18 de juliol de 1936

Tenia 7 anys i feia dos mesos que havia fet la Comunió. El record que en tinc és l’esglèsia del poble cremada i capellans morts a la cuneta de la carretera a uns dos cents metres de casa. Sortosament al poble on vivia, Collsuspina, es van evitar les persecucions i salvaguardar la vida de les persones. Els homes del poble s’enfrentaren a les incursions milicianes evitant que cap veí fos empresonat i mort. El curs de la guerra em va donar lliçons que he madurat de gran i vuitanta tres anys desprès estic vivint efectes de persecució que tenen massa semblança amb moviments dels anys de la guerra fratricida injusta i criminal. L’odi que es respira contra Catalunya només es diferencia per la no existència de trets, trets que la democràcia internacional calla, però que la subconsciència política enyora. Les meves vivències de nen durant la guerra civil no són les mateixes que visc ara d’avi, sentint-me perseguit i odiat per un estat que no respecta la  meva llibertat. Quan fa uns anys, Ramon Casanovas, president d’Òmnium Cultural de Granollers em parlava de les seves pors per la situació bèl·lica que es vivia no l’entenia prou bé. Ell i la seva família havien patit la guerra incivil i em deia que la situació era la mateixa, en democràcia, que la que desembocà en el conflicte. I aquesta coincidència continúa i per més inri agreujada, quan llegeixes en la premsa les relacions de l’estat i la policia amb l’iman de Ripoll, organitzador de l’atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils i relaciones aquesta circumstància amb el desenvolupament del procès, quan un responsable polític del PP declara davant del Tribunal acusant els Mosos de ser culpables, quan alló que veritablement foren uns herois impedint  mals majors. És molt trist que en temps de suposada pau democràtica, un avi com jo, pugui dir que viu més intranquil que quan era nen en plena guerra incivil. No n’he parlat amb ningú, llevat de la conversa amb en Ramon Casanovas que ja patia fa un anys aquest temor. Les lliçons de respecte a les persones que em van ensenyar a casa, una masia de pagès, les visc en l’actualitat reconvertides en odi per no entendre el que és la llibertat. Estic donant la raó al Sr. Josep, refugiat a casa, quan referint-se a les paperetes que llençava l’aviació amb la inscripció d’”España una, grande i libre”, va exclamar, pobres de nosaltres, ja ens podem preparar. Era el 1939, fa vuitant anys i són la realitat actual contra Catalunya. De la mateixa manera que la dictadura va donar pas a la democràcia, la fe i l’esperança em diuen que aquesta suposada democràcia amb subconsciència de dictadura donarà pas a la democràcia de plena consciència humana perquè la vida del nen que era jo en pau amb el respecte a les persones que es vivia en el meu poble doni a l’avi de noranta anys que és avui el goig de la llibertat de la seva Catalunya.