La lectura de la Bíblia m’ha portat a una filosofia de la història sobre el protagonisme de la humanitat en la programació de la convivència com a procés de futur. En l’inici del procés la dona hi juga un paper tant o més protagonista que l’home i en el final del procés el protagonisme de la dona és total col·laborant amb la paternitat de Déu. La història humana en el seu procés té un objectiu en el que la maternitat i la humanitat humanes han de ser protagonistes en bona germanor. I la història ens ensenya que aquest protagonisme l’home se l’ha fet seu totalment desvirtuant un camí transcendent convertint-lo en pur materialisme. I les conseqüències han estat fatals amb la dissort que massa dones han copiat la mentalitat dels homes. Però aquest desviament tinc la impressió que vol tornar als objectius de sortida. La Bíblia ens parla de la incidència del paper de la dona en la configuració històrica de la humanitat. I francament, bàsicament és un paper de salvadora. És cert que el primer exercici culpable cau sobre la dona. La famosa poma. La dona amb la poma a la mà va fer que l’home s’adonés de la veritat de l’arbre del bé i del mal perquè aquest arbre era la humanitat expressada per Adan i Eva en els inicis de la història. I la poma en mans dels dos protagonistes fou un desafiament a Déu, creient-se que ell i ella també ho eren. En realitat el fet de la dona fou un descobriment del significat de l’amor humà, transcendent, sí, però no diví. La història ens confirma que fou l’home, qui més es divinitzà, amb l’efecte de menjar el fruit prohibit, que no era altre que el voler ser déu. I les conseqüències no es feren esperar. Però, Déu, amb amor de pare i mare de la humanitat, ens diu la Bíblia, anuncià que una altra dona retornaria a la humanitat al verdader jardí celestial. I aquesta dona, és la Verge Maria, la Immaculada Concepció, mare de Déu. I aquest nou procés salvador té un Pare, que és Déu, i una mare, que és humana. La paternitat i la maternitat els verdaders realitzadors de la història de la salvació. La lliçó no és altra, que la verdadera història de la humanitat depèn de si les relacions dona-home són demostratives d’un exercici en l’amor, de la maternitat i la paternitat. La història no té sentit sense la unitat creativa dona-home en la continuïtat. Déu pare, amb el seu fill redemptor, ha enviat un missatge de com han d’actuar l’home i la dona per assolir el jardí celestial. La dona no pot estar en segon terme i la Bíblia ens demostra com en la salvació del poble d’Israel, símbol de la humanitat, la dona sempre fou redemptora. I aquesta condició s’ha fet palesa al llarg de la història de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada