La llibertat dels pobles o nacions es
fonamenta en la llibertat de les persones, que sense llibertat no existirien.
La llengua, el color i la terra són característiques que els defineixen. Quan reflexiono
en la meva llengua em pregunto quin paper hi juga la meva llibertat. No soc
lliure perquè parlo català ho soc per que soc persona, l’idioma es deu a
circumstàncies històriques. La història ha definit el meu idioma i la història
és responsable de les seves diferències, també en la llengua.
Ningú me l’ha imposada. Acabat de néixer
els pares i els avis foren els primers mestres. Encara recordo la sensibilitat
de l’àvia quan em cridava: Joanet. I el Joanet, malgrat les adversitats
idiomàtiques encara és feliç quan recorda la veu de l’àvia i el Joanet parla la
llengua de l’àvia. Ella no sabia un borrall de castellà. Estava obligada a
apendre’l? No. I la democràcia encara no era el model polític a la pell de
brau. Com el vaig aprendre jo? Perquè en els anys de la meva formació el règim
polític era dictatorial. Com canvia la història. Els canvis no són sempre
democràcia. I Catalunya pateix els efectes de la no democràcia. Pot una no
democràcia barrar el pas a la meva llibertat? Poder, sí, però en aquell moment
deixo de ser persona. En un model polític dictatorial o democràtic la llibertat
sempre és inherent en el concepte persona. En una dictadura és la persona qui
demostra com és defensa la dignitat humana. En el marc polític dictatorial,
l’idioma pot ser el del poder. Però el
poder no té competències en les relacions personals no polítiques. La llibertat
de parlar la pròpia llengua és sempre de la persona. Cal tenir molt present,
que parlar altres idiomes és una riquesa cultural que enriqueix les relacions
humanes i socials. Aquesta riquesa defensa la llibertat d’acord amb les
situacions que els parlants es troben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada