ÉS L’EUTANASIA UN TEMA POLÍTIC?

 

La vida dels éssers humans és un procés que comença amb el naixement i acaba amb la mort. La política té el deure de protegir el procés. El començament i l’acabament no li corresponen. La mort digna és un dret de les persones. La dignitat de la mort no la determina cap llei humana. Qui mort dignament és l’ésser humà. Un altre tema és la forma de morir. El deure que té la política correspon al procés vital digne que no totes les persones en gaudeixen, fa tot el contrari. Moren dignament les persones víctimes d’un bombardeig? Moren dignament les persones sense sostre de qui la política no n’ha tingut cap cura? Moren dignament els criminals sentenciats a mort per la justícia? Són dignes les morts de les guerres? La política que no procura un procés de vida digna té dret a determinar la dignitat de la mort? Quina autoritat hi té la política en l’acció de morir? Només una, que el moribund hi arribi amb un procés de vida digna. Ho compleixen els polítics? Només llegint les lleis dels diferents estats ens adonarem que no perquè l’argument que tenen sempre a mà és la llei sancionadora, mai la llei pedagògica. La política en general no té cap filosofia de la vida, perquè si la tingués entendria la filosofia de la mort. Els polítics juguen amb dos conceptes de mort: la mort física i la mort política. Totes dues  negant els drets naturals de les persones. L’estat espanyol està molt orgullós de la llei que s’ha aprovat sobre l’eutanàsia. Però no tota la classe política hi està d’acord. Els partits que hi han votat en contra són coherents amb la política del procés de la vida? Les seves paraules i les seves obres n’estan molt lluny. Veritablement l’eutanàsia és una mort digna? És un suïcidi l’eutanàsia? Indis de les tribus d’Amèrica del nord, i gurus indis es disposaven a ben morir quan sentien la seva crida retirant-se en la pau del silenci col·laborant en el procés de la seva mort natural. Era una acceptació racional i intel·ligent de la mort. Defensaven amb la seva mort la dignitat de la vida per morir dignament. Lluis M. Xirinacs, inspirat en els indis americans i gurus indis va preparar durant  cinc anys el procés de la seva mort natural. Una ofrena a Déu de la seva vida oficiada en plena natura. Una mirada des de ideologia diferent, Ramon Sampedro amb el seu llibre CARTAS DES EL INFIERNO, reclamava el dret a morir i que la llei no castigués a la persona que l’havia ajudat. No fou escoltat. Es va enverinar tenint una mort cruel. Salvà la persona que el va ajudar. Fou digna la seva mort? Una pregunta, era racional i humana la vida amb una immobilitat total del cos? El llibre el va escriure amb la boca perquè amb les mans no podia. La política i la justícia espanyola només es preocupà de descobrir qui el va ajudar per sancionar però no ho va assolir. Xirinacs i Sampedro dues acceptacions del morir, Xirinacs amb l’ofrena a Déu de la seva vida, Sampedro perquè morir era assolir la llibertat. Els dos amb la mirada a un futur millor. Quin és l’objectiu de la llei espanyola? Evitar el sofriment? Com ho evita? Un metge té dret a ser el responsable de l’acte més important de la vida d’una persona que és el morir? El legislador espanyol no ho veu clar quan accepta que un metge pot negar-se a fer-se responsable de la mort de la persona que ha decidit el moment de la seva mort. Si no ho veu clar, amb quin dret dicta la llei de l’eutanàsia? La filosofia de la mort demana una reflexió i un raonament més profund i més extens. Per una vida millor és necessari pensar en la mort.