QUAN EL PROGRÈS CULPABILITZA

Un cotxe que corri a dos cents quilómetres/hora és una joia del progrès i quan aquest cotxe té un accident i provoca una mort és culpa de la persona, manca de cultura civilitzada. Limitar les velocitats és responsabilitat o reconeixement d’un deure humà? La responsabilitat és consequència de la llibertat. Quins són els límits de la llibertat? Seguint la meva consciència cristiana l’amor universal, que és, a la vegada, humà i diví. Els límits ens els fan pensar les desgràcies, els accidents i els odis. I qui té autoritat per posar límits? Per exemple, en el cas del cotxe que corre a dos cents per hora, qui és el responsable d’un possible accident? La llei pot imposar límits, però com i quan? N’hi ha prou amb exigir responsabilitat al conductor? La culpa és la mateixa en una autopista que en un camí ral? Jo em pregunto, és lógic transitar per un camí veinal amb velocitats en les que el conductor s’hi sent segur? Si en una autopista conduir a dos cents malgrat la seguretat que sent el conductor, qui és el veritable culpable a l’hora de l’accident. La desgràcia no és sempre previsible. És correcte i progrès posar en mans d’una persona un instrument que malgrat la seguretat et pot produir la seva mort o la d’altri? Si legalment es produeix una conducció superior als cents quilómetres per hora no és culpable la producció de vehicles que la superirn? No és també culpable l’autoritat que ho autoritza com tambe la de qui el fabrica? No és pot culpar només al conductor, que al marge de la seva seguretat, pot estar distret per un altre. En aquest cas el culpable és la llei que permet la producció. Els models de nous cotxes, les carreteres convertides en autopistes, tot convida d’acord amb el progrès a corre més, a ser amos del temps, quan el veritable senyor és el temps. Senzillament penso que els responsables de la convivència esdevenen culpables quan els avenços són un risc d’alterar-la. Tothom vol la felicitat en la seva existència, i sovint, aquesta felicitat pot ser la velocitat. És veritat que la persona gaudeix de la intel·ligència per pensar. El conductor ha de pensar regulant la seva llibertat, però també ho ha de fer el constructor que de la velocitat en fa un reclam que li aporta més riquesa al marge del risc, que hi és, d’accident, i més obligada hi està l’autoritat que ha de vetllar per una convivència digna en pau. Penso senzillament que en el procès de progrès vers una humanitat més feliç no es pensa en tots els factors i el més oblidat és la persona que hauria de gaudir amb l’automòbil de tots els drets de la dignitat humana. Posar-li a les mans un risc és una traició democràtica i un model democràtic ha de posar davant de tot el respecte màxim a la dignitat dels ciutadans. La globalitat humana és quelcom més que el diner, quan amb la civilització es posa a les mans de persones instruments fracturadors de la convivència. Civilització de progrès sempre, però del progrès que fa més digna la convivència. I dissortadament elements que s’atribuieixen al progrès són en la realitat responsables de la misèria de molts. Només la dignitat de les persones en les seves funcions socials pot convertir la civilització en una humanitat global en pau.