La mort, amb la seva presència en totes les
circumstàncies i fins en les més inversemblants, dominada per la supèrbia
humana, actua en qualitat d’àrbitre de la vida. Un arbitratge que no li pertoca
malgrat que egoismes humans se n’hagin apoderat. Qui és l’àrbitre de la vida?
La responsabilitat de l´ésser humà no és altra que tenir-ne cura per poder
complir amb llibertat el seu desenvolupament racional. El pensament argumenta i
la voluntat decideix. Un dels valors que la saviesa humana no ha d’oblidar mai
és la veritat de la vida en relació amb la mort. La mort des de el primer
moment de la vida esdevé la seva companyia amb l’objectiu de qualificar la seva
fi. Com i en quines circumstàncies? És l’ésser humà jutge de la seva vida? Ha
de responsabilitzar-se de la dignitat per garantir un final perfecte. Saber
morir és acceptar la forma i el moment.
La forma i el moment ho pot decidir la persona? Com norma general, no, perquè
no és ella la creadora, és l´ha del creador qui determina el principi i la fi.
En alguna eventualitat és possible. Cap ésser és senyor de la seva vida. Ni els
que gaudeixen d’autoritat de convivència. La justícia humana és limitada,
essent el seu objectiu coordinar la convivència respectant la llibertat. I la
llibertat és respecta demanant perdó
quan el ser humà intel·ligent ha errat l’elecció. És exigència del fet de ser
lliure i, a la vegada, intel·ligent. La intel·ligència regeix el pensament i
per coherència la bondat. El gran valor de les persones rau en el fet de ser
sàvies a l’hora d’executar les idees. La intel·ligència, el raonament, la
saviesa tenen per objectiu la veritat en la paraula, la raó en el pensament i
la bondat en l’acció. De la seva perfecció en depèn el valor de la vida de les
persones,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada