Joc de la política del ridícul?

Els moviments dels darrers dies en la cursa per formar governt em desvetllen un horitzó gens afalagador per a la política de la pell de brau. El PP té pressa, amagant el seu afany de poder en el fet que unes terceres eleccions seria un desastre nacional i internacional si no s’hi barregen altres motius, per exemple el ridícul que fa gairebé un any que és l’adjectiu de la política espanyola. I el PSOE cau en el mateix parany per obra i gràcia dels seus barons i en contra de la base i de la votació del darrer congrés. Ben mirat, al menys a mi m’ho sembla, és més important la imatge del partit que el futur de la marca Espanya. Futur que es preveu cada vegada més negre en mans de qui l’ha embrutat. L’afany de poder per una banda i l’afany d’imatge del partit per l’altra fan albirar una foto política i social d’Espanya en decadència que dóna la raó a la profecia de l’autor de la teoria LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA. Però compliment o no a banda, s’està vivint un ridícul de campionat. Les presses són el leimotiv del moment sense pensar en un futur que han pintat de negre i que els mesos de govern en funcions han ennegrit encara més. I el demà, si les traïcions de partir recolzen la investidura de Rajoy, serà l’inici d’una Espanya socialment més pobre en la base i més rica en el poder polític i econòmic. I el tema més que còmic esdevé lamentable quan un dels màxims responsables de la baixada de pantalons socialistes, en els anys inicials del Partit socialista en la transició clamava que havia que impedir l’ingrés dels polítics en els òrgans de govern de les grans empreses i avui ell viu milionàriament incomplint les seves paraules de socialista. El joc d’arribar al poder, un joc als ulls de moltíssima gent, no gaire net. Espanya, primer, d’acord però no davant de la veu dels ciutadans, que és el que està succeint. I tan contents, s’omplen la boca de democràcia. Córrer riscos és bàsic per triomfar. Però els barons del PSOE no volen córrer riscos per por a desaparèixer quan la caiguda més pendent l’estant preparant amb la política de no obeir el vot del Congrés. Sembla ser que no hi haurà unes terceres votacions, que el govern continuarà en les mateixes mans i què farà el PSOE en un Congrés i un Senat regalat al PP? Ingovernable l’estat? En una panoràmica com s’intueix, és urgent que Catalunya es declari independent el més aviat millor. I que el PSC hi voti a favor, si es coherent amb el no a Rajoy. Una pregunta, amb la investidura, la política espanyola deixarà de fer el ridícul?  I no em refereixo només al tema català, també emergeix el tema Gibraltar en la mateixa direcció. Un dia vaig escriure un comentari titulat POBRA ESPANYA i per a  mi continua vigent amb un futur incert.