LA DIGNITAT HUMANA UNA LLEI DE LLEIS

No existeix cap llei al món per civilitzat que sigui superior a la de la dignitat huamana. La dignitat la gaudeix l’ésser humà pel sol fet d’existir. Una veritat és el ser i una altra la qualitat d’aquest ser. I a l’hora de valorar s’ha de tenir molt present i quant més, a l’hora de programar lleis. La dignitat natural, els que creiem en Déu afirmem que es deu al fet de ser fills i filles de Déu, els ateus, que pensen i n’hi ha molts que ho fan i molt bé, dedueixen que és un do de la natura. En síntesi, és una realitat superior que es té per la senzilla raó d’existir. Al ser un valor tant important, l’egoïsme humà fa mans i mànegues per fer-se’l seu i atribuir la dignitat als càrrecs i als coneixements, quan càrrecs i coneixements necessiten la dignitat. La dignitat massa sovint es fa servir de tapadora per validar accions maldestres per inhumanes, perquè les accions de segons quins càrrecs ja són dignes sense més. Per exemple les actuacions de la policia el dia 1 d’octubre a Catalunya apallissant ciutadans que volien anar a votar. I no és cap delicte denunciar indignitats en accions de govern i de justícia, perquè n’hi ha i moltes. Només cal ser observador per adonar-se’n. És digne que un Cap d’Estat indulti a un policía graduat que ha assessinat per l’esquena a un criminal que havia de ser jutjat? El reu era un criminal, però qui l’executà a traició es convertí en un altre criminal, i se l’accepta com a testimoni contra gent que pacíficament defensava els seus drets, reconeguts per la Constitució. La dignitat del poble es pot denigrar amb testimonis com el de Mariano Rajoy que a l’hora de declarar no recordava igual que la seva  ministre que no tenia cap remordiment quan es mofava de Catalunya. Amb situacions com aquestes el testimoni de la manca de dignitat hauria de ser tingut en compte per adonar-se que els acusats ho havien estat indignament. No tinc cap dubte que la dignitat dels acusats és infinitament superior a la dels acusadors. I la dignitat, sembla ser que en la justícia de la pell de brau no és argument vàlid.

Quina explicació té sinò el descrèdit que en té la veu popular? Personalment penso que la Constitució de cap poble és superior a la veu dels ciutadans. Dissortadament, els exemples polítics que es viuen a tots nivells, nacionals i internacionals són arguments de descrèdit. Quin respecte em pot merèixer una autoritat que desacredita una opinió i un mandat del Consell dels drets humans de l’ONU? I aquesta conducta és la del govern espanyol. I desprès exigeixen que es cregui en ell? Si fos possible escriure la història de com es tracta i ha estat tractada la dignitat humana en la `política i justícia espanyola en relació al dret a decidir, dret reconegut internacionalment pel Tribunal Internacional de la Haia, ens adonariem de la pobresa i feblesa de la democràcia de l’estat espanyol. Ningú, sota cap concepte, pot ser dispensat del deure de ser digne. La imatge del mapa ciutadà del poble humil d’Epanya acusa la indignitat amb que és tractat. Els fets valen més que mil paraules.

Sr. Pedro Sànchez, perquè serveix la Constitució?

Com independentista em preocupa moltíssim la llibertat i la independència de Catalunya i cada vegada que consulto la Constitució Espanyola creix el meu convenciment que l’Estat Espanyol amb l’ajut de les seves institucions judialitza Catalunya per amagar les seves mancances en el incompliment legal dels seus deures envers els seus ciutadans espanyols. Sr. Pedro Sánchez, és molt trist, peró no em mereix cap credibilitat la seva política, coneixent la situació, cada dia més precària de milions d’espanyols, el creixement del deute econòmic de l’estat i escoltant veus estrangeres que el seu govern menystè i algún dels seus membres fins es permet mofar-se’n. Amb la Constitució a la mà, li pregunto: s’ha preocupat mai, el seu govern i els seus consellers, que cobren xifres inacceptables, estudiar intel·ligentment el perquè de la situació política catalana actual? L’ha analitzada amb la Constitució a la mà? Valorant com l’estat no té la cura de les persones que la Constitució proclama, és just que els diferents pobles d’Espanya desitgin alliberar-se de l’estat incomplidor. Sr. Pedro Sànchez, l’article 16 diu: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” Que a la seva Espanya un vint per cent dels seus ciutadans visquin en risc de pobresa extrema, és garantir el dret a la vida? Es garanteix la integritat quan tantíssima gent no pot satisfer les seves necessitats de subsistència? Amb milers de persones sense sostre, pot dir l’estat que compleix la Constitució? I alló més trist és que polítics del PP i del seu partit ridiculitzin els que pateixen. Aixó és complir la Constitució? L’article 39, Sr. Pedro Sànchez, diu: “Els poders públics asseguren la protecció social, económica i jurídica de la familia.” De quines famílies, de les que són riques oblidant les pobres. Sr. Pedro Sànchez, governar d’aquesta manera és renunciar a la dignitat com a persones al no treballar per la dignitat d’una vida justa per a tothom. L’ article 40-1 afegeix:”Els poders públics promouran les condicions favorables per al progrès social i econòmic i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc d ‘una política d’estabilitat econòmica. De manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació.” Sr. Pedro Sánchez, el seu govern llegint aquest article té la consciència tranquil·la? Quan Trumb li va dir que seguès en la seva cadira no li deia res més que es preocupès millor dels assumptes urgents del seu estat. Sr.Pedro Sánchez, valorant la seva política i llegint la Constitució, cada dia em sento més independentista. I li serè molt franc, amb la independència de Catalunya, els ciutadans espanyols que de veritat estimen Espanya se sentiran més forts i capaços d’exigir al Govern que compleixi la Constitució. De raons constitucionals n’hi ha més, però crec que és obligat recordar la filosofía bàsica de la Constitució com fa el preàmbul que una de les raons és: “Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.” El govern espanyol ho fa per tothom? Per què ha buidat la Caixa de ressistència dels jubilats? No em respongui a mi, sinò a tots i cadascun dels ciutadans. És el seu deure constitucional.Sr. Pedro Sànchez, el problema greu de l’estat no és la independència de Catalunya és la dignitat de vida que milions d’espanyols no poden gaudir per una política manipuladora i errónea de la cultura i l’economia. Aquest és el verdader problema de l’Estat Espanyol.

QUATRE PROBLEMES QUE SÓN UN RISC GREU CONTRA LA HUMAN ITAT

N’estic convençut i els fets m’ho confirmen cada dia i el risc no és greu, és gravíssim fins a fer desaparèixer la humanitat. I ells són: 1) els menysteniment polític de l’ésser humà. 2) el canvi climàtic. 3) la manipulació del feminisme. 4) la manipulació física i psíquica del gen humà, en síntesi la intel·ligència artificial. Escoltant les notícies i llegint la premsa parant esment en la política mundial, els quatre problemes esmentats, cada dia són més possibles perquè la política mundial té un objectiu bàsic, governar el món amb el poder de les armes i el perill d’una nova guerra palesa un horitzó que s’apropa. I el perill amenaçador té també el poder del diner com el gran aliat. El diner hi és, però en mans de qui no hauria d’estar. És una hipocresia posar en l’economia la centralitat de la globalitat. La globalitat la fan i la viuen les persones lliures dignes perquè elles són les benaurades pobres d’esperit que posseiran la terra. I aquesta resposta, ens la dóna la religió, concretament l’evangeli. Qui són els pobres d’esperit? Aquelles persones que saben fer de la riquesa un servei a la humanitat sense diferències. Els bens naturals estan al servei de tota la humanitat, no d’uns pocs. El diner és la moneda de canvi que valora els bens naturals necessaris per viure i conviure. Privar-ne l’us a persones és un robatori que pot ser un delicte greu contra la humanitat. Les necessitats dineràries dels ciutadans per poder viure en dignitat són una acusació directa de malversació als governants, responsables del benestar general. I aquesta malversació, si fem una ullada al món, és una realitat dels nostres dies. Es respecta la dignitat de les persones? Parem esment en la resposta de l’estat espanyol a la demanda de llibertat dels presos polítics, resposta que ha provocat una denúncia contra l’estat espanyol per incompliment dels seus deures signats, com la Declació Universal dels Drets Humans. Un altre exemple el tenim en la política europea que provoca milers de morts en el Mediterrà per no permetre assistència a les persones que fugen del seu país per manca d’una subsistència digna.

Els quatre temes esmentats, que són veritables problemes que amenacen la subsistència de la humanitat només tenen solució en l’assoliment d’un canvi de comportament del diner controlat per persones dignes que amb la seva saviesa marquin  un nou model de convivència en el que, una vegada satisfetes les necessitats de les persones d’un estat o nació, el diner sobrant ha de destinar-se a ajudar a qui es troba mancat de mitjans. Les riqueses naturals són de tota la humanitat i ningú se’n pot apropiar declarant-les seves perquè fer-ho és un robatori i dissortadament aquest robatori continúa amb l’argument hipócrita del progrès. Els quatre temes esmentats són un futur millor i de progrès si l’éser humà és la centralitat intel·ligent i digna de la història, però per contra són l’amenaça segura de la destrucció final. Els manipuladors de la convivència teixint la seva felicitat terrenal condemnen els altres però a la vegada s’autocondemnem. És el resultat de l’incompliment del programa de la naturalesa.

MANIPULAR ELS DRETS HUMANS INVALIDA EL JUDICI

La dignitat de les persones acusa als denunciants de manipuladors de la llei i als jutges se’ls pot acusar de prevaricadors, sinò a ells, sí als qui els hi ordenen. La questió catalana no és només un problema per l’estat espanyol, és ja un problema per a Europa. Però hi una pregunta que fa dies em fa pensar i rellegir, una i altra vegada, la Constitució. Es pot acceptar una denúncia sense tenir un complert coneixement dels acusats? I sobre tot quan els acusats han estat protagonistes herois enfrentats a un atac terrorista. I amb més raó quan existeixen indicis que la policia nacional va tenir relacions amb el cap de l’atemptat i no va informar a la policia catalana. Aquest detall provoca una doble culpabilitat a la que s’hi ha d’afegir el menys-teniment a la Generalitat de Catalunya. El seguiment de l’atemptat i del procès m’ha confirmat un greuge polític i judicial que pot tenir consequències internacionals. El seguiment del procès m’ha demostrat que el tribunal no tenia el coneixement indispensable de la personalitat i dignitat dels acusats i les acusades perquè d’haver-lo tingut el procès no s’hauria celebrat. Per altra banda el comportament dels empresonats i empresonades i els llibres i escrits publicats des de la presó tenen una força argumental de la dignitat de cadascun dels acusats que demostra la injustícia que denuncia la seva detenció. El procès m’ha portat encara més enllà, la incapacitat del govern d’Espanya i la seva justícia d’entendre la veu del poble manifestada pacíficament demanant llibertat, com demana el model polític democràtic. Organitzar una votació popular per la independència sense efectes legals directes i malgrat l’actuació policial, celebrar-la, té un sentit humà que no valorar-lo i no voler-lo entendre denuncia una greu incompetència política. I tot el dineral destinat contra  el dia 1 d’octubre i posteriors és una malversació econòmica anticonstitucional. Els articles sancionadors no són aplicables si els fets no són contraris a la filosofia d’una constitució democràtica. Els efectes politics i judicials posteriors al judici del procès català escriuran un capírtol de la història d’Espanya que volent demostrar una veritat de dignitat pàtria, posarà al descobert una indignitat manipuladora. La història sempre acostuma corregir els escrits mentiders manipuladors. En el judici no s’ha complert la filosofia de la Constitució que demana abans de sancionar conèixer la veritat de l’acusat, i no s’ha fet, i la raó del fet, que en aquest esdeveniment, eren bàsicament idees. I aquest desconeixement clama justícia, no venjança, perquè alló que volem els independentistes catalans i no catalans és justícia, no un simulacre com dóna la impressió que és el que s’ha fet. I la història no perdona. I Espanya mereix ser tractada dignament, que no li treguin els colors com en el descobriment d’Amèrica, encara que el ministre Borrell es burli de les paraules del Conseller Aragonès demanant a Espanya que demani perdó a Mèxic pels crims comesos. Li recordo al Sr. Borrell que Fra Bartolomé de las Casas ja acusava a Espanya pels mateixos crims. Prou manipulacions i més complir la llei, tothom, dignificant la democràcia.

LA GLOBALITAT NO FA JUSTÍCIA A LA HUMANITAT

No sóc especialista en la doctrina filosòfica del globalisme però penso que entenc quin és el camí que programa per a una humanitat en pau. Només parant esment en la veritat del planeta terra, un globus que es mou en l’elipse solar, em puc formar una idea del que és el globalisme per a la convivència humana. La terra dóna voltes al voltant del sol, a la vegada, que gira sobre el seu eix. Tot una missatge. La primera lliçó fa referència a la humanitat i a la seva configuració per poder valorar desprès les consequències dels seus moviments i els efectes rebuts en relació amb els temps i l’espai. Tot una lliçó de filosofia de la vida. No totes les persones reben  les influències de la mateixa manera perquè depen de la capacitat i modalitat receptiva de casa ésser humà. I de la mateixa manera cal valorar l’ésser humà en la seva globalitat en la trajectòria de la història. La convivència dóna moltes voltes al sol de la història configurant la veritat de cada persona en el conjunt de la humanitat. I desde la mirada de la història cal entendre el fenòmen de la globalitat que respon al compliment dels objectius programats. La globalitat fa referència a tot alló que incideix en el concepte història humana. I la veritat de la realitat té un objectiu, la pau universal. Comentat en sentit bíblic el jardí terrenal en pau projectat al jardí celestial etern. La humanitat global es mou a l’entorn del sol de l’existència rebent influències de la política, la religió, la cultura, la ciència, la filosofía, l’art, l’esport, la medecina, l’economia, totes les coordenades i circulars que dibueixen la imatge total en cada moment. I en aquest moviment global de la humanitat ens trobem per exemple, que una part formada pels ciutadans d’Europa entenen la globalitat, que pretenen viure, està sota el domini de l’economia. I l’economia no és el tot, és una part al servei del tot. I per aquesta raó la globalitat de l’Europa Unida és una injustícia. I ho és perquè tots els individus que la configuren no gaudeixen dels drets i deures per a una vida digna. L’economia divideix la societat en una minoria molt rica i una majoria cada dia més pobra. El futur que pronostica aquesta globalitat econòmica és un futur desestabilitzador amb una gran part de la humanitat configurada als gust d’una minoria. Aldous Huxley publicà l’any 1932 la novel·la UN MUNDO FELIZ, que és una profecia de l’actualitat. Publicada per editorial DEBOLSILLO l’any 2012, es llegeix en la contraportada el següent: “UN MUNDO FELIZ es un clásico de la literatura de este siglo, una sombría metáfora sobre el futuro. La novela describe un mundo en el que finalmente se han cumplido los peores vaticinios: triunfan los dioses del consumo y la comodidad, y el orbe se organiza en diez zonas en apariencia seguras y estables. Sin embargo, este mundo ha sacrificado valores humanos esenciales, y sus habitantes son procreados in vitro a imagen y semejanza de una cadena de montaje…” Una demostració d’aquesta profecía d’ Aldous Huxley ens la dóna clarament el judici del Tribunal Suprem contra el procès de Catalunya. L’estat espanyol practica gairebé al peu de la lletra la profecia de la novel·la UN MUNDO FELIZ, quina lectura recomano. Una lectura que ens alliçonarà com ha de ser la lluita per la llibertat de la humanitat que està en perill. És la lluita dels independentistes catalans.

LA MEVA LLIBERTAT ÉS MEVA I NINGÚ ME LA POT PENDRE

Té límits la meva llibertat, sí, la llibertat dels altres. El respecte mutu a les persones és norma i garantia. I d’aquest respecte i d’aquesta norma la llei política hauria de ser la seva salvaguarda. I no sempre ho és i en política massa sovint s’oblida. La política mundial no superaria un judici religiós de cap de les grans religions, cristianisme, judaísme, islamisme, protestantisme, hinduïsme, sense oblidar  les mitologies de la història de la humanitat. Peró dissortadament les religions han patit el domini de la política i massa sovint l’han beneïda. Espanya n’és un exemple i també en l’actual democràcia. El procès històric arribat a la democràcia intenta col·locar en el centre del model democràtic la dignitat de la persona. Però a casa nostra, malauradament la vulneració és norma, prostituint la dignitat, suplantant-la pel diner. No cal citar noms, són prou coneguts. I la justícia espanyola no els investiga per vulneració dels drets de les persones. Alguns d’ells han estat redactors de les lleis actuals. He consultat la meva fe i em diu que sóc lliure, la mateixa resposta que em dóna la Constitució Espanyola. Quan se’m nega la llibertat de pensar defensant els meus drets de llibertat, quina és la resposta que m’avala? Jo penso que les dues. Però el fets m’enganyen. I és greu, perquè els bisbes espanyols m’ho neguen i els catalans majoritàriament m’ho avalen. Parlem de la mateixa llibertat? La llibertat d’esperit la recolza la religió, dividir el territori. La història qui la fa, la persona o el territori? La meva fe cristiana m’ensenya que la persona amb un exemple extraordinari. Jesús va morir clavat a la creu per salvar a les persones i ho va fer morint defensant els drets dels pobles perquè Pilat el condemnà perquè es reconeixia rei dels jueus i políticament no reconeixia el poder de Roma sobre Israel. Els pobles tenen dret a la seva llibertat la llibertat territorial me la nega la política. No puc pensar en la llibertat de formar un estat nou per culpa de. I per aquesta raó sóc independentista i perquè el procès democràtic de la història es fonamenta en els drets de tots els pobles de la terra. Afirmar el conrari és negar el progrès en la història. El concepte de globalitat que invoca com a dret l’estat espanyol no s’adiu al que veritablement defensa la filosofia globalista. El globalisme no té sentit sense el reconeixement de les diferències. I Europa vol ser global negant el drets amb un comportament contradictòri per què imposa la voluntat d’un o dos estats (Alemanya i França) convertint els alstres en xaixets seus. I aixó significa negar el procès progressista de la història. I és la mateixa polític de l’estat espanyol contra els pobles que l’integren i per més inri contradint la pròpia constitució. El progrès de la història defensa la meva llibertat que no és complerta si el meu poble no és lliure independent. Per aquesta raó defenso el dret de Catalunya a la seva independència.

