Valorant des de la meva filosofia el procès de 315 dies per
arribar a formar govern, amb tota sinceritat, em provoca un escalfred per l’horitzó
de política ficció que es preveu. Dic política ficció perquè intueixo que el
diàleg fugitarà la veritat del procès històric
i l’estancament continuarà amb el dogmatisme d’una llei sense capacitat d’entendre
on rau la raó d’una convivència que es vanta de global però que en el dia dia continua
marginadora de la majoria i protectora de la minoria. La veritat de la història
de la pell de brau es palesà clarament en els parlaments dels dogmàtics democràtics
per conveniència i entre els dogmàtics per convicció en la dignitat. En la dignitat
de les persones, no dels càrrecs. Malgrat aquests segons, moure’s en minoría, penso
que obriren una escletxa a l’esperança d’una convivència histórica més
racional, humana i transcendent. El discurs de Podem, de Bildu i d’ERC
fou un
discurs dur però amb una base argumental que fa mal perque denuncia
contradiccions com ho palesà el resultat de la votació per a la investidura de
Mariano Rajoy. Per recolzar els meus temors només faltava la primera página de
La Vanguardia del 30/10/2016 que diu: “amb 170 sí, 68 no i 111 abstencions,
(Rajoy) avisa que no canviarà les seves polítiques”. Un afebliment del “NO” per
marcar més diferència amb el sí i enfortir així la política del PP i evidenciar
la feblesa del PSOE que es posa a disposició del PP. Imagino que aquesta errada
està en la línea política del diari. Falsificar la veritat pot donar victòries
però posa en guardia als veritables lluitadors. La veritat, malgrat es
manipuli, sempre acaba triomfant. I la manipulació en el llarg procès vergonyós
hi ha treballat a fons. Com s’explica el canvi de direcció de vot del PSOE que
en quaranta vuit hores passa d’un no és no, a una abstenció que en realitat és
un sí? Francament aquest comportament em parla d’una renuncia a la identitat
del partit negant la filosofia pròpia i acceptant la de l’altre. El fons de la
realitat és el que és i davant la contradicció es pot vestir amb altres robes
que intentin resguardar la imatge. I francament si la política, avalada per la
llei, és aixó, com es preten que la governança que es practicarà sigui digna i
creïble.
La manifestació que rodejava el Congrès era una clara demostració de
que la corrupció no s’havia allunyat del procès polític amb sospirs
democràtics. I una de les demostracions, per a mi evidents, fou el comportament
dels partits majoritaris davant les paraules amb fets reals, els fets acusaven,
del portaveu d’ERC, incapaços d’encaixar i considerar fins a on arriba la seva
culpa. Acceptar la culpa, malgrat les evidències, és difícil. Però quan els
arguments tenen fonament s’ha de ser més humil i menys orgullós. L’orgull és un
mal conseller i un company constant. L’espectacle arribà al seu final, perquè n’hi
va haver força d’espectacle. I l’objectiu que el PP desitjava s’acomplí.
Consumatum és. Ara, estar atents i valorar el compliment de les paraules d’uns
i altres, per què si tots són coherents, la legislatura que comença té els dies
comptats. I una vegada més, pobra Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada