La credibiltat de la justícia segons Cospedal

En una resposta a la pregunta del Diputat d’ERC, Rufian, la ministra Cospedal va contestar:”No perquè ho hagi dit un jutge és veritat, els jutges no són infalibes”. Una resposta que palesa l’arrogància del Govern, que es creu estar sobre el bé i el mal i que ell és la veritat absoluta. Les paraules de la Ministra fan més creïbles les crítiques europees sobre la democràcia espanyola. D’acord amb aquestes paraules les sentències del jutge Llarena no són creïbles perquè els jutges no són infalibles. Els fets i les paraules del govern de l’estat es contradiuen i posen en evidència la feblesa democràtica de l’estat. Quan autoritats judicials europees posen en dubte la justícia espanyola, mira per on, que ara és el Govern que els hi dóna la raó. Sra. Cospedal les seves paraules són argument que m’autoritzen a defensar les meves opinions sobre la independència de Catalunya perquè els jutges no són infalibles. Per coherència, el deure de l’estat és tornar enrere en el tema català, comprovar si el comportament del govern s’adiu amb la democràcia que vol Europa, i parar esment en l’actuació del jutge Llarena que no ha estat acceptada per quatre estats euroepeus. Sr. Rajoy i Sra. Cospedal em podeu donar la vostra definició de democràcia? Em podeu exposar la filosofia que la defineix? Em podeu defensar amb la Constitució a la mà que els ciutadans catalans independentistes amb DNI espanyol no tenen dret a defensar les seves idees? Em podeu explicar amb raons democràtiques argumentades el perquè de la durada de la presó preventiva dels presos independentistes, quan la Sra. Cospedal diu que els jutges no són infalibles? Govern de l’estat espanyol, amb les vostres pròpies paraules us acuseu de prevaricadors. No heu publicat la formació del Govern català quan la Constitució us hi obliga. Condemenu persones sense cometre delictes de violència. Responeu amb la força de les armes a la veu del poble que vol votar. Com és lliga aquest comportament amb les paraules de la Ministra que els jutges no són  infalibles. Les mateixes paraules condemnem les sentències del govern del PP contra Catalunya perquè si els jutges no són infalibles menys ho són els governants. La coherència i la responabilitat no entra en els plans corruptes, perquè el poble sí, que creu en la corrupció del govern i la justícia ha perdut credibilitat. Sra. Cospedal les vostres paraules denuncien la urgència d`’un  reciclatge en profunditat de la democràcia de l’estat espanyol. Hi ha una dita castellana que diu, “por la boca muere el pez”.

Irracionalitat d’una trajectòria política

 La història de la democràcia espanyola és un autèntic joc dels embolics. La sortida d’una dictadura de quaranta anys, a primer cop d´ull, era un respir de llibertat. Dissortadament un respir que no ha superat la instanteneitat. Quaranta anys que han estat una tornada al model dictatorial amb el nom de democràcia parlamentària. Els fets palesen que ha estat una llastimosa relliscada histórica. Per què, em podeu convèncer de que Espanya és una democràcia quan l’estat espanyol és la continuitat d’un “atado y bien atado.” Les relacions amb els partits que tenen opcions de govern, a la vista d’ocell són un relligat de contradiccions, sempre que la contradicció és camí del poder. Les aparences de relacions diferenciades, davant d’una contesa electoral o davant d’un problema d’oberta oposició d’idees i de projectes, han estat sempre aparences davant el risc de perdre el més mínim espai de poder. És una greu irresponsabilitat per part del PSOE i del seu Secretari Nacional presentar-se líder d’una imaginària recuperació histórica contra la corrupció del Partit del Govern, quan el PSOE va fer partit de govern al PP de Marianoa Rajoy. Esperar una sentència judicial contra el PP per voler recuperar el poder és una perillosa reacció històrica perquè el PSOE coneixedor de la corrupció, fou incapaç de barrar-li el pas i per altra banda va menystenir la proposta de PODEMOS. No desitjo la continuitat del PP en el poder, però tampoc m’agrada un estat governat per Pedro Sànchez del PSOE. És inversemblant que en aquesta lluita hi juguin tres partits, dits constitucionalistes, incapaços de complir la Constitució en el món de les idees, perquè no eren les seves. I l’incompliment constitucional és un greuge històric molt perillós .L’orientació política de canvi de govern pot ser una oportunitat desitjada, però mal generada pel PSOE, però senzillament qui hi perderà más amb aquest joc seran els honestos ciutadants espanyols. No dic només el catalans, perquè el PSOE és la continuitat Política del PP com es despren de les paraules de Pedro Sànchez, però el socialista, com el popular. s’enfronten la destí de la història i Catalunya no té marxa enrere. La paraula “prevaricació” sobre l’article 155, tan estimat pel PP com pel PSOE cada dia pren més força i més volada. Com independentista no és el camí que més m’agrada però la llei em dóna la raó i el procès de la història també. El procès universal i el procès propi de l’estat espanyol que porta molts anys de retrocès i aquest no s’atura. Els  moviments polítics espanyols davant la moció de censura seran sense cap mena de dubte un nou i valuós argument. Perquè la realitat s’espervera davant la irracionalitat.

La caixa és de l’estat, però els diners són dels ciutadans

Sr. Rajoy la naturalesa m’ha ensenyat que la centralitat de l’organització social és, per dret, de les persones. En la organització de la humanitat, diferents institucions per voluntat popular, han rebut la responsabilitat de tenir cura, promoure i fer efectius els objectius de cadascuna. I així va aparèixer la política, la religió, l’economia, la cultura i el civisme. Els òrgans responsables de cadascuna estan al servei de les persones tenint cura de la seva dignitat, respectant les diferències. Però totes les institucions estan obligades a promoure el bé social. I entre elles n’hi ha tres que tenen una responsabilitat superior: la política, la religió i l’economia. Dissortadament, la imatge de la humanitat en el segle XXI palesa, amb massa claretat, la manipulació que ha rebut per part de les tres i donant tot el poder a l’economia, de tal manera que la riquesa natural només beneficia a unes poques famílies d’entre els set mil milions d’habitants del planeta terra. Si analitzem totes les institucions polítiques del món ens adonarem de la greu injustícia social que viu la humanitat. L’europea segurament és una de les millors imatges, però millors en la precarietat, també. I aquesta precarietat ens la manifesten les diferents nacions amb els seus estats corresponents. L’estat no és la nació és un servidor de la nació. I no sembla que la política espanyola actual ho reconegui. Els diners de la Caixa de l’estat són el resultat del treball de tots els ciutadans. Sí, de tots. Uns perquè amb el seu treball  produeixen els bens que es posen a la venda. I també, perquè els ciutadans compren aquests bens. El problema està en com es distribueixen els beneficis. I aquelles persones que hi han dedicat més hores són les menys afavorides, malgrat el sou que reben i del qual un percentatge se’l queda l’estat. Amb els percentatges directes dels guanys dels treballadors i amb els percentatges que es carreguen a les compres dels bens necessaris per a supervivència, l’estat omple les seves arques. I actúa com si aquells diners fossin seus, no els dipositaris. Dissortadament la corrupció política n’és una clara demostració. I alló que és més inconcebible és que els jubilats que ja van abonar els percentages que els hi corresponien i la seva pensió és una mena d’assegurança del seu treball, també pateixen una altra vegada els percentatges de la seva pensió. Hi ha molt a dir i a dialogar sobre com disposa l’estat dels diners que rep de la societat per a una vida digna. No és cap secret que cada treballador mereix viure dignament del seu treball i ha de col·laborar en les  despeses de la societat. Però, es fa justícia igual per a tothom? És just que un polític tingui uns guanys d’un  milió d’euros a l’any quan hi ha moltíssimes persones que han de viure un any amb menys de deu mil euros? És just que un cap d’estat s’hagi fet una de les fortunes més riques del món i continui cobrant una pensió de centenars de mils d’euros l’any? La política i la gran economia, amb tota franquesa, amb els seus beneficis cometen un greuge, difícil de valorar, a la humanitat. Se’m dirà que sóc comunista, en certa manera sí, amb el recolzament de la meva formació religiosa. No sóc economista, però observant es descobreixen els problemes i les necessitats i també possibiltats oblidades perquè són una denúncia d’un obrar injust. Només una pregunta, s’obligarà a tornar tots els diners de la corrupció? Penso que seria un respir important per la Caixa injustament buidada. El tema dóna per molt més, en particular si analitzem les obligacions de l’estat. No ho oblido.

Sr. Rajoy, gràcies per odiar Catalunya

Les seves paraules no són paraules de veritat i solidaritat. Són paraules manipuladores. Com més persegueix Catalunya més corrupcions del vostre partit suren a l’aire. És una vergonya nacional que el seu partit governi una nació que mereix ser capdavantera en la història i cada dia ho és menys. Quan a “España no se ponia el sol”, Catalunya vivia la seva identitat amb les seves institucions pròpies i els reis d’un i altre fins i tot s’unien en matrimoni, com Isabel i Ferran. I vos aquest matrimoni no l’heu entès mai i us penseu que Espanya la va constiutuí un rei francés, Felip V. Ni en la seva fundació els polítics espanyols hi van tenir protagonisme. Una vegada Felip V va haver conquerit Catalunya, aleshores va sortir l’incompetent orgull espanyol. Sr. Rajoy, vos esteu actuant de la mateixa manera. Felip V va ordenar que el ganivets de tallar el pa estiguessin encadenats per por de moviments contraris. Vos feu el mateix, perseguiu entitats i persones que no només ha portat el bon nom de Catalunya al món, sinò també el d’Espanya. La vostra ceguesa no us deixa veure a què dedica Catalunya els seus diners. A la cultura. I és precissament la cultura la base de la identitat dels pobles i vos la poseu en la política, que dissortadament és menys valorada al món. Sr. Rajoy, Felip V va encadenar Catalunya i no la va poder destruir; Franco amb quaranta anys de persecució, tampoc i vos tampoc ho aconseguireu i haureu d’acceptar als ulls del món la vostra derrota. Derrota que l’heu assolida vos mateix amb la manipulació de les lleis. Cada dia la vostra presència al món té més d’il·lusió que de veritat. La venjança és mala companya. No accepteu haver perdut unes eleccions que vos vàreu organitzar i actueu contra la Constitució al no acceptar-les perquè, amb perdó, de demòcrata només en teniu el nom. Una llei no és democràcia, està al servei de la democràcia i vos invertiu els conceptes. La vostra persecució us sembla que us dóna la raó, però dissortadament per a vos, cada dia sou menys creïble a Europa. La cultura, Sr, Rajoy és invencible i el món admira cada dia més la cultura catalana. La cultura en tota la seva extensió, també la cultura política i la política de la cultura i el vostre govern no enten ni la catalana, ni la gallega, ni la vasca, ni l’andalusa, ni l’extremenya, ni la valenciana, ni la castellana, ni l’aragonesa, ni la dels illes balears i canàries. Si l’entenguès existiría un ens autònom amb suficients competències per relacionar-se i treballar juntes. Alló que només enteneu és la imposició i amb imposicions, ja veieu on heu arribat. Al descrèdit dins l’estat i a fora. Només sabeu atorgar medalles, no a la cultura, als cómplices de la vostra política, Juncker, per exemple. I així no anem bé, la història no oblida i vos no sou configurador de la història, ho és el poble que vos governeu i no li permeteu ser el que ell és. Una poble de nacions, aixó és Espanya.

PP, PSOE, CIUTADANS

Una pregunta a la direcció dels tres partits: teniu clara la vostra fidelitat a les sigles? Els tres us definiu com a partits, per tant confesseu que només sou una part però de fet no. Partit popular. Primera contradicció, popular vol dir de tots els ciutadans i les sigles no ho diuen i els fets encara menys. De veritat és un partit per a tota la gent del poble. Feu molta diferència entre uns ciutadans i altres i la realitat diu que no treballeu per a tots, perquè els fruits de la vostra política econòimicament només se’ls emporta la cúpula. De popular, res de res. Una paraula per quedar bé. Si de veritat fos popular no hi hauria tans corruptes, òbviament que la corrupció està a d’alt, no abaix. Per pensar-ho i reflexionar.

PSOE, partit socialista obrer espanyol. De moment comença admatent parts. Diferència en les idees, socialista, obert a tota la societat i com el PP també fa fallida, no és obert a tota la societat. És un partit dels obrers pels obrers espanyols. És veritat? Són obrers els socialistes de la cúpula esdevinguts milionaris. Els fets demostren que és important per la cúpula, només cal donar una ullada a la realitat. I l’objectiu d’ajudar l’obrer no es compleix, perquè qui ajuda el partit, avui, és al poder que el taca també amb corrupcions.

Ciutadans, amb el nom comença amb una gran separació, segons el nom és un partit masclista, perquè només és pels homes, ciutadans, no les dones, ciutadanes. Quan es bateja una entitat cal tenir cura. De bon principì és un partit manipulador, separatista. I curiosament es presenta com el més unionista de l’estat. Per altra banda és el partit que més es vanagloria de ser global, per a tothom, i la seva política econòmica té una clara direcció, els grans i la demostració està en el fet que segons el seu president la nòmina del president de l’estat ha d’estar a l’alçada dels multimilionaris. També és un partit que el sentit de les paraules és el que li dóna ell, no la cultura. Per exemple, ser independentista és ser delictiu. Tota una lliçó democràtica. Ciutadans es presenta com un partit que treballa per les seves cúpules.

Un bon exemple democràtic dels anomenats tres grans partits espanyols. Personalment no em sento de cap.

La foto de Xirinacs palesa com la política és incapaç de dialogar amb la intel·ligència que li demsotra les seves errades.

No és oro todo lo que reluce, Albert Rivera

Les paraules se les emporta el vent, però no tant lluny com es voldria, sortosament. Humilment penso que amb les paraules i els fets s’està anant massa lluny. Mediti la dita castellana de “no hay mal que por bien no venga”. Massa sovint els camins que semblen sembrats de roses, ho estan d’espines. Hi ha paraules que el defineixen per la seva ambició, proposar l’augment multiplicador del sou del president del govern; n’hi ha d’altres que denuncien molt poc respecte a les persones, com demanar que el acomiadats tornin els diners que han cobrat pel seu treball; n’hi ha d’altres que demostren poc respecte a la Constitució, com la reiterada sol·licitud del 155 contra Catalunya; hi ha fets que seria bo tinguessin una explicació com s’exigeix  a Pablo Iglesias de Podemos per la compra d’un habitatge pagat a terminis per valor de 600.000 euros i ningú li reclama a vostè d’on va treure els diners per pagar les tres adquisicions correlatives a partir de la seva dedicació a la política, essent la darrera adquisició d’un milió d’euros en la zona senyorial de Madrid; hi ha una foto que no li fa massa gràcia que es publiqui amb la salutació falangista; no hi pot faltar el tema de l’adoctrinament escolar practicat a l’escolana catalana, que vostè també va rebre i diu que n’està joiós. Qui adoctrina políticament, Sr. Rivera, em pot demostrar que vostè no?

Per que troba bé que ho faci l’exèrcit. Qui fereix a un avi de 82 anys en una acció feixista arrencant creus que  demanaven llibertat pels presos polítics, i una vegada reconeguts, la majoria són militans de Ciutadan’s? I no entrem en questions familiars, perquè ja seria massa, i ho sap, Sr. Rivera. Personalment no li criticarè que presideixi un partit d’ultradreta, hi té dret, però en una democràcia ha de ser coherent de fet i de paraula. No li amago, sóc independentista. No insulto, no critico per fer mal, critico en el sentit de la paraula que és raonar per buscar la veritat. N’està, segur Sr. Ribera, que amb la vostra política no us passeu de rosca, perquè hi ha personatges, doctors en lleis, que us acusen d’inconstitucionalitat en l’aplicació del 155 i anant més lluny hi aflora la prevaricació.. Penso honestament que que vostè, el Sr. Pedro Sànchez i el Sr. Rajoy esteu deteriorant la imatge d’Espanya. Heu pensat que us hi pot trobar? I si no hi ha pensat, no sou un bon polític, per falta de previsió. No li desitjo, però intueixo que és molt a prop.

Per una Parets lliure en una Catalunya Independent

Defensar idees amb atacs feixistes i amb insults d’una pobresa humana insultant com ho palesa un mural dels Joves d’esquerra republicana de Parets mutilat hipòcratament amb una acusació que no és res més que la demostració d’alló que són els mutiladors. Les seves idees unionistes perden legitimitat amb les seves actuacions i li fan un trist favor a la bandera espanyola. Insultar a una persona de la mateixa població, empresonada per delictes inexistents i coneguda per la seva dedicació política en defensa de Catalunya, és d’una baixesa humana indignant i ho és més quan amb tota seguretat alguns dels anònims enemics de la independència sense el sentit democràtic de Jordi Turull les passarien molt negres per sobreviure. Jo no sóc de la corda política del Jordi, però admiro la seva democràcia i el seu sentit de país, cosa que els manipuladors del mural ni coneixen ni volen conèixer. Les banyes són element que alguns animals el tenen per a la seva defensa. I els animals no ataquen sense motiu. És tot un exemple de la irracionalitat d’aquelles persones que no saben distingir entre el dret a la llibertat i la defensa de la dignitat. Jo no dic que un feixista no pugui ser digne, però ho ha de demostrar amb els seus actes, no amb l’anonimat, la irracionalitat i comportaments inhumans. No hi ha cap persona que no mereixi respecte, peró alló que no pot fer són actes irrespectuosos. La unitat d’Espanya no es defensa amb actes com el que comento. La raó de la força no és mai raó per cometre indignitats. Personalment sóc independentista i no posarè mai banyes a un unionista per enemic meú que sigui, perquè democràticament en té dret. Alló a que no té dret és mutilar idees dels altres. No he conegut mai una persona que actui d’aquesta manera que dongui la cara, s’assegui al voltant d’una taula i democràticament defensi les seves idees. No tinc cap inconvenient per acceptar el diàleg amb els mutiladors del mural. Parets és una població de cultura i cultura és respecte a les idees i només amb un respecte mútuu és basteix una bona convivència. Sé que els joves d’esquerra autors del mural, estan d’acord amb mí i disposats al diàleg. Desconeguts mutiladors de murals, us hi apunteu?

Sr. Rajoy, el 155 serà el vostre boomerang

És molt lamentable, Sr. President de l’Estat espanyol, que per a un molt gran nombre de catalans demòcrates, no tingui cap credibilitat. I vos ho sabeu i el perquè. Però al mateix temps, molts estem convençuts que les seves decissions envers Catalunya són anticonstitucionals. No compleixen ni l’article 155. Però n’hi ha d’altres que tenen prioritat i no en feu cas, com l’article de la sobirania popular, l’article 23 sobre els drets politics dels ciutadans, l’article 10 sobre el dret d’opinar sense limitacions, només amb el no provocar desordres públics, i el que afirma que alló que respecta a una autonomia ho han d’aprovar els ciutadans d’aquella autonomia. Però alló més greu és que heu perdut credibilitat, no només a Catalunya sinò també a Espanya i dissortadament, per a vos, també a Europa i al món. Sr. President personalment respecto totes les oipinions i el dret a defensar-les, però aquest dret també el tenen aquelles persones que no pensen com vos, i no els respecteu, com ho demostra l’aplicació del 155. Sr. President, voleu sinceritat, ho serè, no coneixeu els catalans. Les vostres paraules i accions us descobreixen. La legalitat també l’han de complir els governants i massa ciutadans estem convençuts que el govern no la compleix. Molta pressa contra Catalunya per demostrar il·legalitats inexistents i molt poca per complir les lleis contra les il·legalitats existents del seu partit i sembla ser que també vostres. Amb tot el respecte, però també amb consciència, el 155 no té raó d’existir desprès dels resultats de les votacions del 21 D., que no us la dóna  i la dóna a Catalunya. I unes votacions legals, segons vos ho són, s’han de complir segons la Constitució i no ho feu. Per què? Senzillament per què posen en evidència per què d’acord amb la llei alló que la política i la justícia havien de fer és posar en llibertat els presos i permetre l’entrada als exilliats, perquè elss presos són innocents i els exiliats no són fugats. I aixó vos ho sabeu i la justícia també ho sap. Però qui no ho vol saber és l’orgull del poder. Sr. President, els vents comencen a bufar i no serà massa llunyà el dia que el boomerang serà llei. Només hi ha una manera d’evitar-ho, sent veritablement demócrata perquè la llei no és democràcia, la democràcia fa les seves lleis que necessiten l’aprobació del poble sobirà. Hi ha molt tema per escriure sobre la feblesa de la democràcia espanyola i d’acord amb les vostres paraules de diàleg continuarè exposant la meva opinió contrària a la vostra.

Sr. Llarena fassi creïble la justícia

No és cap secret, que un nombre molt important de ciutadans no creuen en la justícia espanyola. I vos en sou un dels jutges més afectats, també a nivell internacional. També sabeu que molts juristes espanyols i catalans no estan d’acord amb la relació d’igualtat entre política i justícia. Iguales en lllibertat, sí, però no en les opinions que manipulen les sentències. I aquesta circumstància no és només significativa, sinó greu. I vos podeu ajudar a solucionar-la i si nò ho feu, quina serà la vostra consciència? Sr. Llarena la vostra actuació en relació a l’euroordre té tota l’apariència d’una inocentada. Estic cansat d’escoltar i llegir que la llei és democràcia i d’obligat compliment. Una pregunta, aleshores perquè no accepta la justícia belga i aconsella als alemanys que no caiguin en el mateix error? Qui dóna mal exemple, Sr. Larena? Vos mateix us definiu. Vos coneixeu molt bé la problemàtica de la corrupció del PP i què fa l’estat? Destituir els jutges que volen estudiar bé el problema perquè hi veuen indicis, algun l’han separat de la legislatura, i nomenen jutges afins al PP perquè es pronunciin en els múltiples casos de corrupció.  Sr. Llarena un estat acusat de corrupte no té ni credibilitat, ni autoritat. Sr. Llarena qui té raó, un poble que vota i dóna la raó als seus representants o l’opinió del partit del Govern i fins i tot de la justicia? L’autoritat vos la teniu gràcies a la sobirania popular i no n’hi feu cas. Sr. Llarena, la justícia que vos representeu ha estudiat a fons l’actuació de la policia i la guàrdía civil del dia 1 d’octubre de 2017 a Catalunya? Els policies es queixen contra el govern perquè el seu sou ha estat rebaixat en 400€ en relació als cobrats durant la seva estada a Barcelona?  No significa aixó que el comportament fou comprat amb diners i si no perquè es queixen? No és un tema d’oblligat estudi legal? El càrrecs no donen credibilitat, ni immunitat, s’ha de guanyar amb fets, no amb paraules, encara que hi ha paraules que denuncien acusacions falses. I quan apareix aquest dubte, què ha fet l’estat i la justícia? La credibilitat de la justícia a Espanya exigeix una actuació legal i lícita i també d’acord amb la legislació europea de la qual vos dubteu. Algú afirma de vos que sou una persona correcta, competent i justa. La meva voluntat és de poder-m’ho creure, però els fets, són els fets. Ja sé que cada país té les seves lleis, però Espanya forma part de la Comunitat Europea que té unes lleis que tots els paísos, que en formen part,  han de complir. I l’estat espanyol no pot afirmar que les compleix sempre i vos ho sabeu. I també sabeu que aquestes lleis són favorables al poble català. Les compleix la política i la justícia espanyola? No, i en aquest tema l’actuació de la policia espanyola a Europa va cometre errors greus. I vos ho sabeu. Sr. Llarena, el tema català és avui dia un missatge al món denunciant que la democràcia tendeix cap a la dictadura i molts europeus estan al costat dels catalans. Però hi ha partits que es creuen els amos del món. I la pau social està en perill per culpa de la política, també de l’europea. Sr. Llarena, en la història universal, moltes vegades un moviment d’un poble petit ha salvat molts pobles de la guerra. I ha estat la gent senzilla qui encara marca la pauta.

 

Espanya només recuperarà la dignitat amb una Catalunya Independent

Les paraules se les emporta el vent. Paraules dites envà. Però paraules que qui les diu sembla que se les creu, malgrat no t’estigui segur. No em refereixo a Catalunya.  L’actual Govern de l’Estat Espanyol sap molt bé que el seu prestigi internacional minva. Minva en el Parlament Europeu quan un seu representant és sancionat amb deu anys de decissió. Minva, es digui el que es digui, quan el President de l’Estat Espanyol és l’únic president que no assisteix a una reunió en que es tracta de Kosovo, perquè Espanya no la reconeix, però cinc estats que tampoc la reconeixen, sí hi són presents. I per rentar-se les mans davant del món diu que en aquesta decissió no hi té res a veure la situació de Catalunya. I tant que hi té a veure. La política internacional, penso, ha de prescindir d’amistats, ha de dialogar sobre idees i solucions. Des de la meva visió, és un acte de covardia política. Dissortadament, Espanya perd credibilitat en massa fronts. També en la justícia. També en la premsa. També en l’economia, malgrat es parli de creixements, que la societat no experimenta, tot el contrari. La política espanyola està donant una imatge d’alló que no és la política. I Catalunya està en el rovell de l’ou. Els grans partits la tenen en el seu punt de mira i disparen fort, però malament. En primer lloc han de començar a pensar com es defensaran, quan arribi el moment, davant la política europea. És una pena, no que vuilguin tenir la raó, és que no acceptin que els altres també tenen dret a tenir la seva raó i s’agreuja quan no se’n vol parlar i només es posa davant  per davant la llei. Cap país del món avançat ho ha assolit gràcies a la llei. Tot canvi de progrès presuposa un incompliment d’alguna llei. L’atac de l’estat contra Catalunya en nom de la llei és terrible, però pot tenir o té dues cares, i ser un boomerang. En aquest atac es vulneren normes europees signades per Espanya. I el Govern ho sap. I la justícia europea, també. I arribarà el dia, que s’haurà de complir. La imatge que dóna en relació a Catalunya és que no compleix la llei perquè es manipula i es vol manipular més encara, segons Pedro Sánchez, per anar contra Catalunya. És molt democràtic modificar les lleis a les teves necessitats. Tot un exemple d’intel·ligència legislativa. Al Govern Espanyol li fan d’amics dos consellers no fiables, PSOE i Ciutadans. No tenen credibilitat, respiren odi les seves propostes encara que afirmen que volen normalitat. La primera condició rau en el fet que tampoc les seves persones són massa creïbles per culpa de corrupcions. Jo no dic que a Catalunya no ni hagin però amagar una corrupció per atacar-ne una altra és signe de més corrupció encara. Estem en una etapa històrica de crear credibillitats i dissortadament els partits polítics, tots, es miren massa el melic i els cega el poder. I un cec,lo normal, és que caigui. Malgrat tots els imponderables sóc optimista i estic convençut de la independència de Catalunya i que en el seu moment l’Estat Espanyol li donarà les gràcies.

Sr. Rajoy em pot dir qué és la normalitat?

Vos teniu la responsabilitat de garantir-la a tots els ciutadans de l’estat us agradin o no. Les diferències no són enemistats, són arguments de progrès si es saben tractar. I l’anàlisi dels fets em diu que la política espanyola no en sap.I no en sap per una raó molt concreta, és esclava de la llei i un esclau no pot tenir opinió. I la democràcia no és aixó, tot el contrari, la llei és esclava de la gent i els governants han de ser prou intel·ligents per defensar i garantir la voluntat popular. Quan la sobirania ciutadana es manifesta no es pot prohibir amb la força, s’ha de convèncer amb el raonament. El raonament amb el poble, no amb els seus representants i si és amb els representants respectar la veu que el poble els hi dóna amb les seves manifestacions. I la política espanyola no ho fa i aquí comença la falsa normalitat que esdevé anormalitat. Respondre un problema amb la força policial és una anomalia i sobre tot quan no hi ha desordres públics i quan es respon inventant desordres inexistents l’anormalitat encara és més greu. L’anormalitat és fer una política que els provoca per manca de democràcia i poc respecte a les persones. I no em refereixo només a Catalunya sinó a tot l’estat. A Catalunya la Guàrdia civil no va ser apedregada i la resposta cívica l’heu convertida en delicte, a Algesires fou apedregada i pitjor i el Ministre Zoido la valorada de fets descontrolats. Diferent valoració dins la normalitat. Un cantant ha estat empresonat per una cançó dintre la llibertat d’expressió, i Jiménez Losantos demana bombardejar Barcelona i matar independentistes i qué i ha respost la política espanyola permetint-li una dia sí i un altre també els seus delictes verbals? I encara més, José Garcia Dominguez, en Libertad Digital, del 28-05-13 insulta greument els catalans i les catalanes dient entre altres arguments que “el cociente intelectual de los catalanes y catalanas… es muy inferior al característico del resto de los habitantes de la Penínssula Ibèrica”. Aixó no és delicte per Vos, sinò llibertat d’expressió. L’article que he llegit és de jutjat de guàrdia i els responsables de l’ordre públic i els fiscals responsables de la legalitat no mouen un dit. Aixó és normalitat? És nornalitat en el món de l’ensenyança que la manipulació de titulacions no sigui perseguida i en canvi es persegueixi amb mentides uns mestres catalans que són un exemple de professionalitat? És normalitat perseguir la política económica catalana quan s’ha demostrat i el Ministre ho confirmà que no s’havia invertit cap euro pel 1 d’octubre i que desprès el mateix ministre canvii d’opinió per presió judicial? Es nornalitat que la Comunitat andalusa no sàpiga com s’han invertit més de dos milions d’euros i la justicia calli? N’hi ha més d’anormalitats i algunes acusen al President del Govern i no tenen resposta judicial. I no parlem de l’anormalitat, n’estic convençut davant la llei, de mantenir els presos polítics per raons que Europa no ha acceptat. Sr. Rajoy li agrairia que m’expliquès qué entenenu Vos per normalitat. La política espanyola ha d’escoltar més i millor la veu del poble. Vos governeu Espanya per un marge d’una tercera part escassa dels vots i no accepteu més del quaranta per cent del catalans votant el seu president. Aixó també és normalitat. I parlant de nornmalitats el problema se li fa més greu si escoltem Europa que us parla i no en feu cas i greu en els incompliments de sentències. I vos ho sabeu. Sr. Rajoy, Espanya, avui, pateix una política anormal per la manipulació de la llei, i no ho dic jo quan juristes espanyols i estrangers fan referències a prevaricacions. La Constitució diu que el poble sobirà atorga el poder. I no és sobirà quan exigeix justícia? El problema és molt greu en un pretès model democràtic .

Espanya les meves crítiques no són odi

Hi ha una dita castellana que diu “quien bien te quiere te hará llorar”. Les llàgrimes verdaderes són sempre la saó per conrear la veritat. En una de les meves poques anades a Madrid li parlava en català a una recepcionista d’una institució municipal i molt educada em va dir, perdone, no le entiendo. La meva resposta fou, sóc independentista, perdone. Simpàtica em respon, “lo comprendo, però no lo comparto.” I a la pell de brau persones com aquesta n`hi ha més de les que ens pensem. Possiblement la resposta del PP i del PSOE a Catalunya serà la dita castellana. Però es veritat que hi ha dues maneres de plorar com a resposta, una és de joia davant la veritat i l’altra és de dolor davant la mentida. La problemàtica entre les dues postures només té una resposta intel·ligent i racional, el diàleg. Dissortadament no és aquesta la resposta a Catalunya. Es fonamenta en la veritat absoluta, no en la relativa de la persona. La llei no és mai una veritat absoluta, per aquesta raó  és imprescindible el diàleg. Entendre la crítica com un comentari irrespectuós o com un signe d’odi, és no entendre el sentit de la paraula. La crítica autèntica es fonamenta en el principi de trobar la veritat de les afirmacions que es fan i saber interpretar-les. Hi ha afirmacions contràries, com també de favorables, que només es fonamenten en qui les fa, si és simpàtic o antipàtic, no si té raó o no. En els meus comentaris sóc molt dur manta vegades, però evito l’insult, encara que com diuen els castellans “quien canta las verdades, pierde las amistades”. I aquestes dues dites castellanes defineixen força bé la qualitat de l’actual política  espanyola en la seva globalitat. Criticar, per exeemple, la postura del PSOE envers Catalunya anant de bracet amb el PP, té una base en el comportament del Sr. Pedro Sànchez que volia fer fora del poder al PP. Ara que amb la tesi catalana tenia un motiu prou clar al seu favor, no només no dialoga amb Catalunya sinò que de bracet vota amb el PP i el fa President quan era necessari fer-lo fora quan més aviat millor. És un comportament que dóna als independentistes catalans motius raonables per desconfiar de l’estat i desitjar una Catalunya independent. Qui vol recobrar l’entesa amb aquell que se n’aparta no és la millor manera humiliar-lo i empobrir-lo. Aquest comportament busca fer por, però té una contrapartida que s’està produint perquè esdevindrà boomerang. Els indicis internacionals hi són. La meva crítica, que no és odi i defensa la independència de Catalunya amb bones relacions amb Espanya, busca trobar el camí correcte per a la millor solució. Tot depen de com entenen uns i uns altres la democràcia. Democràcia és una idea global i la globalitat és impossible sense  independents amb identitat pròpia basada en els seus drets naturals. Per aquesta raó defenso la independència perquè les relacions amb l’estat espanyol esdevinguin relacions d’una convivència en pau i amistosa.

Sessions d’investidura del nou president de la Generalitat

Sincerament les diferents sessions que he seguit han refermat la meva convicció de la manca de democràcia en alguns partits, especialment en un que espera governar l’estat espanyol. Les participacions de la representant de Ciutadan’s no tenien res de debat sinó l’oportunitat per vomitar els seus greuges contra Catalunya i l’aspirant a President de la Generalitat. Les seves paraules no van aportar res a la filosofia de la governança de la Generalitat, tot el contrari van demostrar un nul respecte a la persona. I aquesta postura l’han reforçada comunicant que organitzaran una campanya internacional contra el President Quim Torra. Si el Parlament no està amb ells se “saltan a la torera” les decissions preses i tenen la pocavergonya d’afirmar que són demòcrates. La presidenta de Ci’s a Catalunya, desprestigirà el nou Presidednt, el President Nacional demana reforçar el 155, contra Catalunya. I cap dels dos ha tingut el mínim detall de presentar diàleg des de l’unionisme i el constitucionalisme que és la seva obligació democràtica i legal. Desitjar ser President de l’Estat és un dret de tot polític però cal que la seva trajctòria sigui sense màcula i el president de ciutadans presenta algunes referències que l’afecten directament. Són referències llegides i escoltades. Primerament li preguntaria si està tranquil de consciència amb els deures de pare envers els seus fills o filles, encara que s’hagi separat. I una segona que ha sortit publicada i que afecta al seu objectiu d’esdevenir president del govern i ja prepara el camí demanant que es millori la nòmina amb un 300 %. Son dues referències  molt provocatives al costat d’aquella que defensa que els acomiadats d’un empresa retornin els sous cobrats. Tot solucions socials que porten a que Europa quaifiqui el partit d’estrema dreta. Converteix el seu partit català en espanyol i encara vol fer creure que és un excel·lent català, quan amb la seva política ha ajudat a crear els problemes que actualment pateix la Generalitat. I pretenen un ser President d’Espanya i l’altra Presidenta de Catalunya. Amb aquesta línea es comprent que no respectin les idees independentistes que són naturalment lícites i democràticament legals com es pot comprovar en la justícia europea. Però democràticament el President elegit legalment pel Parlament es mereix respecte com a persona i les paraules de la representant del C’s ni a la persona ha respectat i desprès volen donar lliçons d’honestat humana i democràtica. Malgrat tot, el nou president m’ha demostrat que serà un gran president de la Generalitat i si amb la seva tasca Catalunya esdevé independent, com espero, tots els demòcrates reconeixeran la seva vàlua. El 155 no ho prohibeix, ho prohibeix la seva manipulació i els indicis que comencen a còrrer pel món ho fan pensar. Benvinguda a Catalunya la república.

Catalunya perseguida per desitjada

Perseguir perquè es desitja sembla una contradicció. Però el desig sovint palesa estranyes raons. Les actuacions de la política i justícia espanyoles contra Catalunya en són una demostració. Alló que no entenc i ho considero una anomalia és que es justifiqui amb la paraula democràcia. Quan la força de la democràcia només és la llei, es converteix en dictadura perquè no es respecta la sobirania del poble i el poble són les personess en quan persones, no en quan poder constituit. Els governants primer són persones i la integritat humana no la poden oblidar per cap motiu. I les relacions personals, sigui la situació que sigui la dels dialogants, no poden perdre mai de vista els drets naturals. I dissortadament, massa sovint, amb la llei a la mà no es respecten. Em crida molt l’atenció que, quan es justifica un fet amb la constitució, no es té present l’article bàsic sobre la realitat sobirana dels ciutadans. És trist, però en la política actual la sobirania no l’exerceixen els ciutadans sinò aquella part als que se’ls hi ha encarregat la tasca de vetllar per la convivència. S’ha robat al poble el poder per atorgar-lo a qui ha de ser el servidor. I aquesta realitat és present a Catalunya. I és present negant-li el seu dret a pensar, el seu dret a ser, convertint-la en esclava pervertint el dret natural. Dissortadament la raó del desig és econòmic, se la persegueix per no perdre la riquesa que l’estat aconsegueix amb el treball català. Si no fos pel diner ja faria anys que l’estat espanyol hauria prescindit de Catalunya, com ho va fer de Portugal. És lamentable aquesta política davant el món perquè s’està produint  l’efecte democràtic del respecte a les persones per part de la justicia europea i l’estat espanyol ho vol ignorar. La política egoísta ha perdut sempre Espanya com ho palesen les independències d’Amèrica Central i Sud i la desfeta de l’imperi espanyol. Espanya està en aquest camí i no se’n vol adonar perquè l’orgull és el pitjor dels consellers. Jo vull i defenso la independència de Catalunya perquè vull ser un ciutadà del món lliure i només puc ser lliure amb el respecte a la meva identitat, que és catalana. Els efectes de la democràcia estan guanyant terreny  i sembla ser que l’estat s’adona que està atrapat si no denocratitza la seva política. I subtilment preten una nova credibilitat democràtica amb el diàleg. Però no és un diàleg creïble perquè les formes continúen les mateixes. La persona no és la centralitat del diàleg, sinò la imposició de la seva interpretació de la llei. No volen dialogar amb sobirans, sinò amb servents. I en aquest punt hi ha la primera vulneració de la llei. La primera condició democràtica es basa en un diàleg entre persones, que amb la Constitució totes són sobiranes, i totes tenen dret a defensar els seus criteris. I si veritablement la democràcia és el clima s’està en el camí de les solucions de llibertat. Cal trobar-les dins o fora, però trobar-les. La globalitat és la germanor de les individualitats polítiques.

Una intencionalitat de diàleg gens creïble

Ni el S. Rajoy, ni el Sr. Juncker em mereixen cap credibilitat amb la seva voluntat de diàleg perquè és un diàleg condicionat. El diàleg ha de ser obert, directe i amb respecte a les dues parts. I l’oferta de diàleg dels dos mandetaris no compleix les condicions d’un diàleg democràtic per més lleis que s’invoquin. Si Catalunya no té President no és culpa dels independentistes sinó del poder de l’estat que imposa unes eleccions, les perd i no les compleix. Si de veritat hi ha voluntat de diàleg que obri les portes de les presons als polítics i civils catalans empresonats injustament i les portes de la frontera als exiliats defensant els seus drets. A la taula de negociacions hi ha de seure el veritable guanyador que és el President Puigdemont i el seu govern. Tota altra taula és una manipulació de la llei i la democràcia. Per què tant Rajoy, com Juncker comencen a parlar de diàleg? Senzillament perquè la democràcia europea se’ls hi està girant d’esquena. Una  demostració els llaços grocs en una sessió del Parlament Europeu en el que també es parlà de Catalunya. Les paraules d’un i altre no són res més que signes d’una feblesa que no es veuen amb cor d’aturar. Aixó no vol dir que Catalunya es negui a dialogar, ho ha d’exigir però en les condicions legals adequades. I si aquestes condicions legals les impideix la justícia, la justícia com òrgan democràtic de l’estat ha de demostrar que ho és reconeixent els seus errors. Però l’orgull quan és un egoïsme en el poder es converteix en jo sóc la llei. És inversemblant la persecució que s’està portant a terme contra Catalunya, una persecució que supera amb molt la del règim franquista i que sense cap mena de dubte busca provocar violència per tenir arguments davant Europa. És francament desconcertant l’odi que s’hi endevina a les persones perquè no pensen igual. La persecució de les escoles és una lamentable  demostració d’injustícia social davant de comportaments d’entitats unionistes de filosofia feixista en la que una persona té més valor que el conjunt de tota l’escola. És lamentable que polítics catalans, que gràcies a l’escola catalana també en época franquista, van rebre una educació democràtica, s’hagin canviat de camisa perquè en el seu partit hi havia gent més preparada i al no poder assolir poder s’han canviat de camisa. És una realitat i no cal citar noms. I aquests parlen de normalitat de convivència quan són els primers en desfer-la. Serà difícil el diàleg si l’estat no reconeix la seva part de culpa en el trencament. La democràcia és molt clara. Catalunya fa anys que vol dialogar i qui ara diu que hi està disposat sempre ha dit no. I és possible que el no continui i Catalunya, democràticament amb el vist i plau internacional, digui adèu a Espanya. La pilota és a la teulada de l’estat espanyol.

Sr.President del Govern de l’estat, sóc independentista i m’ha d’escoltar

El menú DNI em fa sùbdit espanyol i vos sou el meu president. I aquest document reconeix que sóc sobirà. Conseqüentment tinc tot el dret a pensar i la Constitució m’ho reconeix, menys vos. Les persones polítiques i no polítiques les heu empresonades perquè són independentistes, només per aquesta raó, perquè no en teniu cap altra, malgrat la manipulació que en feu fer dels fets. I en una democràcia aquesta conducta és molt perillosa i una renúncia a la seva filosofia. Jo em sento empresonat amb els meus representants escollits legalment i vos heu pervertit el resultat d’una votació, que legalment el primer pas que calia fer és alliberar els empresonats i permetre la tornada a Catalunya dels exilliats a Europa. Heu tractat la veu del poble de paper mullat, amb el greuge que la Constitució està del costat dels votants. Quan una llei no és acceptada per una col·lectivitat raonable de sobirans no és necessari canviar-la peró sí ho és el compliment del seu esperit reconeixent el dret que vos no heu revonegut. I aquest comportament és anticonstitucional perquè alló que primer calia fer és parlar-ne com a demòcrata que diu que sou i no ho heu fet. Només heu usat la força i la culpa dels sucesos de Catalunya només és vostra. Europa us està dient que dialogueu i no ho feu. No m’estranya perquè no compliu les sentències dictades contra la vostra política. Sr. President, malgrat tot, jo tinc tot el dret de manifestar-me i vos l’obligació d’escoltar-me i aquest dret m’autoritza a defensar la independència de Catalunya. Davant del vostre comportament amb el meu poble encara tinc més raons per refermar-me en la meva idea i per mitjans pacífics i culturals la defensarè. La forma com tracteu Catalunya, valorada des de la solidaritat política, és el producte d’un odi de segles que l’estat espanyol viu i no perdona. I no perdona perquè la societat catalana autèntica treballa des de la cultura en tots els espais d’una societat i la política és un servidor de les persones amb el deure de respectar les seves idees i de treure’n els beneficis de tota mena que se’n poden derivar, també en el camp polític i un dels beneficis, per uns i altres, pot ser la independència. Perquè no és enemistat, és un factor d’unitat que sap respectar les diferències. I és per aixó que em sento empresonat físicament malgrat la meva llibertat de moviments. Sembla una contradició aquesta afirmació, però el mal que esteu fent amb la vostra política, és el resultat d’empresonar tot un poble. El meu dret natural a expresar-me ningú me’l pot prohibir i tinc el dret d’exigir que me’l respecteu complint la Constiutució i aquest respecte vol dir la llibertat física per a tots els independentistes que en l’actualitat no en gaudeixen. El dret natural és una obligació de consciència que cap llei la pot contradir.

El respecte a la identitat és un dret natural que cap llei pot pervertir.

En la política actual de l’estat espanyol és esfereidora la manera com s’inculquen els drets naturals de les persones. A la pell de brau tan espanyol és el català, com el gallec, com l’euskera i com el castellà. L’haver-se escollit com l’idioma de l’estat, el castellà, no li dóna cap superioritat en el tema dels drets naturals. Hi ha situacions a la vida que un jurament requereix la complicitat de la identitat de la persona que jura. Personalment per a mi jurar en castellà no és un jurament vàlid perquè no sóc jo en la meva integritat, i la llengua és part d’aquesta integritat, el castellà és un valor afegit no integrador, sinó amistós. Quan en un Senat s’invalida el vot en català, es desnaturalitza la identitat de la persona i es nega personalitat a un ciutadà que parla una llengua espanyola que no és castellana i l’estat té l’obligació de respectar tots els idiomes que es parlen en el seu territori. El comportament del President del Senat i dels Senadors del PP burlant-se de la Senadora catalana és una demostració més de la feblesa de la democràcia de l’estat espanyol i de la manca de respecte a les persones, que amb la seva identitat, aporten aquella col·laboració política que els seus votants els hi han encomenat. Una escena verdaderament inconcebible en una democràcia europea. Però curiosament un altre exemple i en aquesta ocasió protagonitzat pel Jutge Llarena. Mireia Boya, citada a declaradar per desobediència li manifesta que és injust aquesta citació per demanar una votació, com també ho és empresonar per rebel·lió Carme Forcadell per haver permés la votació.

La resposta incomprensible demostra l’estat d’ànim del jutge contra Catalunya, quan li contesta:”Si vol, la processo per rebel·lió”. La instantaneitat pot produit respostes fora de lloc, però la instantanetat també demostra la psicologia de la persona. Amb la Constitució a la mà em causa una tristesa inmensa per l’odi que es respira en la política espanyola. I alló que és pitjor que l’odi argument està provocat per tenir proves. Sé que és molt agosarada la meva afirmació, però la resposta europea a la justícia espanyola és força preocupant per significativa. La meva opinió es fonamenta en el Preàmbul de la Constitució, en l’article que defensa el dret d’opinió, i en el que afirma que els ciutadans són sobirans. L’incompliment d’aquest tres apartats desautoritza d’arrel l’aplicació del 155, que tampoc és superior a la llei natural.

ETA ha deixat d’existi

L’entitat com opositora al sistema s’ha disolt, però es disoldran també els sentiments i les idees?  Les idees no tenen perquè desaparèixer, alló que s’ha disolt és manera de defensar-les. La veritat de cada persona palesa cromatismes  nolt peculiars que la diferencien de les altres. I aquestes veritats creen formes de vida. El terrorismo és una forma de vida o una consequència de com se relacionen les diferències? ETA va nèixer per defensar un model de vida politic per al seu poble i les circumstàncies van donar pas a la violència. Però aquesta violència va ser va ser originada per una altra. Defensar una idea és terrorisme? Per què i quan es passa de la veritat a l’error? L’error és un resultat de la llibertat. L’ésser humà que és lliure té dret a equivocar-se però el deure de sortir de l’error, per aixó és intel·ligent i capaç de raonar. I quan una idea és veritat per un sector i error per l’altre, els dos sectors, que suposadament són intel·ligents, tenenen el deure de relacionar-se i dialogar per arribar a un acord. I quan una idea lícita de defensa d’unes llibertats no és respectada i, a la vegada, és atacada es produeix un efecte d’odi i persecució en ambdues bandes, una en nom de la legalitat i l’altre en nom del dret natural. Penso senzillament que l’error ha esdevingut la veritat de cada model polític. ETA no hi és, però el sentiment de país i la idea de llibertat continúa i aquesta realitat que és connatural a la naturalesa humana fa que la pau suposada no és verdadera. I el tema s’agreuja quan el President del Govern per tota resposta no demana diàleg sinò proclama que continuarà la persecució dels suposadament derrotats. Un doble demostració que la pau al País Basc és una il·lusió. Personalment pensó que la situació de tranquil·litat no és mèrit de la força sinò de la voluntat dels aberzales autènticament demòcrates que va acceptar també la presó per defensar la pau. El món aberzale, no el conec prou bé, però estic convençut que amb la  seva intel·ligència i passió és el veritable artífex de l’anomenada pau. I amb tota sinceritat les paraules del President del Govern m’han decepcionat i demostrat que al seu partit l’interesa la guerra contra ETA per a conseguir vots. No sóc només jo qui ho pensa. Tots els presos d’ETA són cupables de delictes ded sang? Segurament, no. I per contrapartida li pregunto al President, són a la presó els veritables responsables de les víctimes dels GaL, quina pràctica era també terrorisme, i exercida per el govern de l’estat? Amb tota certesa li dic que no, i el Govern actual ho sap. On és la justicia, que tant es presenta com un acte de democràcia? Ara que s’ha creat l’ambient favorable per el diàleg, contradictòriament, és el govern que ni l’esmenta. Continuo pensant que els veritables artífex de la desitjada pau a Euskadi han estat el poble basc i els aberzales. Donem pas a la història i ella ens dirà la veritat. La veu del poble és la veu del sobirà que dóna licitud a la llei. ETA ha deixat d’existir, però la política del govern ha entès el missatge?

La cultura l'ànima dels pobles

És trist quan la política converteix la cultura en el seu enemic. I és més trist encara quan un ministre dóna una imatge de sorneguer quan la persegueix. Els pobles cultes no estan ben vistos per molts estats. L’estat espanyol no accepta la idea de la independència de Catalunya i ha trobat en la persecució de la cultura l’arma, segons ell, més efectiva. Desacreditar l’escola catalana veient delictes on no n’hi ha. En la guerra contra Catalunya l’estat només accepta el testimoni del desprestigi. No analitza mai perquè el desprestigitador, que està en minoria, presenta insults, massa sovint emprats, per denunciar l’altre d’agressor. En una escola catalana, alumnes de pares contraris a la independència de Catalunya, van provocar els seus companys amb banderes espanyoles sense tenir present que els altres també són persones. S’han patit agressions d’ultradretans contra independentistes i s’ha fet el sord i el cec. La persecució que s’està duent a terme contra les escoles, perquè adoctrinen, no té més fonament que la incapacitat de defensar la democràcia en un estat de dret. El pitjor adoctrinament de la història el va cometre un estat de dret dictador amb la imposició de l’assignatura de “La Formación Nacional” que sembla ser es vol tornar a imposar malgrat el fracàs del ministre Wert. Peró la persecució contra la cultura va més enllà perseguint-la també a l’estranger. L’Associació d’escriptors en llengua catalana havia organitzat un recital de poetes catalans a la Delegació de la Generalitat a Brusel·les a favor de la llibertat d’expressió i l’estat espanyol ho va impedir. Però l’entitat organitzadora  el traslladà al Casal català de Brusel·les amb la participació de poetes més representatius de Catalunya i amb la la presència de València  i les Illes Balears. La política que vol corregir la cultura dels pobles palesa una greu feblesa humana i social i molt més quan la cultura que persegueix és i ha estat capdavanera i enriquidora de l’estat perseguidor. La política espanyola palesa un desconeixedment preocupant de la pedagogía catalana i no enten com escriptors catalans que escriuen en castellà són betssellers a l’estranger. Un argument contra l’assetjament a l’escola catalana. Una política que es deixa dominar per l’orgull propi sense entendre l’orgull d’altri, no és política és odi. I aquesta és la impressió que sento quan escolto el president i ministres espanyols acusant Catalunya. Dissortadament la filosofia dominant de la globalitat es entesa només des de la vessant destructiva de la unificació i no des d’el respecte a la diferència. Manipular la filosofia de la història és el que fa l’estat espanyol però té la complicitast d’Europa defensant que la globallitat només és econòmica, obviant la cultura. Sortosament la cultura sempre triomfa. Curiosament la cultura grega arribà a la Península Ibèria de la mà dels àrabs. Una nota que fa pensar.Com van tractar la cultura els que van expulsar de la península els àrabs? Em fa l’afecte que la política actual a la pell de brau té una mateixa base: expulsió.

El PP pensa que si destrueix la cultura, destruirà Catalunya

La cultura no són només els objectius assolits sinò que més importants són els subjectes creatius, que amb intel·ligència i passió fan possible el progrès. Sacrificar subjectes implica allunyar enemics. I aquesta filosofia es practica a l’Estat Espanyol des de segles enrere i el govern actual n’és un bon deixeble i continuador. No respecte la capacitat cultural d’equelles col·lectivitats que no pensen com ell. Dissortadament la política no ha estat mai un agent cultural creïble i eficient. La cultura a la pell de brau l’ha salvada la gent i només la gent perquè el govern democràtic ha desmentallat la lluita del temps de la dictadura defensant el dret del treballador a estudiar a la universitat. No ha fet cap esforç per crear un programa d’educació en el que es respectés les peculiaritats de les diferents nacions i regions d’Espanya. Ha programat al marge dels docents i així va l’ensenyament dominat per la política i amb el fracàs de no haver pensat en un programa de treball que donès feina als estudiants en les diferents especialitats. És un fracàs d’un estat controlat per l’egoïsme del diner. No és estrany que la cultura l’espanti. Amb capacitat creativa de la gent quan s’oposa a la llei, el primer que fa l’estat és acusar-la de delictiva, no té la voluntat per manca de capacitat, de seure a la taula i a parlar del problema. La prova d’aquesta mancança ens la dóna l’enviament de les forces d’ordre per acallar la veu del poble.

I per més inri, l’estat només escolta les acusacions, certes o no, de les forces de seguretat. És inacceptable el paper que es fa jugar a la policia i a la guàrdia civil. Guardonant accions policials ho blanquegen tot, però no sempre els hi surt com volen i fant el ridícul a Europa quan van intentar guardonar a la policia alemanya que va detenir el President Puigdemont. I un altre exemple clarificador de la voluntat de l’estat l’ha donat el Ministre enviant funcionaris  a recolzar els guàrdiacivils suposadament criticats per uns Mestres, que són un exemple de ciutadania. La parcialitat és la norma d’actuar contra Catalunya. Però sortosament no ho aconseguiran. Catalunya és més intel·ligent perquè és més humana. Si no ho fos no hauria superat tres cents anys de la persecució iniciada per Felip V i ara curiosament Ciutadan’s vol fer Batlle de Barcelona un exministre francés fracassat al seu país, malgrat haver nascut a Catalunya. La cultura de la gent derrotarà la dictadura del poder. És una norma històrica. I la cultura de la gent no són només les escoles i les universitats, ho és també la veu creativa dels treballadors que defensen amb les vagues els seus drets, ho són les manifestacions dels moviments populars que defensen la llibertat, ho són també les manifestacions femenines demanant

respecte a la seva integritat, ho són també les de gais i lesbianes cridant que també són persones, ho són els venedors ambulants que lluiten per la seva subsisténcia, ho són les persones que es qaueden sense sostre per culpa d’una política dominada pel diner. És el crit i el clam de la majoria de la humanitat que demana respecte als drets de ser persones a tots nivells i la política es fa el sord. I la política, creu que inculturitzant la societat tindrà les mans lliures. La força ja no fa por a la gent. La por a la gent sí que espanta a la força del poder. I la por que es panta, té un nom, cultura de la gent.

Institut EL PALAU de Sant Andreu de la Barca

Em solidaritzo amb els professors perquè conec la dignitat dels professors catalans, he estat professor més de quaranta anys. En tinc 88 hi amb tota la sinceritat acuso al ministre de incompetent. Ha comentat llençant les campanes al vol, que envia inspectors del govern en solidaritat amb els fills dels guàrdiacivils i de les seves famílies. Una política totalment esbiaxada i contrària a la forma d’actuar d’un govern que es pensa que és demócrata. El Senyor ministre comet un inadmissible error perquè la seva actuació va contra el dret de la part contrària de ser escoltada. I amb tots els respectes en aquest cas la guàrdia civil, com a denunciant, que hi té dret si es veu manipulada, però el mateix dret té l’escola que denuncien. Els alumnes dels guàrdies són minoria i els alumnes restants són majories i no han estat escoltats. Molt menys e3ls seusn professors. I aquest és un error antidemocràtic perquè els professors i els pares dels altres alumnes són tant a més sobiranistes que els denunciants. Sr. Ministre, perdoni, però se li veu massa el llautó. No em ficarè amb la seva vida, però sí penso que té l’obligació d’un reciclatge democràtic urgent. No l’acusa per la defensa dels familliars  dels guàrdies civils que tenen tot el dret de defensar la seva dignitat, però vos no teniu el dret de ser parcial perquè els altres també el tenen per defensar les seves idees. I tingui molt present que la dignitat de l’escola catalana no la destruirà la seva política perquè aquesta la destruireu vos i els vostres. Heu parlat amb la direcció de l’escola? El vostre comportament em diu que no. I aixó no és democràcia. Us heu assegut a la taula amb els professors, els inspectors i els guardia civils? No. I aleshores quina base democràtica tenen les vostres decissions. Sr. Ministre cal més dignitat en l’exercici del càrrec. En la política espanyola la prioritat la tenen totes les persones que poden justificar la seva sobirania i vos ho obvieu. Greu error. Possiblement en un present podeu pensar que teniu raó però les ombres del vostre futur polític cada dia són més negres. Em sap molt greu, però no en teniu ni idea del que significa el respecte a la persona i a la llibertat. La llibertat us ha donat poder perquè la defenseu, no perquè la denigreu. La llibertat és de les persones, no dels territoris. Dissortadament la política del vostre poder cada dia és menys creïble a Espanya, a Europa i al món. Com reaccionareu quan el món us acusi d’antidemòcrata. M’agradarà veure-ho.

La política, una traició a la humanitat

L’expressió és molt forta, en sóc conscient. Fem una ullada a la imatge global de la humanitat i qué se’ns presenta davant els ulls? Però, canviem la direcció i observem en qué basen les grans potències la pau? Les armes. Quin és per tant el sentit de la política? La força. Aquesta no és la missió que va rebre la humanitat de bon principi. La natura la va dotar d’intel·ligència per organitzar-se. Com s’ha organitzat? Amb la imposició del més fort. De tal manera que la indústria de la guerra ha esdevingut la més rentable. A casa nostra també. És una incoherència, que a ple segle XXI amb la presència de la democràcia, la llei encara tingui en les armes la raó del seu poder. Les imatges del dia a dia en són una demostració. La mort és la denúncia  més contundent de la traició política. Amb els mils de milions que es destinen als polítics i a la fabricació de les armes, la humanitat podria gaudir d’una convivència en pau i respectuosa amb totes les persones. Quants nens i nenes moren cada dia per falta d’aliments? Quantes persones moren cada dia per les bombes? I que fa la política? Conservar el seu poder econòmic, oblidant l’economia dels més pobres.  I aixó no és fer política, aixó és una traició política. I alló que és més greu rau en el fet que si demanes justícia, ets acusat de cometre delictes. Si fos possible fer una ullada a les presons de tot el món i llegir els ulls dels empresonats ens adonarien de la greu situació d’injustícia que governa a la humanitat. Els avenços tecnològics són una avançada de progrès, però ho són d’humanisme? Molts avenços són possibles gràcies a l’esclavatge a que se somet als treballadors i als infants. I aquesta circumstància encara és vigent al segle XXI. Les grans potències només es miren el melic, la seva mirada no arriba més enllà. S’aixopluguen en la ceguesa que els hi produiex el seu domini, basat en les armes. Avui tenen por que els seus avenços produeixin una catàstrofe mundial, no els importa la catástrofe sinó la veritat que també se’ls emportaria a ells. Si només s’emportés  a la gent humil, no els importaria. Només cal valorar el seu comportament. I aquesta norma també es compleix a la pell de brau. Alló important és mantenir el poder, no com. Si en aquesta cursa cau molta gent, no importa. Quan reflexiono sobre el comportament de la política al món, em pregunto quin sentit té ser persona? Dissortadament la política l’ha convertit en moneda de canvi. I disortadament massa gent s’hi ha apuntat a aquest joc. Però sortosament també un nombre considerable de persones s’afegeixen cada dia a l’exèrcit que lluita amb la paraula per la pau. Disortadament alguns cauen sota el foc de les armes, però, sortosament, hi ha gent que a pit obert corre el risc de morir per defensar la llibertat. La llibertat que actualment domina la societat, no és llibertat, és el plaer de la injustícia de fer creure que en una societat esclavitzada també és pot viure en pau. Es una pau falsa, perquè quan els ciutadans es manifesten, se’ls atura amb les armes, no amb la paraula. La guerra actual donarà pas a la pau quan la paraula sigui la verdadera base de la convivència i l’economia tingui en la investigació la fórmula de convertir la paraula en norma de llei en la política. Mentre la política traeix a la humanitat.