Espanya les meves crítiques no són odi

Hi ha una dita castellana que diu “quien bien te quiere te hará llorar”. Les llàgrimes verdaderes són sempre la saó per conrear la veritat. En una de les meves poques anades a Madrid li parlava en català a una recepcionista d’una institució municipal i molt educada em va dir, perdone, no le entiendo. La meva resposta fou, sóc independentista, perdone. Simpàtica em respon, “lo comprendo, però no lo comparto.” I a la pell de brau persones com aquesta n`hi ha més de les que ens pensem. Possiblement la resposta del PP i del PSOE a Catalunya serà la dita castellana. Però es veritat que hi ha dues maneres de plorar com a resposta, una és de joia davant la veritat i l’altra és de dolor davant la mentida. La problemàtica entre les dues postures només té una resposta intel·ligent i racional, el diàleg. Dissortadament no és aquesta la resposta a Catalunya. Es fonamenta en la veritat absoluta, no en la relativa de la persona. La llei no és mai una veritat absoluta, per aquesta raó  és imprescindible el diàleg. Entendre la crítica com un comentari irrespectuós o com un signe d’odi, és no entendre el sentit de la paraula. La crítica autèntica es fonamenta en el principi de trobar la veritat de les afirmacions que es fan i saber interpretar-les. Hi ha afirmacions contràries, com també de favorables, que només es fonamenten en qui les fa, si és simpàtic o antipàtic, no si té raó o no. En els meus comentaris sóc molt dur manta vegades, però evito l’insult, encara que com diuen els castellans “quien canta las verdades, pierde las amistades”. I aquestes dues dites castellanes defineixen força bé la qualitat de l’actual política  espanyola en la seva globalitat. Criticar, per exeemple, la postura del PSOE envers Catalunya anant de bracet amb el PP, té una base en el comportament del Sr. Pedro Sànchez que volia fer fora del poder al PP. Ara que amb la tesi catalana tenia un motiu prou clar al seu favor, no només no dialoga amb Catalunya sinò que de bracet vota amb el PP i el fa President quan era necessari fer-lo fora quan més aviat millor. És un comportament que dóna als independentistes catalans motius raonables per desconfiar de l’estat i desitjar una Catalunya independent. Qui vol recobrar l’entesa amb aquell que se n’aparta no és la millor manera humiliar-lo i empobrir-lo. Aquest comportament busca fer por, però té una contrapartida que s’està produint perquè esdevindrà boomerang. Els indicis internacionals hi són. La meva crítica, que no és odi i defensa la independència de Catalunya amb bones relacions amb Espanya, busca trobar el camí correcte per a la millor solució. Tot depen de com entenen uns i uns altres la democràcia. Democràcia és una idea global i la globalitat és impossible sense  independents amb identitat pròpia basada en els seus drets naturals. Per aquesta raó defenso la independència perquè les relacions amb l’estat espanyol esdevinguin relacions d’una convivència en pau i amistosa.