen data de caducitat, data que també vol per a Espanya i aquesta data inclou el reconeixement de la realitat catalana en un món on les dictadures es van enterrant i la democràcia guanya terreny. La independència de Catalunya no és res més que una nova victòria de la democràcia en la història de la humanitat.