Fe, esperança i caritat, base també política

No és el meu intent barrejà política i religió, però no és prudent, ni convenient negar-se a allargar-li la mà per a la convivència. La política no és un model de convivència, és un instrument i no únic. La mateixa constitució humana en demana d’altres perquè per a una convivència en pau és indispensable una bona filosofia que marqui les pautes de les relacions humanes. I la política en el fons no deixa de ser un sistema de relació quin objectiu és tenir cura del respecte dels drets humans i de les col·lectivitats. I la constitució integral de la persona ens demana respecte al cos i a l’esperit i tot allò que hi està relacionat i és indispensable per a una vida digna. I en aquest aspecte la relació, que té cura de la transcendència, ha descobert una trilogia fonamental que està lligada íntimament als sentiments de les persones. El significat religiós i teològic de les tres paraules d’aquesta trilogia són lògicament traslladables a les organitzacions de convivència. I penso que fonamentals perquè en el pla humà defineixen una lògica d’un gran realisme. La FE és en ella mateixa un element de coneixement. Coneixement que no tots poden ser demostrats científicament però sí sentimentalment, com una mena d’intuïció. Creure en quelcom, encara que no se sàpiga per què però el coneixement històric et demostra que un model és millor que un altre. I de models no només n’hi ha un. La mateixa democràcia pot tenir les seves variants. Per treballar-hi cal creure-hi. Una vegada descoberta la idea si es fa desitjable, neix l’esperança de fer-la realitat. I les persones es posen a treballar-hi. És el cas de la independència de Catalunya. Un percentatge majoritari dels catalans volen una  democràcia diferent de la d’Espanya per conviure també democràticament, malgrat algú pensi que això és un absurd. Absurd és descobrir un nou model i no intentar portar-lo a la realitat. I la idea coneguda, la caritat, és un model de convivència en el que les persones són la llei i la base de la llei és la dignitat humana. I els catalans hem descobert, malgrat les dificultats, les mancances i les errades, un nou model democràtic que respecta les diferències, no  les odia i les vol com a companyes de viatge. Per que la democràcia és un  viatge entre nacions que acorden possiblement un sistema de relació que enriqueix a uns i altres. La convivència que es cerca és la caritat amb un total respecte a la individualitat en una relació que el creixement d’una nació estimula el creixement de les altres tant en l’economia, com en la cultura, el treball i el civisme. La prova d’aquest model de democràcia rau en el fet de que el respecte a la dignitat de la persona exigeix una normativa justa i creïble, una justícia igual per a tothom, un gaudi de la riquesa que no discrimini. És veritat que se m’impugnarà que tots som diferents. És veritat, però la diferència, per exemple en l’economia ha de possibilitar una vida digna i que les desigualtats que generen les diferències siguin desigualtats basades en dret natural que mai portarà a la corrupció. Per que la fe, també comporta el coneixement de la persona en tota la seva dimensió social, i aquest coneixement despertarà l’esperança de que tal o qual ésser humà té una missió concreta pel bé comú i la caritat acabarà sent la realitat d’una convivència en pau. A la independència dels pobles si arriba pel coneixement que tenen del model de convivència que volen, de l’esperança d’assolir-la perquè disposen de tots els mitjans per fer realitat la caritat que en aquest cas és la independència que esdevé indispensable per la felicitat de la seva gent i també per la solidaritat amb els altres. El costum de tancar portes a les idees dels altres només porta a les desigualtats socials i a l’imperi de la corrupció que és l’arma més directa basada en l’engany i la mentida.