EL LLIBRE I LA ROSA, COAUTORS D’UNA FESTA NACIONAL

Que el llibre i la flor configurin la centralitat cultural d’un poble convida a reflexionar quan la convivència d’un estat pateix les consequències negatives de no entendre, i el que és pitjor no voler, el missatge. I el llibre missatger és la persona humana. Una mirada amb la corresponent encaixada desvetllen el desig o el rebuig de llegir el llibre de la persona quina imatge tens davant. La paraula i el perfum atrauen o rebutgen. Conèixer el perquè explica l’enigma. L’enigma de la discòrdia, acompanyada per l’odi, en fa de les diferències ocasió de baralles quan les diferències haurien de ser raons de progrés a tots nivells. Col·locar un ram de flors al bell mig de la taula familiar i un llibre en l’estanteria de casa són fets que han d’anar més enllà de la decoració ambiental per enriquir la dignitat personal. Una festa és una pèrdua de temps quan només ha viscut l’efecte d’un moment sense un ingert que millora la imatge. El llibre i la flor són reclams d’atracció a les mirades alienes perquè la imatge respira dignitat i bellesa, saviesa i passió. Comprar un llibre i una rosa és per Sant Jordi un acte de fe passional al saber i a l’art, expressió que l’ésser humà hauria de despertar als ulls del món. I la natura ens ensenya, a llegir la passió de l’art i el silenci de la paraula en la succesió de tempestes i bonances. Quan l’aigua del mar es revolta no deixa de ser aigua, i quan suament besa la sorra del mar continúa essent la mateixa aigua. Una metàfora de la vida que la diada de Sant Jordi, vencent el drac, ens ensenya artísticament i poètica el camí. Quan la paraula en el dia de la seva festa posa als ulls del món imatges de persones que la deshonoren amb actituds desafiadores argumentals, la filosofia de la història es manipula invertint els significats i aquells actes que haurien d’esdevenir trobades de diferències germanes es transformen ens espases tallants de les veritats, per amb la seva sang sembrar arguments de por per dominar la convivència. Dissortadament la política de la pell de brau ha esdevingut l’argument del drac amenaçant Sant Jordi amb l’esperança que la sang derramada esdevingui el llorer de la victòria. Tenir facilitat de paraula no hauria de comportar cap mena d’embaucament, però és la tònica. Manipulada la paraula, manipulada també la Constitució. Castigada la convivència de la dignitat. La política que es vol imposar a Catalunya no és la de la filosofía del llibre i de la rosa. Només la fe del poble que la té per guia pot assolir els seus objectius de pau, solidaritat i germanor. La democràcia si no és germanor no és democràcia i Catalunya vol ser demócrata. El llibre i la flor afilaran l’espasa de Sant Jordi i el drac serà vençut. Cal caminar per la vida amb una rosa al pit i un llibre a les mans, els millors consellers.

AMB POESIA GUANYAREM LA INDEPENDÈNCIA

Viure poèticament significa viure en llibertat perquè la poesia integrada en el nostre jo és la imatge de dignitat més convincent. El saber és valor afegit del ser, la poesia és essència. Ser poesia palesa la vivència racional de les passions amb un respecte imprescindible del dret a equivocar-se. La llibertat és la qualitat creadora de la dignitat. L’error no taca la dignitat si la raó demostra a la llibertat el reciclatge necessari per esdevenir veritat. La llibertat és la qualitat humana que defensa més positivament la dignitat. La poesia, que és acció creadora amb la paraula, la imatge i el treball, defensa el valor indispensable de la dignitat perquè la persona esdevingui artista de la veritat. Les passions amb l’ampli ventall de les seves manifestacions són el desig humà de les vivències que palesen la vàlua humana, social i cívica de les persones. L’error no és enemic de la veritat és un desviament en el camí que cal rectificar i la persona està capacitada amb intel·ligència i racionalitat.

Un dels grans valors de la llibertat rau en la possibilitat de reciclatge per sanejar la dignitat emmalaltida que reclama veritat. La poesia controla amb la capacitat artística la imatge de la humanitat. La poesia és molt més que escriure poemes. És l’anima de la persona descobrint la bellesa pròpia i aliena amb capacitat de revertir la lletjor en boniquesa, la tristor en benestar i el fàstic en bon gust. Són els pols de la llibertat en la creació de la imatge. I l’art, i particularment l’art de la paraula, crea imatges. La vida és el llenç suport de l’obra literària d’art personal de cada ser humà i la vida pateix alegries i penes, llàgrimes i somriures, salut i malaltia, diferents versos dels seus poemes viscuts en l’ambient del temps i de l’espai. No debades la poesia  es cataloga per les seves modalitats en lírica, èpica, subjectiva, objectiva, histórica i esdevé reflex valorador de les variants vivències de les persones i n’existeix una, la poesia visual, una imatge i quina millor imatge de l’ésser humà sintetitzada en la mirada?

El món de les passions, emocions i sentiments, és la font inspiradora del poeta com ho palesa cada poema, missatge de la interioritat psíquica d’una manera de ser molt personal. No és debades que en expressions alienes a la paraula s’hi captin sensacions que afecten l’esperit afectant en bé o en mal la moral de les persones. Sensacions de benestar i felicitat que la persona gaudeix en el seu treball són aspectes poètics que qualifiquen la personalitat. Una cuinera i un cuiner senten la satisfacció del plat del menú donant-li en la seva presentació un toc, que el fa agradable a la vista. És obra d’art de la imatge que en silenci recita el poema íntim del plaer. És aquella capacitat pròpia del ser humà de convertir el treball en plaer i endevinar en l’objecte que està fabricant aquelles sensacions que el fan sentir feliç i satisfet. Creure en un mateix i viure la capacitat  creativa amb que la natura ha programat el ser humà és essencial per ser configurador d’una convivencia pacífica i de germanor. Per aquesta raó és tan important exercir de poeta en la vida.

Si tots els humans fossin conscients d’aquesta qualitat tindrien fe en els altres, els respecterien, la dignitat seria llei de convivència, i les lleis socials cedirien el seu poder a l’amor. Perquè l’amor és el motor de la vida en la seva doble modalitat, el amor eròtic i l’amor místic, són les dues modalitats que que vesteixen la dignitat en l’espai i en el temps, en l’ahir, l’avui, el demà i en el futur de l’altra vida. Que la  vida sigui un poema és la victoria de l’amor creatiu de la humanitat. I el principi solidari de la globalitat humana rau en un jo digne. Els romans ho resumien en el “gnosce te ipsum”, conèixe’t a tu mateix. És la capacitat de poblar la terra que el Gènesi ordena als primers pares de la humanitat.

Nens i nenes, poetes avui i demà

Qui no ha escrit a la seva infantesa un poema d’amor? En els concursos de poesia en els que he actuat de jurat un dels temes preferits és l’amor. Però també d’altres. Palesen la pluralitat de la societat. Francament llegir els poemes que presenten els escolars a concurs és un regal de la vida. He escollit quatre poemes del concurs que organitza el Niu d’art de Parets del Vallès i que aquesta setmana celebra la Festa de la Poesia escolar dels alumnes de les escoles d’ESO de la població a les 18 h. del dissabte dia 8 d’abril al Teatre de Can Rajoler. Un poema de cada curs independentment de si han estat guardonats o no perquè tots mereixin ser tinguts en compte. El de Primer d’ESO porta per títol MIRO ELS NENS EN AQUEST PARC i la primera estrofa diu aixÍ:”Miro els nens en aquest parc / i en veig un munt cridant /ara salto, ara escalo, ara caic / però tots ells están jugant”. El parc és sincerament espai ideal per jugar i el joc és la vida dels menuts. I en la vida les situacions de felicitat passen pel gaudi, pel disgut, el desencís, la dissort, però és vida el joc. Una altra estdrofa és significativa:”Assegudes des d’un banc / les seves mares els miren /pensant:quan es cansaran?”. Una observació de les relacions familiars i com els grans han de valorar la vida dels petits.

El poema de segon d’ESO: “QUAN JO ERA UN NEN PETIT”. La darrera estrofa és tota una filosofia de la vida infantil:”Quan jo era un nen petit / m’agradava molt jugar / i fer d’heroi dels programes que havia vist / i amb els meus amics somiar…/ que ens fèiem grans”. El mateix tema del joc però amb dues insinuacions molt significatives que donen a entendre la capacitat intel·ligent d’observació i de reflexió. Ser heroi és una obsessió perquè l’heroicitat és una qualitat que fa gran a les persones però aquesta observació els porta a somiar, perquè el somni desperta el desig d’assolir un objectiu. I s’hi creua la realitat de la vida, se n’adonen que es fan grans. I el poema acaba amb aquesta reflexió. Per què? Possiblement perquè no podrán continuar gaudint del joc dels infants.

LA REALITAT, és el poema  de tercer d’ESO. Comença amb una reflexió molt suggerent:”Qui realment dóna voltes,/ la terra o nosaltres?/ Jo també tinc astres,/que giren al meu voltant/ donant-me suport constant.” El ser humà és veritablement un microcosmos i al seu entorn hi giren molts astres. Explica qui són quan escriu”Una tarda prenent el tè / amb la llebre, el porc espí i el barreter”. I consequència del astres que giren al voltant nostre és la manera de ser i viure.”Aixó és completament diferent,/ amb el que ens ha tocat viure,/ aquí domina l’avorriment,/ ens hem deixat de riure”. I el resultat final per assolir-ho hi té molt a veure la intel·ligència.”A vegades no s’ha de tenirn por,/de tenir una mica d’imaginació / potser algun dia ve un conill,/ a portar-te al seu racó,/ on no existeixi el rancor,/ i on nomès hi regni l’amor”. L’objectiu final de la vida sempre és el mateix: amor.

TIC TAC, és un dels poemes de 4 art d’ESO.Un poema curt de tres estrofes i el tema la lluita de la vida. Des d’els més petits als més grans tothom lluita per la felicitat de la vida que cal no desaprofitar perquè el rellotge de l’existència marca les hores. Ho diu el jove poeta;” Somriures de fora / de dins, batallles./ Somrís fals,mentidor, fingit./ La vida segueix,/ el temps passa,/ el rellotge les busques no detura./ Lluita per ser feliç / i que ningú mai en tregui / de somriure el delit.”

Quatre petits tasts dels més de noranta poemes presentats i detall molt interessant i significatiu és la claretat d’idees que manifesten des de la imaginació i el desig en la interpretació de com assolir la veritat de la vida. La seva poesia denuncia la vàlua i qualitat del sentiment i passió que manifesten en els seus poemes, on la qualitat rau en el missatge més o menys apassionat que expressen. El concurs de poesia d’enguany, com en el d’anys anteriors porta llum d’esperança d’un món millor per la qualitat que s’intueix en els futurs configuradors de la societat.

Dia internacional de la dona

Sento en la meva ànima el deure de retre homenatge a la meva mare, que no vaig conèixer, però que li dec tot i li dec tot perquè em portà a la vida. I amb ella, en el dia internacional de la dona, malgrat l’absència, escolto la glossa de la natura i de la història que proclamen la raó de l’excel·lència femenina. I el primer pas ha estat consultar facebook per gaudir de la poesia de dones que hi publiquen poemes de l’ànima. I la búsqueda ha fructificat. Quatre poeteses hi han expressat la seva passió. Montserrat Ricart hi ha publicat el següent missatge: “Tots els dies són 8 de març”. Núria Miramelsmots hi diu:”El verb més generós i el més indulgent duen nom de dona”. Gisela Fernàndez, publica el poema DONA jugant amb la primera persona del present d’indicatiu “dóna” i amb el nom “dona” i diu entre altres afirmacions: “Per què ets molt més / que una costella / embolcallada de sang” i al final de les reflexions la deducció és: “Perquè ets i ho saps, VIDA. Perquè saps i ets / DONA”. I finalment Montse Pellicer ens  saluda amb un “ BON DIA AMOR! UNA PARAULA NO ES DESGASTA M’ENTRE S’ESTIMA”. Quatre dones, que són poeteses i mares, que amb paraules, perquè la paraula és el mirall de la persona, resumeixen l’essència per excel·lència de la vida que no és res més que l’amor.

I la dona és amor i creadora d’amor. I aquesta consequència em trasllada als inicis de la humanitat amb aquella expressió bíblica que Déu creà a imatge seva l’home i la dona i els hi donà el poder de multiplicar-se. I em ve a la memòria la famosa poma que no em recorda res més que era una manifestació externa de l’amor de la dona envers l’home. I aleshores giro la meva mirada a la història i em pregunto: és obra de l’amor la imatge de la humanitat a través dels anys? I la resposta és que sí però que la mala imatge es deu a la manipulació de la paraula amor. En veritat o en egoïsme, l’amor es trova en les obres del bé i del mal. Però en el subconscient sempre s’hi intueix la necessitat d’estimar. Estimar com? La manifestació amorosa de la dona sempre és intensa i la intensitat és possible que només sigui erotisme sense transcendència, però humanament és amor. L’amor natural trova en la dona l’expressió més exigent perquè independentment de la forma, la intesitat està en l’ànima, encara que en situacions àlies l’objectiu siguin els diners. Malgrat tot el dia universal de la dona no tindria cap sentit sense el reconeixement que l’amor és essencial en el ser humà amb una intensitat especial en la dona perquè és ella qui porta la vida al món. La celebració del dia internacional de la dona és una crida al món que urgentment necessita reciclar els seu comportament envers les dones i complir el programa d’igualtat amb que l’home i la dòna foren creats.

Jo només sóc un gra de sorra

Catalunya és la platja de la meva vida. Em sento platja perquè sóc platja, sóc Catalunya. Les platges sempre són vives però no sempre tenen passavolants o banyistes. És un guardó infinit ser sorra d’aquesta platja. El gra de sorra que sóc l’ha trepitjat molta gent i alguna amb força mala sang. Massa sovint han intentat destruir-la deixant el mar orfe. Però el mar és molt bon amic i el meu gra de sorra sempre l’ha retornat a la meva platja. Sóc un gra de sorra molt especial. Quan el meus veïns i veïnes pugen al tren de la història i corren per Catalunya  cridant independència, jo em sento Catalunya Independent i sense mourem, escric convençut jo ja sóc Catalunya independent. Sé que és un sentiment però també una convicció. No em moc perquè el gra de sorra que sóc no té massa bona la mobilitat física però excel·lent la psíquica. M’agrada que els grans de sorra que parlen amb mi s’assabentin que sóc lliure i que la meva platja sigui la platja d’un estat lliure. Les gotes del mar que sovint la besen celebren amb els grans de sorra el mateix desig de llibertat. Quan una gota d’aigua em fa un petó ens abracem i cridem ben fort són aigua i sorra catalana lliure independent.

No sabeu pas com de gran i sublim és l’abraçada i el petó que es fan una gota d’aigua i un gra de sorra. Una gota d’aigua és molt petita però és mar i gual que un gra de sorra és platja. Catalunya la formen molts grans de sorra i moltes gotes d’aigua. I contínuament  l’aire de la natura les acarona amb abraçades i petons perquè són aire, sorra i aigua de Catalunya. És un misteri. L’aire, la sorra (terra) i l’aigua són universals, configuren el globus però són i es presenten amb diferents semblances d’acord amb l’espai on es mouen. Perquè els habitants d’aquell espai no ho serien si no fossin aire, terra i aigua i la natura les vesteix d’acord amb el lloc on es mouen. La natura és molt sàvia i tots els  espais naturals tenen les seves característiques i aquestes característiques tenen totes el mateix suport, aigua, aire i terra,  esdevenen diferents per la imatge. La natura és transcendent, dels seus elements bàsics, ha format les seves criatures amb qualitats esgraonades. I moltes d’aquestes criatures han rebut el nom de persones, que metafòricament són  partícules d’aire, gotes d’aigua i grans de sorra, amb una objectiu transcendent. I aquesta transcendència la gaudeixen els humans. La capacitat creativa de la natura deixa endevinar característics objectius de futur sobrenaturals. Com a natura no els sap explicar però convida a intuir-los. Per què té aquest poder la natura? Rau en les seves lleis naturals? La intel·ligència humana ha desenvolupat les seves visions filosòfiques i la història ha rebut de la natura la riquesa de les diferències. Catalunya és una d’aquestes riqueses. Jo, gra de sorra, gota d’aigua i partícula d’aire, sóc Catalunya en el marc transcendent de la globalitat natural amb destins ultra naturals. És la gran força de ser. La grandesa de ser un gra de sorra de la platja Catalunya.

I Congrés poètic de Parets del Vallès

El Niu d’art poètic de Parets del Vallès és una entitat dedicada a la poesia de més de cinquanta anys d’activitat promocionant la cultura catalana directament o indirecta. Durant el anys del franquisme va treballar amb la mirada posada a Parets per potenciar culturalment la seva població fins on es podia driblant el poder polític del moment enemic obert de la cultura i llengua catalanes. El posicionament clarament obert a la cultura catalana es va posicionar quan en els darrers anys de l’alcalde de Parets Joan Seguer es reorganitza el Niu d’Art amb un nous estatuts en els que es reconeix com objectiu central la promoció del català i la cultura catalana. Sentades clarament les bases, el Niu d’art gaudeix de prou posicionament cultural per allargar la mà a les altres llengües que es parlen a l’estat espanyol i a les estrangeres. El diàleg lingüístic és un instrument de convivència i de respecte a les diferències. Diferents sí, enemics no. I en aquesta filosofia amb la nova directiva ha enfrontat una nova etapa en la que la poesia del poble i per el poble tindrà un espai molt important amb el convenciment de que fomentar la poesia popular és una base molt sòlida i necessària pel descobriment de nous valors i noves generacions capdavanteres que situen la poesia catalana al món. El I Congrés poètic de Parets del Vallès respon a aquesta filosofia que pretén convèncer a la gent que tothom porta un poeta amagat en el seu interior i el Congrés vol ajudar a trobar-lo. El Niu d’art té molt clar que no és el mateix ser reconegut com un poeta d’elit que reconèixer que cada persona porta dintre seu el valor poètic. I també té molt clar que moltes persones manifesten aquest valor amb una poesia que surt del cor i porta missatges importants. No sempre el vestit defineix amb claredat la qualitat humana de les persones, el vestit és un disseny però no dibuixa la verdadera qualitat del ser humà. El més ben vestit non necessàriament és el millor poeta, pot gaudir d’aquest honor una persona que la seva vestimenta sigui uns verdaders parracs. Les aparences enganyen i a l’hora de valorar no n’hi ha prou de conèixer la superfície, cal conèixer l’interior, l’ànima. I aquest és l’objectiu del Niu d’Art i aquest mini congrés es basa en aquesta filosofia. I s’hi basa perquè s’està segurs que és imprescindible per descobrir valors que malauradament es perderien. El I Congrés Poètic sembla ser que està en bon camí. És un primer pas i Parets ha demostrat la seva filiació poètica amb molts anys de promocionar-la. El Niu d’Art obre les seves portes a tots els amics de la poesia perquè creu fermament que amb la poesia també es fa país i les arrels són molt profundes i fermes. Amb la poesia Catalunya, nou estat d’Europa.