QUAN ELS POLÍTICS PERDEN ELS PAPERS

Els esdeveniments del dia a dia esdevenen pedagogs de convivència i mestres de la dignitat humana en positiu o negatiu. En poques hores de diferència he rebut alliçonaments dels dos sentits. Un poble celebrant la seva festa major superant contratemps de convivència i polítics que les seves paraules em feien caure la cara de vergonya. Durant un parell d’hores he seguit per TV el debat d’investidura escoltant el candidat a President de l’estat i dos representants polítics, el Sr. Casado, del PP i el Sr. Rivera, de C’s. Durant tot el dia paladajava el record de dos concerts musicals de la Plaça de la Vila de Parets i  la curiositat m’ha amargat l’existència i una idea el subconscient m’ha fet present: alló que haurien de fer els partits polítics en les seves campanyes és organitzar actes en els que els ciutadans dirigeixin la paraula als partits dient’els hi el que la ciutadania vol i espera i no obligar escoltar a la ciutadania discursos plens de promeses que a l’hora de la veritat no es compleixen. I escoltant el PSOE, PP i C’s m’he confirmat més en les meves idees sobre la feblesa o inexistència de la democràcia espanyola. A Pablo Casado l’he seguit gairebé tota la seva intervenció però als pocs composos d’Albert Rivera he tancat la tele fastiguejat d’escoltar veritables insults contra el Candidat amb un llenguatge que alló que demostrava era tot el contrari de la dignitat humana. I en el cas de Rivera em pregunto com vol ordenar la vida política d’una nació si ell és incapaç de ordenar la seva pròpia, particularment en la seva condició de pare. Si llegeix aquest article només he de dir-li que el germà de la seva primera esposa és exalumne meu i jo també era amic del seu pare. Els pocs minuts del discurs del portaveu de C’s respiraven un odi tan reconcentrat que se’m feia impossible acceptar-lo com un possible candidat de president de l’estat. La història té els seus recursos i desitjo de tot cor que l’aparti de les seves pretensions polítiques. Les paraules de Pablo Casado eren dures però un xic més raonades encara que denunciaven un futur aspirant a president necessitat d’una psicologia de la vida respectuosa amb les persones.

Dels parlaments dels tres polítics no en puc deduir un futur democràtic de convivència en pau, tot el contrari. Penso que tots tres necessiten cursar la filosofia de la veu popular perquè les prometences que fan no se les emporti el vent un cop assolit el poder. És molt trist, peró cap dels tres possibles presidenciables em mereix la mínina confiança de bon agent de la política i molt més amb l’experiència patida per les paraules i fets dels tres personatges i els seus partits. Curiosament en el Campionat d’Espanya de patinatge artístic juvenil i cadet, celebrat a Parets, vaig tenir una breu conversa amb un senyor madrileny que podia ser pàre de patinador/a o directiu del club i desde la meva vessant de llibertat ens vam entendre perfectament parlant de l’esport, formador de persones i de pobles. No és la primera experiència que he viscut d’aquest tema i sempre el respecte ha estat mutu per ambdues parts confessant jo el meu independentisme. Senyors polítics, parleu més amb la gent, però enteneu-la, no manipuleu, que en la veu del poble hi descobrireu la millor filosofia de convivència humana. I seria bo que aprofitèssiu les festes majors, que són un exemple de pedagogia de relacions humanes. Quan els polítics perden els papers, els líders socials dignes són empresonats.