Valorar el físic i el psíquic del meu jo em porta a intentar
entendre el perquè del cosmos. És cert que la humanitat en la seva dualitat
home dona palesa una globalitat específica de femení i masculí que en la seva configuració
també es troba en la fauna i la flora. És veritat que és una diferència per raó
de la subsistència però més enllà d’aquesta pecularitat, una altra raó de
dignitat temporal sent l’atracció d’una d’infinita.
Atenent-nos a la imatge humana descobrim que la seva configuració ens
mostra una sèrie de capacitats pròpies, quin desenvolupament temporal està
controlat per un subconscient de desig d’eternitat. Desig que han d’assolir-ne
el seu complement totes les facultats, físiques i psíquiques. Les relacions de
col·laboració integradora de les facultats físiques i psíquiques converteix
l’ésser humà en una creació de la natura efectuada sota l’ordre i direcció d’un
poder superior a l’espai i el temps. És invisible, fisicament indemostrable la
seva existència, i vivencialment desitjada i també acceptada. I la humanitat li
ha atribuit el nom de Déu. Certament que al llarg de la història aquest
concepte ha rebut múltiples interpretacions, una d’elles la seva no existència.
Però el discurs humà al llarg de la història l’ha fet present, fins i tot
atribuint valors divins a persones d’acord amb les seves qualitats
d’excel·lència en el bé i en el mal en el plantejament de divintats en camps
fins i tot contradictoris com poden ser el déu de la guerra i la desea de
l’amor. Les atribucions divines al feminisme i al masclisme em porten a pensar
en la base de l’aparició de l’home i la dona, que la bíblia afirma que foren
creats a imatge divina. I és precisament aquesta imatge la que em fa intuir en
l’ésser humà el símbol de la creació essent un microcosmos. D’acord amb la
constitució física, la persona humana pot desenvolupar una gran varietat de
moviments i realizar una altra d’accions. Però aquesta varietat de moviments i
accions va acompanyada d’una altra varietat d’idees i emocions de carácter
psíquic, condició que em porta a descobrir en la imatge de la humanitat una
projecció més enllà del temps per esdevenir veritat ultratemporal, imatge
divinia. La presència en el món dels diferents models de religió explica el
perquè de la realitat de vivències de fe en un altre món més feliç. I
sortosament en el segle XXI en un món científicament molt desenvolupat, la
consciència religiosa continúa present i activa i cada dia amb més força com ho paleses les trobades entre religions
definint clarament quina és la seva
funció i excloent el poder polític-militar per tenir cura fonamentalment
de la dignitat humana, que és l’exigència urgent dels nostres dies. L’absència
de la religiositat individual i col·lectiva té la base més clara i efectiva en
la despersonalització de l’ésser humà que es practica a nivell polític i
econòmic. I en aquest sentit és urgent entendre i respectar el que significa
que l’ésser humà és un microcosmos. Senzillament, que un instant pot sentir la
intensitat de l’infinit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada