La política, una traició a la humanitat

L’expressió és molt forta, en sóc conscient. Fem una ullada a la imatge global de la humanitat i qué se’ns presenta davant els ulls? Però, canviem la direcció i observem en qué basen les grans potències la pau? Les armes. Quin és per tant el sentit de la política? La força. Aquesta no és la missió que va rebre la humanitat de bon principi. La natura la va dotar d’intel·ligència per organitzar-se. Com s’ha organitzat? Amb la imposició del més fort. De tal manera que la indústria de la guerra ha esdevingut la més rentable. A casa nostra també. És una incoherència, que a ple segle XXI amb la presència de la democràcia, la llei encara tingui en les armes la raó del seu poder. Les imatges del dia a dia en són una demostració. La mort és la denúncia  més contundent de la traició política. Amb els mils de milions que es destinen als polítics i a la fabricació de les armes, la humanitat podria gaudir d’una convivència en pau i respectuosa amb totes les persones. Quants nens i nenes moren cada dia per falta d’aliments? Quantes persones moren cada dia per les bombes? I que fa la política? Conservar el seu poder econòmic, oblidant l’economia dels més pobres.  I aixó no és fer política, aixó és una traició política. I alló que és més greu rau en el fet que si demanes justícia, ets acusat de cometre delictes. Si fos possible fer una ullada a les presons de tot el món i llegir els ulls dels empresonats ens adonarien de la greu situació d’injustícia que governa a la humanitat. Els avenços tecnològics són una avançada de progrès, però ho són d’humanisme? Molts avenços són possibles gràcies a l’esclavatge a que se somet als treballadors i als infants. I aquesta circumstància encara és vigent al segle XXI. Les grans potències només es miren el melic, la seva mirada no arriba més enllà. S’aixopluguen en la ceguesa que els hi produiex el seu domini, basat en les armes. Avui tenen por que els seus avenços produeixin una catàstrofe mundial, no els importa la catástrofe sinó la veritat que també se’ls emportaria a ells. Si només s’emportés  a la gent humil, no els importaria. Només cal valorar el seu comportament. I aquesta norma també es compleix a la pell de brau. Alló important és mantenir el poder, no com. Si en aquesta cursa cau molta gent, no importa. Quan reflexiono sobre el comportament de la política al món, em pregunto quin sentit té ser persona? Dissortadament la política l’ha convertit en moneda de canvi. I disortadament massa gent s’hi ha apuntat a aquest joc. Però sortosament també un nombre considerable de persones s’afegeixen cada dia a l’exèrcit que lluita amb la paraula per la pau. Disortadament alguns cauen sota el foc de les armes, però, sortosament, hi ha gent que a pit obert corre el risc de morir per defensar la llibertat. La llibertat que actualment domina la societat, no és llibertat, és el plaer de la injustícia de fer creure que en una societat esclavitzada també és pot viure en pau. Es una pau falsa, perquè quan els ciutadans es manifesten, se’ls atura amb les armes, no amb la paraula. La guerra actual donarà pas a la pau quan la paraula sigui la verdadera base de la convivència i l’economia tingui en la investigació la fórmula de convertir la paraula en norma de llei en la política. Mentre la política traeix a la humanitat.