LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.