Sr. Rajoy la naturalesa m’ha ensenyat que la centralitat de
l’organització social és, per dret, de les persones. En la organització de la
humanitat, diferents institucions per voluntat popular, han rebut la
responsabilitat de tenir cura, promoure i fer efectius els objectius de
cadascuna. I així va aparèixer la política, la religió, l’economia, la cultura
i el civisme. Els òrgans responsables de cadascuna estan al servei de les
persones tenint cura de la seva dignitat, respectant les diferències. Però
totes les institucions estan obligades a promoure el bé social. I entre elles
n’hi ha tres que tenen una responsabilitat superior: la política, la religió i
l’economia. Dissortadament, la imatge de la humanitat en el segle XXI palesa,
amb massa claretat, la manipulació que ha rebut per part de les tres i donant
tot el poder a l’economia, de tal manera que la riquesa natural només beneficia
a unes poques famílies d’entre els set mil milions d’habitants del planeta
terra. Si analitzem totes les institucions polítiques del món ens adonarem de
la greu injustícia social que viu la humanitat. L’europea segurament és una de
les millors imatges, però millors en la precarietat, també. I aquesta precarietat
ens la manifesten les diferents nacions amb els seus estats corresponents.
L’estat no és la nació és un servidor de la nació. I no sembla que la política
espanyola actual ho reconegui. Els diners de la Caixa de l’estat són el
resultat del treball de tots els ciutadans. Sí, de tots. Uns perquè amb el seu
treball produeixen els bens que es posen
a la venda. I també, perquè els ciutadans compren aquests bens. El problema
està en com es distribueixen els beneficis. I aquelles persones que hi han
dedicat més hores són les menys afavorides, malgrat el sou que reben i del qual
un percentatge se’l queda l’estat. Amb els percentatges directes dels guanys
dels treballadors i amb els percentatges que es carreguen a les compres dels
bens necessaris per a supervivència, l’estat omple les seves arques. I actúa
com si aquells diners fossin seus, no els dipositaris. Dissortadament la
corrupció política n’és una clara demostració. I alló que és més inconcebible
és que els jubilats que ja van abonar els percentages que els hi corresponien i
la seva pensió és una mena d’assegurança del seu treball, també pateixen una
altra vegada els percentatges de la seva pensió. Hi ha molt a dir i a dialogar
sobre com disposa l’estat dels diners que rep de la societat per a una vida digna.
No és cap secret que cada treballador mereix viure dignament del seu treball i
ha de col·laborar en les despeses de la
societat. Però, es fa justícia igual per a tothom? És just que un polític
tingui uns guanys d’un milió d’euros a
l’any quan hi ha moltíssimes persones que han de viure un any amb menys de deu
mil euros? És just que un cap d’estat s’hagi fet una de les fortunes més riques
del món i continui cobrant una pensió de centenars de mils d’euros l’any? La
política i la gran economia, amb tota franquesa, amb els seus beneficis cometen
un greuge, difícil de valorar, a la humanitat. Se’m dirà que sóc comunista, en
certa manera sí, amb el recolzament de la meva formació religiosa. No sóc
economista, però observant es descobreixen els problemes i les necessitats i
també possibiltats oblidades perquè són una denúncia d’un obrar injust. Només
una pregunta, s’obligarà a tornar tots els diners de la corrupció? Penso que
seria un respir important per la Caixa injustament buidada. El tema dóna per
molt més, en particular si analitzem les obligacions de l’estat. No ho oblido.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada