Homenatge a les víctimes del terrorisme

Pregunto, a quines víctimes i qui n’és víctima. No m’agraden les manipulacions de les identitats de les persones. Em sap molt de greu, però a Barcelona en l’acte del  divendres 17 d’agost de 2018, s’ha manipulat a les víctimes i menystingut les seves identitats. No en té culpa la gent del carrer, rau en qui no hi tenia cap dret a ser-hi. Però permeteu-me un punt a part: Tenim clar quí es víctima del terrorisme si som conscients que totes les persones tenen dret a la seva dignitat, fins i tot les batejades con terroristes? Centrem-nos en el fet terrorista: a) víctimes innocents mortes pel terror. b) víctimes, dites culpables, que han mort per la seva causa. I totes: víctimes. Reflexiono, els morts de la part terrorista, també són víctimes amb la peculiaritat que algunes d’elles s’han immolat per la seva causa. Quan una persona s’immola defensant les seves idees mereix la qualificació de terrorista?

Cal que els cristians recordin que Jesucrist fou crucificat segons la llei humana per torrorista Pares del nen de dos anys de Ruby mort enn l'atemptat abraçant l'Iman del poble. Un exemple que he trobat a faltar. Per què existeixen aquestes persones? Quin és el motiu de la seva dedicació? Possiblement trobariem  culpables entre la presidència del pretès homenatge. Un detall, en la presidència hi havia els presidents dels tres partits espanyols que van votar en contra de la investigació de l’atemptat. Qui es nega a descobrir la veritat dels fets dóna a entendre que ell també en pot ser culpable. L’estat que ven armes als culpables de la mort de nens pel bombargeig als autocars en que viatjaven també és responsable. I estava en la presidència de l’homenatge. Quina credibilitat puc donar a la política espanyola que per tot el que he llegit i els exemples exposats sembla ser també culpable.

Per altra banda, la majoria de portadors de la bandera espanyola no anaven a retre homenatge sinò a insultar Catalunya, com ho demostren els crits contra el president i contra els mossos. Senzillament hi va faltar l’acte d’homenatge més imprescindible, celebrar una diàleg obert amb els familiars dels terroristes morts que era el més fàcil per començar trobades i debats. Hi vaig trobar a faltar la presència de les religions cristiana, jueva i musulmana que hi poden fer molt per la pau. Hi vaig trobar a faltar que el rei d’Espanya oferís al d’Aràbia una taula de diàleg. Hi vaig trobar a faltar que el president de l’estat reconeguès la innocència dels empresonats i exiliats i decidís un procès just de llibertat. Amb aquestes mancances amb quina credibilitat es pot presidir un homentage si es deixa la porta oberta a un altre atemptat. Ho sento molt però mai les actuacions militars i policials porten a cap pau. Raimon Pannikar afirmava que en cinc mils anys d’història mai cap tractat de pau l’havia assolida.

Un acte molt senzill i no tan difícil de conseguir: una abraçada davant de les autoritats i de la gent entre la mare d’una víctima i la mare d’un terrorista immolat. Només es va pensar en política organitzativa, no en agermanament entre diferents. Senzillament de l’acte matrícula d’honor a la gent senzilla i humil i suspens a la gent que es creu que tenen la clau de tot, sí la tenen, la de tancar portes. I per acabar, un mal exemple que les víctimes no es mereixen. Pretendre donar sensació d’unitat quan la màxima autoritat de l’estat no sap posar pau a la seva família i tenen la sang freda de fer-ho veure, què ha de pensar la societat? Humilment, la pancarta dedicada al rei, marcava la pauta, que no es va seguir.