FORÇA DE LA PARAULA

La paraula és la missatgera dels pensaments, de les idees, des sentimenents, de les passions, de les emocions, de les penes i de les alegries, dels rencors i dels odis. La paraula defineix a qui la parla. Però darrera de la paraula hi ha un ésser humà dotat d'una qualitat que és molt poderosa tant per obrar el bé com el mal, la llibertat. I la paraula pot anar en les dues direccions. Però molt sovint es troba entre l'espasa i la paret perquè ha de parlar de pau sense deixar de dirigir la guerra. I la humanitat ho pateix i no només ara, al segle XXI, sinò que el nostre segle es troba amb fruits de la paraula incòmodes per perjudicials i incòmodes per difícils de portar a terme. I és que la constitució del ser humà està sotmesa a influències contradictòries dels desitjos i quins són els resultats quan uns defensen una idea i els altres una de contrària? L'experiència ensenya que alló més normal és discutir-se per acabar barallant-se. Baralles que des del començament de la història acabaven amb la mort d'uns dels contendents. I aquesta fou la primera espurna de les guerres. I tot va començar per la interpretació de les paraules. I alló que és curiós quan se signen tractacs de pau desprès d'una guerra, les paraules dels tractacs defensen la pau però els efectes mai es compleixen perquè el guanyador sempre imposa la seva voluntat al vençut i sovint amb sancions molts doloroses. La paraula té el valor de la dignitat de qui la pronuncia. Quan existeix un problema, la solució, sens diu, està en el diàleg, parlar-ne. Però l'objectiu de la paraula d'un és el mateix que la de l'altre? Les paraules de Pedro Sànchez tenen la mateixa intencionalitat que les de Pablo Casado o d'Abascal? La persona que escolta ha de ser molt intel·ligent per adonar-se de la voluntat que hi ha darrere del que es diu. I en l'actualitat que es viu a l'Estat Espanyol, dissortadament, es juga molt en els dobles sentits que se'ls hi dóna i sobre tot quan les paraules fan referència a lleis escrites. Dissortadament l'elegància del llenguatge de certes persones convenç més que no pas el que diuen les seves paraules. En el món del poder hi ha moltes maneres de fer entendre alló que és vol i es diu simulant la veritat que no volen. I en política aquesta pràctica és massa freqüent. Sovint em pregunto perquè es necessiten jutges i abogats, si la llei s'ha de complir d'acord amb el que diu? I aleshores resulta que la llei es pot interpretar. Dissortadament l'exercici egoïsta de la llibertat hi porta. És francament incomprensible que la paraula, que ha de ser la base d'una bona comprensió, esdevingui l'exercici de le mentida i de l'engany. On és el poder de la paraula? Penso que està en la voluntat de qui se'n serveix. Darrere d'una desgràcia sempre hi ha una persona, directament o indirecta. Darrere d'un èxit sempre hi ha una persona voluntàriament o involuntària. En aquest món l'art de la paraaula juga en camps diferents i oposats. El bon resultat del diàleg és resultat de la intel·ligència i saviesa de les persones dignes. És possible que tant per una banda o l'altra també hi jugui la sort, però la sort depen de les mans on cau, serà en benefici o perjudici. I caiem en el mateix problema. La solució està en les mans de les persones dignes. Les persones dignes sempre estan a favor del diàleg. Una persona digna que no s'hi vegi amb cor, sempre cedirà la paraula a la millor preparada. I arribem a la conclusió: la importància de l'educació. Però tornem a raure en el problema, també es pot educar per fer el mal. I aquest és el gran problema i el gran repte de la humanitat. Entendre qué significa la llibertat per assolir una convivència en pau.Com responen els set mil milions de dones i homes del segle XXI? Només cal fer una ullada i la resposta no es farà esperar. Quanta feina encara hi ha per fer perquè tots elsn humans puguin viure dignament! I la indignitat és culpa d'una minoria que es creu infalible en el tot si val per fer diners. L'avarícia del diner, la ruina de la humanitat. I en aquest greu problema quina és la força de la paraula de la religió, la política, la justícia i l'economia? Possiblement la pregunta ha de ser quina és la dignitat de les persones religioses, polítiques, justicieres i economistes? Té la humanitat una filosofia social global?

LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.

PRESÈNCIA DE XIRINACS EN EL PROCÈS PRO INDEPENDÈNCIA

En el testament de comiat en la seva ofrena al complir els 75 anys afirmava que amb la seva mort Catalunya esdevenia un xic més lliure i que ell estava en nosaltres, amics. La independència era un objectiu de la seva vida que no podia separar-se de la seva religiositat mística, globalitat en la imatge del seu jo. Religió, política, cultura i civisme formaven un blog que s'autoalimentava mútuament d'acord amb el programa transcendent de la seva vida. La defensa de la independència de Catalunya era un deure que la seva dignitat de persona li exigia fins a l'extrem d' haver d'arriscar defensant pacíficament violències perilloses políticament quan va declarar ser amic d'eta i enemic de l'estat espanyol. Només una intel·ligència claravident com la seva podia entendre situacions relliscoses que desafiaven la justícia. I aquesta intel·ligència està entre nosaltres. Com? Òbviament que la capacitat intel·lectual palesa moltes diferències personals però hi ha un detall que tothom el pot complir, ser conscients del tema i la voluntat d'exercitar-lo. En una paraula, ser lliures. I en l'exercici de la llibertat saber arriscar. I en aquest risc hi ha un concepte indispensable, la dignitat natural de l'esser humà. La independència d'un poble està supeditada a poder viure la dignitat dels seus ciutadans. Els ciutadans d'un poble sotmès no poden, encara que vulguin, viure en plenitud la seva dignitat. I no la poden viure quan la llibertat rep coaccions que neguin el dret total de ser, per exemple, català. I Lluis M. Xirinacs ho tenia molt clar. En la contesa en la que ens trobem actualment els independentistes catalans el llegat que ens ha deixat Lluis M. Xirinacs és d'una força interior, intel·ligent, racional i mística, que recolza les paraules del President Torra davant del Tribunal que el jutjava que no es penedia de res perquè ell es devia a la voluntat del seu poble acceptant la condemna de la justícia espanyola que esdevindria la condemna dels que el jutjaven. És molt significatiu que a Catalunya el partit més afí a la doctrina de Lluis M. Xirinacs sigui el partit més esquerrà i anticapitallsita, la CUP. La desobediència és l'argument més poderós davant un poder que dóna tot el protagonisme a la llei dictada per homes abans que la llei de la veu del poble a qui la natura i per tant Déu li va donar el mandat. I és precisament aquesta la força opositora al poder de la dictadura que el va mantenir ferm i defensor dels drets que la política del seu temps dictatorial trepitjava. I dissortadament la imatge del poder polític actual de la pell de brau fa la impresió que és la continuació del règim franquista. I a la presó hi ha polítics fidels a la voluntat del poble per raons idèntiques als empresonaments de Lluis M. Xirinacs. Ell sacerdot secularitzat no va perdre mai la fe en Déu i la seva mística l'acompanyava en totes les seves accions emparades en exemples de Ramon Llull, Gandi, i personalitats del pensament hindú, budista i musulmà, lliurant-se voluntàriament amb la seva mort a l'estil de gurús indis i de mestres indis d'América. La fi de la seva vida fou un acte d'amor místic total a Déu donant la vida com Jesucrist per la llibertat del seu poble i la germanor universal de tots els humans. El poder d'aquesta força recolza la fe i la confiança dels independentistes catalans. Les darreres paraules estic en vosaltres actúen sense fer soroll. Els presos polítics, els exiliats i el President Torra sense fer soroll segueixen el mateix camí del poder de la veu del poble.

PODER DE LA DIGNITAT HUMANA

“L'aigua és el mrall de la cara; el cor és el mirall de l'home” (Proverbis XXVII-19)

La relació emocional entre la natura i la humanitat esdevé un diàleg de complicitats intel·ligents sense paraules amb perspectives de transcendència. L'aigua i el cor alliçonen des de la tranquil·litat en pau i també des de la tormenta per desvetllar la necessitat de pensar. Quan la relació natura humanitat no és creativa, ens manca el mirall de la veritat per auto-conèixer amb més profunditat i intensitat el veritable poder de l'ésser humà, és perd la solidaritat de ser i la indignitat fa de norma. Un ésser humà és com una gota d'aigua, una bona compenetració configura el mar, i si entre els humans cada ésser no perd la seva dignitat, es configura la convivència en pau, convivència exigent que quan alguna irregularitat s'infiltra es revolta amb onades denunciadores que reclamen les relacions de la calma. Són les guerres o enemistats que denuncien irregularitats exigint el raonament intel·ligent per reconstruir la pau. La pèrdua de dignitat d'una persona pot desestabilitzar la convivència i massa sovint la desestabilització comença per crear malentesos i enemistats entre iguals que es mouen com les gotes d'aigua del mar amenaçant tormenta. La convivència en pau de la humanitat no depen de les grans empreses de les persones, depen de la dignitat de cada persona que en el seu entorn hi aporta sensacions de benestar, pau i amistat. En una paraula, ser persona. Si féssim una anàlisi en profunditat de les enemistats, ens adonariem que la causa responsable del mal està en el fet de no ser persona digna. I aquest no ser persona digna, el poder la substitueix per la indignitat i els resultats són col·lectivitats, entitats, nacions mal governades per persones que pretenen més el lluiment i enriquiment personal que no pas el benestar dels altres. Posen la dignitat en el càrrec al marge de la persona. L'individu, que parla molt sense que les seves paraules fruitin relacions de pau i benestar, esdevé una bola de neu que muntanya avall crea un perill més amenaçador i pot destruir els arbres que troba en el seu recorregut sense control. Com que la seva realitat és xerrar pels colzes no se'n pot esperar profit del seu treball i les seves paraules només aporten misèria. Les manifestacions dels polítics en campanya electoral m'han portat a reflexionar i dissortadament he arribat a la conclusió que per assolir el poder tot si val i un dels camins és desautoritzar els contraris sense cap respecte a la dignitat que com a persona gaudeixen. Les desqualificacions del contrari i fins i tot les criminalitzacions, esdevenien arguments convincents quan les seves paraules palesaven a bastament la indignitat que en aquell moment defesensaven, com si aquesta qualitat fos l'estrella polar de la políticsa. Qué lluny els parlaments polítics del consell del rei Salomó quan afirmava: “una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correcció del savi li és com anell d'or, com collaret d'or vell”. Quina distància dels efectes dels polítics quan primer és el poder. És francament un fracàs de la política que amb més de cinquanta segles d'història, la filosofia de la convivència humana necessiti pensadors honrats, intel·ligents i racionals per trobar els remeis que el progrès social reclama perquè la humanitat en la seva globalitat esdevingui convivència universal en pau. I dissortadament les veus dels governs més poderosos del món esdevenen el que afirma Salomó quan escriu:”nuvolades i ventades sense ni una gota és el qui promet i no dóna.” I aleshores la solució en relació amb els honors que s'auto-atribueixen polítifcs del segle XXI no tenen raó de ser. Ho diu clarament amb aquestes paraules:” com la neu a l'estiu, i la pluja a la sega, també els honors donats al neci són fora de lloc”. A on porta al segle XXI la dignitat humana en la política? Sembla mentida, però a la presó. Malgrat tot el meu convenciment és que de la presó sortiran els grans polítics del demà i d'un avui no massa llunyà. I aquesta renaixença l'estan anunciant els joves.

UN FILL DE DÉU NO POT OBVIAR LA POLÍTICA

Jo, en la meva condició cristiana, tinc el deure de ser fidel als missatges rebuts del Creador. I el primer missatge es llegeix en el Gènesi quan diu: “Sigueu fecunds i nultipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” i aquesta norma la va donar a tota la humanitat, representada per Adan i Eva, creada a imatge seva. La terra havia de dominar-se físicament i psiquicament. Físicament amb la presència humana d'acord amb les condicions personals i psíquicament, ordenant la convivència. I aquest manament fou donat a la dona i a l'home, lo que significa que la política és un objectiu comú. I dissortadament aquest manament, que per altra banda, és un deure natural, ha estat manipulat de tal manera que al segle XXI encara no s'ha assolit qualitativament. La política en té la responsabilitat i en un model democràtic rau en la voluntat popular. Voluntat popular que no es respecta, restringint egoísticament la participació que facilita al guanyador sentir-se amo i senyor absolut. La democràcia encara no ha assolit aquell grau de qualitat indispensable perquè la dignitat de cada persona sigui veritat. En aquest deure humà dictat per Déu, la humanitat per complir-la està dotada d'intel·ligència i racionalitat i del seu exercici en depèn la qualitat de la convivència. Cal treballar-hi bé, sense oblidar l'avis dels Proverbis que ens diuen que “de tot treball se'n treu profit; xerrar molt, misèria i prou”. La bondat del treball depen de la la qualitat de la paraula dialogant. I en aquest diàleg, la bíblia ens adverteix que “l'arrogant cerca en va la saviesa, l'intel·ligent l'apren fàcilment”. El resultat de la paraula ens indica quina ha estat la intencionalitat dels actors polítics responsables de la convivència per què “una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació.” Talment com si l'escriptor dels proverbis fos un observador de la política espanyola del segle XXI. I ens ho explica perquè “sense deliberació fracassen els projeectes; amb nombrossos consellers arriba a bon terme.” I en aquest estira i arronsa polític el llibre dels Proverbis ens senyala el camí:”venerar els Senyor és font de ida i aparta dels llaços de la mort”i en aquesta línia em vull moure, malgrat les errades de la meva llibertat,i coherent amb mi mateix he de defensar la dignitat de persona, filla de Déu, i emetre en unes eleccions aquell vot que defensa la llibertat del meu poble format o que s'hauria d'haver constituit humanament. I en aquests termes la problemàtica del vot català en unes votacions espanyoles ha de ser valent amb una base intel·ligent i racional a favor dels drets de les persones en el seu model polític de convivència. Des de la meva condició cristiana la meva intel·ligència em diu que he de votar per la independència de Catalunya perquè la realitat de l'estat espanyol no compleix el mandat diví lliurat a la humanitat. No respecta els drets de les persones, no salvaguarda com cal la igualtat home-dona en les diferències i dóna més importància al territori que a les persones. I el resultat porta a una política prepotent sense respectar la filosofia de la naturalesa, que en realitat és el mandat diví a la humanitat. I per aquesta raó el meu vot és independentista perquè es fonamenta en el respecte que es mereixen totes les persones i defensa la llibertat fonamental en tot ordre social.

CAPITALISME I ANTI-CAPITALISME EN SENTIT DE LLIBERTAT

La meva idea en relació amb el tema he de reflexionar-la d'acord amb la meva ideologia des de la vessant política, religiosa, basada en la Bíblia, cultural i humana, amb la consciència que la felicitat de l'ésser humà ha de ser-ne l'objectiu. A l'estat espanyol, la Constitució ho té molt clar; a la Bíblia en l'evangeli es llegeix “benaurats els pobres d'esperit perque d'ells és el regen del cel; el fracàs de la cultura el palesa la pobresa mundial i les morts injustes per les guerres, els crims i les polítiques incomplidores; i la humanitat ens diu que cada ésser humà gaudeix de la mateixa naturalesa i la seva diferència en la globalitat és l'aportació a la felicitat total. Quin paper hi juguen el capitalisme i l'anticapitalisme? La resposta està en els resultats. La riquesa, qué és, un bé o un mal? L'evangeli ens dóna una resposta, “benaurats els pobres d'esperit”. Quina és la interpretació? No és una condemna del diner, ni és donar la raó que la pobresa és el resultat d'un concepte d'inutilitat i abandó per impossible. És senzillament aquella postura que el diner no és la felicitat en ell mateix sinò un element al servei de tota la humanitat, condemnant els egoïsmes personals, com defensa el gran capital que per ser ric tot si val. Es pot ser ric i pobre d'esperit perquè és responsable de que la seva riquesa està al servei de la humanitat. És veritat que les diferències també hi són presents, com ho són els nivells culturals, les capacitats físiques, les opcions de benestar de cada persona. Però la riquesa, que rau en l'us dels bens natuarls, és un bé universal per satisfer cada persona, sigui quina sigui la seva opció al servei de la globalitat humana. La paràbola de l'evangeli del pobre Llàtzer ho defineix. El ric va morir i fou enviat a les flames, morí també Llàtzer i se li obriren les portes del cel. La resposta a les demandes del ric fou aclaridora en relació a l'us de la llibertat. No cal que el ric contacti d'alguna manera amb els seus germans que segueixen el seu mateix camí. Tenen els factors necessaris per saber actuar, perquè la seva llibertat amb la intel·ligència i la raó pot escollir el camí recte si no es deixa dominar per l'egoïsme.Tenir diners no és un mal. Un us egoïste i inhumà, sí ho és. I en aquest capítol hi juga molt la cultura dels bens materials. De la mateixa manera que un ric pot ser condemnat per la seva avarícia, un pobre també si el seu pensament és una enveja que el portaria a actuar de la mateixa manera. Personalment penso que l'anticapitalisme és més proper a l'evangeli que el capitalisme. Però cal ser prudent, perquè ambdues tendències poden ser perjudicials en l'us de la llibertat. I el progrès com respon? Dissortadament a l'us egoïsta de la riquesa. Una reflexió.

Necessita la humanitat automòbils valorats en milions d'euros quan el 99% de la humanitat no gaudeix de poder adquisitiu? Per reflexionar. Una altra més propera: quin paper hi juga el futbol quan el capital fa multimilionaris a uns pocs i mileuristes i pobres a la majoria? I en el camp de la cultura: és correcte la valoració d'obres d'art, un Picasso, per exemple, quan discriminen el poder adquisitiu? El seu poder cultural arriba a tota la humanitat? I seguint, com s'explica que morin mils de milers de persones perquè les medecines adequades no es fabriquen per antieconòmiques perquè els malalts que les necessiten no les poden comprar? N'és conscient el capitalisme? Declaracions de personalitats que se suposa importants donen a entendre que no, més aviat hi estan d'acord. Lluitar contra aquest concepte egoïsta de la riquesa és una necessitat. I a l'estat espanyol no s'hi lluita, tot el contrari. No senyalo a ningú, ja ho fan ells mateixos. La resposta de l'anticapitalisme és l'adequada? Honestament penso que és la més responsable i culturalment i evangèlica la més humana. Alló que és necessari, els fets diuen que és inpossible i és un diàleg intel·ligent i racional entre el capital i l'anticapital. El cristianisme l'ha començat, però dissortadament amb alguns exemples que fan mal. I la política? Sincerament, la política-económica és a anys lluny. El poder de les armes en mans de les polítiques és l'enemic del poder de la paraula del poble que pensa. El pensament està esclavitzat i ho estarà fins que la veu del poble no sigui de veritat el sobirà que proclama la Constitució espanyola i l'evangeli defensa en les benaurances.

“No hi ha mal que per bé no vingui”

En la meva lectura del matí el títol del capítol m'ha copsat. Diu:”Me mantengo abierto y receptivo a todo la bueno”. I tot seguit la dita castellana de “no hay mal que por bien no venga” m'ha obert els ulls mostrant-me el camí.. I m'he preguntat: com puc ser esperançat si alló que m'arriba em fa mal? I reflexionant sobre la meva persona lliure he deduit que estic capacitat de trobar el bé en alló qjue em porta al mal. I per aconseguir-ho he de ser coherent amb el sentit de la meva llibertat. La llibertat és una qualitat inherent al fet de ser persona, però també ho és la intel·ligència, la racionalitat i la passió. La llibertat pot ser passional però el seu exercici no és intel·ligent i racional si el desig passional no esdevé un resultat positiu. I és precisament aquest exercici intel·ligent de la passió el fruit de la dignitat.En la meva condició de persona lliure he de ser capaç de raonar tot alló que m'arriba si estimo la meva dignitat. I no tot el que m'arriba porta el segell del bé, de la capacitat de millora, en aparença i amb la intel·ligència puc esbrinar quina és la finalitat dels missatges. Hi ha missatges que són difícils d'entendre quan són contraris a les idees pròpies essent sancionadors del meu obrar. Per exemple una acció policial produída pel meu exercici de llibertat en la convivència.Sortint-ne perjudicat i, tal vegada ferit, puc descobrir el bé que per a la meva persona pot suposar sense necessitat de renunciar a les meves idees de llibertat. I ho puc descobrir si amb el meu comportament i raonament continúo sent una persona digna en l'exercici de la meva llibertat fent més solidària la humanitat global. La vida quin objectiu és la felicitat en la convivència, està plena d'obstacles i perills. Algun sentit té aquesta realitat. El primer risc l'aporta la felicitat del naixement. Depents totalment dels altres i el teu desenvolupament està condicionat per la qualitat humana dels pares, familiars i els educadors. De la qualitat educativa rebuda depen l'exercici posterior de la intel·ligència i de la passió. I l'us de raó pot estar condicionat si la teva intel·ligència no defineix la teva personalitat. Una educació dolenta pot reconvertir-se escoltant la veu interior del teu jo. Sortosament la condició humana amb les seves qualitats pot arribar al bé malgrat el mal rebut. I és aquesta la grandesa. Però disortadament la política dominant actúa de tal manera que anul·la la personalitat perquè accepti que alló que li imposen és el bé, un bé que canvia de direcció quan canvia el poder. Al poder no li convenen persones dignes, necessita esclaus perquè d'aquesta manera es creu un déu. La filosofia popular del no hi ha mal que per bé no vingui és contrarrestada pel la forma sibilina i subtil de presentar el bé amb imposicions d'esclavitut. Dissortadament les lleis de la política no sempre són lleis defensores de la dignitat humana sinó bàsicament defensores del poder, fins i tot en una democràcia. Aplicar el no hi ha mal que per bé no vingui té un sentit pedagògic que porta a la convivència pacífica i dignifica l'ésser humà. En el desenvolupament de la humanitat des d'els orígens de la seva història, el poder sempre ha actual amb el lema d'imposar el mal de l'egoïsme en el poder com un bé i d'aquesta manera tancar la boca dels ciutadans impedint-els-hi la seva capacitat de pensar. La solució de la filosofia popular convida a pensar perquè és el camí del benestar social, però la filosofia popular no és volguda i no l'accepta el poder quan perd la seva condició d'humanitat global.Quan la persona és digna compleix la frase del principi “me mantengo abierto y receptivo a todo lo bueno”.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EM FEU AVERGONYIR DE SER ESPANYOL

Sóc independentista. Em vaig equivocar quan pensava que es podria confiar en vos. Però la vostra trajectòria a partir del dia, que el PSOE vos donar el vist i plau per aspirar a ser el President del Partit, no em mereixeu cap credibilitat. I us ho dic des d’el respecte que la meva religiositat cristiana m’ensenya a respectar fins i tot els enemics. Fidel a la meva ideologia llegeixo cada dia la Bíblia i aquests dies els salms del Rei David m’ han fet entendre en les vostres paraules qué lluny esteu de la democràcia com a servei a les persones, emparat en una llei que bàsicament està només al servei del poder. David, rei de Judà, perseguit pel rei Saúl que no accepta el canvi. Enfrontament de dues legalitats, només la política té raó i no la voluntat del poble manifestada pel profeta ungint rei David, destituint a Raúl. La realitat actual no és exacta, però filosóficament és calcada. Per vos no hi ha altra llei que la política, encara que aquesta llei sense la voluntat popular no té efecte. Però alló important per vos és tenir la llei independentment de la veu popular. I aquest és el problema que no sabeu solucionar perquè de vell antuvi castigueu a les persones que pensen, malgrat afirmeu públicament que respecteu les idees. Si les respecteu perquè hi ha a l’estat espanyol presos polítics? Vos ho negueu, però la veu popular ho afirma i esdevé una veritat que és d’abast mundial. Si de veritat fóssiu demòcrata hauria sortit de vos reunir-vos amb el president de la Generalitat i no exigir alló que el poble no accepta. Sr. Sànchez, heu dedicat mai uns minuts a pensar perquè els independentistes catalans volen separar-se d’Espanya? Honestament crec que mai hi heu dedicat ni tan sol un segon. I una altra pregunta: heu meditat en profunditat el preàmbul de la Constitució que és la base filosófica en que s’empara? Oi, que no? Comença amb un desig d’Espanya, desig que el govern no té voluntat de fer-lo realitat. I mentre el desig és llei sense raonar-lo per convertir-lo en una llei democràtica al veritable servei de tots els ciutadans espanyols i els pobles que configuren la nació. Aquest comportament té un nom: dictadura. I l’estat espanyol actúa dictatorialment amb el model d’una monarquia democràtica. Model imposat pel dictador Franco com ho demostra el fet d’haver confirmat rei dd’Espanya a qui no li pertanyia per herència sinò a qui Franco havia alliçonat i ben alliçonat. I les proves, com l’actual rei acusa Catalunya i Catalunya no el vol. Si tan demócrata sou no encaixa amb l’oblit dels partits catalans que heu practicat en la reunió només amb els espanyols. Democràticament incomprensible. Sr. Pedro Sànchez porteu Espanya cap el pedregar i els ciutadans espanyols no s’ho mereixen. Només heu fet servir la violència amb la presència policíaca i només veieu les fogueres però no us interessa arribar al fons de qui les ha encès, quan les fogueres són el resultat de la violència que necessiteu per aplicar la llei. Heu pensat, per casualitat, que poden ser infiltrats?. Us heu dedicat a valorar el comportament de policies mofant-se públicament dels independentistes amb accions que van fer demanar a algún hotel la seva retirada? Del vostre comportament es dedueix que els policies no són lliures i per tant tot el que fan és bo encara que deixin invàlides algunes persones. Les vostres paraules de diàleg són buides perqué no teniu el coratge de reunir a Catalunya en la taula de diàleg a tots els partits, unionistes i independentistes i sortir al carrer a parlar amb la gent, pensi el que pensi. Actuarà alguna vegada el govern d’Espanya amb el més estricte sentit democràtic. Els fets indiquen que no. I així va el país. Al precipici, Catalunya ho vol evitar i l’estat esspanyol fa l’orni. Fer l’orni és actuar en contra criminalitzant. La dita espanyola ho diu prou clar: “hechos son amores i no buenas razones”. Quan els fets no són amors, que són les raons?

JUGAR AMB LA HISTÒRIA NO ÉS DEMOCRÀCIA

El president en funcions Pedro Sànchez proclamava exultant que l'exhumació de Franco del Valle de los Caídos era una gran victòria de la democràcia. Personalment penso que és tot el contrari. Amb quaranta anys de democràcia no haver pensat altres esdeveniments i fets per poder tenir fe en la democràcia espanyola, vantar-se del trasllat de les despulles del dictador com un fet històric excepcional, no és res més que dormir a la palla i confondre progrès amb enderrariment. Els incondicionals del dictador l'homenatjaran on sigui i ara, encara més, per fer més clar un ultratge del govern espanyol a la història. Però les circumstàncies en que es fa els trasllat, l'expressió de “atado y bien atudo” continúa intacta, amb la particularitat que la memòria històrica esdevindrà un record d'un oblit polític incapaç de fer justícia als milers d'afusellats abandonats a les “cunetes”. El moment en que es dur a terme l'exhumació és un acte clamarós de campanya electoral fent joc amb la publicació de la sentència del procès contra Catalunya. Desde la meva visió una vergonya històrica. La JEC prohibint llaços grocs i frases denunciant injustícies ha tancat als ulls davant una acció electoral clarament favorable al PSOE. Una raó més a favor dels que no ens mereix credibilitat la JEC. Es traslladen, no es destrueixen, al cap i a la fi són restes, però la monarquia espanyola és la continuitat del franquisme per més que democràticament s'intenti revaloritzar. I que és una herència franquista de continuitat no és cap mentida, perquè mort el dictador les CORTS encara dictatorials proclamaren rei d'Espanya a l'hereu a qui no pertanyia, perquè l'hereu era el pare del rei entronitzat, rebutjat per Franco. Sr. Pedro Sànchez, canviarà la política espanyola amb el canvi d'ubicació de les despulles? Les despulles no parlen, els seus seguidors, sí i a partir d'aquest moment encara parlaran més. Sr. Pedro Sànchez el seu historial el denuncia i disortadament el seu socialisme no és el del pare del socialisme espanyol que si aixequès el cap de la seva tomba s'avergonyaria del partit que ell tant estimava.I reflexioni, Sr. President, que si va arribar al càrrec és perquè els independentistes, que tant odia, li van obrir la porta. Dissortadament en la història d'Espanya, el seu estat no sempre ha estat governat per Presidents coherents. No li retrec que sigui contrari a la independència, li retrec que actúi contra la filosofia de la democràcia perquè la democràcia no la fa la llei, la democràcia escriu la seva, centralitzada en la defensa dels drets humans, centralitat massa sovint vulnerada pels governs de l'estat espanyol. I aquesta és la seva creu perque feu mans i mànegues per una imatge de dignitat política tacada per la descoordinació dels partits polítics espanyols, que a l'hora de fer campanya no exposen la seva filosofia i el seu programa sinò que basen la seva campanya en desacreditar al contrari, escàndol que es viu massa sovint en les corts espanyoles. En massa manifestacions seves i dels seus ministres sempre s'hi intercalen paraules injurioses com en l'expressió de la vice-presidenta del Govern, Sra. Carmen Calvo quan diu “que la guàrdia civil surti de Catalunya és només un desig polític aberrant”. I no creu, Sr. President que no convidar a la màxima autoritat catalana a un acte de la Unió Mediterrània, celebrat darrerement a Barcelona, és una demostració de la nul·la voluntat d'arribar a enteses amb el diàleg? Quin és el concepte de la democràcia del PSOE? Concepte que cada dia esdevé més feble quan es descobreix, per exemple com ha succeït darrerement, un membre del Centre Nacional d'Intel·ligència passejant a Manresa amb un llaç groc i l'estelada, dissimulant l'espionatge? Sr. President em pot negar que tinc tot el dret de pensar que l'enviament de policies i guàrdia civils a Barcelona en ocasió del coneixement de la sentència del procès es déu a la por causada pel convenciment que la sentència és un reflexe de injustícia? Prevenir, a vegades és acusar al contrari del mals que comet el que actúa de previsor. La situació política que s'està vivint a la pell de brau aquests primers dies del mes d'octubre de 2019 no és res més que una desviació democràtica i constitucional. Jugar amb la història no és democràcia he titolat aquest comentari. I aquest joc polític que es juga a l'estat espanyol és un perill molt greu a tots nivells, autonòmic, nacional, internacional i mundial. I acabo amb una pregunta demanant una opinió. Sr. Pedro Sànchez els presidents mundials més importants per poderosos són veritablemnt demòcrates defensors dels drets humans? Voldria pensar que vos us en sentiu.

“NO M'ENTENEN”.....”COM ENS ENTENDREM”

El jesuita Jacques Haers en una conferència a Barcelona en relació amb el problema de la secularització afirmava que la postura de l'interessat davant la seva decissió no havia de ser “no m'entenen” sinó “com ens entendrem”. És difícil explicar o entendre vivències que semblen contradictòries. És el gran problema de l'Estat Espanyol amb Catalunya. I només té una solució entendre qué és la llibertat i perquè l'ésser humà és intel·ligent, passional i racional. Aquella persona, que és incapaç d'auto-conèixer la seva realitat, no arribarà mai a un consens de convivència. Les idees són per avançar en la història i les idees conservadores acostumen a ser les més enemigues del progrès. I aleshores la resposta al problema plantejat esdevé un greuge de conivència per irracionalitat. Catalunya és conscient de que l'Estat Espanyol no l'entén, ni ho vol. Però aquesta postura en té una altra de part del no comprès i és “com ens entendrem?”. La solució no és fàcil quan el contrari no en vol saber res. Qué cal fer? Senzillament Catalunya ha de provocar amb intel·ligència i racionalitat que el contrari arribi a fer-se la mateixa pregunta. La força de la llei i la de les armes no ho entendrà mai si es creu posseidora de la veritat absoluta. Però sortosament, el govern, la justícia i les forces de seguretat s'han de fer la reflexió de “no m'entenen”. El mal és quan no se la fan. I és greu, perquè comporta la negació de la pròpia llibertat. El no de Mariano Rajoy no significava altra cosa. Acusar la veu de dos milions de persones, denuncia la mateixa postura. I en l'estat espanyol actual amb la seva relació amb Catalunya s'ha arribat a una situació en la que un estat amb poder absolut, igual que una faraó egipci, pot condemnar als ciutadans a l'esclavitud, la pèrdua de la seva dignitat de persona. Una situació humanament inacceptable perquè el poder no fa infalibles als polítics i l'esclavatge no priva de raonament a les persones. En la seva qualitat de persones dignes tenen el deure d'entendre's i si no ho fan, el culpable del fracàs ha perdut la dignitat humana, de la llibertat n'ha fet un instrument d'anti-convivència, Els dos col·lectius sortosament no han perdut ni la intel·ligència, ni la passió, ni la racionalitat però hi ha una condició que ho distorsiona tot, el creure's superior i millor que el contrari i aleshores declara absoluta la llei. En una paraula, imposa la dictadura. I la consequència, la llei del més fort, perquè el darrer argument, desprès de la llei, són les armes de les forces de seguretat. I es produeix una situació que hauria de fer pensar: el poder guanyador despersonalitza als contraris despersonalitzant les forces d'ordre públic perquè han d'obeïr a cegues i no poden pensar. Un demòcrata davant el problema de les dues situacions, “no m'entenen”, “com ens entendrem”, oblida la primera i es dedica a entendre's. És trista la imatge d'Espanya per culpa de conformar-se amb el “no m'entenen”. Davant d'aquesta situació qué cal fer? Senzillament preguntar-se, qui sóc? Em conec de veritat? Quan no es respon a aquestes preguntes la realitat esdevé la imatge que m'he fet de l'estat espanyol. Un poeta espanyol davant la imatge del Crist de la bona mort, diu en el seu poema “todos pusieron en él, las manos”. Pensem qui som davant la política espanyola actual i reflexionem qué he fet jo per arribar a aquesta vergonyosa imatge. Corre una resposta popular, el poder ens hi ha portat obligant-nos a pensar com ell. El gran problema de l'estat espanyol no és altre que la indignitat en que s'obliga a viure per culpa d'una política manipuladora. Preguntem-nos cada dia qué puc fer per respondre a la pregunta “com ens entendrem?”.

LA RELIGIÓ CRÍTICA, UNA MÀ ESTESA A LA POLÍTICA

La celebració en el Vaticà del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA ha aixecat ampolles en el gran món de la política i l'economia. No estan d'acord amb el temari: a) abusos patits pels indígenes per part d'empreses extractives fent-se seus els bens naturals, b)ordenació d'homes casats i c) destrucció de la biodiversitat. La veu contra el Papa Francesc no s'ha fet esperar pels ultraconservadors de la política, l'economia i per autoritats de l'esglèsia catòlica, cardenals inclosos.S'ha arribat tan lluny que dintre de l'Esglèsia s'ha intentat declarar heretge al Papa Francesc. No cap en la meva ment que sacerdots, bisbes i cardenals fassin el joc a la política ultraconservadora amb idees totalment contràries a l'evangeli. La dignitat de la persona humana ha de ser defensada sense límits i als extrems que ha arribat la gran economia i la gran política han de ser posats en evidència per salvar la humanitat. Jair Bolsanaro, president del Brasil li ha criticat que es preocupi de temes que només pertanyen al Brasil. El bé de la humanitat només pertany al president del Brasil? La deforestació de la gran riquesa vegetal de sud Amèrica per fer més rics als rics i més pobres als pobres, parlant amb termes teològics, és un pecat mortal contra la humanitat. El Brasil com Amèrica són nacions del món, no són el món i tot alló que fan amb l'afany d'enriquir-se perjudicant les altres, és un crim contra la humanitat. I la religió defensa a la humanitat en la dignitat de cada persona, perquè ni Bolsanaro, ni Trump són més dignes que el més humil dels indígenes. I la religió compleix la seva llei de l'amor defensant la dignitat de totes les persones i perquè ha rebut de Déu la llei de l'amor. Que el Papa Francesc hagi reunit al Vaticà 113 bisbes, 72 pares sinodals, 98 experts i 35 dones per tractar el tema de l'Amazónia destruída per un horrible incendi i per l'incendi més terrible encara que és la defosteració duta a terme per grans empreses, de cara al món és una esperança que una autoritat mundial, com el Papa Francesc, aixequi la veu en defensa dels drets de les persones i dels deures de respectar la natura. La més alta dignitat del Catolicisme defensant la humanitat. I amb el Papa Francesc faran pinya les autoritats religioses dels musulmans, dels protestants, dels hinduistes, dels budistes i de totes que per ser minoritàries també tenen veu defensant la dignitat dels humans. La força d'aquestes veus agermanades és una força que fa tremolar les armes de les grans potències, perquè aquestes forces religioses representen la major part de la humanitat, a la que s'hi suma la veu dels ateus, dels agnòstics, dels no creients que tenen per principi la dignitat de l'ésser humà i sense aquesta dignitat no és possible cap religiositat. I la religió catòlica amb al celebració del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA allarga la mà a les institucions de poder politic i econòmic perquè dialoguin perquè l'economia sigui un veritable servei de la humanitat i que aquelles persones que capitalitzen la major part del diner del món entenguin que aquell diner no és tot seu, sinò de la humanitat i que comprenguin que les seves empreses són un servei a la societat, no la societat una esclava el seu poder econòmic. Malgrat les adversitats el Papa Francesc ha declarat mantenir-se ferm en els seus propòsits perquè seria un fals servidor de Déu sinò defensés els fills i filles de Déu que són totes les persones i la primera condició per ser-ne de veritat és la dignitat. El Papa Francesc defensa la seva dignitat, no perquè és la màxima autoritat religiosa del catlolicisme, sinò perquè és persona i ell és fill de Déu. Des de la fe, el Papa Francesc denuncia els mals de l`'ordre que siguin i defensa els més febles com ensenya Jesucrist en l'evangeli. No barreja política i religió, defensa els drets de tota la humanitat. És el que fa pujar els colors a la cara dels governants ultraconservadors culpables de la pobresa en que viu la major part de la humanitat. El Sínode de l'Amazónia és una llum d'esperança per a una humanitat en pau.

Sr. Lesmes i Sr. Marchena no em demaneu impossibles

Sóc independentista i respectuós amb le llei quan la llei és respectada i no manipulada. I a l'estat espanyol la llei no és respectada perquè se la manipula des d'el poder. Rescpecto la Constitució, l'he llegida i més impossible entendre certes actituds del govern a l'empara de la llei perquè la llei en una democràcia és la defensora de les persones i un mandat als poders de complir-la. No denuncio la llei, denuncio la manipulació que a l'estat democràtic es panyol se n'ha fet. Quan ha interessat s'ha canviat i sovint s'ha manipulat. No puc estar d'acord amb una justícia que canvia substancialment l'Estatut de Catalunya, set anys desprès d'haver estat refrendat i aprobat d'acord amb la llei i s'alia amb un partit, concretament el PP i en aquesta aliança desobeeix la Constitució que expressa clarament el deure de tornar a votar-la per part dels ciutadans afectats, en aquest cas els catalans i aquesta votació no es va celebrar i aquest fet em dóna dret a denunciar la prevaricació acceptada com a llei pels poders de l'estat. Aquest fet, democràticament és greu i no s'ha tingut en compte per part de la justícia. I no és aquest l'únic fet. Quan al poder polític li ha interessat s'ha modificat un article de la Constitució per poder bloquejar la immunitat del rei malgrat els indicis de culpabilitat i les probes d'enriquiment convertint-lo del no res en una de les dues centes persones més riques del món, segons la revista Forbes. Però també hi ha indicis de culpabilitat en l'asssalt del Congrès Espanyol com ha deixat escrit qui era el seu secretari personal en aquella diada. I per més inri la seva conducta humana no ha estat un exemple de dignitat amb les seves relacions femenines i maltractament de la seva esposa. Una justícia que no sanciona aquest comportament no em pot convèncer d'imparcialitat i d'impartir justícia igualment per a tothom. I a la suposada dignitat s'hi pot afegir la mort del seu germà quan era jove i mai degudament aclarida. Només per aquestes circumstàncies se'm fa molt difícil creure en la justícia espanyola i el meu desig de ser independent cada dia em convenç més. Però n'hi ha més de raons. Que un ministre espanyol es mofi d'una nació que reclama justícia manicfestant que només es tractava de quatre víctimes, causa una sensació de vergonya que dóna malviure i un desig imparable de no dependre d'autoritats com l'esmentada. Que en un estat que se suposa democràtic els partits es tirin els plats pel cap quan els hi convé, mofant-se descaradament del President del Govern tractatant-lo d'inútil i incompetent, i negar un dret natural com és le llibertat de les persones i els pobles, hi descobreixo una imatge d'una pobresa humana decepcionant i un orgullós egoïsme creient-se que són déus. Sóc respèctuós amb les persones i els pobles, defenso la humanitat i lamentablement la política espanyola amb la seva jusstícia fent-li d'escolanet convida a desitjar un futur en el que la globalitat esdevingui una realitat, la globalitat que de les diferències en fa la seva riquesa i de les persones el seu sobiranismme solidari. Sr. Lesmes i Sr.Marchena, us serè molt franc, vaig intuir en les vostres paraules demanant respecte un sentiment de temença que acusava la vostra consciència. Però no només les vostres paraules i fets sinó la imatgge dels poders de l'estat em fa desitjar que la profecia de les matemàtiques del farmacèutic de Figueras es compleixi veritablement l'any 2019. Sóc independentista, estimo la meva mare Catalunya, no odio Espanya perquè l'evangeli m'ensenya estimar els enemics, els espanyols no són els enemics del meu poble, ho són les institucions de l'estat. Sr.Lesmes i Sr. Marchena, la història d'Espanya la continuaran escribint els ciutadans dignes espanyols que allargaran la mà estesa als catalans, essent Espanya i Catalunya dues nacions solidàries amb una convivència en pau.

LA GRAN LLIÇÓ DE JORDI CUIXART I TXELL BONET

La hipocresia política de l'estat espanyol es passeja pel món donant lliçons de democcràcia davant la incapacitat de llegir i entendre alló que veritablement demana la ciutadania. Incapaç la gran política de l'estat d'entendre la matemàtica de la història i alló que és pitjor de voler entendre-la amb la pretensió de donar lliçons al món fent dir a la Constitució les veritats del seu egoïsme polític.En la base natural del programa humà de la convivència no es té en compte que la humanitat és una gran familia que s'ha de regir per les bones relacions dels seus components, els pares i els fills. I la política mundial menysprea aquest principi i l'ha esborrat de les seves normes. Però sense ell la humanitat no té continuitat. I aquest risc, avui, és més present que mai. I ho és perquè amb els menyspreu del primer principi de relacions humanes que és l'amor de pares i fills s'ha manipulat la terra apoderant-se injustament, amb la llei natural a la mà, dels tresors naturals convertint-los en risc i no en dignitat. I davant d'aquest desgavell existent, la família del pare, pres polític i la mare han donat una lliçó tan important que per ella sóla l'estat espanyol hauria de deixar en llibertat el pare i amb ell a tots els presos polítics i exiliats. L'amor familiar és la gran raó de la seva convivència. I com s'aplica a la política? Els polítics i les lleis haurien de tenir el comportament de pare i mare dels ciutadans que són els fills i filles amb l'amor del respecte a la dignitat humana de caadascun dels constituents del col·lectiu polític de convivència. No dubto de la befa que un sector de la nostra societat farà d'aquesta idea però els convido a que s'autoanalitzin i valorin el seu grau de dignitat humana.És dignitat humana desenvolupar un alt càrrec polític i no haver tingut cura de la seva filla? No és un supòsit, és la veritat d'un polític que es vanta de tenir solucions essent-ne la més important l'aplicació a Catalunya d'un 155 continuat. Aquest polític li demanaria que fes una anàlisi de la seva dignitat en la convivència familiar quan ha estat incapaç de mangtenir-ne, de moment, dues, Jordi Cuixart empressonat ha donat la gran lliçó, una lliçó que s'adiu a les mil meravelles amb els seu HO TORNAREM A FER, testament escrit en un llibre quina lectura haurien de fer totes les persones que veritablement són demòcrates. I un dels seus lectors hauria de ser el President en funcions del govern de l'estat perqué l'ajudaria a entendre millor el que és la democràcia. Jordi Cuixart i Txell Bonet són l'exemple davant el món de com es pot mantenir amb dignitat la convivència familiar malgrat les dificultats d'un empresonament, que en el seu cas és injust i antidemocràtic. Estimar per damunt de tot la família és alló que la gran política estatal espanyola no sap fer i no ho sap fer perquè la majoria dels ciutadans estan en risc de pobresa i ho està per què Espanya, per culpa de l'estat, la pateix ja. El meu convenciment de la injustícia del procès me l'ha reforçat la lectura dels llibres dels seus protagonistes. TRES DÍAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga, ORIOL JUNQUERAS, de Sergi Sol, ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva, LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont, ...Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye, són llibres que no només fan pensar, sinò que a la vegada donen fe de la qualitat democràtica dels seus autors, denunciadors de la injustíca de criminalitzar la dignitat dels ciutadans. I aquest convenciment me l'han refermat declaracions contràries del PP, PSOE, C's, VOX, del Tribunal Suprem i lectures de personalitats estrangeres que a la vegada dunciaven el possible grau d'injsutícia. David Fernàndez en la presentació del llibre HO TORNAREM A FER a Granollers, va acabar la seva prticipació amb divuit punts, cada punt era la llibertat d'un dels presos polítics i dels exiliats. El públic que feu petita la Sala de Conferències del Casino Club de Ritme ho avalà amb un gran aplaudiment

TSUNAMI DEMOCRÀTIC, LA VEU DEL POBLE

Un vent fort de llibertat ha desvetllat consciències. La consciència de llibertat d'un poble es manifesta amb múltiples celebracions culturals, que en la normalitat no fan soroll, però s'afegeixen al tsunami quan el moment ho demana. Personalment no he dubtat mai del sentiment i consciència de llibertat dels pobles que es respira a Catalunya, malgrat la sensació sembli dèbil, la veritat esdevé tempesta quan la realitat vitalitzadora és necessària i urgent. I la celebració de l'11 de setembre és l'eix al voltant del qual gira la consciència de llibertat defensada democràticament amb la forta pluja que saona la terra i rega les plantes dels jardins, horts i camps del poble amb l'aigua de la veritat. El TSUNAMI DEMOCRÀTIC,que bufa a casa nostra i amb molt d'entusiasme hi aporto el vent del meu cor, és una tempesta quina força no rau en cap violència sinò en les vivències de la llibertat racional que es tradueixen en llum de dignitat humana i de veritat de poble. I aquesta veritat de poble és viu a molts nivells culturals que indistintament del nombre de participants la força de l'esperit s'enforteix amb música, poesia, arts plàstiques, festes familiars i de pobles, potenciant el ser per camins planers, muntanyencs i també desèrtics, però camíns on l'alè de llibertat s'hi respira profundament. I és gràcies a aquest conreu humil sense focs d'artifici on es manté la força que quan convé esdevé tsunami. El manteniment del caliu s'aconsegueix amb festes majors, amb celebracions d'aniversaris, amb acts esportius, amb concursos on l'esperit de poble n'és l'animador. I aquest treball humil, sovint imperceptible però real, és la base de la veritat quan cal una explosió volcànica.I l'explosió, que no és violenta i no necessita ajuts militars, és més efectiva impactant no només en en les constelacions pròpies sinò també en les dels altres que senten l'atracció de la seva llum i desperten el desig de viure el seu missatge. El TSUNAMI DEMOCRÀTIC de l'onze de setempbre de 2019 amb tota seguretat que es voldrà apagar amb moviments de legalitat. L'apagafocs amb tot el seu poder perd el temps perquè al foc de l'ànima l'adversitat li dóna més força, més llum i més desig, desig que és encomenadís. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC és amic dels pobles i enriquidor de la dignitat de la seva gent. I en l'esforç, en el treball, en vèncer dificultats hi rau una voluntat més ferma i una confiança basada en la unió del respecte que fa la força. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC és el profeta i la força de llibertat en la globalitat.

TRES MOVIMENTS SOCIALS DEMANEN PAU I JUSTÍCIA

La convivència global de la humanitat se sent greument ferida responent a la veu de tres moviments socials. La humanitat no és global sense la dignitat de totes les seves diferències. Tres moviments amb una veu forta i clara denuncia la imatge desestructurada de la convivència social trocejada per guerres perquè massa estats només entenen la pau amb la força de les armes. I mentre els grans poders fàctics cada dia tenen més poder per fer la guerra, la humanitat digna es manifesta demanant la pau. Els tres moviments que amb la seva constància ajudaran a la humanitat a gaudir de la dignitat, no són els únics, peró són molt presents: el feminisme, els LGTBI i els sense sostre. L'explosió volcànica del feminisme ha estat definida per alguns pensadors com un els més importants avenços de la història contemporànea. La sortida de l'armari amb molta força del col·lectiu LGTBI és la força de la dignitat humana exigint que totes les persones, sense excepcions, pel sol fet de ser persones mereixen el respecte de la dignitat. Possiblement els sense sostre són els més febles en les reivindicacions socials peró el procès d'empobriment que pateix la societat el convertirà en un esclat imparable. La meva ideologia de fonament religiós m'obliga defensar la dignitat de totes les persones perquè totes indistintaments de la seva vida són fills i filles a imatge de Déu i aquesta imatge, més perfecta o menys en cada ésser humà, em diu que la llibertat és la responsable de dissenyar-la.Els i les components dels tres col·lectius són persones lliures i des d'aquesta condició tenen el dret d'equivocar-se. Els erros no tenen en les sentències condemnatòriees la solució perquè dissortadament encara fant més present l'odi. Ser lesbiana, gai, transexual, és perversió de la naturalesa o un efecte real natural? Qué ens diu la ciència? La dignitat de ser persona no es perd per les tendències sexuals. És la dignitat de la persona la raó que justifica la tendència. Un exercici incorrecte de la llibertat desembocà en tractar les dones com si fossin inferiors als homes; un exercici manipulat de la llibertat fa de la sexualitat una font d'injustícies socials humanes, i un us injust de la llibertat ha fet llei de la norma que per fer diners tots si val, fins i tot sacrificar un ésser humà. En el fons del problema hi he trobat una raó d'una greu manipulació religiosa a tot el llarg de la història, manipulació que ha perturbat el seu procès i que per més indignitat s'ha convertit el poder polític i econòmic en una divinitat. La lectura del profeta Jeremies m'ha portat a pensar i parem esment en aquestes paraules dirigides al rei de Judà Joiaquim:”Però tu només tens ulls i cor per al guany injust, per a vessar sang innocent, per a oprimir i atropellar” i li comunica quina serà la seva fi. Aquest pensament penso que hauria d'estar més present en la ment dels poderosos. I curiosament arribo a la mateixa conclusió quan dedico estones a les mitologies gregues i romanes i als fons espiritual del pensamnet oriental del Mahabarata per exemple. La necessitat d'una divinitat era una urgència en els esdeveniments importants, per exemple els Jocs Olimpics Grecs que el primer acte era sempre religiós, tant en els jocs masculins com en els femenins, perquè les dones també tenien les seves Olimpíades. I aprofundint, he arribat a la conclusió que la història ha estat distorsionada pels homes amb l'apartament que se'n feu del seu indispensable protagonisme. I malgrat tot, la dona ha estat sempre positiva en els moments crítics de la història, directament o indirecte. De la sexualitat que n'hem de pensar? Els moviments del nostre temps parlen amb prou claretat i contundència. El sexe és el responsable de la continuitat de la humanitat amb un continent de benestar corporal que tan pot crear felicitat com ser responsable de la indignitat més perversa. La llibertat és la clau i la consciència humana la responsable. El que és intolerable rau en el fet de convertir-lo en un element de domini, com ho palesen les denuncies que han sortit i surten a lla lum els nostres dies. Un estudi en profunditat segurament en demostraria que el masclisme ha fet del sexe el mateix que el poder fa amb el diner, per gaudir-lo tot si val, fins i tot que la dona s'ho passi malament. És esperançadora la lluita feminista per recuperar tots els seus drets perquè la dona és la porta d'entrada al món i també porta d'entrada a l'altre mon etern. I fent comnpanyia als dos moviments, el tercer, els dels sense sostre, és el moviment que el cor em diu que una bona intel·ligència homne-dona portarà a la solució, però en aquesta lluita hi ha homes i dones també en el poder i una d'elles molt poderosa ha dit públicament que la tercera edat viu massa anys i s'ha de pensar una solució, sense paraules es refereix a la mort. La lluita dels sense sostre és la lluita a favor de la supervivència d'una humanitat global, digna, pacífica i solidària. Els tres moviments són la esperança, penso, més poderosa per l'exercici de la llibertat, que del jardí terrenal porta al jardí celestial. La pau i la justícia serà el fruit d' una humanitat digna, sense injustícies, ni odis, només amb la llei de l'amor.

VERGONYA HUMANITÀRIA DE L'ESTAT ESPANYOL

OPEN ARMS i OCEAN VIKING, dos vaixells d'ONGs salvavides al Mediterrà em proporcionen prou argunents per encapçalar amb aquest títol el comentari. L'estat espanyol no va fer cas de sis normatives internacionals que ha de complir fins que no va rebre el mandat del fiscal italià, però qui té mal perdre s'agafa a claus ardents per defensar-se. I en que es basa l'ordre de detenció del vaixell català? En una denuncia que si la llegim atentament és una autoacusació contra qui la fa i contra qui li dóna la raó. VOX denuncia a Open arms de tràfec de persones, i la justícia espanyola, sembla ser, que s'ho creu. Però cura, l'estat espanyol ha embarcat cap Espamya 15 de les persones rescatades per OPEN ARMS, col·laborant per tant amb l'ONG catalana en el tràfec de persones. Oscar Camps i Pedro Sànchez, segons VOX cometen el mateix delicte? Qué farà la justícia davant d'aquesta coiuntura? Personalment m'estic pensant com podria denunciar a VOX. Raó del meu posicionament, demostrar la dignitat o la indignitat dels acusats o dels acusadors. Perquè acusar a un innocent és un delitcte d'odi. Acusar de traficant de persones a qui es dedica a salvar vides en el Mediterrà, de sortida i sense necessitar cap altre argument palesa la baixesa humana del denunciant. Una pregunta, com sap VOX que els rescatats per OPEN ARMS eren mercaderia de traficants de persones? Han presentat una persona en concret de les rescatades que ho fos? S'han procupat de descobrir qui són els verdaders traficants, aquells que venen persones a canvi de diners? Han preesentat algun document que els hi ho demostri? Perquè de la mateixa manera que són tan diligents a perseguir Catalunya amb arguments sense base, no es dediquen a descobrir els veritables traficants i denunciar-los? I en el cas del Govern d'Espanya, la base de l'argument de VOX és la no acceptació de cap rescatat del vaixell OCEAN VIKING de metges sense fronteres. OCEAN VIKING és internacional i amb les lleis internacionals, Espanya i VOX no s'hi atreveixen perquè tenen totes les de perdre. Davant d'una persona en risc d'ofegar-se, no es pot perdre temps pensant si és il·legal o no, el dret a la vida és el primer dret natural de les persones pel sol fet de ser-ne. Dels rescatats de l'OCEAN, l'estat espanyol no n'ha acceptat cap. Una altra vergonya que palesa el poc respecte a les persones. Amb la Constitució a la mà, llegim un article que senyala els procès que cal fer abans de sancionar. Pregunto a VOX, a l'Estat i al Tribunal si l'han complert. És l'article 9 que en el paràgraf 2 diu”:”Correspon als poders públics el PROMUORE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l'iindividu i ds hgrups en els quals s'integra siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n'impideixeein o een dificultin la plenitud i FACILITAR la participació d tots elsmciutadans enn la vida política, econòmica. Cultural i social”. Copiarè dos articles més, no es la primera vegada, prquè m'expliquin com els compleixen, perquè a mi no em convencen. Article 14:” Els espanyols són igualss davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

D'acord amb aquest article li pregunto al Tribunal Suprem: ha tractat als catalans presos polítics iguals davant la llei? Humilment penso que no. El tracte dels acusats i dels seus defensors deixa molt a desitjar comparat al rebut pels acusadors i les forces d'ordre públic. I per últim podeu demostrar que el tracte rebut pels presos polítics i exiliats no ha oblidat l'article 15?. Llegim:·”Tothom té dret a la vida i a la integritat físsica i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. Els fets parlen per ells sols. Honestament sento vergonya de ser espanyol.

LA DIGNITAT ACUSA O APLAUDEIX

L’activitat humana sempre la defineix la qualitat dels resultats dels seus fets, paraules i passions. L’objectiu bàsic no és altre que aportar l’exercici de la llibertat individual a la configuració de la convivència col·lectiva. I aquesta aportació pot ser positiva o negativa. De què depén? Senzillament de la dignitat. La dignitat, la gaudeixen les persones, no els fets, pensaments i sentiments. Dissortadament, la dignitat també és manipulable i es pot vestir de pell d’ovella quan és un atac de llop. És sincerament la realitat que actualment està patint Catalunya en la defensa dels seus drets. L’atac de l’estat es fonamenta en la dignitat territorial quan el territori és desitjable quan ho és la convivència de les persones que l’habiten. I aquesta dignitat inexistent té la benedicció incomprensible de la Constitució Espanyola sense tenir en compte si les persones que l’habiten de fet esdevenen esclaves. Basar la unitat d’una nació en drets territorials significa renunciar al dret de pensament de les persones que l’habiten a favor de les que el sotmeten i el greuge és més clar quan la submissió s’ha assolit per la força de les armes, no amb l’argument de la paraula. I aleshores esdevé llei la unitat territorial malgrat es condemni la dignitat de la majoria de persones que l’habiten. Francament el procès de la història no ens porta a una democràcia basada en la dignitat de les persones sinó a una democràcia en la que les persones no poden pensar perquè la dignitat s’atribueix al territori. És la consequència que es dedueix de la lectura de la Constitució Espanyola de l’any 1978. Un article diu que la sobirania resideix en les persones i per una altra afirma que aquesta sobirania no té autoritat sobre el territori. Una contradicció histórica perquè la unitat territorial de la pell de brau no ha estat sempre veritat al llarg del procès històric, malgrat falsificant la història se li vulgui reconèixer la seva veritat. Donar més importància al territori que a les persones desestructura la convivència i genera posicions polítiques irreconciliables com es viu en l’Europa de l’any 2019, essent-ne un exemple l’epopeia que viuen les ONGs dedicades al salvament de persones que busquen la dignitat exposant-se a morir ofegades en el Mediterrà sota la mirada indigna de certes autoritats polítiques. I la filosofia que es vol imposar a les víctimes que fugen de la fam i la misèria és en el fons la mateixa que s’imposa a Catalunya empresonant els polítics i persones que defensen el dret a pensar en la defensa de la llibertat. Castigar a les persones en base els seus pensaments és negar  el dret a ser. Quan la llei és l’argument de dignitat dels jutges i dels polítics, els pobles cauen en la indignitat de ser persones perquè la dignitat de la justícia pot obligar a ser indignes a qui l’han de fer complir. He arribat a aquesta conclusió observant i escoltant polítics i jutges no només en el procés contra Catalunya sinó en altres, per exemple en el de la manada i en els de la corrupció del PP i altres. La justícia sempre, però sempre també aplicada per persones dignes, que no busquen en la llei la seva dignitat sinò que amb la llei no perden la seva.

LA VAGA, DEMOSTRACIÓ D’UNA REALITAT DEMOCRÀTICA

 El paràgraf 2 de l’article 28 de la  Constitució Espanyola diu: “Es reconeix als treballadors el dret a la vaga per a la defensa dels seus interesos. La llei que reguli l’exerccici d’aquest dret establirà les garanties que calguin per tal d’assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.” Sovint, quan llegeixo notícies d’una vaga i la forma com el govern la tracta penso que la seva inclusió com a dret democràtic és una estrategema del poder per tenir més llibertat d’acció i actuar amb més eficàcia per reforçar la seva solidaritat amb el poder econòmic. L’expressió, ”establirà garanties” obra la porta a suposiccions avalades per l’experiència que una vaga majoritàriament és més perjudicial per als ciutadans. Fa quaranta anys que la Constitució és la llei fonamental de l’estat espanyol i quaranta anys que són necessàries les vagues dels obrers perv defensar els seus drets. I em pregunto: en aquest temps, qué han fet els pensadors de l’estat per presentar una filosofía defensora de la dignitat de les persones? Per què una vaga és un moviment social que protesta pel sistema indigne de  la política i de l’economia amb que són tractats els treballadors i les seves famílies. No m’extranya aquesta mancança quan la política espanyoila dóna la impressió que té pànic a les idees al jutjar a ciutadans i als seus polítics escollits legalment condemnant-los a presó per pensar. La vaga de referència que em porta a escriure aquestes ratlles no és la primera vegada que es convoca i les solucions que el poder ha imposat, “establirà garanties”, denoten incapacitat o una  nul·la voluntat de diàleg. La tranquil·litat viscuda a l’aeroport malgrat el mantniment d’una vaga indefinida ho dóna a entendre. Com s’explica que amb la imposició del 90% dels deures del dia a dia, una vaga pugui ser seguida amb normalitat? I l’estat amb un govern socialista es frega les mans de satisfacció. Ni l’empresa, ni l’estat tenen cap voluntat de millora, el bluf publicitari els hi està al seu favor i els treballadors que compleixin amb els seus deures malgrat la situació de pobresa a que es veuen condemnats. Al consultar la Constitució m’ha cridat l’atenció l’article 31 que diu: “Tothom ccontribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat económica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.” Francament la seva troballa m’ha palesat com actúa la història desvetllant secrets. Els prinicpis d’igualtat i de progressivitat com es compleixen en els treballadors que per poder tenir una vida digna es veuen obligats a fe us del dret democràtic de vaga. Els treballadors no són tractats ni iguals, ni progressistes perquè els efectes polítics són contradictoris. Els impostos del treball no són suficients per pagar les nómines dels jubilats  perquè l’estat les ha desviades i dirigides a pagar els deutes de grans empreses. I l’estat no té una filosofía clara de la pròpia productivitat com ho palesa el deute bilionari que té amb la banca europea. No té cconfiança en els ciutadans i en la seva capacitat productiva que no favoreix, més aviat prohibeix amb afany recaptatori. Analitzant els problemes de la classe treballadora, els problemes dels jubilats que volen contribuir amb la seva experiència, la capacitat de pensament de la gent i la solidaritat regnant entre una gran majoria dels ciutadans, és descoratjador comprobar com l’estat no té una filosofía digna par a tota la ciutadania. Hi ha un detall denunciador, la pressa que es donen quan arriben al poder per millorar la seva economía i entrar a formar part del club dels milionaris. Una política democràtica de veritat sobre el diner que escapa del control estatal seria suficient per aconseguir evitar les vagues i per que tots els espanyols tinguèssin una vida digna. Hi ha molta feina i el pas més imnportant l’ha de donar la política complint els seus deures i l’economia al servei dels ciutadans que segons la llei són iguals i progressistes. La vaga un baròmetre definidor i acusador, perquè mentre  sigui necessària la democràcia no serà autèntica.

Sr. MARCHENA, EL TRIBUNAL CONEIX LA DIGNITAT DELS ACUSATS?

Sóc molt conscient que aquesta pregunta será considerada de capciosa. I no ho és per qué la Constitució Espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans m’aconsellen que la fassi. I amb quins arguments? Senzillament amb els de les seves idees que fan creïbles i democràtics els fets. Amb tot el meu respecte penso que els membres de l’il·lustre Tribunal abans de dicatr sentència haurien d’haver-se llegit els llibres que li recomano:

HO TORNAREM A FER (Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret) de JORDI CUIXART.

TRES DÍAS EN LA CÁRCEL (Un diálogo sin muros), de JORDI CUIXART i GEMMA NIERGA.

ORIOL JUNQUERAS (Fins que siguem lliures), de SERGI SOL.

ESPERANÇA I LLIBERTAT, de RAÜL ROMEVA.

ESCRITS DE PRESSÓ, de JOAQUIM FORN,

ESCOLTA, EUROPA: aixó va de democràcia, de CARLES PUIGDEMONT.

…Y AHÍ LO DEJO (Crónica de un proceso), de GONZALO BOYE.

Aquests llibres, la majoria de presos polítics, un d’un exiliat i un altre d’un advocat. Obviament, i no podia ser d’altra manera perquè els seus autors directes o indirectes defensen els seus drets naturals i legals. Però tots els llibres palesen aquella dignitat humana de persones que respecten. Un detall, la presó no ha estat motiu de canvi de pensament, tot el contrari, de reforçament. És l’argument bàsic de Jordi Cuixart, però no amb un ho tornarem a fer venjatiu, sinò pacífic amb aquella pau dels que han canviat la història oposant-se pacíficament a la realitat política del moment. I aquesta oposició pacífica, que el Tribunal Suprem acusa de rebelió, ha fet avançar la història amb exemples de milers d’anys d’història. Sr. Marchena, els ha llegit? La crucificció de Crist ho palesa. Fou crucificat per què fou considerat enemic de Roma per ser Rei dels Jueus. I Crist, que moria per la salvació del món, fou crucificat per defensor dels drets d’un poble. L’abast de fets contraris a la política del moment són inabastables. Per què es va condemnar Sòcretes a morir emmetzinat? Qui va ser la gran defensora de la Declaració Universal dels Drets Humans? La vídua del President Roosvelt. I perquè s’admira a Gandhi? Per què fou assessinat Louter King? Quina era la lluita de Lluis M. Xirinacs. La llista dels defensors dels drets de les persones i dels pobles la configuren personalitats reconegudes per la seva autoritat i dignitat. En la llista cal afegir-ho els protagonistes dels llibres ressenyats. Dubto moltíssim d’una sentència justa perquè l’estat espanyol amb les seves institucions es capaç de manipular la llei i la història. Els fets hi són. I parlen amb prou claretat. La sentència pot ser la pèrdua de drets de milions de persones. Temps al temps però fidelitat a la llibertat d’uns ciutadans dignes. Sr. Marchena, té present que un jutge abans de jutge és persona i que una paraula de jutge ha de salvaguardar la seva dignitat personal? En la globalitat humana el dret de les persones no pot estar condicionat per un territori que no té drets, només en tenen els éssers humans. Una darrera pregunta, coneix la història personal de cada pres polític que no combrega en cap de les maneres amb la violència? Es pot condemnar a un defensor dels drets humans? Llegeeixi els llibres, ells defensen els drets humans del jutge.

QUAN EL PROGRÈS CULPABILITZA

Un cotxe que corri a dos cents quilómetres/hora és una joia del progrès i quan aquest cotxe té un accident i provoca una mort és culpa de la persona, manca de cultura civilitzada. Limitar les velocitats és responsabilitat o reconeixement d’un deure humà? La responsabilitat és consequència de la llibertat. Quins són els límits de la llibertat? Seguint la meva consciència cristiana l’amor universal, que és, a la vegada, humà i diví. Els límits ens els fan pensar les desgràcies, els accidents i els odis. I qui té autoritat per posar límits? Per exemple, en el cas del cotxe que corre a dos cents per hora, qui és el responsable d’un possible accident? La llei pot imposar límits, però com i quan? N’hi ha prou amb exigir responsabilitat al conductor? La culpa és la mateixa en una autopista que en un camí ral? Jo em pregunto, és lógic transitar per un camí veinal amb velocitats en les que el conductor s’hi sent segur? Si en una autopista conduir a dos cents malgrat la seguretat que sent el conductor, qui és el veritable culpable a l’hora de l’accident. La desgràcia no és sempre previsible. És correcte i progrès posar en mans d’una persona un instrument que malgrat la seguretat et pot produir la seva mort o la d’altri? Si legalment es produeix una conducció superior als cents quilómetres per hora no és culpable la producció de vehicles que la superirn? No és també culpable l’autoritat que ho autoritza com tambe la de qui el fabrica? No és pot culpar només al conductor, que al marge de la seva seguretat, pot estar distret per un altre. En aquest cas el culpable és la llei que permet la producció. Els models de nous cotxes, les carreteres convertides en autopistes, tot convida d’acord amb el progrès a corre més, a ser amos del temps, quan el veritable senyor és el temps. Senzillament penso que els responsables de la convivència esdevenen culpables quan els avenços són un risc d’alterar-la. Tothom vol la felicitat en la seva existència, i sovint, aquesta felicitat pot ser la velocitat. És veritat que la persona gaudeix de la intel·ligència per pensar. El conductor ha de pensar regulant la seva llibertat, però també ho ha de fer el constructor que de la velocitat en fa un reclam que li aporta més riquesa al marge del risc, que hi és, d’accident, i més obligada hi està l’autoritat que ha de vetllar per una convivència digna en pau. Penso senzillament que en el procès de progrès vers una humanitat més feliç no es pensa en tots els factors i el més oblidat és la persona que hauria de gaudir amb l’automòbil de tots els drets de la dignitat humana. Posar-li a les mans un risc és una traició democràtica i un model democràtic ha de posar davant de tot el respecte màxim a la dignitat dels ciutadans. La globalitat humana és quelcom més que el diner, quan amb la civilització es posa a les mans de persones instruments fracturadors de la convivència. Civilització de progrès sempre, però del progrès que fa més digna la convivència. I dissortadament elements que s’atribuieixen al progrès són en la realitat responsables de la misèria de molts. Només la dignitat de les persones en les seves funcions socials pot convertir la civilització en una humanitat global en pau.