DE MOMENT TENIM AJUNTAMENTS, EL GOVERN CENTRAL TÉ UNS DIES D’ESPERA

Soc un convençut independentista perquè penso que la base rau en el respecte a les persones. Amb aquesta base defenso el dret a la independència de Catalunya. La llei no fa la nació amb l’estat corresponent, la fan les persones confirmant la proposta dels polítcs, d’acord amb el model democràtic. A la pell de brau s’han celebrat eleccions municipals i estatals. Els governs municipals ja s’han configurat, resta el de l’estat. El seguiment polític de les municipals i de l’estat m’han resultat massa decepcionador. Veig en perill la democràcia perquè el concepte persona no rep el respecte que per naturalesa se li deu sinò pel profit que se’n pot treure. Sóc independentista per dret natural, confio en la seva realitat però les perspectives no són gens esperançadores. La paraula democràcia s’ha vestit de diferents colors, però bàsicament amb els del diner, no de la persona. La campanya electoral i la configuració dels ajuntaments desconcerta i decepciona perquè la base de la democràcia ha estat substituïda pels interessos de partit, per una banda i altra. I aquesta manera d’actuar és decepcionant i egoísta. És interessant i desitjable el consens. Perquè en alguns ajuntaments és un fet i en altres no? Crec que la resposta està en la credibilitat de les persones. Per què a l’ajuntament de Barcelona no s’ha arribat a un acord amb ERC, partit més votat? Perquè partits com PSC i el de Valls, des del primer moment han manifestat la voluntat de fer fora ERC per ser un partit independentista. Son més persones els socialistes i els de Valls que els d’esquerra republicana? La història  alliçona de la transcendència de les diferències per avançar i unes persones s’arroguen el poder del seu partit per demostrar que són més racionals. La racionalitat és un valor comú dels independentistes i dels no independentistes i negar la base és negar el progrès. I perquè hi ha persones que el seu jo és digne en algún ajuntaments ERC i PSC han arribat a un consens. El procès de les municipals m’ha decepcionat molt des de la meva òptica independentista. I la decepció no em farà canviar d’opinió  sinó que em reforça en el deure de fomentar la política en el respecte global a l’ésser humà, perquè cada persona és el model global que ha de ser la humanitat. No es pot tractar els altres odiant acusant-los d’odi. I és el que s’ha observat i viscut en les municipals i en les estatals. No acceptar en la taula del diàleg els independentistes com està fent el Sr. Pedro Sánchez no és res més que una rabieta fruit d’un odi interior que es disssimula acusant l’independentisme de delicte. Negar el dret a pensar, i l’independentisme es fonamenta en el pensament raonat, és negar la veritat de ser persona. I aquesta negació que desprès s’esten per treure’s de sobre qui t’ha votat i et fa nosa, és la raó de la manca de democràcia que pateix l’estat espanyol, perquè la democràcia no la fa la llei, la fan les persones que desprès redactaran la llei. Conseqüentment saber dialogar amb tothom és la base d’una política democràtica al servei de tota la humanitat amb el respecte a totes les diferències. No m’agrada el model de la democràcia que es viu a Espanya i tampoc la realitat política de Catalunya. I alló que és pitjor és l’horitzó que s’hi dibuixa.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EL SEU GOVERN ÉS DE VERITAT DEMOCRÀTIC?

La meva pregunta té relació amb la seva línea socialista i la seva trajectòria política general i concretament amb els procès català. No nego el seu dret a defensar la unitat d’Espanya, la verdadera, no la manipulada practicada fa més de tres cents anys. I començo per posar a la seva consideració l’article 10,2 de la Constitució Espanyola. Diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Univresal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.” Li recordo els temes de cada considerant amb una petita reflexió.

1.- La dignitat inherent i els drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món.

El tracte que rep Catalunya de part de l’estat considera a tots els catalans, els independentistes també ho són, membre de drets,llibertat, justícia i pau? Sr. Sànchez el procès contra la llibertat de Catalunya és una demostració del no reconeixement d`’aquest considerant. I n’hi ha més de raons per omplir un llibre.

2.-Fa referències als actes de barbàrie que són un ultratge a la humanitat, actes que palesen desconeixment i menyspreu dels drets humans.

L’actuació de la policía vulnerant l’article 15 de la Constitució n’és una demostració. Diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” Els més de mil ferits, un d’ells va perdre un ull, les patades i els insults i els cants dels policies “a por ellos” i les mentides pronunciades en el procès contradiuen la filosofia de la declaració universal de drets humans. La presó dels presos polítics és una altre argument acusador.

3.- La no protecció dels drets humans pot portar a les persones a rebelar-se contra la tirania.

No sembla que aquest punt s’hagi tingut en compte quan el gran esforç del procès és demostrar rebelió quan no n’hi ha en el sentit de violència física, ni moral perquè la resistència era pacífica defensant un dret de manifestació legítima com és el vot.

4.- Necessitat de promoure ralacions amistoses amb les nacions.

La resposta a la ONU en relació al procès buscava aquesta relació? Les formes no ho palesen. Només cal recordar les manifestacions del Ministre Sr. Borrell.

5.-Fa referència als pobles de les Nacions Unides que han ratificat la Declaració per promoure el progrès social i millorar el nivell de vida dins una llibertat més àmplia.

Posar en perill la dignitat de vida dels pensionsites compleix aquest considerant?. Desnonar és procurar benestar?. Dormir al carrer ha de ser un deure? Què va provocar a Catalunya el 155? Risc de subsistència per a tots els catalans independentistes i no independentistes.

6.-Cooperació de tots els estat membres per fer efectius els drets i les llibertats dels humans.

La relació de les mancances que pateixen els ciutadans espanyols no és contemplada per l’estat quan l’enriquiment dels exgovernants està a l’ordre del dia. Recordi quants polítics del PP i del PSOE formen part de grans empreses amb sous que són una vergonya social.

7.-El compliments d’aquests drets per part de tots els estats membres és alló més important.

No acceptar l’opinió d’un estat membre en ralació a Catalunya és un exemple d’incompliment del que s’ha signat. Malversar milers d’euros per defenestrar Catalunya és un altre incompliment. Per què aquests diners malversats no es dediquen a entendre’s.

Sr. President del Govern d’Espanya, la democràcia no la fa la llei, la palesa la vida digna de tots els ciutadans. Els càrrecs no fan dignitat, l’exigeixen. El procès contra Catalunya esdevindrà un lliçó de cap on ha d’anar la democràcia, donar més importància a qui o qué, la llei o la dignitat de les persones. La filosofia de la Declaració Universal de Drets Humans afirma que vers les persones. L’estat espanyol fins avui ha preferit els bancs.

ESPERANT LA SENTÈNCIA DESPRÈS DEL JUDICI

Llegint l’Esportiu del dia 13 de juny de 2019 amb el títol VIST PER A SENTÈNCIA m’ha cridat molt l’atenció l’opinió del periodista Lluis Simon: “Quan Marchena va dir la frase, segur que no sabia que els que realment seran jutjats són els set jutges i no els dotze acusats”. Combrego totalment amb la idea perquè des d’el primer dia he defensat que el judici contra el PROCÈS no tenia raó de ser perquè el comportament dels acusats sempre ha estat respectuós amb la llei. No estar-hi d’acord no significa menys-tenir-la, tot el contrari, convetir-la en una llei adequada als temps. I opinar que la llei no és la que el temps necessita no és cap delicte, tot el contrari, un desig de millorar-la. I en relació amb aquest punt corre una frase que per dogmàtica empeny a l’error: respectar la justícia, quan es fa referència a les sentències dels jutges. I en aquest concepte es cau en un perill que sempre és possible perquè no es té prou present que l’ésser humà lliure, perquè ho és, pot equivocar-se. I els jutges són humans. I en el moment, que s’els considera infalibles, l’error, possiblement comès, és de consequències indesitjables per a la humanitat. A la justícia, el màxim respecte però els jutges no són la justícia han d’aplicar-la i és precisament en la veritat de la sentència on es palesa la dignitat dels jutges. I és precisament la valoració dels components de la mesa del Tribunal Suprem que em porta a pensar com el periodista esmentat. La mirada és el mirall de l’ànima i el mirall denuncia la dignitat. No he estat un seguidor fidel del dia a dia del procès, però el coneixement que m’ha arribat avala la meva opinió. La mirada, el gest i el comportament signen les paraules. Però una altra circumstància em fa sentir més segur a l’opinar: no s’ha complert la Constitució i no s’ha valorat la dignitat humana dels acusats, ni s’ha valorat el comportament del milionari nucli independentista. Massa mancances per tenir fe en la justícia. El judici, des d’el primer dia, ha donat la impresió d’una sentència preconcebuda per ser aplicable i el desenvolupament ho ha evidenciat encara més.  Les darreres paraules dels acusats són un  document prou evident de la seva innocència i que el seu empresonament és una greu injustícia. Una de les demostracions més clares la dóna l’arribada de Pedro Sànchez a la presidència amb el vot favorable dels independentistes per fer fora el President del PP, Mariano Rajoy. El comportament posterior del PSOE amb els independentistes és una clara demostració de la feblesa i pobresa de la democràcia espanyola sembrada d’irregularitats democràtiques. Com una irregularitat democràtica és la continuació de l’empresonament i del judici desprès d’unes votacions en les que els presos foren escollits i no foren excarcerats com la voluntat popular demanava.. Una greu manipulació de la democràcia i menys preu de la voluntat popular i de la mateixa Constitució. La imatge de la democràcia a l’estat espanyol i també a Europa l’any 2019 és una imatge d’una pobresa política tal que projecta un horitzó d’una Europa irresponsable davant els drets de la humanitat contradint la Declaració Universal dels Drets Humans. Quina serà la sentència del Tribunal Suprem? Ignorar i manipular la llei que l’estat proclama democràtica. És impossible ser demócrata quan els fets no es corresponen a les paraules. I la paraula del poble és molt clara. Dissortada història, parafrasejant la disortada patria meva de la cançó.

LA MANIPULACIÓ DE LA HISTÒRIA, UNA MALALTIA POLÍTICA

El cosmos ens alliçona amb una globalitat que té en l’ésser humà el programa de la convivència de la humanitat. I esdevè incongruent que el model es manipuli ell mateix i a la vegada manipuli la globalitat. Aquesta doble acció, fruit d’una llibertat egoísta, escriu la història. Personalment se’m fa molt difícil entendre la història. La convivència humana, que la pateix, segons el meu pensament, té dos suports indispensables i necessaris, la política i la religió. L’ésser humà que és el factor de la història de la convivència, en la seva formació ha de tenir cura de dues realitats, la física (el cos) i la psíquica (l’esperit) i aquestes dues realitats tenen dos pedagogs, la política i la religió.I és precisament la descoordinació entre elles la profileració de les malalties. Personalment he arribat a la conclusió que sense una intel·ligència i una col·laboració racional entre política i religió no serà possible una pau mundial. I és possible? Filosòficament, sí, en la pràctica, l’experiència ens diu que no. On rau el problema? En la formació de les persones. La naturalesa marca el camí, però no tothom està ben preparat per seguir-lo i alló pitjor rau en el fet que massa sovint els dirigents polítics no són les persones més ben preparades. Els exemples ens fan veure quines són les aspiracions dels governants.  Aprofitar el poder per assegurar la seva vida de confort una  vegada complert el temps polític. I d’exemples, a casa nostra, n’hi ha tants que t’hi entrebanques. Quin és el signe de la malaltia? Un de molt trist, un pobre sense sostre dormint al carrer. I l’argument de l’altre extrem? Un ex-president del govern, que cobra d’una gran empresa. I la llista d’ex-càrrecs polítics espanyols és massa llarga. Sí, la política està malalta de gravetat malgrat tenir la medecina, la seva Constitució, que no fa els efectes de salut per manipulada. La manipulació de les paraules i els fets és la greu malaltia de la política mundial global i individualitazada amb estats. El judici contra Catalunya pel procès d’independència n’és un bon exemple. La política mundial, també l’espanyola i la catalana, necessiten un reciclatge urgent que comença per un respecte total a la dignitat de la persona. Assolir la dignitat humana és la base per edificar la convivència digna. I mentre dormin al carrers pobres sense sostre i exerceixin polítics de portes giratòries, la malaltia de la manipulació política des d’el poder no farà altra cosa que desestructurar la convivència. El judici contra Catalunya ho palesa amb prou claretat, no només a nivell d’Espanya sinó també d’Europa i del món. El món necessita una política més humana.

JUDICI QUE NO HAVIA D’HAVER-SE FET MAI

No opinarè, perquè penso que senzillament es tracta d’una irregularitat històrica. Un article de la Constitució ho denuncia amb prou força. “Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.” El procès celebrat contra els presos polítics catalans no suposa només un incompliment de la llei sinò un atemptat contra la democràcia. I s’omplen la boca de constitucionalistes. Però aquest incompliment i atemptat, n’estic convençut, serà la vergonya d’Espanya per culpa d’un estat, que té totes les aparences de prevaricador. No entrarè en cap anàlisi de com s’ha desenvolupat perquè no hi arguments vàlids, tot el contrari. L’article fa referència als poders públics. En aquest cas són: l’estat, la justícia i les forces d’ordre. Anem a pams. Objectiu: la llibertat i la igualtat dels ciutadans i dels grups. Catalunya és un grup i si filem prim els independentistes formen un grup. Aquests ciutadans i Catalunya defensen una idea. I a l’entorn d’aquesta idea s’ha muntat el judici. Quin camí s’ha seguit? Què ens diu l’article de com han d’actuar els poders? Primer: REMOURE els obstacles: El President del Govern Mariano Rajoy, no va fer res, tot el contrari. El seu NO és molt significatiu. Ell va dir textualment “no puedo i no quiero”. La Constitució li diu que ha de REMOURE els obstacles i si va negar. Per què? Puc pensar, perquè no existien i si no existien perquè el 155 i posterior judici? Possiblement per incapacitat de raonament i aleshores no és digne d’ocupar la Presidència del Govern. També hi cap pensar que desconeix la Constutució i aixó és gravíssim. I una circumstància que li nega tota autoritat perquè va fer campanyes i recollir signatures contra Catalunya, que demostra que no és el President de tots els espanyols. Abans de remoure, la Constitució li diu PROMOURE les condicions perquè la llibertat i la igualtat sigui una realitat i va fer tot el contrari abans de negar-s’hi. Primer abans de ser president va fer campnaya en contra i de president es va negar al diàleg, que és el mitjà per promoure. I la tercera condició FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. No va facilitar, va impossibilitar. Facilitar la vida política: quan la ciutadania clama contra la realitat existent, alló que primer cal fer és valorar els perquè? I en aquest punt el comportament del President del Govern va ser un greuge contra la Constitució perquè més de dos milions de ciutadans que amb el seu DNI són espanyols no només no van ser escoltats sinó que foren acusats de delictes inexistents. Quan en política s’hi viuen mancances, el deure dels governants els obliga a valorar-ho i parlar-ne amb els inconformistes. I no se’ls hi van reconèixer els drets polítics. Amb el 155 es va cometre el greuge de provocar pobresa a la societat catalana fins i tot als no independentistes. I aixó és molt greu. Es va actuar contra la cultura d’un poble que és l’admiració d’Europa, atacant despietadament les escoles, provocant destrosses i ferides a persones i encara que sembli incongruent dividint la societat catalana sota la responsabilitat del Sr. Mariano Rajoy. En relació amb el procès, amb la Constitució a la mà si algún polític ha de ser jutjat és el responsable directe, en aquest cas el Sr. Mariano Rajoy i el seu govern, per incompliment de la Constitució. I n’hi ha més d’articles incomplerts. El judici contra Catalunya és un greuge històric a la democràcia. La història dictarà sentència. El judici no té raó der ser.

EVANGELI I CONSTITUCIÓ DEFENSEN LA MEVA LLIBERTAT

Sóc catòlic, seguidor de l’evangeli, i també independentista. I em donen la raó. Jo vaig votar independència l’ 1 d’octubre i el Tribunal Suprem, si condemna, com tot ho deixa entendre, els presos polítics catalans per rebelió declarant-los criminals, també m’acusa a mí. I estic molt convençut de la meva innocència perquè Déu respecta la meva llibertat. És veritat que sóc lliure i que em puc equivocar. Equivocar-se és un dret natural que cap llei em pot prohibir. La llei si algún poder té en la meva consciència és convidar-me a reflexionar i si he comès un error, la meva intel·ligència em diu com he de reaccionar. La llei només em pot condemnar si una vegada he reconegut el meu error no el vull corregir. Però aquest procès que em demana la meva fe, també me l’exigeix la Constitució. I el Tribunal Suprem no ha seguit la recomenació de la Constitució. Coherentment, jo condemnat de criminal amb els presos, tinc dret a recórrer la sentència i exigir justícia. Amb l’evangeli a la mà, Jesús, el meu mestre, m’alliçona com he de defensar els drets del meu poble Catalunya. Fou crucificat per afirmar davant el tribunal de Ponç Pilat que era rei dels jueus. Amb la seva mort redimint la humanitat, defensava també els drets dels pobles. El rètol clavat en la part alta de la creu ho deia prou clar: Rei dels jueus. I la Constitució en el preàmbul expressa que vol garantir, consolidar, protegir, promoure, establir i col·laborar, en la justicia, llibertat i seguretat de tots els ciutadans de la nació espanyola. En la defensa dels drets humans la Constitució és germana de l’evangeli. En lart.1,2 reconeix que tot els espanyols són sobirans. En l’article 9,2 afirma que correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’INDIVIDU i dels GRUPS en els qual s’integra (Catalunya és un grup) siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixen o dificulten la plenitud (el NO ha estat la resposta de l’estat) i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social (la resposta ha estat la presó). L’article 15 ens diu: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” Enviar la policia que cantava “a por ellos” complia la llei? Qui són els culpables, els  empresonats o  els que empresonaven? I encara més. Article 16,1: 2, garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats (Catalunya és una comunitat) sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per llei.I un altre article, el 14: “Els espanyols (els catalans segons el seu DNI ho són) són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap DISCRIMINACIÓ per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Ha complert l’estat espanyol la Constitució en el judici contra el procès? I el Trbunal Suprem és estat. I quan l’ONU demana la llibertat i tribunals europeus sentencien que no hi ha delicte, com queda la democràcia espanyola? Jo diria que fora de la llei i tinc tot el dret a demanar que es compleixi. L’estat no és sobirà, ho és la nació espanyola i la nació la formen els ciutadans. La  democràcia necessita l’opinió sobirana dels ciutadans. Negar el dret a opinar en una consulta popular és negar la sobirania. Qui és el culpable en el procès contra Catalunya? Qui criminalitza la meva llibertat.