Té límits la meva llibertat, sí,
la llibertat dels altres. El respecte mutu a les persones és norma i garantia.
I d’aquest respecte i d’aquesta norma la llei política hauria de ser la seva
salvaguarda. I no sempre ho és i en política massa sovint s’oblida. La política
mundial no superaria un judici religiós de cap de les grans religions,
cristianisme, judaísme, islamisme, protestantisme, hinduïsme, sense oblidar les mitologies de la història de la humanitat.
Peró dissortadament les religions han patit el domini de la política i massa
sovint l’han beneïda. Espanya n’és un exemple i també en l’actual democràcia.
El procès històric arribat a la democràcia intenta col·locar en el centre del
model democràtic la dignitat de la persona. Però a casa nostra, malauradament
la vulneració és norma, prostituint la dignitat, suplantant-la pel diner. No
cal citar noms, són prou coneguts. I la justícia espanyola no els investiga per
vulneració dels drets de les persones. Alguns d’ells han estat redactors de les
lleis actuals. He consultat la meva fe i em diu que sóc lliure, la mateixa
resposta que em dóna la Constitució Espanyola. Quan se’m nega la llibertat de
pensar defensant els meus drets de llibertat, quina és la resposta que m’avala?
Jo penso que les dues. Però el fets m’enganyen. I és greu, perquè els bisbes
espanyols m’ho neguen i els catalans majoritàriament m’ho avalen. Parlem de la
mateixa llibertat? La llibertat d’esperit la recolza la religió, dividir el
territori. La història qui la fa, la persona o el territori? La meva fe
cristiana m’ensenya que la persona amb un exemple extraordinari. Jesús va morir
clavat a la creu per salvar a les persones i ho va fer morint defensant els
drets dels pobles perquè Pilat el condemnà perquè es reconeixia rei dels jueus
i políticament no reconeixia el poder de Roma sobre Israel. Els pobles tenen
dret a la seva llibertat la llibertat territorial me la nega la política. No
puc pensar en la llibertat de formar un estat nou per culpa de. I per aquesta
raó sóc independentista i perquè el procès democràtic de la història es
fonamenta en els drets de tots els pobles de la terra. Afirmar el conrari és
negar el progrès en la història. El concepte de globalitat que invoca com a
dret l’estat espanyol no s’adiu al que veritablement defensa la filosofia globalista.
El globalisme no té sentit sense el reconeixement de les diferències. I Europa
vol ser global negant el drets amb un comportament contradictòri per què imposa
la voluntat d’un o dos estats (Alemanya i França) convertint els alstres en
xaixets seus. I aixó significa negar el procès progressista de la història. I
és la mateixa polític de l’estat espanyol contra els pobles que l’integren i
per més inri contradint la pròpia constitució. El progrès de la història
defensa la meva llibertat que no és complerta si el meu poble no és lliure
independent. Per aquesta raó defenso el dret de Catalunya a la seva independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada