Cap a on camina el món?

Potser la primera consideració per a una anàlisi creïble hauria de ser “com camina”? En aquest caminar una idea central sempre hi ha estat present en tots els pobles: el poder diví. L’existència de la idea és una constatació d’una realitat però no la resposta encara que té evidències d’objectiu final. La idea ja des dels primers passos de la humanitat deuria ser tan potent que derivà en reconèixer que el director de la humanitat havia de tenir poder divins, en una paraula ser déu. La mateixa prehistòria amb els seus monuments portava a reflexionar-hi. Però els primers moments històrics de la humanitat estan governats per divinitats. La literatura universal és prou clara en aquest concepte perquè si fem una ullada a la mitologia ens adonarem de com tots els aspectes de l’ésser humà estat supeditats a una divinitat, que serà més o menys important d’acord amb el seu origen, els seus objectius i el seu poder, que serà real si és diví. Un concepte tan extens com el de l’amor tenia la seva deessa i el seu déu. També, el de la guerra. Repassem la història universal i en les nacions més significades hi trobarem sempre que el governant o és un déu o ha estat divinitzat. És el cas per exemple dels Faraons egipcis o dels emperadors romans. En la formació d’Europa aquesta presència divina hi ha estat molt present i encara hi persisteix però d’acord, penso, amb un procés de la història que camina a una convivència universal en la que la dignitat del ser humà serà la norma i la llei. Malgrat el mapa actual que contradiu la meva afirmació penso que estem en el camí i malgrat el desgavell, el missatge de la història és clar, la dignitat de la persona humana ha de governar el món. Ja sé que se’m dirà que somio truites, que sóc un visionari, però malgrat les greus injustícies socials i sobre tot polítiques actuals el procés vers un mon millor, verdader i just, camina. Quin és l’obstacle? Dissortadament la política i el diner convertits en els deus des de la prehistòria fins els nostres dies I aquesta realitat condemna com a responsables els polítics tan amb poder legal, com amb poder usurpat. Per     què, malgrat les Constitucions reconeguin que la sobirania rau en el poble, en la realitat esdevé un miratge. La sobirania està en el diner amb la complicitat de la política. Però, aleshores, que em fa pensar que el procés camina? El comportament de la base social, sigui del signe que sigui. Una, perquè desperta rebuig, però no sap com sortir-ne, de les il·legalitats, injustícies i corrupcions, per exemple els milions de persones que fugen del seu país buscant una vida digna i tot i així encara són maltractats i manipulats per la corrupció del diner i el poder que aquest atorga. Però la més important, l’aposta de moltes ONG i d’aquelles persones que jugant-s’hi la vida es dediquen a salvar les vides dels que fugen demanant ajuda a Europa. El comportament d’Europa no és la solució, però em fa pensar en el procés perquè dóna més força per exemple a Activa, l’ONG, catalana que ha salvat milers de persones salvant vides en les costes italianes. M’hi fa pensar la gent que defensa nous models de vida, com Catalunya, i les més de dues centes nacions petites que han recuperar no fa pas massa anys, la seva independència. M’hi fa pensar que la democràcia  del poder verdader de la voluntat de les persones poc a poc va augmentant el seu poder. M’ho fa intuir el meu convenciment religiós que Déu actua per causes segones i les respecta, malgrat oblidar-lo, perquè són persones lliures i la llibertat ha de fer el  camí. La Bíblia ens explica  errors d’aquest camí. El ser humà es va creure superior i no va respectar les normes de la natura i, avui, encara la humanitat en pateix les consequències amb polítics que indirectament es declaren servidors de la gent però en la realitat converteixen la gent en servidors dels poder que han rebut directament  o indirecta dels ciutadans i ciutadanes. Arribarà aquesta convivència justa i verdadera? Només depèn de les persones, i aquesta dependència fa imprevisible si una democràcia verdadera serà mai una realitat. Des de la meva creença religiosa he arribat a la conclusió exposada. Quan els homes i dones deixin de ser déus o deesses i esdevinguin servidors de la humanitat, una convivència en pau serà possible.