L’activitat humana sempre la defineix la qualitat dels
resultats dels seus fets, paraules i passions. L’objectiu bàsic no és altre que
aportar l’exercici de la llibertat individual a la configuració de la
convivència col·lectiva. I aquesta aportació pot ser positiva o negativa. De
què depén? Senzillament de la dignitat. La dignitat, la gaudeixen les persones,
no els fets, pensaments i sentiments. Dissortadament, la dignitat també és
manipulable i es pot vestir de pell d’ovella quan és un atac de llop. És
sincerament la realitat que actualment està patint Catalunya en la defensa dels
seus drets. L’atac de l’estat es fonamenta en la dignitat territorial quan el
territori és desitjable quan ho és la convivència de les persones que
l’habiten. I aquesta dignitat inexistent té la benedicció incomprensible de la
Constitució Espanyola sense tenir en compte si les persones que l’habiten de
fet esdevenen esclaves. Basar la unitat d’una nació en drets territorials
significa renunciar al dret de pensament de les persones que l’habiten a favor
de les que el sotmeten i el greuge és més clar quan la submissió s’ha assolit
per la força de les armes, no amb l’argument de la paraula. I aleshores esdevé
llei la unitat territorial malgrat es condemni la dignitat de la majoria de
persones que l’habiten. Francament el procès de la història no ens porta a una
democràcia basada en la dignitat de les persones sinó a una democràcia en la
que les persones no poden pensar perquè la dignitat s’atribueix al territori.
És la consequència que es dedueix de la lectura de la Constitució Espanyola de
l’any 1978. Un article diu que la sobirania resideix en les persones i per una
altra afirma que aquesta sobirania no té autoritat sobre el territori. Una
contradicció histórica perquè la unitat territorial de la pell de brau no ha
estat sempre veritat al llarg del procès històric, malgrat falsificant la
història se li vulgui reconèixer la seva veritat. Donar més importància al
territori que a les persones desestructura la convivència i genera posicions
polítiques irreconciliables com es viu en l’Europa de l’any 2019, essent-ne un
exemple l’epopeia que viuen les ONGs dedicades al salvament de persones que
busquen la dignitat exposant-se a morir ofegades en el Mediterrà sota la mirada
indigna de certes autoritats polítiques. I la filosofia que es vol imposar a
les víctimes que fugen de la fam i la misèria és en el fons la mateixa que s’imposa
a Catalunya empresonant els polítics i persones que defensen el dret a pensar
en la defensa de la llibertat. Castigar a les persones en base els seus
pensaments és negar el dret a ser. Quan
la llei és l’argument de dignitat dels jutges i dels polítics, els pobles cauen
en la indignitat de ser persones perquè la dignitat de la justícia pot obligar
a ser indignes a qui l’han de fer complir. He arribat a aquesta conclusió
observant i escoltant polítics i jutges no només en el procés contra Catalunya
sinó en altres, per exemple en el de la manada i en els de la corrupció del PP
i altres. La justícia sempre, però sempre també aplicada per persones dignes,
que no busquen en la llei la seva dignitat sinò que amb la llei no perden la
seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada