Pobra Espanya!

Encara que el concepte Espanya per a mi és una entelèquia, no puc de deixar de pensar en la veritable Espanya que són els seus ciutadans. Gairebé un any amb un govern en funcions i el desgavell dels darrers dies del PSOE,  amb PP i PSOE els dos partits amb opcions de govern, em dibuixen un present i un futur gens elogiable més aviat amb la gairebé segura possibilitat d’una vida amb l’ai! al cor.

Un PP incapaç de dialogar amb ciutadans, que són constitucionalment sobiranistes però que d’acord amb el procés de la història defensen el seu dret a ser un estat independent, i, a la  vegada, amb un PSOE que els seus barons han desestabilitzat sense diàleg amb la seva militància, no és cap gosadia opinar que ambdós porten la nació cap a una bancarrota difícil d’evitar. I si la marca Espanya estava poc valorada a Europa i al món, els polítics  majoritaris, amb la corrupció i les lluites internes han aconseguit que Europa desconfiï encara més de la política espanyola. I per agreujar-ho més, la pobríssima imatge d’un PSOE dominat pels barons. Em pregunto, en un partit que va néixer bàsicament per defensar la igualtat econòmica, quina raó poden presentar uns socialistes que han desenvolupat càrrecs de govern i ara gaudeixen de fortunes capitalistes, com per exemple, per citar-ne un de referència mundial, Felipe González i que ha jugat un paper de líder en l’enderrocament de Pedro Sánchez? Des de la meva visió dels esdeveniments intueixo un missatge de la història amb  la cruesa i violència que pronostica un futur incert i corromput perquè s’obrin els ulls i es llegeixi quin és el verdadera camí de la política que no és altre que la dignitat de vida de les persones i el de una convivència en pau. I en la pell de brau sembla que es vulgui crear una convivència en la que les enveges i els odis entre comunitats autònomes i entre parlants de diferents idiomes sigui l’ambient polític de futur. Aquest panorama gens envejable és el que s’ha creat des de la implantació a la pell de brau de la democràcia. I en l’actualitat, que el procés de la història està demostrant que la llibertat dels   pobles és el camí per a un món  millor, la gran política espanyola no troba altra manera que fer callar imposant ideologies que trenquen i neguen la veritat de ser de moltes persones. En el comentaris polítics els prohoms del país, han passat el ribot per l’estatut de Catalunya, segons Alfonso Guerra, s’han carregat la sanitat, en la conversa Ministre de l’Interior ex-responsable de la política Antifrau de Catalunya, els independentistes són terroristes, d’acord amb manifestacions del President de Galitzia, i el desgavell socialista per què Pedro Sánchez insinuà voluntat de diàleg amb els independentistes catalans i no oblidem els moviments diplomàtics del Ministre de l’Interior manifestant que lliurà una carta al seu homòleg del Vaticà sobre Catalunya i que hi ha causat el corresponent disgust i malestar.

I sortosament per a Catalunya i amb mirada de futur, també per a Espanya, el procés per a la independència avança segur i allò que Catalunya vagaria in aeternum per l’univers sembla ser que a la política espanyola li fa una mica de mal de ventre perquè la nau està propera a aterrar al centre d’Espanya per portar-hi els profetes polítics a fer una passejada amb temps indeterminat. La Constitució espanyola quan diu que els ciutadans són sobiranistes també defensa els seus drets a la dignitat que per gaudir-la necessiten bens per a subsistir, un sostre per ser persones, una cultura per progressar, una sanitat per tenir cura de la seva salut i una llibertat per poder relacionar-se sense entrebancs burocràtics. I aquest arc iris de la bonança a Espanya encara no s’ha manifestat, només  continua la tempesta d’una convivència de l’egoisme a tots nivells. Pobra Espanya!.