Un entre set mil milions

Parlem amb normalitat d’una gota en el mar o d’un gra de sorra en la platja i ho fem amb normalitat. Fem el mateix quan es tracta de la humanitat? Quan penso en el nombre de persones que actualment configuren la humanitat, em  pregunto i què sóc entre set mil milions? La humanitat és un mar immens. Però quan intento tenir una idea de la seva imatge i que unes poques persones o una de sola es creguin amb autoritat de disposar de la llibertat de tots, francament, la meva ment queda en blanc. Quan escolto o llegeixo al President dels EEUU d’Amèrica que parla com si fos l’amo de tot el món, m’estremeixo i començo a entendre el perquè del  desgavell mundial. I vaig un xic més enllà i paro esment en la proporció entre els ciutadans espanyols i els mundials, i Espanya suposa un per cada dos cents, aproximadament. I el govern espanyol es pensa que és una potència mundial. El problema rau en el fet que aquestes pretensions d’autoritat capaç de portar la pau el món, alló que veritablement hi porten és la guerra. Sigui el color que sigui el de la guerra, però guerra. I totes les guerres són cruels i porten desigualtats i odis. La bandera que més oneja en el món és la bandera  de l’odi. Si a Catalunya, que representa una millonèssima part del món, la seva bandera de pau no és acceptada per una part molt inferior al 0’5% de la millonèssima, imaginem el poder que una part i altra de la ideología catalana poden tenir en el  context mundial. I una d’aquest 0’5% fa trontollar al voltant de tres cents milions d’habitants del planeta. Les desproporcions dels models de societats existents en el món evidencien amb prou claretat quina és la qualitat humana dels set mil milions. I davant de la urgeècia de la dignitat de tots ells, només emergeix la política de la indignitat per anul·lar la dignitat fent cada dia més pobre la inmensa majoria. Ja ho diu el refraner espanyol.”no es oro todo lo que reluce”. I movent-nos en aquesta realitat el futur demana solucions urgents, solucions que només ho seran si la majoria poden arribar a dir ara em sento una persona digna. I aquesta dignitat no la faran possible la política d’EEUU d’Amèrica, ni d’Europa, ni de la Xina, ni del Japó, ni de Rússia, ni d’Israel, ni de cap potència que es cregui que té la bareta màgica de la solució. I no s’assolirà mentre la mentalitat dels ciutadans de cada estat del món no puguin celebrar que se senten dignes perquè es respecta la seva llibertat, essent-ne el signe d’aquest respecte el diàleg desterrant la imposició, fins i tot la legal quan aquesta no respecta la llibertat. La tasca és inmensa però dissortadament només la treballen uns pocs. Mentre la humanitat no s’adoni que la solució de la dignitat humana està principalment més en mans de les religions, que de les polítiques, s’està perdent el temps i es perd el temps perquè un instrument necessari i imprescindible s’està manipulant en sentit contrari, la cultura. Quan la cultura pugui fer la seva feina com cal, aleshores es podrá començar a respirar perquè l’altra interlucutor necessari serà acceptat, la religió i la religió hi aportarà el diàleg amb totes les seves modalitats. Serà el gran èxit de la llibertat humana que mitjançant el pensament i la paraula demostrarà com s’arriba a fer realitat el “jo” integral individual, que portarà al “jo” universal de la humanitat. “Què largo me lo fiais!”exclamarà algú, és la postura d’aquells que no volen la dignitat per a tothom, només per a ells. I aquesta postura, dissortadament, és dominant. Des de la meva òptica només hi ha un camí. No tenir por a morir crucificat per defensar la dignitat que és la veritat. La veritat infinita. L’exemple, el tenim. Dissortadament com no hi ha la voluntat necessària, es nega. Però sortosament aquesta negació és temporal. La immensitat del mar es fa gota a gota.