De veritat que Catalunya és Espanya?

Llegint la Constitució espanyola m’ha deixat veient visions un apartat del preàmbul que confessa que la Nació espanyola té la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. L’havia llegit manta vegades i amb motiu de la festa de la “Hispanidad” m’ha deixat astorat una “i”. La “i” és un conjunció que separa, distingeix un enunciat de l’altre. El text fa diferència entre “tots els espanyols” i “els pobles d’Espanya”. I em pregunto és veritat el que diu la Constitució? No puc entendre que els pares de la Constitució, eminents, com sembla, culturalment cometin una errada gramatical tan significativa. I per a més força diu “protegir tots els espanyols” afegint desprès “i els pobles d’Espanya”. Penso que la gramàtica traí la voluntat dels legisladors, però la Constitució diu el que diu. El redactat podria haver dit per exemple “tots els espanyols que configuren diferents pobles d’Espanya” aleshores la separació no existiria però el redactat constitucional distingeix molt clarament entre “tots els espanyols” i “els pobles d’Espanya” que són pobles que habiten la península ibèrica i no són Espanya, com Portugal per exemple. El territori ibèric pot estar habitat per diferents pobles, cas de Catalunya.

Dintre de les meves mancances, dedueixo que la “i” dóna prou força a la realitat que la Constitució reconeix pobles que els seus habitants no són espanyols. Per reforçar la idea, l’article 3 reconeix la realitat de llengües diferents i el compromís de protegir-les, que reforça la distinció que fa la famosa “i”. El paràgraf 3 de l’article 9 parla de la “interdicció de l’arbitrarietat dels poders polítics”. D’acord amb aquesta afirmació en relació del significat de la “i” la Constitució sanciona els poders que no la compleixen. Senzillament que el preàmbul de la Constitució defensa amb prou claredat el dret de Catalunya a ser independent i totes les accions que es portin a terme per impedir-ho són contràries a la Constitució. La relació interpretativa pel seu significat gramatical del preàmbul i l’article 9 dóna la raó als catalans que per identitat diferencial volen ser un poble lliure i independent. La constitució reconeix l’existència de pobles en la pell de brau i conseqüentment aqueix reconeixement declara d’obligat compliment per l’estat espanyol de l’article 2 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, en virtut d’aquest dret determinen lliurament el seu estatus polític i procuren lliurament per llur desenvolupament econòmic, social i cultural”. Amb aquesta lectura de la Constitució penso que les sancions amb que s’amenaça al govern català per defensar els seus drets, protegits per les lleis internacionals, els catalans tenim tot el dret d’exigir el compliment de la “interdicció dels poders polítics” expressada en l’article 9.  L’esperit d’una norma no pot ser mai contrari a la seva expressió real. Per altra banda l’esperit de Catalunya se sent recolzat pel paràgraf del preàmbul referenciat de la Constitució. La força de la feblesa d’una lletra enforteix la voluntat d’un poble.