Catalunya perseguida per desitjada

Perseguir perquè es desitja sembla una contradicció. Però el desig sovint palesa estranyes raons. Les actuacions de la política i justícia espanyoles contra Catalunya en són una demostració. Alló que no entenc i ho considero una anomalia és que es justifiqui amb la paraula democràcia. Quan la força de la democràcia només és la llei, es converteix en dictadura perquè no es respecta la sobirania del poble i el poble són les personess en quan persones, no en quan poder constituit. Els governants primer són persones i la integritat humana no la poden oblidar per cap motiu. I les relacions personals, sigui la situació que sigui la dels dialogants, no poden perdre mai de vista els drets naturals. I dissortadament, massa sovint, amb la llei a la mà no es respecten. Em crida molt l’atenció que, quan es justifica un fet amb la constitució, no es té present l’article bàsic sobre la realitat sobirana dels ciutadans. És trist, però en la política actual la sobirania no l’exerceixen els ciutadans sinò aquella part als que se’ls hi ha encarregat la tasca de vetllar per la convivència. S’ha robat al poble el poder per atorgar-lo a qui ha de ser el servidor. I aquesta realitat és present a Catalunya. I és present negant-li el seu dret a pensar, el seu dret a ser, convertint-la en esclava pervertint el dret natural. Dissortadament la raó del desig és econòmic, se la persegueix per no perdre la riquesa que l’estat aconsegueix amb el treball català. Si no fos pel diner ja faria anys que l’estat espanyol hauria prescindit de Catalunya, com ho va fer de Portugal. És lamentable aquesta política davant el món perquè s’està produint  l’efecte democràtic del respecte a les persones per part de la justicia europea i l’estat espanyol ho vol ignorar. La política egoísta ha perdut sempre Espanya com ho palesen les independències d’Amèrica Central i Sud i la desfeta de l’imperi espanyol. Espanya està en aquest camí i no se’n vol adonar perquè l’orgull és el pitjor dels consellers. Jo vull i defenso la independència de Catalunya perquè vull ser un ciutadà del món lliure i només puc ser lliure amb el respecte a la meva identitat, que és catalana. Els efectes de la democràcia estan guanyant terreny  i sembla ser que l’estat s’adona que està atrapat si no denocratitza la seva política. I subtilment preten una nova credibilitat democràtica amb el diàleg. Però no és un diàleg creïble perquè les formes continúen les mateixes. La persona no és la centralitat del diàleg, sinò la imposició de la seva interpretació de la llei. No volen dialogar amb sobirans, sinò amb servents. I en aquest punt hi ha la primera vulneració de la llei. La primera condició democràtica es basa en un diàleg entre persones, que amb la Constitució totes són sobiranes, i totes tenen dret a defensar els seus criteris. I si veritablement la democràcia és el clima s’està en el camí de les solucions de llibertat. Cal trobar-les dins o fora, però trobar-les. La globalitat és la germanor de les individualitats polítiques.